Hi ha persones que destaquen en totes les èpoques i son recordats després per la majoria del poble… i altres que encara que van ser singulars i van viure una vida diferent a la majoria, s’obliden o no els reconeixen el seu valor i importància o es perden en la boira del temps. I una d’eixes persones que no ha tingut el reconeixement que li correspon al seu poble, per la seua tasca i les seues pintures, ha sigut Ismael Bisbal “el Bessó”. Per això, enguany que fa 35 anys de la seua mort ara en febrer, considere com a just homenatge recuperar la seua història per al poble de Catadau, de forma que tot el món el conega.
El 6 de setembre de 1876 es casaven en l’església de sant Pere, de Catadau, Salvador Bisbal Esteve, conegut al poble com “el Bessó”, que era soldat llicenciat, expedicionari del cos de Sanitat de Cuba, i Rosario Martínez Gil, natural de Catadau (de la família dels “Gorres”). D’aquest matrimoni naixerien 8 fills, encara que els tres primers moriren albats (de bolquers).
Ismael Bisbal Martínez va ser l’últim fill del matrimoni i va nàixer en Catadau el dia 8 d’octubre de l’any 1900, a les 3:30h del matí, en el carrer de l’Om núm.34 (actual carrer Ramon Esteve), i de germans tenia a Salvador, Amadeo, José i Rosario.
Al ser el més xiquet ja no va conèixer ni als seus “uelos” paterns: Miguel i Josefa, ni als “uelos” materns: José i Dolores. I referent al malnom familiar, este venia perquè son pare tenia un germà bessó, fet pel qual ell seria conegut, igual que els seus germans, com Ismael “el Bessó”.
A diferència d’altres xiquets, ell des de xiquet va mostrar que tenia talent per a dibuixar i pintar, i el lloc on practicava principalment era l’andana de sa casa. D’això va ser testimoni Rosa Gil Peiró, la novia del seu germà Amadeo, quan anava a festejar allí a la casa (i hem de pensar que Amadeo i Rosa es casaren el 20 de gener de 1912 i en setembre d’eixe mateix any se’n van anar a Cuba per a millorar i prosperar, pel que abans dels 12 anys Ismael ja començava a destacar en el que seria el seu futur ofici). No obstant això, desconec si va tindre algun referent pintor que el va ensenyar a millorar la tècnica, etc. Però pel que conta la família, tenia molta gràcia tant per a pintar com per a dibuixar.
Una particularitat de la família va ser que son pare, qui era lliurepensador i d’un talant més adelantat al seu temps (tal volta per haver viatjat a Cuba i “vist” món ), va voler que tots els seus fills i la seua filla s’ensenyaren a llegir i escriure, cosa que no es donava en la majoria de les famílies.
Com son pare era barber, el seu germà major, Salvador, així com ell mateix també, aprendrien eixe ofici, treballant en la barberia familiar situada en la mateixa casa (coneguda com la barberia del “Bessó”). Per contra, Amadeo seria obrer, llaurador i inclús músic, tocant la guitarra i sent membre de la banda de Catadau… abans d’anar-se’n a Cuba. I l’altre germà, José, sembla que es dedicaria principalment a la terra. Pel que fa a sa mare i a la seua germana Rosariet, estes es dedicarien a cosir roba (desgraciadament, Salvoret, el novio de Rosariet, diuen que va morir en un accident de camió i, davant aquest fet, conten que ella no tornà a “mirar” a cap home, i es quedà fadrina, guardant-li record).
Ismael, a banda de la partida del seu germà Amadeo a Cuba, d’on ja no tornaria mai més, el 25 de febrer de 1918 patiria la mort de son pare, als 75 anys, qui va morir sense testar en “vespres” de començar l’epidèmia de la “Grip Espanyola”. Pandèmia que la família superaria. I en eixe mateix any Ismael acabaria de pintar un retrat de son tio Pepe (el primer del que jo he tingut constància), qui era germà de sa mare i es va prestar com a model per al seu nebot.
(Pel que fa al seu germà Salvador, este se’n anà a Cuba uns anys després que el seu germà Amadeo, animat per ell, però sembla que no li acabà d’agradar la vida en l’illa, se’n va tornar a Catadau, i més tard, en gener de 1921, es casà amb una xica alfarbina anomenada Pilar Barberà Flordelís. Pareix ser que Ismael, sa mare i els seus germans José i Rosario es quedaren en la casa familiar, mentre que Salvador es traslladà al núm.14 del mateix carrer, on instal·là sa casa i la seua barberia junt a la seua dona).
