Enguany es compleixen els 120 anys de la mort d’un personatge singular i que en un determinat moment va ser el més ric de Catadau i de bona part de la contornà. Em referisc a don Vicent Espert Bisbal, més conegut com el Pobil, i considere just recordar la seua figura i alguna de les anècdotes que l’acompanyaren al llarg de la seua vida, ja que d’eixa formà almenys es preservarà la seua història, puix el seu retrat no s’ha pogut conservar (o almenys no l’he trobat jo).
Vicente Florencio Espert Bisbal va ser l’únic fill del matrimoni format per Nicasio Espert Gimeno (natural d’Alginet), i Maria Rosa Bisbal Barberà (natural de Catadau), i va nàixer en Catadau el dia 7 de novembre de l’any 1845. Per dit motiu seria conegut en el poble i en el Marquesat com “el Pobil”.
Molt jovenet va morir son pare i ell es crià en sa casa del carrer Major núm. 11, junt a sa mare i els seus “uelos” materns: Vicent Bisbal Solà (hisendat, propietari i persona culta i lletrada), i Mª Rosa Barberà Bisbal. A més a més, en la casa estaven de criats Josefa Ortiz Bisbal i Silvestre Noverques Ortiz. I se sap que contant ell 15 anys, a banda d’haver rebut una bona educació i saber llegir i escriure, estava estudiant filosofia i lletres.
(Anecdòticament, en sa casa hi havia un retaule ceràmic elaborat al voltant de 1830 atribuït a un professional conegut com “el pintor de la Conquesta”, del qual s’han conservat pocs treballs, i que a dia de hui està en Llombai en casa de Claudina, descendent d’un dels seus hereus).
Segons contaven, la riquesa de la família provenia perquè els avantpassats d’ell havien sigut funcionaris reials i cobradors de contribucions, i havien sabut invertir en terres i propietats, passant posteriorment a cobrar i viure de rendes. Per dit motiu, en un temps concret ell era el més ric de Llombai, Catadau, Alfarp, Benifaió, Alginet, Carlet i Real… segons em referiren. I encara que estava estudiant i era molt sabut i espavilat… i sabia el que es feia, quan van morir els seus “uelos” i es quedaren ell i sa mare, i esta li va mostrar tot el que tenien i posseïen, ell va dir que “no pensava perdre anys de la joventut complicant-se la vida en estudis ni en res” i deixant-se’ls, va començar a viure la vida que volia, puix podia permitirseu sense problemes.
En febrer de l’any 1866 el van cridar a la “Casa de la Vila” per al sorteig de quintos per al servici militar, que en eixe any eren 15 joves. Allí estaven el vicari don Miguel Belza, i el secretari de l’ajuntament, José Gimeno Escrivà. El Pobil va traure el número cinc en el sorteig i va ser declarat “soldat útil” per al reemplaç d’eixe any. Posteriorment, quan en maig va ser cridat de nou per a medir–lo, consta que tenia una estatura d’un metro i setanta centímetres i el van descriure com “joven de pelo castaño, cejas al pelo, ojos pardos, nariz tirada, barba clara, boca regular, color sano, su frente regular y su aire marcial”. En el moment de les al·legacions ell no va al·legar res, més sabia que no aniria, puix per un costat era fill de viuda i per altre, sa mare pagaria per a lliurar-lo del servici (com efectivament va ocórrer, ja que es va sol·licitar la seua “baixa” al governador militar en juliol d’eixe any).
El Pobil era un ric de mentalitat oberta i progressista, diferent a altres rics que hi haurien posteriorment, ja que a d’ell no li agrada ostentar, era prou pla, i com a prova d’això la major part de la seua vida va vestir en brusa negra i no en camisa o traje (encara que foren bruses confeccionades en la millor tela). Tampoc li agradava estar encorsetat per la moral i la Iglesia, sent més lliberal. I es que inclús en l’esglèsia, a diferència d’altres “rics” que després tindrien els seus bancs o llocs destacats en l’església, ell passava i feia el que volia, i no consentia ni que el vicari li manara. Solament respectava i atenia a sa mare. Li agradava disfrutar de les coses, no consentia que ningú el fera de menys i tenia un caràcter singular, puix també es preocupava pels més necessitats. En definitiva, era de passar desapercebut però fent el que li abellia.
