Entrevistador: Amb què es trobarà la gent quan vaja a veure l’obra al MuVIM?
Paula Santiago: Es trobarà un vitrall amb el rostre de deu dones. No és una figuració explícita. Són imatges que bé podríem qualificar de metàfores d’una xacra social que esperem algun dia desapareixerà i siga només un record però que encara existeix. El que veiem són fragments, són rostres en els quals alguna cosa ocorre i ens aproxima al que és la violència de gènere. En el vitrall el format és enorme però les peces originals són d’aproximadament quaranta per trenta, estan treballades sobre paper amb aigualides i tinta xinesa. Són treballs molt fràgils.
E: Com naix està obra?
P: Treballe de forma molt ràpida, en este cas finalment van eixir dos-cents dibuixos. Quan em pose a treballar puc fer varis en una hora però no té a veure amb la pintura automàtica o amb el dibuix automàtic. És com si estiguera escrivint, eixe procés quan un escriu però dibuixant. Després es fa una selecció, es van seleccionar deu perquè eren deu els cristalls que s’anaven a cobrir però en principi és un treball de dues-centes peces.
E: Parlant de pintura narrativa, Quines històries hi ha darrere de les deu dones representades en l’obra?
P: No hi ha una història narrada com a tal, és un lloc comú de qualsevol dona que tinga esta problemàtica. El títol d’anònimes té a veure amb eixa circumstància, és a dir, coneixem els noms d’aquelles dones que lamentablement han mort però hi ha un col·lectiu enorme de dones, els noms de les quals no coneixem, que també pateixen la violència de gènere però com no han mort, no es coneixen però les morts són només la punta de l’iceberg. No és que siga una història concreta el que hi ha darrere de cadascuna de les imatges, sinó que qualsevol dona que patisca violència de gènere segurament se senta identificada amb alguna d’eixes imatges. Jo no sé quines dones poden estar darrere d’unes espines que surten del rostre o d’un fragment que et falta en el crani però estic convençuda que moltíssimes dones que tinguen esta problemàtica s’identificaran perquè tenen la seua història comuna darrere de tot el que oculta la violència de gènere.
E: L’obra busca donar a conéixer a les anònimes que només deixen de ser-ho quan passen a les notícies. Com és capaç de sensibilitzar i conscienciar-nos?
P: No ho puc saber realment però estic convençuda, i no soc l’única, que és una problemàtica comuna i entenc que qualsevol problemàtica d’estes característiques, qualsevol problemàtica social, només es poden combatre a través de l’educació i de la cultura. Per tant, qualsevol iniciativa que es fa d’estes característiques és un granet d’arena en esta lluita. Totes estes iniciatives que està duent a terme el museu MuVIM -la que es realitza per a commemorar el 25N i el 8M-, eixe compromís amb el món de la dona per part d’un museu estic convençuda que sensibilitza d’alguna forma.
E: Enténc que este compromís és una de les raons per les quals es tria el MuVIM per a exposar l’obra. Quines altres raons hi ha?
P: En realitat és el MuVIM el que busca a dones artistes i en funció d’un currículum i d’una trajectòria selecciona a dones que tinguem projectes compromesos en esta temàtica. Són sempre dones, és un criteri per a estos casos concrets que el museu té en la seua programació. L’altre dia em van comentar que hi havia museus que han detectat que no tenen obres de dones artistes en les seues col·leccions i que precisament estan fent una aposta per adquirir obres de dones. En este cas el MuVIM ha fet un pas avant.
E: Hem comentat la idea de conscienciar. Com creus que reaccionarà el públic davant l’obra? Què els transmetrà?
P: Mira, també soc professora de belles arts i amb l’alumnat parlem d’això, està el que un com a artista vol comptar i el que després arriba a l’espectador. És un recorregut bastant llarg perquè una cosa és el que tu penses i com gestes el teu projecte, com ho duus a terme… però fins i tot en eixe procés van sorgint variants i vas modificant. Comentava abans que jo faig sempre sèries llarguíssimes i després faig una selecció. Llavors el que perceba el públic és una mica del públic. La intenció de l’artista no hi ha dubte que és que comptar, comunicar o expressar un contingut. Entenc que al públic si li arribara, de fet les primeres persones que han contactat amb mi sí que sembla que els ha arribat eixa sensibilització que es pretén. A més, és molt curiós perquè són les dones les que s’interessen pel meu treball.