(Cal assenyalar que l’únic dels germans que tindria fills seria Amadeo, qui va tindre cinc fills: Alicia (1913), Amadeo (1916), Maria (1920), Consuelito (1923) i Héctor (1931). Però degut a que vivien en Cuba, sols els van “conèixer” per mig de les cartes i si enviaren alguna fotografia).
Quan Ismael encara no contava vint anys, sa mare va anar davant del notari de Montroi, don Francisco García, el dia 30 de març de 1920, per a atorgar una escriptura d’emancipació del seu fill. Un fet que significava que Ismael obtenia llibertat plena per a decidir com conduir-se en la vida, sent encara menor d’edat. En eixe temps ell ja consta com a pintor i barber de Catadau i cal assenyalar que una de les primeres cases que va pintar va ser la de qui després seria un gran amic seu: Josep Gil Barberà, més conegut al poble com Pep “la Fausta”, quan este es va casar en 1920.
El dia 20 de març de 1921, Ismael va ser convocat a “sala capitular” de l’Ajuntament de Catadau (que en eixe temps sembla que encara estava situat en la casa cantonera, entre el carrer i la plaça de l’Om, tenint baix l’ajuntament i dalt l’escola) junt als seus quintos, per tal de ser sortejats per anar a fer el servici militar i va traure el núm.8 (curiosament, Pepe Gil Peiró, un germà de la seua cunyà Rosa, era també de la quinta però com se n’havia anat en la família a Bayamo (Cuba), les autoritats ho van notificar al consolat i finalment va ser sortejat en l’illa). El 6 de març, Ismael va ser “medit” i en eixe moment tenia una talla de 1,640 cm, 82 cm de perímetre, “cejas al pelo, ojos negros, pelo negro, nariz afilada, barba regular, boca pequeña, color sano”, sabia llegir i escriure, i no presentava cap malaltia ni defecte físic, motiu pel qual era útil per a servir. Quan va ser preguntat sobre si tenia algo que al·legar va dir que no i firmà la declaració.
Però clar, en eixe temps el servici militar era de 3 anys, estàvem immersos en la Guerra del Rif, al nord de Marroc, i sembla que Ismael, bé per la seua educació, idees o perquè no tenia intenció de jugar-se la vida en una guerra que no anava en ell (i a la qual sabia que anava a ser destinat)… el fet es que no es va presentar quan va ser cridat en València per al reclutament dels soldats, i ell, acompanyat per la família, se’n van anar a França “de la nit al matí”, per a evitar la mili. Aquest fet va provocar que ell fora “cridat” en dos ocasions més… fins que finalment va ser declarat oficialment pròfug (i en febrer de l’any següent seria publicat en la “Gaceta de Madrid”, senyalant la seua condició de rebel i que estava “sujeto a expediente por faltar a la concentración de la caja de reclutamiento”). I cal remarcar en este punt que el seu amic Pep “la Fausta” li va deixar 1.000 pts. per a poder dur a terme la seua “aventura”, fet que Ismael sempre recordaria i que els uniria als dos.
Curiosament, la seua cosina-germana Matilde Martínez “la Coetera”, el dia 18 de maig d’eixe any 1921, va tindre una xiqueta a la que anomenaren Rosa (coneguda al poble com Rosa “la Garcia”), i van fer padrí de la xiqueta al propi Ismael. A l’endemà mateix del bateig, que seria eixe dia o un dia més tard, Ismael, sa mare i els seus germans José i Rosariet se n’anaren del poble. I, arriscada o no la seua decisió, el ben cert és que eixe estiu de 1921, en el que ell ja havia fugit en la família cap a França, es va produir el Desastre d’Annual (entre el 22 de juliol i 9 d’agost), sent una de les majors tragèdies militars, on van morir 9.454 soldats espanyols.
En un primer moment i pel que m’han contat, Ismael i la família van anar a París, ja que ell havia sentit parlar d’eixa ciutat al seu amic Pedro Canet “de Manuela”. Un xic de Catadau que era obrer i tenia un parell d’anys més que ell, i que havia estat treballant en la ciutat, anecdòticament, el dia que va acabar la I Guerra Mundial (en novembre de 1918). Per eixe motiu, en principi anaren allí.
