Vicente Sanz Viñuelas Llombai, 1987

Quan sonà el caragol. La revolta antifeudal de 1801

El temps passa, i els successos i els altercats cauen en l’oblit. Per això, quan algú te’ls conta i els retrau de nou, adquireixen més força i, en ocasions, ens ajuden a comprendre millor eixa evolució històrica de les nostres terres. I el fet que ara contaré el vaig escoltar en una classe que m’impartia a la Universitat de València el desaparegut don Manuel Ardit, gran historiador i investigador del Marquesat de Llombai, quan jo cursava la carrera d’història.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’ella i d’un dels seus símbols, el caragol, em va vindre a la ment un d’eixos caragols que és molt antic i sempre ha estat en el Raval, en la casa que hui és de ma tia Carmen… ja que al seu toc va anar manifestant-se eixa revolta en una nit oscura.

Ara, en este mes de setembre, el qual va començar gris i carregat de núvols, es van complir els 220 anys d’una revolta antifeudal que va afectar a bona part dels pobles de la Ribera i de l’Horta de València i que, concretament ací al Marquesat, es va manifestar el dia 24 de setembre. Va ser el propi professor Ardit qui la va descobrir en la documentació de l’arxiu i, posteriorment, la va donar a conèixer i la va publicar en diversos articles i inclús al seu llibre: “Creixement Econòmic i conflicte social. La foia de Llombai, segles XIII-XIX”. A més a més, també contem amb una poesia escrita en castellà que ens parla d’eixos fets, conservats en la memòria popular.

Iniciada la centúria del vuit-cents, en el Marquesat trobem una societat camperola en la que es mantenien unes estructures feudals on la principal base econòmica de les famílies era l’agricultura, sent els seus habitants, majoritàriament, llauradors i jornalers. En eixe temps, a l’horta es cultivaven bàsicament hortalisses, llegums, dacsa i la morera; mentre a les terres de secà es plantava vinya, blat, garrofers i oliveres. Per dit motiu, la negativa a pagar les regalies (fent frau al pagament dels drets dominicals) i la supressió dels drets senyorials fou una reivindicació costant.

En Llombai, Catadau i Alfarp el malestar i l’oposició antisenyorial començà amb la revolta de la Segona Germania en 1693, i va anar mantenint-se amb força al llarg del segle XVIII, amb accions d’ocultació i frau, esclatant finalment de forma més violenta amb el motí o revolta de setembre de l’any 1801. En aquell temps, la marquesa de Llombai i duquessa de Gandia era donya Maria Josefa de la Soledad Alfonso-Pimentel i Téllez-Girón, duquessa de Benavente, qui s’havia casat amb el duc d’Osuna i era més coneguda com “la duquessa d’Osuna”. Esta dona era una gran aristòcrata espanyola, molt propera a la Cort, que residia a Madrid i que va ser mecenes del pintor Goya, així com d’altres artistes, científics i escriptors… i que va rivalitzar amb la “duquessa d’Alba”.

La duquessa d’Osuna i marquesa de Llombai

L’entramat feudal de monopolis, rendes diverses i control polític coartava la lliure iniciativa de llauradors, comerciants i artesans sense relacions de privilegi amb l’administració senyorial. I encara que hui coste comprendre tan de revol, eixes càrregues feudals eren molt gravoses i més quan hi havia males collites. Per això, estos, cansats i descontents des de feia molt de temps, en setembre de 1801 i com a conseqüència dels alts preus del blat i una pèssima collita d’arròs, va esclatar un ampli moviment llaurador que es negava a pagar els drets senyorials (excessivament abusius en alguns casos), forjant així la revolta. I aquest moviment seria molt accentuat en l’Horta de València, així com en la Ribera i en la Vall d’Albaida. I en eixe context sorgiria la figura de “Pep de l’Horta”. Una figura que encarnaria al líder de la revolta camperola, però que al mateix temps era una figura simbòlica i un crit de guerra contra els privilegis nobiliaris. Per contra, la revolta comptaria amb el suport de la burgesia i els artesans de la ciutat de València, enemistats tradicionalment amb l’aristocràcia. I es que la revolta esclatà primerament a la ciutat de València, concretament en el mes d’agost, pel malestar del nou reclutament de les milícies… i ja d’allí passà a l’àmbit rural, eixint agitadors des de la capital cap als pobles per incitar-los a la rebel·lió. I els primers pobles en revoltar-se van ser Alberic i Catarroja, el dia 17 de setembre.

