La Sala penal ha confirmat la condemna a 4 anys i sis mesos de presó imposada a un metge de la Seguretat Social per considerar acreditat que va falsificar receptes del medicament Revatio, el preu del qual oscil·la entre els 490 i els 511 euros, simulant en elles que eren per a un pacient que era oncle seu.
La Sala desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València que, al seu torn, va confirmar la fallada dictada per un tribunal del jurat de l’Audiència Provincial de València per un delicte continuat de falsedat en document oficial en concurs amb un delicte continuat d’estafa a l’Administració. A més de la pena de presó, li va imposar el pagament d’una indemnització de 6.995 euros a la Generalitat Valenciana.
Els fets provats de la sentència recorreguda arrepleguen que el mèdic condemnat, que va ser cap d’Urgències de l’Hospital Clínic Universitari de València entre 2009 i 2011, va fer creure al cap del Servei de Farmàcia d’aquest hospital que el seu oncle precisava l’administració del medicament Revatio; motiu pel qual aquest va autoritzar la seua dispensació.
L’oncle del condemnat, que patia malaltia pulmonar obstructiva crònica –EPOC-en grau sever no solament no precisava aquest medicament sinó que, a més, prenia una medicació que estava contraindicada amb el Revatio. El recurrent va signar les receptes en les quals constava que el seu oncle era el pacient i que patia hipertensió pulmonar primària, una de les malalties per a les quals està recomanada l’administració del medicament. Segons els mateixos fets, va obtenir les caixes del medicament que no va destinar al tractament de les malalties del seu oncle i del seu pare. I va seguir fent-ho malgrat que el primer havia mort.
La Sala rebutja el motiu en què al·legava que la seua conducta no constitueix un delicte continuat de falsedat en document oficial lloc que estava facultat per a signar receptes i havia posat en coneixement i obtingut l’autorització de la persona responsable del seu subministrament i a la qual anaven a ser dirigides. En aquest sentit, indica que “les receptes sí van ser un instrument idoni per a completar l’engany, i a més imprescindible perquè l’acusat corroborara i reforçara amb fets la prèvia mendacidad formulada de paraula. I açò perquè les receptes falses eren necessàries i primordials perquè es dispensara la medicina i per tant perquè es produïra el desplaçament patrimonial propi del delicte de l’estafa i el consegüent perjudici, sense el qual el delicte quedaria sense consumar”.
En relació amb l’altre delicte, el d’estafa, la Sala també rebutja els arguments del recurrent sobre la inexistència dels elements d’aquest tipus delictiu. Afig que l’acusat es va quedar amb les caixes del medicament que va obtenir de la Seguretat Social “valent-se d’un engany fraudulent, sent indiferent la destinació final que els donara”, després d’haver-se acreditat que “no van ser destinats al tractament del pacient que mendazment figurava en les receptes espúries”. Máxime, explica el tribunal, “si es pondera que durant els set mesos finals de la retirada de les medicines l’oncle de l’acusat estava ja mort, circumstància que excloïa de plànol que fóra aquesta la persona que utilitzava el medicament, que a més estava contraindicat per a guarir la modalitat d’hipertensió que patia”.
Finalment, la Sala desestima el motiu en què el recurrent reclama l’aplicació de l’atenuant de reparació del dany com molt qualificada per haver indemnitzat a la Generalitat Valenciana abans de l’inici del judici. Els magistrats expliquen que no és possible a causa que el substrat fàctic de l’atenuant no va ser sotmès a l’examen del jurat ni proposta jurídicament com a tal circumstància en la vista oral.
La sentència, amb ponència del magistrat Alberto Jorge Barreiro, explica que només caldria obtenir la compensació atenuatoria a través de la via d’un indult raonat en el qual es dirimira la qüestió punitiva que extemporáneament suscita la defensa de l’acusat, atenent a la indemnització íntegra prèvia a la vista del judici oral i a les restants circumstàncies singulars que concorren en el cas (quantia de la pena en el cas concret i conducta expost facto del recurrent: reconeixement de la vigència de la norma i dels valors que tutela i protecció íntegra de la víctima).