Ara bé, al cap d’un temps o uns mesos, van decidir canviar de lloc i es dirigiren cap a la zona d’Alsàcia i Lorena (que en eixe temps tornava a estar baix domini de França, després de la guerra), on es quedarien a viure en la ciutat de Mulhouse (una de les principals). Allí, Ismael i el germà no se a que es dedicarien en un principi, tal volta ell també pintara, o tal volta treballaren en alguna fàbrica o en el que els eixirà… mentre aprenien l’idioma. Pel que fa a la seua germana, esta pareix que va entrar a treballar en un taller de costura, on la mestra era una xica natural d’allí i de família alemanya, que era “professora de corte”, anomenada Alice Beehendorff Rotti (filla de Franz i Eloisa), però a qui tots anomenaven Alís. L’amistat entre Rosariet i Alís va fer que Ismael la coneguera i es quedara prendat d’ella, ja que era una xica molt guapa. D’eixa forma començarien a festejar, convertint-se en novios (ella tenia tres anys menys que ell).
A mitjan dels anys vint, el seu germà Salvador i la seua dona Pilar van anar de viatge a visitar-los a Alsàcia, on van conèixer a Alís i es feren una foto familiar que encara es conserva.
Ara bé, sempre hi ha una de cal i una d’arena, i una desgracia tornà a “caure sobre la família”, amb la mort del seu germà José a finals dels anys vint. Segons conten, com allí feia molt de fred i els llacs es gelaven, un dia se’n van anar a patinar, en la mala pata que es trencà el gel i José va caure dins l’aigua gelà morint als pocs dies de l’incident. Això afectà molt a tota la família, i a Ismael en particular.
Este també es cartejava en el seu amic Pedro Canet “de Manuela”, qui vivia en Catadau i continuava d’obrer, a qui li va enviar algunes fotos d’ell i la seua novia, vestits tipo “indiano”, es a dir, de “lino blanc i en sombrero”, sent un estil molt diferent als homes del poble de la seua generació. I es que Ismael, tal i com conten, va ser una persona molt “bohèmia” des de ben jove.
Amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera i la posterior proclamació de la II República Espanyola, les coses canviaren totalment en el país i Ismael es trobava lliure per a tornar a casa, ja que ell ja no hauria de patir conseqüències per part del govern, ni l’exercit, per haver fugit d’anar al servici militar al declarar-se una espècia d’amnistia. D’eixa forma, i donant promesa que es casarien, Ismael va tornar a Catadau en companyia de la seua Alís, sa mare i la seua germana Rosariet. I quan ell va tornar, ho va fer ja com a pintor consolidat.
Ací en el poble, sa mare i la seua germana arrendaren una caseta en el camí de Carlet (al costat de la casa de Prudència, que actualment és un pati i té el núm.20), que era propietat de la família de Vicentin “de Tavio” (de Llombai, i qui seria més conegut com “el Senyoret”). Allí viurien eixe temps Rosario, Rosariet i Alís, mentre que Ismael, com no estava encara casat en la novia, i no estava ben vist que cohabitaren, vivia propet en casa del seu germà Salvador, en el carrer Ramon Esteve.
I quan va tornar al poble, Ismael, a banda de tornar-li els diners al seu amic Pep “la Fausta”, els va fer un retrat a d’ell i a la seua dona, que encara es conserva i en el qual es pot admirar la qualitat i el detall de l’obra.
En Catadau, Alís continuaria com a costurera, cosint a l’igual que la seua “sogra” i la seua cunyà Rosariet. I pel que diuen, ella era molt catòlica i amb un gran sentiment religiós, a diferència d’elles i d’Ismael que, o be tenien altres idees, o bé no eren molt religiosos.
Finalment, i davant els desitjos d’ella, decidiren casar-se… però sembla que Ismael no va voler fer-ho per l’església, sinó simplement pel jutjat (cosa que causà un gran disgust en Alís, segons conten), i el dia 24 de desembre de 1932, a les quatre de la vesprà, es van casar davant el jutge don José Martínez Noverques.