D’aquella manera, convocats a la lluita pel so del caragol de mar (instrument popular entre els llauradors de l’horta), un personatge que encarnava a Pep de l’Horta (i d’eixa forma guardava la seua identitat) en els distints pobles encapçalaria les milícies de llauradors en “l’assalt” als distints nuclis senyorials.

El caragol de mar (conservat en ca ma tia Carmen)

En Alfarp va haver un motí contra la marquesa el dia 14 de setembre, encara que prompte va ser controlat… però el malestar va continuar. I com la tensió era forta en eixos dies en Llombai, el propi Governador, Vicente Sarrió i Sans (qui ostentà el càrrec entre 1799 i 1802), així com l’arrendatari dels Drets Dominicals van haver de fugir del poble per a salvar la vida. I d’això tenim constància per una carta del 22 de setembre del col·lector, Josep Ferrando (qui era l’encarregat de cobrar alguns impostos), que escrivia a la marquesa assenyalant que: “el governador está en Valencia con el arrendador, y esta mañana ha marchado la governadora y toda la familia con bastante miedo porque, aviendo tenido noticia que los de Catadau querían subir a Llombay para saquear tres casas, contemplaron que la primera sería la suya”. No obstant això, van intervindre 4 o 5 frares del convent i durant tota la nit van estar contenint-los i finalment no arribaren a vindre. També contava que “el arrendador ya se ha llevado el trigo que tenía a Chiva, porque también tuvo noticia que se lo querían saquear”.  I acabava escrivint que la situació cada dia anava posant-se pitjor i “en mayor estado”, i ell estava pensant en retirar-se a Castelló per a refugiar-se en casa del rector d’allí, ja que ací en Llombai “el que respire a favor de la casa de Su Excelencia ya está mal”, i per tant quedar-se podia ser perillós. A més a més, indicava que hauria de resguardar-se i “afiansar el archivo de los papeles de la casa del governador y los libros del arrendador”, ja que no estaven segurs i podien ser destruïts en “un atentado”.

Finalment, el 24 de setembre, tant a Llombai com a Alfarp (també passaria a Catadau, però no s’ha conservat escrit), ja era de nit quan va sonar un caragol. La gent dormia, però es va despertar al sentir crits, el so dels tambors i el del caragol. Sorpresos, veren passar a un grup d’homes vestits com els llauradors de l’horta, en torxes i que, des del carrer Major i el carrer la Font en Llombai, es dirigiren a la plaça Major, on van ser congregats la majoria dels veïns i les autoritats que quedaven al poble. En el cas d’Alfarp, presumiblement serien congregats en la plaça del castell.  

Una vegada allí, en una gorra blava “de les que diuen de la llibertat”, el cap del motí, “anomenat” Pep de l’Horta, però que en el Marquesat seria Francesc López com es sabria més tard (un xic que residia al poble des de feia poc de temps), cridant “Visca el rey” va pujar dalt d’una cadira i va llegir una crida en veu alta en la que deia: “per orde del tio Pep de l’Orta, que ningun veý pague el dret de señoria baix pena de la vida, y així mateix que tot veý pose  tenda per a vendre lo que vullga sense pagar res a ningú…”.  D’eixa forma ordenava no pagar les particions de fruits, així com retornar les particions ja fetes, sota pena de mort. I a banda de cridar a viva veu, també repartiren pasquins en les proclames. A continuació van obrir les portes del graner de la senyoria i van obligar als homes del governador a tornar les particions, que en el nostre cas van ser les de la garrofa, traguent-la i repartint-la eixa mateixa nit.

