Maresa ha destacat l’esforç que s’està realitzant l’Ajuntament i la regidoria de Cultura per a «restaurar i valorar els nostres monuments i escultures més significatives presents en les nostres places, com és la de l’Aiguadora en un entorn singular i característic de la nostra ciutat com és la plaça Gabriel Miró».
Els danys que presentava la font eren la brutícia ambiental superficial, la formació de crostes calcàries i de sals solubles, l’atac de microorganismes i biodeteriorament, les microfisuras i clivelles estructurals en la superfície, les pèrdues de material de morter i de pintura i la pèrdua i desadheresca de la capa de pintura que recobreix el plat de la font.
Per a això, s’ha procedit a un minuciós procés d’intervenció consistent en la neteja mecànica i química, l’eliminació de revestiments en mal estat, el tractament biocida, el tractament de fissures i clivelles, el tractament d’elements metàl·lics de l’estructura interna, l’adequació cromàtica, recuperant els colors originals, la hidrofugació de la superfície i l’aplicació d’una capa aïllant i impermeabilitzant en el plat de la font.
En el procés de restauració s’han recuperat els colors originals. S’han llevat les successives capes de pintura i brutícia fins a arribar al nivell original. Els últims anys apareixia gris i ara és del color de la pedra local. El cércol exterior, després de l’eliminació dels repintaments, ha recuperat el seu color ataronjat, color que té sentit, ja que inicialment només existia la rocalla del mateix color en el centre.
L’Aiguadora és una escultura urbana situada sobre una font en la plaça de Gabriel Miró d’Alacant, obra de l’escultor alacantí Vicente Bañuls, que es va inspirar en una jove de 17 anys anomenada Susana Llaneras Rico, i està realitzada en formigó sobre estructura interna de ferro. L’obra és de 1918, any que es va col·locar en el seu emplaçament actual amb la finalitat de substituir un col·lector d’aigua.
La font commemora l’arribada de les aigües de Sax en 1898, consistia en el safareig i la rocalla amb un assortidor. En 1918 se li encarrega a Vicente Bañuls el seu embelliment i és quan realitza esta obra que col·loca en el centre sobre la rocalla original. En 1921, Juan Vidal l’embelleix realitzant el trencadís quan li encarreguen el disseny de la plaça en la qual realitze xicotets adorns en bancs i jardineres amb esta tècnica.
El conjunt està format per una jove en un pedestal amb forma de prisma rectangular, que aboca aigua d’un cànter sobre un faune que està sobre un peix que també llança aigua per la seua boca. En les altres cares del pedestal hi ha tres xiquets que en lloc de peus tenen cues de peix, els dos dels laterals subjecten una petxina entre les seues mans i tiren aigua per la seua boca, i el que està en la part posterior de l’aiguadera subjecta un ànec als seus braços i no tira aigua.
El pedestal presenta unes sanefes en la seua part superior i inferior realitzades amb un mosaic de taulells, i descansa en la seua base sobre una muntanya de pedres situades sobre el plat de la font.