Eixa vesprà-nit feren el “convit” i la celebració de boda i, encara que tots estaven contents i feliços, sembla que Alís no estava satisfeta del tot. Siga com siga, el que començà de categoria acabaria tràgicament, ja que després de la “nit de noces”, quan es va despertar a l’endemà de matí, dia de Nadal, Ismael va vore amb gran shock que Alís s’havia mort. Tenia 29 anys (pareix ser que va morir d’un infarto o atac al cor. També hi ha qui diu que com ella era molt religiosa i pensava que “estava en pecat mortal” per no haver-se casat per l’església, del propi disgust es va morir…, així com també han dit que si va ser per un “derrame” intern; en fi, fora el que fora, eixa nit ella va morir).
Açò, a banda de ser molt impactant en el poble, afectà moltíssim a la família, però principalment a Ismael, qui no tornà mai a ser el mateix… i a partir d’eixe moment deixà de donar importància a les coses materials de la vida (i conten que la clau del taüt de la seua dona, quan li la van donar, ell se la ficà en la butxaca i fins el final dels seus dies sempre la portava damunt). També diuen que ell, al poc de soterrar a la seua Alís, se’n va anar a València, i d’allí a Barcelona, on va passar una llarga temporada tractant d’oblidar i superar la tragèdia que havia viscut, canviant d’aires.
Tal volta fora a la seua tornada, o tal volta havia sigut abans d’anar-se’n (i encara vivint la seua Alís), va pintar tres frescos a l’església de Sant Pere de Catadau, dalt mateix de l’altar major, en la pròpia volta del sostre, que encara es conserven i es poden vore, i que representen al “Pare Etern” i dos moments de la vida de sant Pere (se sap que serien d’eixe temps perquè, en l’any 1936, quan començà la Guerra Civil i la majoria d’esglésies van ser assaltades, un veí del poble, en una pistola, va “afusellar” d’un tir al “Pare Etern” del fresc central).
I en l’any 1935, com Pepica, la filla del seu amic Pep “la Fausta” anava a “pendre” la comunió, ell va tornar a pintar la casa, en color “sépia”, en diversos frescos, garlandes i detalls. També va pintar una habitació en cariàtides i un fresc que representava el cel, en angelets blancs i negrets.
Quan esclatà la Guerra Civil, Ismael es trobava en València i allí va ser on majoritàriament passaria la guerra, en un moment en el que part del món polític y cultural d’eixe temps residia en la capital del Túria (que a partir de novembre de 1936 fou la capital d’Espanya i de la República), i ell, que sembla que tenia simpaties ideològiques amb la República, viuria un bon moment, podent conèixer i relacionar-se amb destacats intel·lectuals, pintors, polítics, etc.
Pel que son les coses, acabada la guerra, Ismael va tornar a Catadau, on pensava que estaria algo més tranquil que en la pròpia capital, i com era molt bon pintor, el van cridar per a pintar l’església de Catadau (una dona major que el recorda deia que ell era “pintor de canya”, fent al·lusió a que era pintor de pinzell fi). Ací va pintar tota la coberta interior de l’església en blau i estreles. Va pintar als evangelistes que es veuen en la trona (o “púlpit”), així com el sant Vicent que també està allí en el propi pilar. En el sagrari o capella de la Puríssima, a banda de pintar on es troba el tabernacle, també pintà el quadre que està en el sostre i que representa a Déu Pare i l’esperit Sant, així com els quatre quadres que envolten la capella i que representen a quatre sants valencians: sant Joan de Ribera i sant Pasqual Bailon, en el costat esquerre, i la beata Inés i santa Maria Micaela, en la part dreta.
Pel que fa a l’església, l’altar de les “ànimes” també el va pintar ell (encara que anys després van “trencar” la pintura al col·locar allí a la Mare de Déu dels Desemparats, tal i com es pot vore actualment), així com la imatge central superior de l’altar que representa a sant Pere en la barca, pintura que li encarregà una família del poble per a donar-la a l’església i que presidira l’altar (fets que em va confirmar don Luis Ramírez, qui durant anys va ser rector de Catadau). I el llençol del sepulcre te uns medallons pintats a l’oli, que tal volta també foren obra d’Ismael. Ah, i també va pintar la capella de la Mare de Déu del Carmen, en “el Centro” (pintures que es conservaren fins el final dels anys 70). I totes les pintures les va fer ell, en el seu blusó clar de pintor que l’identificava com a tal.
També va ser cridat per a pintar algunes esglésies de València, com per exemple la de Sant Sebastià, sent un moment de gran faena per a d’ell, encara que com moltes d’eixes pintures no les va firmar, no podem ara identificar-les fàcilment.