E: Has fet èmfasi en el material utilitzat, en este cas la tinta xinesa, l’aigualida i el paper, com una part important del procés i de l’obra. Estos materials en concret en què afecta el que intenta transmetre l’obra?
P: Sí, l’ús de materials molt pobres, fràgils. Quan es trasllada al vitrall és molt més impressionant pels materials –que és un vinil- i els fons que han canviat perquè la intenció és captar al públic però com comptes alguna cosa o quin material estàs utilitzant també formen part de l’obra. Per què no he utilitzat altres registres com la fotografia o utilitzant el color de forma més intensa, per exemple. No podria comptar el mateix amb altres materials. Quan vaig a treballar des de l’inconscient, conte les meues històries amb aqueixa connexió directa entre el cap i la mà. Estos materials fràgils també serveixen a manera de metàfora de la dona, que no vull dir que siga fràgil, dic que en el cas de la violència de gènere està en posició fràgil o vulnerable.
E: Té alguna cosa a veure en això el que sol dir-se de la tinta xinesa o les aquarel·les? Que d’alguna manera té vida pròpia i l’artista mai sap del tot com completaran l’obra…
P: Jo no utilitze l’aquarel·la de manera ortodoxa ni m’interessa, m’interessa més el que el meu cap va contant i la meua mà va fent, el fet que siga una cosa molt figurativa… En este cas m’encanten eixes troballes i imperfeccions que van sorgint, m’encanta incorporar l’atzar. M’encanta sorprendre i si tinc molt planificat el que faré, no hi ha lloc per a la sorpresa. Òbviament dins d’un respecte al que estàs fent –en este cas la violència de gènere- però no ser jo sola la que decidisca de manera inconscient. Per eixa raó la tinta xinesa i les aigualides són bàsiques.
E: Abans s’han esmenta les màscares, les mirades, les espines i les boques cosides que es veuen en l’obra. Per què esta iconografia?
P: Encara que té una metàfora evident, jo no estic pensant en què faré tres dones amb màscares o dues sense boques. Jo estic pensant en la història i és el que ix. En este cas dones sense boca o amb la boca cosida, mirades absents o que els ulls no existeixen. En este cas òbviament són eixes dones que romanen en silenci, que tenen por o vergonya. En moltes ocasions estes dones tenen vergonya a explicar-ho quan és la societat la que hauria de tindre vergonya per no resoldre el problema.
E: Dins d’eixe dolor, por i vergonya que podem veure en l’obra hi ha esperança darrere?
P: Jo crec que sí, ho comentava al principi, és bàsica l’educació. Abans es deia que les batalles les guanyaven els soldats però les guerres les guanyaven els mestres. Segurament faran falta generacions però estic segura que a tots ens sorprén que en un moment com l’actual continue ocorrent això. Donaven la dada l’altre dia, més de mil dones des que es fa registre en 2003. Jo crec que hi ha esperança, que la majoria de la societat no estem d’acord amb estes situacions. Eixa esperança no es veu en l’obra però està posant l’accent, al cap i a la fi és el que fa l’art, posar un espill. L’art no soluciona les coses, el que fa és assenyalar el problema i ajuda al fet que es distingisca.
E: Podríem dir que, en certa manera, l’obra ens passa el relleu perquè actuem nosaltres?
P: Sí, en la presentació de l’obra en el MuVIM ho comentaven, que els vitralls antigament en les vidrieres gòtiques de les esglésies servien per a educar i ensenyar al poble.
E: I ja per a acabar, podries donar-nos 3 raons per a anar a veure l’obra?
P: Primer perquè anar un diumenge al matí al museu és molt interessant, independentment de què hi haja, aprendràs i descobriràs coses. A més en este cas és un museu que està en el centre de la ciutat i amb uns jardins meravellosos, es pot passar un dia meravellós. Una raó, quant a la peça, és que ni tan sols fa falta entrar en el museu per a veure’l, des de la llunyania tu ja perceps que el museu s’ha vestit de color amb este tema i fa un punt de llum en la foscor. Simplement que tu ho veges i penses en un instant a què està fent al·lusió ja és important. I una tercera, a títol personal, perquè per a mi seria un plaer que la gent s’acostara i coneguera el meu treball.
