La llengua que parles sol ser un tret de la teua persona molt lligada a la teua intimitat, perquè no sols és com penses i de quina manera articules el teu univers, també representa les teues mancances i virtuts, reptes i pors en un món globalitzat i plurilingüe.
Les llengües es poden viure com un tresor i una possibilitat d’aprendre, de comunicar-se, amb respecte cap als altres, o per contra, les pots viure des de l’autoritarisme d’aquell qui es creu superior per tenir una llengua determinada i no tolera la diferència. Per desgràcia aquests últims abunden, gent que amb l’excusa de l’enteniment, volen homogeneïtzar als altres baix el seu criteri.
Aquesta gent que crea conflictes d’allò que hauria de ser un tresor, són uns incendiaris, perquè fer creure a la gent que algú t’odia per una cosa tant intima com la teua llengua és gravíssim, però el pitjor és considerar que hi ha parlants que no tenen els mateixos drets que els altres.
Últimament d’ençà que la dreta va optar per fer ideologia de la cultura, s’ha encetat un camí on volen etiquetar la bondat, honradesa o honestedat de la gent depenen de la seua llengua, una actitud que quan la identifiquem l’hauríem de rebutjar de front i sense contemplacions, sobretot aquells que ens anomenem demòcrates.
El valencià és la nostra llengua pròpia, forma part de la nostra cultura, i està per sobre de qualsevol ideologia, pots ser solidari o individualista, progressista o conservador, i parlar valencià, castellà o xines, però el que està clar és que eixa llengua amb la qual penses és molt intima per tu i t’acompanya fins i tot en els teus somnis, no respectar la dels demes, és no respectar la teua pròpia.
I arribats a aquest punt, on la maldat dels que volen convertir al valencià en una llengua morta està generant tanta crispació i perplexitat en els parlants, ens calen mecanismes per a fer valer el nostre dret a la intimitat. I quan vos qüestionen l’ús del valencià, recordeu sempre d’imaginar el mateix però amb altra llengua i en altre país, si el que vos diuen canviant eixes dues coses sona ridícul, és que qui teniu enfront o està equivocat o vos intenta enganyar. El primer cal recuperar-lo, al segon deixar-lo en evidència, ningú ens pot negar que siguem el que som, i massa vegades ens fan renunciar per sotmetre’ns, no ho consentim.
Autor: Ignasi Gracia Felip. Portaveu de Compromís i regidor de normalització a l’ajuntament de Castelló.