En l’any 1940 la seua neboda Alicia (la filla major del seu germà Amadeo), va vindre a Catadau en el seu home, Francisco Pellicer (qui també era de família del poble que havia emigrat a Cuba). Ací en el poble es ficaren a viure en el carrer Major, i Francisco es ficà a treballar en el seu cosí Paco “el de la Serra”, ajudant-lo allí en “la Serra”. I ahi va ser on Alicia va conèixer a “s’auela” Rosario i als seus tios Rosariet, Salvador, Pilar i Ismael (així com a altres familiars). En l’any 1941, el dia 31 de març, va nàixer la seua filla Alicia, a la que tots li dirien Alisín, i va ser una alegria per a la casa, ja que era la primera reneboda i besneta, i ara la tenien ací i podien disfrutar-la. Tots els dies, de vesprà, Alicia i Alisín se n’ananven a ca “s’auela” i passaven la vesprà en ella i sa tia, i quan venia Ismael, com anava allí a casa, també estava en companyia seua. Ara bé, en juny de 1944 tornaren a Cuba i ja no es tornarien a vore físicament.
Com anècdota, quan la xiqueta ja parlava, una vesprà que estaven picant armeles “l’auela” Rosario li va dir a la xiqueta: –Alisín, canta!!! – i la xiqueta li va contestar a la seua “bisauela”: – “Uela”, que estic trencant armeles, no me les estic menjant!!!
Quan el 14 de setembre de 1943 va faltar el seu germà Salvador, ell es trobava en el poble i va ser el que ho va notificar a l’ajuntament. Salvador tenia 57 anys i no havia tingut fills (anecdòticament, Salvador va ser un dels que va fer el motor dels Colombaires).
En l’any 1945 va pintar la casa de Miguel Martínez Martínez i Remedios Gil Barberà, al carrer Major, i part d’eixes pintures encara es conserven. A banda dels pilars de l’entrà de la casa, l’escala, el menjador i l’habitació dels novençans, també va pintar un quadre que representava “la Última cena” (en la que ell es va autoretratar, segons conten, en una túnica verda i gest seriós). En el quadre, com a particularitat, Jesús apareix donant-li la comunió a sant Pere, fent un “guinyo” al patró de Catadau (pel que fa al quadre de “la última Cena”, actualment està en el lateral dret de l’altar major de l’església de Catadau, ja que els fills de Miguel i Remedios el van voler donar per a la seua conservació i per evitar que este “eixira” del poble, ja que sempre l’han valorat moltíssim). I Ismael també va pintar en la casa els cristalls de l’alacena (de dins cap a fora), fent una pintura que és una preciositat i que encara hui es conserva perfectament
(Posteriorment, en les comunions dels dos fills de la parella, Ismael va tornar a la casa a repintar algunes coses, ja que Miguel i Remedios així ho van voler).
Uns anys després va pintar en altra casa del poble, concretament en la de Dolores Martínez i Miguel Barberà (més conegut com Micalet “el Tranquilo”), allí en la plaça de l’Om, els quals es casaren en maig de 1949. A banda de l’habitació dels novençans, també pintà un quadre de “la Dolorosa” i un de “la última Cena”, que la família encara conserva.
I a finals de 1950 també va pintar l’habitació de la casa de la seua neboda Rosa “la Garcia”, ja que esta anava a casar-se en Pepe Juanes “Rabote”. Pintura que encara es conserva en sa casa del carrer Ramon Esteve (desconec si també va pintar en altres cases del poble).
Durant els anys 50 va seguir pintant esglésies en València capital i també es dedicà a pintar molts rètols d’establiments, fàbriques i magatzems. També conten que pintaria algunes cases i inclús quadres i retrats que li encomanaven. Respecte als seus quadres, una de les particularitats seues era que li agradava pintar la natura i així es pot observar en molts d’ells. Per exemple, a la seua cosina Camileta Llorens Lliso li va regalar un preciós bodegó en un quadre.
Així com va pintar uns quadres de natura morta, en uns patos i unes perdius (que hui conserva la seua reneboda Alisín, així com un quadre d’un paisatge “urbà” que diuen si era on ell va viure en Alsàcia). I com els grans pintors, ell també es va auto-retratar.