Conten que el Pobil anava a totes les corregudes de bous que feien en València (i també disfrutava quan feien bous en Catadau.), i en ell la majoria de vegades solia emportar-se als seus amics. Encara que els amics eren tres o quatre, de tots, el més amic era Eduardo Celda.
En una ocasió anaren a València eixos tres o quatre amics, a dinar a un dels millors restaurant de la capital, i tots anaven en brusa negra i espardenyes de beta negra. Quan intentaren entrar, el cambrer que hi havia els va dir que no podien accedir al local així com anaven vestits, puix havien d’anar “d’etiqueta” per a poder menjar allí. Davant aquest despreci, el Pobil va demanar parlar en la persona que estava al càrrec del restaurant i, quan este es va presentar, el Pobil li va dir: – No vaig a parlar mal d’este cambrer, perquè al fi i al cap està fent la seua faena. El problema per a poder entrar, segons vostès, es que no anem vestits com toca… Molt bé, demane el preu que vullga que compre ara mateix el restaurant!!! – i quan es tirà mà a la brusa i tragué uns saquets de dobletes que sempre portava, el metre li va dir: –No cal que s’ho agarre tan fort senyor. Perdonen la confusió. – i va manar que els prepararen la millor taula, i ells van dinar com pretenien (i tot això se sap perquè després els amics eren els que ho contaven quan venien a Catadau).
Curiosament, la figura del Pobil va quedar lligada a la d’un important i famós bandoler conegut com el tio Joan “de la Marina” (personatge recuperat pel periodista i escriptor Manel Arcos). Segons contaven, el Pobil tenia “amistat” en dit bandoler (qui capitanejava una quadrilla de roders per estes terres), i a canvi de que aquest el protegira d’altres roders que en aquell temps rondaven pel Marquesat, ja que eren temps convulsos, ell atenia generosament a les peticions del tio Joan. Un dia, en 1870, un home va anar a casa del Pobil a demanar-li diners en nom del bandoler. El Pobil li’ls va donar confiat i, quan el tio Joan s’assabentà, va matar d’una trabucà a l’infeliç que s’havia atrevit a fer això, fet pel qual va haver de fugir cap a les muntanyes perseguit per la Guàrdia Civil. I pel que son les coses, com coneixia a l’ermità Valentí, es va refugiar i amagar en l’ermita de sant Antoni, en Llombai, on els Guàrdies no el trobaren i l’ermità no el va delatar, podent escapar posteriorment pel terme.
Pel que fa a Vicent Espert “el Pobil” i la seua vida pública, este va ser fiscal municipal de Catadau de 1870 a 1874, i alcalde de la localitat entre 1877 i 1879. Però a diferència del que es podria pensar, ell era un vividor que no volia obligacions ni la responsabilitat d’una família, motiu pel qual no va voler casar-se, assenyalant que ell sols seria responsable d’ell mateix… i la seua màxima en la vida era, com ja he dit, divertir-se sense que ningú li manara.
Ara bé, una de les històries més coneguda i recordà d’ell seria la d’un robatori que van perpetrar en sa casa. Notícia de la qual la premsa del moment també es va fer ressò. I es que en eixos temps convulsos, ell ja no comptava en la protecció del tio Joan, que anteriorment mantenia a ratlla als altres lladres i bandolers.
