L’arribada de la segona setmana de setembre ens recorda que tot torna la normalitat més absoluta en la majoria dels àmbits professionals. Puc dir que per a mi tornar a la Universitat és tornar a un lloc ple de vitalitat. El Campus és ple joves nouvinguts que corren a tota pressa d’un edifici cap a altre buscant on poden acabar de fer la matrícula perquè l’assistent virtual és un embolic. També d’aquells que fan llargues cúes per fer el Carnet Universitari o simplement d’aquells van buscant un punt on quedar per vore als seus amics de tota la vida que ara estudien altres carreres i que, tot i que encara no ho saben, acabaran esdevenint grans desconeguts.
Les mirades còmplices entre l’estudiantat, són fantàstiques, flipen al vore com un lloc tan aliè fins aleshores cobra vida pròpia i té tanta autonomia. Ai! Si foren conscients que la UJi suma en la seua Comunitat Universitària el que seria una de les majors poblacions de la província de Castelló… molts ni s’ho imaginen. Però també hi ha mirades que semblen flipar menys, eixes mirades làsser que t’identifiquen amb certa perplexitat mentre, en veu molt baixa, diuen: ese es el que nos dará la de filosofía!!
També el professorat, becaris, personal d’admnistració i serveis, seguretat… tornen a rodar d’una forma engranada. Malgrat la sensació que totes les vacances són curtes, sempre hi ha alegria de tornar a vore a companys i companyes que et fan el dia a dia més agradable. I també aquells qui no te’l fan, però convius de forma cordial com si res no pasara, perquè al cap i a la fi, sempre volem pensar que allò que importa són altres coses, veritat?
Per a mi, pocs llocs respiren tanta il·lusió com la Universitat durant aquestes primeres setmanes del curs. Imaginen vostès tantes persones construint juntes el seu futur?Saben vostès quina responsabilitat més gran tenim per a donar oportunitats a tantes persones il·lusionades per fer allò que els agrada? Ningú no deuria perdre ni un minut en allò que no ajuda, en allò que no suma, en allò que no millora la societat.