En València vivia en un pis al carrer Santa Isabel, en un edifici cantoner amb el carrer Sagunt (hui el seu pis està en estat de ruïna i encara no ha sigut restaurat ni rehabilitat com els pisos veïns), i allí tenia el seu estudi. En eixe temps començaria a treballar en ell un xic anomenat Luís, qui seria el seu aprenent. I com Ismael no era gens materialista ni feia cas dels diners (i més des de la mort de la seua Alís, moment en el qual les coses mundanes havien passat a un segon pla per a d’ell), era el propi Luís el que s’encarregava de cobrar, administrar i donar-li diners, mentre Ismael pintava i pintava.
Quan en 1953 sa mare va fer el centenari, Ismael li va regalar un retrat seu pintat per ell (i que actualment conserva la seua neboda Consuelito en Pensilvania, als Estats Units). Eixe dia va ser un dia de festa al poble, ja que era un fet poc comú en eixe temps que algú arribara als cent anys i damunt en bon estat de salut. Anecdòticament, Ismael també li regalà plats i gots de duralex, ja que era el més modern en eixe temps. La tia Rosario, contenta, va eixir un dia al carrer per a dir-los a les veïnes que eixos gots encara que caigueren a terra no es trencaven i va voler demostrar-ho. Agafà un got, el tirà a terra i, justament, pegà en una pedra i es trencà en mil trossets, causant les “carcallaes” d’ella i de totes les veïnes.
En este punt he de dir que la tia Rosario tenia molt bona relació i amistat en el seu cosí-germà Pepe Llorens (més conegut com Pepe “Mingo”) i la seua dona Camila Lliso. Sempre van estar molt junts i units, i inclús van acordar que s’enterrarien junts en el “panteó” familiar d’ella. El 13 de gener de 1955, a l’edat de 101 anys, la tia Rosario va faltar i va ser soterrada junt als seus. Dos anys després, complint eixa promesa, Camila també va ser soterrada allí, a l’igual que anys després ho farien Pepe “Mingo” i el seu fill Pepe, qui sempre havia estat delicat de salut.
Entre final de 1958 i principi del 59, de nou va tornar a pintar la casa del seu amic Pep “la Fausta”, ja que la seua filla Pepica anava a casar-se en un xic de Llombai anomenat Salvador Peris i anaven a instal·lar-se allí. I les pintures i frescos que actualment poden contemplar-se encara en la casa, ja que els han conservat en gran estima, son estos que Ismael va pintar. A diferència d’altres cases, en esta va pintar molt més que l’habitació dels novençans. Va pintar uns paisatges, distints detalls, i inclús un quadre que representa al “Nostre Senyor” en el moment de la comunió.
Cal assenyalar que en febrer de 1959, quan es celebrà el casament, Ismael va assistir tan a la boda com al convit, sent l’única del poble a la que va acodir després d’haver passat lo del seu casament i la mort de la seua Alís, i això per la gran amistat que tenia en el pare de la novia (per contra, la que no va anar va ser la seua germana Rosariet, qui estava de dol per la mort del seu germà Amadeo, que va morir per un accident en gener d’eixe any, en Cuba, després del triomf de la Revolució Cubana).
I este va ser un fet curiós (es conserva una foto de la celebració on Ismael, a l’estil de Dalí, apareix amb un artístic bigot i tancant l’ull), ja que ell no anava a cap celebració, ni festa, ni convit… i en Nadal, que era quan feia els anys de la mort de la dona, tampoc s’ajuntava en la família. Pel contrari, era en estiu quan venia a Catadau a “veranejar” i ací estava un parell de mesos en companyia de la seua germana Rosariet, i visitant als seus amics, principalment Pep “la Fausta”, en qui s’ajuntava tots els dies (i en ocasions “s’asentaven a la fresqueta” ells dos, el tio Caxet i el tio Ortisà, allí davant la casa compartint anècdotes). Curiosament, ideològicament discrepaven els dos amics, un de tendència republicana i l’altre de tendència carlista, però això no els va suposar cap problema. Ismael i Pep es volien i apreciaven molt, i este sentiment es va estendre a la resta de la família. D’eixa manera, Ismael també va tindre molt bona relació en les filles del seu amic, en Maria i en Pepica, així com en els seus nets: Bàrbara i Salvador. I aquesta amistat es va mantindre i continuà, inclús després de la mort de Pep, qui faltà en 1973 als 84 anys.
A les filles de la seua cosina Camileta també els va fer un detall quan es casaren i els va regalar un quadre d’una mare de Déu en el xiquet, amb marc de ceràmica. A Teresa en 1963, i a Carmen en 1970.