Una nit de novembre de l’any 1873, quan sa mare i ell ja estaven gitats, entraren a robar-los en sa casa. Per la notícia que donà la premsa posteriorment, sembla que els assaltants eren una força armada composta per un nombrós grup de gent de la Ribera, la Safor, la Marina Alta i el Camp de Túria, la qual fingia ser una partida carlina. Però quatre eren els “caps” o “líders” i els que entraren en trabucs i navaixes en la casa. Feren alçar al Pobil i a sa mare i els demanaren, de forma brusca, que tragueren tots els diners que tenien. Donya Rosa va dir que, allí en la casa, pràcticament no en tenien, però davant aquesta resposta els emmascarats agarraren al Pobil i el ficaren damunt la taula de matar el porc, on el nugaren i amenaçaren de a matar-lo com un “gorrino”. I ficant-li la navaixa en el coll, feren inclús que donya Rosa sarromangara les mànegues per a “menejar la sang”. Davant aquesta terrible situació, donya Rosa començà a traure els diners que tenien, ja que lo més valuós per a d’ella era la vida del seu fill. I mentre ella anava amunt i avall, escoltada per dos d’ells, els altres dos controlaven al Pobil allí en la tauleta. Segons han contat sempre, en el que els va traure donya Rosa carregaren les saries de 7 matxos i, quan tingueren el que volien, deixaren al pobre Vicent nugat i fugiren de la casa, reunint-se en els seus còmplices que aguardaven i vigilaven fora, anant-se’n resguardats per la foscor de la nit (i per les notícies de l’època, senyalaven si li van furtar en una nit 1500 duros, el que era tota una fortuna en aquella època i que hui, segons les equivalències, rondaria els 375.000 euros. Una barbaritat!!!!)
Quan Plàcido, el seu procurador, s’enterà i anà a la casa, va vore a Vicent i a sa mare desconsolats i abatuts pel susto i pel disgut. Ell els preguntà si estaven be i, quan estos li explicaren tot el que els havia passat i que els havien robat tot el que tenien, Plàcido va preguntar: – Però han arribat al galliner i al corral? – i quan donya Rosa li va dir que no, el procurador li contestà: – Pues no patisquen, estiguen tranquils que no se’ls acabaran!!! – i es que encara tenien dobletes d’or per avorrir.
Ara bé, si això passava en novembre, fins al mes de gener de 1874 el governador civil no va ordenar que es formaren partides de guàrdies civils per tal de buscar i capturar als bandits. El primer en caure, com també es va fer ressò la premsa, va ser un roder conegut com Pepe Felipe, qui vivia en una caseta en el barranc de la Romana (en terme de Catadau), i que aparegué mort per ferides de bala en terme de Carlet, en maig de 1875, en un cartell que ficava: “por ladrón y encubridor de ladrones”. Posteriorment van anar “caiguent” els altres, principalment a partir de 1876, com van ser Cristobal Mortes Andreu i Tomàs Aguado Modest, alies “Carbonero”; l’últim va ser el suecà Vicent Ortiz Belís “el Serenet”.
I estos tres van ser acusats de l’assalt i robatori en casa de donya Rosa Bisbal “con gravedad manifiestamente innecesaria”, així com del robatori en el propi ajuntament de Catadau de 135 pesetes i 14 centims dels fons municipals del consistori. A més a més, se’ls acusava de “prevaricación y uso indebido de una cedula verdadera de vecindad expedida a favor de otro”. Dels dos robatoris va ser acusat com a responsable el referit Cristobal Mortes “por prueba directa, indicios graves y concluyentes”, el qual va ser condemnat a 14 anys de condemna i inhabilitació perpètua pel robatori en la casa del Pobil, així com a 6 anys, 10 mesos i un dia més de presidi major, i a la restitució a l’ajuntament de les 135 pts i 14 centims, així com a assumir els costos del procés. Per altra banda, Tomàs Aguado, junt a Blas Bataller López, van ser declarats còmplices i també implicats i van ser desterrat a Ceuta, alhora que el primer també quedava inhabilitat durant 11 anys del càrrec de sereno. I Vicent “Serenet”, a banda, també va ser acusat d’utilitzar la cèdula, sent incapacitat i desterrats fins 1880.
D’eixa forma es va fer algo de justícia, encara que no se si també serien obligats a tornar part del botí que s’emportaren… o si d’aquest no es va poder recuperar res.