A banda, en un acte purament simbòlic, van picar els escuts dels senyors que estaven en els edificis senyorials o en els propis palaus (com per exemple a Benifaió, on encara es conserva l’escut picat dels Falcó); van enderrocar la forca, símbol de la jurisdicció senyorial (que en el cas del Marquesat estava per davant del que hui és el Bar Marquesat) i atemptaren contra els dominis senyorials (palau, casa del governador, monopolis, graners i magatzems). Cada poble va ser una història i les accions violentes van variar. Ara bé, el cas de Carlet va ser dels més significatius, ja que en la nit del 18 de setembre assaltaren la casa del notari i cremaren els arxius (igual que en Benifaió, Alginet i Benimodo), així com que saquejaren i també cremaren el palau dels Castellví, comtes de Carlet.

Escut dels Falcó, picat en 1801, en la façana del que era el seu palau a la plaça de Benifaió.

          En uns pobles sols actuaren una nit, però en altres van estar alguns dies per a que es compliren les seues exigències, i això va passar en Llombai. A l’endemà de la crida, dia 25, el tio Pep “de l’Horta” va anar, de nit i acompanyat de gent, fins al molí d’Alèdua. Allí va tocar a la porta i en obrir-li, va entrar i ordenà al moliner que “moliese a media muela y que reconociese al rey por su dueño”, i no a la duquessa de Gandia i marquesa de Llombai. Així ho va fer el moliner qui, a l’endemà, li ho contà tot al col·lector, representant de l’autoritat en eixe moment, qui li va manar que continuara actuant tal i com li havien dits els revoltats, sense contradir-los, i que no patirà ja que posteriorment la marquesa ja li abonaria els perjudicis que estava sofrint.

          Per fi, el 27 de setembre, l’exercit reial es mobilitzà i es va fer una crida que oferia 1000 ducats per la persona del “tio Pep de l’Horta” (recompensa que faria que alguns homes s’infiltraren i trairen als caps de la revolta). Davant la presencia de l’autoritat tot va anar tornant a la normalitat, encara que en algunes viles es resistiren i es produïren nous brots de rebel·lió els primers dies d’octubre. Pel que fa al Marquesat, eixa mateixa nit del dia 27, l’alcalde d’Alfarp i la seua ronda es van presentar en el molí d’Alèdua, llevà l’ordre del “tio Pep” i manà al moliner que tornara a moldre com abans “a muelta entera”; i això va fer.

Dos dies després, el col·lector escriuria donant totes estes noticies a la senyora marquesa i esta, junt a la resta de la noblesa valenciana, va pressionar a l’Audiència de València perquè perseguira seriosament als “cabecilles” amb una forta repressió, ja que prompte van compendre que Pep de l’Horta era un símbol i cap persona real.

          El capità general de València, Ventura Cano, finalment va poder capturar als “Peps principals”, encara que alguns d’Alberic (entre els que es trobaven els vertaders instigadors del motí), fugiren i mai més es va saber d’ells. Dels capturats, sis d’ells van ser ajusticiats. Concretament u d’ells, Francesc López, va ser condemnat a la pena capital pels avalots de Llombai i va ser decapitat a València, el 5 de novembre, i posteriorment van enviar el seu cap ací al Marquesat. Altres presos serien condemnats a presó, servei a les armes o al desterrament de la població. Els que no van ser caps de la revolta finalment van ser indultats, i també hi hagué qui va pagar multes.

Una vegada calmada la situació es va determinar que Alberic havia sigut el centre de la rebel·lió en la zona de la Ribera, ja que allí hi havia molts jornalers, llauradors descontents, així com gent de “peluca y polvos”, en al·lusió a alguns burgesos els quals, que aprofitant el seu plet i enfrontament amb el duc de l’Infantat, van agitar i promoure esta revolta antisenyorial. També es va saber que als “Peps de l’horta” se’ls va pagar pel seu paper.

          En el cas de Llombai la gent deixà de pagar la partició de la garrofa (curiosament de la vinya no es parla ni es nomena res). L’arrendatari i el col·lector intentaren recuperar-la però en molts casos no va ser possible, ja que com assenyalaven “no es de extrañar, según la costumbre de dichos naturales, que procurarían extraviarlas en los mercados de Alcira y utilisarse de dicho fruto antes de partir”.