Curiosament, A Ismael li agradava la “juerga”, però no per a anarse’n per ahi, sinó en petit comitè i en els seus amics. Sembla que perteneixien a una falla (situada per l’antic seminari de València i el carrer del Salvador) i en alguna ocasió vingueren a Catadau a casa del seu amic Pep “la Fausta”. Allí, Ismael havia dissenyat un espai per tindre les begudes i poder ajuntar-se en els amics on, després de la cassalleta, dinaven i bevien en harmonia (una volta que vingueren estos amics de la falla acabaren ballant dalt d’una taula que, finalment, tal i com recorda Pepica “la Fausta”, va acabar a trossos).
Pel que son les coses, per l’any 1977, una xica de Catadau, Dolores Adam “la Vedriera” estava embarassada de la seua segon filla i, quan estaven barallant quin nom ficar-li, dos ties fadrines seues, anomenades Pepa i Rosario Boluda “les Vedrieres”, li van proposar que li ficara el nom d’Alís, en honor a Alís, la dona del pintor Ismael. Elles recordaven a eixa xica “més guapa que una postal”. D’eixa forma, a la xiqueta li ficaren Alicia Flordelís, però tot el món la coneix com Alís, i en eixe gest li van fer honor a aquella xica d’Alsàcia. D’aquest fet tindria notícia Ismael, i encara que no ho diguera, es de suposar que s’alegraria.
Quan Ismael venia a Catadau ho feia en el “cotxe de línia” (l’autobús), que parava a mitat del carrer Major, front a l’actual número 37, que en aquell temps era una botiga d’un cosí d’Ismael, conegut al poble com Per-Joan “de la Fausta” (pare de Pedro “el Fontaner”). Allí era on també, en ocasions, enviava algun paquet per a la seua germana, ja que a banda de parar el cotxe, sabia que el seu cosí li ho guardaria i li ho portaria a la seua Rosariet. I encara que venia poc pel poble (en temps de sa mare venia més), en els últims anys o l’última etapa venia amb més freqüència. Quan els xiquets el veien el contemplaven amb curiositat, ja que era xicotet i anava molt a la seua, amb un aspecte molt bohemi i en els cabells blanquinosos.
En València, Ismael anava tots els dies a dinar a un pis en el carrer Marques de Sotelo (molt prop de “Almacenes España”), que era del seu aprenent-ajudant Luís. Allí vivia este xic en la seua dona i la seua cunyà (una d’elles s’anomenava Marita), i quan la seua germana Rosariet anava alguna temporadeta a estar-se en ell en la capital, també anava allí a dinar en la seua companyia i no se si ella també es quedaria allí i no en el pis-estudi d’ell (i es que Ismael en Luis tenia molta confiança, ja que este era el que li venia els quadres, cobrava els treballs i inclús li buscava faena o li l’organitzava, tenint sempre accés al seu estudi).
Pel que fa a la seua germana Rosariet, ella era una dona seria, molt recta i podríem dir prou introvertida i molt dels seus. En els seus nebots de Cuba es cartejava amb freqüència (i a vegades aquells li enviaven diners en la correspondència), i en ocasions Ismael també contestava a alguna de les cartes si el pillava en el poble, però ho feia poc. Ella visqué sempre en la caseta del camí de Carlet que tenia arrendà (i una volta a l’any pujava a Llombai per a pagar-li a Visantin “de Tavio” l’arrendament anual). Davant de sa casa tenia un trosset de jardinet molt xicotet en una “verjeta”; la façana la tenia pintà en blanc i la porta en blau (destacant sobre la resta de cases). I encara que la caseta era xicoteta, tenia un corral gran en alguns arbres, un hortet, conill i gallines. No se si per eixe motiu o per quin, hi havia gent que a d’ella li deia en compte de Rosariet “la Bessona”, Rosariet “la de l’Hort”. Per altre costat, tota la vida es dedicà a cosir roba d’home i conten que cosia una bruses negres que eren una preciositat i estaven molt ben fetes (en aquell temps, la majoria d’homes i principalment els més majors vestien en brusa).
