Hi ha una contradicció més que evident en el món de la restauració pública. Els dietistes ens omplen el cap de missatges sobre la importància d’una alimentació equilibrada i diversa dels nostres fills o néts menuts però quan arribes a qualsevol restaurant i obres la carta, t’adones que l’anomenat menú infantil és una dictadura que s’inicia amb pasta amb salsa de tomàquet i es clou amb pit de pollastre a la planxa o carn arrebossada.
Aquests darrers amb les inevitables patates fregides. I penses que el restaurador podria fer versions “domesticades” dels plats de la seua carta per adreçar-les a la quitxalla. O, com a mínim, acompanyar la carn del menú amb amanida o una mica de llegum.
Però immediatament penses que aquella no és la funció del restaurador. Que la seua feina és generar felicitat i bon rotllo a la taula. I si els nens reclamen pasta i patates fregides, no és ell qui ha de corregir-los, sinó aquells senyors i senyores que, un cop aclarit el “menú infantil” es posen a debatre sobre quin vi ha d’acompanyar els plats que rumien degustar, mentre demanen que s’avance el dinar dels nens.
Perquè, si les coses anaren d’una altra manera –i no dic si seria la correcta- pares o avis haurien d’estudiar la carta i proposar-li al maître les variants que consideraren oportunes sobre els plats que els hi ofereix la carta. Segur que el vailet no s’enfrontaria a un “txuletón“, però sí que el podria compartir amb el seu avi. O que faria un bon paper davant d’un plat de gambes si aquestes no estigueren tan poc cuites com els adults les entomen a voltes. O que podria encarar una amanida “simplificada”, sense els elements exòtics que sovint s’hi incorporen.
Clar que, aleshores, el suposat maître hauria de poder valorar si les peticions del progenitor són assumibles per la cuina o les hi tiraran pel cap. I obrir una negociació que pot fer-se llarga i feixuga. I els temps, pel que es veu, no estan per tanta floritura. A cap costat de la taula. Ni quan la xifra del rebut és de tres dígits, no ens enganyem.