La vida continuà amb normalitat per a mare i fill, però el dia 9 de febrer de 1886 el Pobil patiria la mort de sa mare, Maria Rosa Bisbal Barberà, als 68 anys d’edat, per una afecció del cor. I un dels testimonis que l’acompanyà per a declarar-ho en l’ajuntament va ser el mestre don Ramon Esteve. A partir d’eixe moment, si que es pot dir que ell es quedava sol i “amo de tot” realment.
Conten que a banda de pel Marquesat, on tenia moltes terres, en Alginet tenia terrenys i més de la mitat de les cases del carrer Major eren d’ell. A més a més, també tenia finques per Tavernes Blanques i per altres zones rodant València, i ell, encara que deia que era llaurador ric, realment es dedicava a controlar, cobrar les rendes i els lloguers, i manar la faena al seu procurador i jornalers. Precisament, quan el Pobil anava a Alginet i tornava eixa vesprà o a l’endemà, tot el món sabia que venia de cobrar els arrendaments i portava diners damunt. I això va propiciar que en nombroses ocasions l’assaltaren en el seu trajecte. No obstant això, com ell també sabia que ho sabien i pensava que més falta els feia a eixos infeliços que a d’ell, es repartia els diners en saquets per la roba o en la “cadira de muntar”, i així, quan li eixien els atracadors, algo els donava, però sols una xicoteta part. Ell mai va denunciar a ningú, encara que en la majora d’ocasions sabia qui havia sigut l’assaltant.
Prova d’açò és que una volta, entrant pel Raval d’Alfarp, va vore un obra que estaven fent en una casa (uns diuen en el Raval i altres en el carrer Major), i quan va preguntar que de qui era la construcció i li ho van dir, els obrers comentaren que “ja vorien si l’acabaven o no, puix havia demanat fer alts i una garrofera”, i el Pobil els va contestar: – Tranquils que si que l’acabarà, que te prou diners per a tot!! – i es que ell sabia els diners que li havia donat una nit que l’assaltà, però no va dir res i va seguir el seu camí.
Altre fet curiós és que, en altra ocasió que venia d’Alginet, quan pujava per l’Almaguer, a l’arribar a la caseta de Pepe Antoni, li va eixir un home emmascarat que li va fer l’alto i li agarrà el ramal del cavall. Quan el Pobil li preguntà què volia dirigint-se a d’ell pel seu nom (ja que l’havia reconegut per la veu), este, en compte d’exigir-li els diners, com no es va atrevir, en lloc de traure la navaixa va traure un cigarro i li preguntà: – Porta foc? – I el Pobil, donant-li foc, exclamà: –Xiquet, tota la vida seràs pobret!!! – ise’n vingué cap a Catadau.
També es recorda una anècdota en la que dos pobrets, aprofitant una nit de tronà, botaren per darrere de sa casa i entraren en la quadra, furtant-li un saquet o dos que trobaren en la “cadira de montar”. Al detectar a dos estranys en la quadra, els animals començaren a remugar i el Pobil va eixir navaixa en mà. Davant això els lladres, que en un primer moment intentaren dissimular la seua presència maulant i fent-se els gats, botaren i fugiren per la teulà. I quan sa mare li va preguntar que havia passat, el Pobil li va dir: – No patisca mare, eren dos pobres gats servals!!! – i tornant a ent rar dins de casa, tancaren els postics.
I altre cas el va protagonitzar un amic seu. Un ple de migdia estaven el Pobil i dit amic fent cafè en el bar, i este li va preguntar que eixe dia cap a quina zona pensava anar, i quan el Pobil li va dir que cap a la zona del Bornaig, este li digué que molt be. Es despediren i l’amic, al·legant que tenia també faena, se’n va anar. El Pobil se n’anà a pel cavall i va fer marxa cap als camps. Però arribant allí, de repent, li va eixir un emmascarat (que era l’amic que li s’havia adelantat). I quan el Pobil el va vore i el va reconèixer pel tipo i la roba va exclamar: -Xe, tu també!??