Rosariet tenia bona relació en la seua neboda Rosa “la Garcia”, en la seua cosina Pepica Bisbal (coneguda per uns com “la Fausta” i per altres com Pepica “la del Carbó”), que vivia en el carrer Major; però principalment i de forma molt significativa, estava molt unida i tenia molta amistat en la seua cosina Camileta, i casi sempre estaven juntes (a l’igual que les seues mares ho havien estat anteriorment). Moltes nits d’hivern, o quan hi havia tronà, Rosariet la passava en casa de Camileta i la seua filla Teresa, i quan va caure malalta del “lliacrà” (hepatitis), el va passar en casa d’elles.
En el seu germà Ismael sempre va tindre bona relació. A banda d’altres pintures, li va pintar un gran quadre que era una caseria i que ella tenia en sa casa (i que hui s’ha perdut). Quan estava en el poble, ell sempre dormia en la casa d’ella i, a voltes, es ficava a la porta de casa, mentre ella cosia, a pintar algun quadre de flors (sembla que en certs moments estos quadres es podien vendre molt fàcilment, a d’ell no li costaven de pintar i era una forma de guanyar quatre pessetes de forma còmoda).
Anecdòticament, quan Rosariet ja era major i li preguntaven quants anys tenia, ella sempre deia: – “Set anys més que el meu germà” – i quan li deien que quants anys tenia els seu germà, ella contestava: -“Set anys menos que jo” – I d’ahi no la treien.
A una de les veïnes d’allí del carrer, Lola Esteve “la de l’Herbero”, en agraïment per atendre en ocasions a la seua germana i preocupar-se d’ella, Ismael li va regalar un quadre d’unes flors (que encara conserva en l’entraeta de sa casa i Lola ensenya en orgull), i li va dir: –Pren, perquè t’enrecordes de mi!! – i el seu veí Casimiro també conserva un quadre seu amb l’escut de Catadau i la palmera de “l’hort de Cortasa”. A més a més, si alguna persona li encomanava algun quadre ell el pintava.
En Nadal de 1986, la seua germana Rosariet va caure malalta i a principis de gener de 1987 Ismael se’n va vindre a Catadau a cuidar-la, però ell també estava major i fluix. I conten que de vesprà, en el seu “blusó” clar de pintor i abrigadet en una manta, solia sentar-se a la porta de la casa a pintar… com a forma de passar el temps, encara que la seua pintura ahi ja no era “la que era”.
Segons pareix, ja que s’ha conservat, amb la seua última obra intentà immortalitzar a Rosariet, però desgraciadament no la va poder acabar i es quedà en un simple esbós.
Rosariet va morir el 4 de febrer, als 93 anys, i va ser soterrà al “panteó” familiar, junt als seus. Uns dies després, el 28 de febrer d’eixe mateix 1987, Ismael va faltar als 86 anys d’edat.
En un principi no el van poder soterrar en el “panteó”, ja que feia dies de l’últim soterrament allí, i el van soterrar en una “caseta” de la seua cosina Camileta Llorens. No obstant això, passat el temps, va ser traslladat i soterrat junt a la seua dona, germana, pares… i la resta dels “seus”, descansant des d’eixe moment allí al cementeri de Catadau. Cal ressenyar que aquest “panteó” actualment és de les germanes Teresa i Carmen Bisbal, “les Camiles”, ja que va ser el que sa mare va heretar de Rosariet.
Com a fet significatiu, actualment, any 2022 i quan es compleixen els 35 anys de la seua mort, encara viuen dos de les seues nebodes (filles del seu germà Amadeo) que mai l’arribaren a conèixer en persona. Una és María Bisbal, qui te 101 anys (i que en maig complirà els 102, superant a “s’auela” Rosario), i l’altra és la seua germana Consuelito, qui te 98 anys (i a octubre complirà els 99), i les dos viuen al Estats Units d’Amèrica (en New Jersey i Pensilvània, respectivament).
En definitiva, estes línies pretenen rendir-li un homenatge a esta singular persona i magnífic pintor: Ismael Bisbal “el Bessó”, qui no ha sigut reconegut com es mereix al seu poble.
Ismael va ser un bon pintor, però que per les circumstancies de la vida no buscà fama, ni nom ni fortuna, deixant molts obres sense firmar… i qui sap, tal vegada el seu llegat també estiga en altres cases i llocs del Marquesat, però ho desconeixem. A dia de hui son pocs els que el recorden, i pense que és de justícia reivindicar la seua persona i la seua obra, part de la qual encara podem admirar en Catadau. Des d’aquest moment entra a formar part, per sempre, de la història del seu poble.
In Memoriam!!
