Mentre escolte la formidable gola d’Enrico Caruso, escric sobre els polítics de barra fixa, tranuitant amb les seues targetes tòxiques i engruixats sobres lacrats, pels indecorosos prostíbuls amb urnes i cues de clients que enalteixen als murris de guants bruts. És igual la cançó que interpreten, el públic seguirà aplaudint. Els polítics i les polítiques persistiran en la concitació mútua, bufant caragols de mar i rotatives amb periodistes roms que van calcant com es massacren i es denuncien, emergint el tu més; i gràcies a açò, s’assabenten els mortals. I ací estan, mentre els afavorisca el vent, o no.
Si els diners, com ells diuen, és una droga, com la cocaïna i l’heroïna, que causa estralls, delinqüència, misèria i presó, PROHIBISQUEN-HO!, perquè el ben comú avui dia, és més individual i insolidari que mai. La gent segueix nadant per un oceà de pus, mentre “l’estel de la mort” avança ran d’aigua…i la política, sense vacuna possible que la remeie i la sanege de tant bacteri necròfila- els efectes al·lèrgics del qual en els votants comencen a manifestar-se-, camina a les palpentes sobre la seua foscor i el seu naufragi.
Ací, en aquest món de BAMBI, ELS MÉS PILLOS “ENXAMPEN”, els altres/as, orienten les seues mirades sense pupil·les cap al no-res; i se’ls queden les cares més blanques que “el cul de la dona de Lot” (James Joyce): ” Visquen la moral i l’ètica! Visquen els nostres votants, perquè sense ells no havíem aconseguit el paradís”!-Ara sona Pagliacci i se m’encongeix el fetge: Caruso és total.
Baix per una botella de whisky al carrer i em tope amb la Democràcia en una cantonada del barri, està tirada pel sòl, amb una bandejita buida al seu costat. Feia olor com si no s’haguera dutxat en 40 anys. I em vaig posar a pensar, que en una democràcia autèntica la base ha de ser igual a l’altura, perquè com algú va dir-el princepet?-,”el futur no s’imagina, es construeix”. Encara que també ens serveix un cercle, on tots els seus radis connecten amb el seu centre i amb cadascun dels seus punts equidistants, per a rodar òptimament sense que cap es “torce”. Açò seria una democràcia centrífuga: no cal fiar-se ni del transeünt que camina per l’interior de les nostres vides.
Un sistema així traçat no pot fracassar, és com una tela d’aranya on els “intrusos” en moure el mínim fil, queden atrapats/as per l’astuta ARANYA COL·LECTIVA. I si aquests sistemes, on els controladors són controlats des d’una base circular o quadrada, no aconsegueixen convéncer a les majories sufrientes i vociferants, que han de banyar-se almenys fins als glutis, és que aquesta societat coquetona i global no serveix per a contribuir al benestar global de tots/as. És una espècie fallida i monopolítica.
Com a besllum que em sobra pàgina i whisky, em despulle en aquest racó de llet -jo sí que em submergisc fins a les crineres-, per a fer temps i pescar alguns versos amb aquest ham binari. Al cap i a la fi, com va dir BÉCQUER: “MORTAL, TOT MORTAL”.