L’any següent, el 14 de maig de 1802, don Miguel de Mendinuevo, del Consell de sa Majestat, autoritzà que es poguera despenjar el cap de Francesc López, el qual havia estat penjat en la “Casa Consistorial” de Llombai com a exemple del que els passava a aquells que es revoltaven; i finalment, l’alcalde i el governador van autoritzar que soterraren dit cap en el convent de Santa Creu, en el vas de la confraria del Dolcíssim nom de Jesús.

          I esta és la història d’eixa revolta que va passar en estes terres, ara fa 220 anys, i que poc a poc ha anat perdent-se en la boira del temps. No obstant això, eixe malestar antisenyorial es tornaria a manifestar uns anys després, durant la Guerra del Francés en 1808, però això és altra història.

Temps després, el saber popular tragué estes rimes en castellà, les quals parlen d’este fet:

Voy a contaros la historia
de un suceso ya olvidado
que sucedió por Valencia
hace ya doscientos años.

Era la vida en La Huerta
difícil, puesto que el fruto
del trabajo del huertano
al final le era negado.

La tierra era del señor,
que se la dio un soberano.
Para trabajar la tierra
el pueblo firmaba un pacto.

Por el pacto, el labrador
donaba un tercio del grano
del arroz y del aceite:
Todo lo recolectado.

Los derechos de almazara,
de tienda, mesón, molino,
de nombrar alcalde y juez
eran derechos prohibidos.

Así vivió el campesino
durante cientos de años:
Si protestaba, la cárcel.
Si no, trabajo inhumano.

Fue en 1801
el vaso estaba colmado.
Labradores de la huerta
sienten un tambor sonando.

Es de noche, y en la calle
las puertas van golpeando
¡Labradores, a la plaza
vuestro tiempo ha comenzado!

Al toque del caracol
que es signo de amotinados
se van reuniendo en la plaza
las gentes de aquél poblado

17 de Septiembre
de 1801
Hay tumultos en Russafa
Alberich y Catarroja

El 18 en Alcàntera,
en Beneixida y en Càrcer.
El 20 en Silla, Sollana,
en Beniparrell y Alcàsser

En l’Alcudia de Crespins
en Guadassuar y Alginet
El 21 en Senyera,
en Benimodo y Carlet

Y, hasta por si uno no vale,
lo hay de nuevo en Alginet.
22, Benifayó
y es en Tous el 23

El 24 en Antella,
en l’Alcora y en Llombay,
en Alfarp y en Alboraya.
El 25 no hay.

El 26 en Sagunt
y en Otos, y el 27
en Lloc Nou d’En Fenollet
y también en Estivella.

El 1 de octubre hay
en Albalat de la Serra
terminando en Catarroja
que el dia 2 repite fiesta
(Hubo en muchos otros pueblos
pero no consta la fecha)

El pueblo espera en la plaza
en que ha sido convocado.
Se adelanta un campesino
de los allí congregados.

– ¡Labradores, escuchadme!
Pep de l’Horta me ha mandado
para deciros que nadie
robará ya nuestro grano.

Que Pep de l’Horta dispone
que el grano ya requisado
debe ser todo devuelto
a quien tuvo que entregarlo.

Y ahora vamos, labradores,
juntos a recuperarlo.
Pep de l’horta dará muerte
a quien no cumpla el mandato.

Y gritando el que callaba
y atreviéndose el parado
asaltan graneros llenos
del producto de sus manos.

Ya nunca será el señor
el amo de sus vasallos.
Pep de l’Horta se lo ha dicho
el labriego lo ha aceptado.

Y Pep de l’Horta está aquí
y, a un tiempo, está en otro lado
y las tropas que lo buscan
no saben dónde encontrarlo.

El que busca a Pep de l’Horta
sepa que lo busca en vano
que Pep de l’Horta es el viento
que huele a tambor tocando.

Pep de l’Horta es el labriego
que se ha atrevido a nombrarlo.
Pep de l’Horta son los pueblos
que supieron inventarlo.

Y, así, Pep de l’Horta vive
en la historia y los sembrados
y el labrador sabe cierto
que nadie podrá apresarlo.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Read More

Recent