En altre personatge que el Pobil tenia amistat era en “l’auelo” Calbo, d’Alfarp, i en ell va muntar un forn en Alginet. “l’auelo” Calbo volia aprofitar-se, però com el Pobil era molt espabilat i tenia més possibles, finalment va ser ell el que es va fer en el forn i en tot el negoci, fet que va ocasionar que “trencaren palletes” i que “l’auelo” Calbo excalamara: –Xe, tan sabut que soc i este encà m’ha fotut!!!
En sa casa el Pobil tenia una bodega ben sortida i allí, en moltes ocasions, anava en els amics a jugar a les cartes i, guanyara o perguera, ell ho pagava tot i tots solien acabar com a “cabrerots” entre cassalla i vi. En altres ocasions anaven pels distints bars o se n’anaven a la capital, on també feien grans juergues, totes pagades pel Pobil.
Conten que en una ocasió que el Pobil anà al teatre principal en el amics, com anaven tots en les seus bruses negres i espardenyes de beta negra, pillaren a un dels porters que no volia deixar-los entrar (situació pareguda a la que, en certa ocasió, li va ocórrer en el restaurant). I quan al segon intent aquell es tancà en banda, el Pobil va fer cridar al director del teatre i li digué: –O ens deixa entrar ara mateix, o compre el teatre i van tots els porters al carrer. Així que veja si entrem, o fique preu que li’l pague ara mateixa. – i quan es girà cap al seu cavall, on portava alguns saquets en dobletes guardats en la “cadira de montar” i tirà mà i els agarrà, davant la seua determinació el director els va fer entrar al teatre sense més. I en altra ocasió, temps després, tornà un dia al teatre principal ell a soles. Ja col·locat per a la representació, es feia l’hora i la funció no començava i el Pobil cridà a l’acomodador i li preguntà que perquè no començaven, al que l’home, senyalant el pati de butaques que estava tot buit, li va dir: –Hombre, está usted solo. Espere a ver si se llena un poco esto. – i el Pobil li contestà: – Es que no tiene que venir nadie más. He comprado yo todas las entradas así que, por favor, que comience ya la representación. – i en passe privat, ell va disfrutar del teatre.
I és que el Pobil era més pròxim a la gent pobra que als rics. A banda, conten que els que treballaren per a d’ell en casa o en les seues terres mai van tindre una queixa seua. I quan tocava treballar les terres, ell podia treballar igual o més que qualsevol dels seus jornalers i mai els exigia més del que podien fer. I es que, encara que era amo de tot, no actuava com a tal, volent manar o increpant o abusant d’eixes persones, i açò ho referia Pepe Martínez “Sidra”, qui anava a jornal per a d’ell i sempre li va guardar bon record. A banda, també era molt del seu poble i quan feien falta diners per a qualsevol necessitat, ell enseguida els donava, cosa que alguns dels seus parents no veien en massa bons ulls… Però a d’ell li “sobrava tot”. A tall d’exemple, en una ocasió es va desencadenar un temporal que va provocar molts dies seguits de pluja. I com molts homes eren jornalers i llauradors i passaven els dies i no podien anar a treballar, aplegà a manar que l’agutzil fera bando dient que tot aquell que no tinguera faena que anara a sa casa, que ell els en donaria. I quan els homes es presentaren alli, el Pobil els va dir que la faena era que arreglaren els mobles de l’andana i els canviaren de lloc, netejaren la quadra o els animals, li repararen alguna coseta de la casa o de les distintes dependències d’aquesta (cas de considerar-ho necessari), però principalment era sentar-se a jugar a les cartes en ell. També els convidava a beure i, al final del dia, els pagava el jornal i cadascú a sa casa. I això es va repetir diverses vegades. I es que, com ja he mencionat, conten que tenia un caràcter empàtic, el qual anà a més en els anys, que el feia voler ajudar als més pobres i “dèbils”, tractant de solventar-los els problemes.
El Pobil preferia donar diners per aplacar fams, que gastar-los en monuments o recordatoris materials. I quan algú s’atrevia a dir-li si “ell sabia el que feia”, Vicent li contestava que per supost, puix a banda d’una excel·lent educació sabia molt bé el que feia.
I els anys van anar passant i, després d’una vida d’excessos, un dia es va trobar malament i ahí començà el seu final, ja que a l’igual que sa mare, sembla que també tenia una xicoteta dolència en el cor. Més el Pobil feia honor a eixa dita que diu “que me quiten lo bailao”, puix al fi i al cap ell sempre havia fet el que havia volgut. Després d’unes setmanes en el llit, i quan ja es pensaven que no es recuperava, resultà que començà a millorar (sent conscient de coses o comportaments que tal volta no li agradaren massa); més eixa milloria va ser transitòria… i va recaure en la dolència, situació que va coincidir amb un canvi de metge, ja que el seu facultatiu de sempre va haver d’absentar-se.
Finalment, Vicent Espert Bisbal, “el Pobil”, no es recuperà i va morir el tercer dia de Pasqua, el dimarts 1 d’abril de 1902 en sa casa, a les 9h del matí, “d’insuficiència cardíaca”. Tenia 57 anys i fou el seu cosí Vicent Barberà Bisbal qui anà a declarar-ho a les 16h, a l’ajuntament, fent constar que havia testat davant el notari d’Alginet don Claudio Miralles.
En este punt cal destacar l’última anècdota o llegenda que es recorda del Pobil, i es que quan estava acabant va reunir a la família al voltant del seu llit i, mostrant-los les mans, els va dir: –Me vegeu les mans? Estan buides. Les propietats i terres estan clares i les tindreu, més els diners… amagats per la casa estan; aixina que si busqueu i els trobeu en tindreu, i si no, es quedareu sense un clau.
Després de la seua mort, començaren a buscar-los i, possiblement, trobaren algo… encara que lo gros ningú sabia on estava, i no ho trobaven i això els desesperava. En eixe temps estava allí en la casa de crià una xica de Llombai a qui li deien Isidora López Climent, però que tots la coneixien com Isidoreta, la qual va viure allí els últims anys del Pobil. I seria esta xica la que un dia que estava llavant al costat del fumeral es donà conter que, a l’igual que altres vegades, aplegava a un punt on l’aigua es ficava per una junta d’un taulell… i desapareixia. I al no ser la primera volta, un dia finalment es va dir: –Tinc que vore que passa ací; Saber perquè l’aigua se’n va per ahi!! – I pegà una patà i es va alçar un taulell. Al vore açò, Isidoreta comprovà que’s podien llevar mes taulells i, al llevar-los, va vore que hi havia una escaleta que baixava a una habitació subterrània. Agafà un cresol i quan va baixar es trobà en un quarto ple de sacs de dobletes d’or. Havia trobat la fortuna del Pobil!!! Més com era una bona persona, molt honrà i sense mala idea, se n’anà a cridar a l’ama, que era Rosa Barberà, cosina del Pobil, i li digué: –Senyoreta, senyoreta, mire lo que m’he trobat!! – i Rosa va anar, i en vore-ho exclamà: –Ai Isidoreta, tota la vida seràs pobreta. Mai et voràs cera d’arrere de les orelles!! – I ni li donaren les gràcies, ni un agraïment, ni tan sols “li regalaren un mocador de butxaca”, com encara recorda Rosa, la neta d’Isidoreta, ja que va ser gràcies a d’ella que trobaren els diners i per això els hereus, que eren cosins germans del Pobil, es quedaren “tots rics”.
Don Vicent Espert Bisbal seria soterrat al cementeri municipal de Catadau en un panteó que va manar construir la seua cosina Rosa Barberà i que es pot contemplar, encara que a dia de hui en un estat molt lamentable i totalment descuidat, mig en ruïna i oblidat per tots.
I esta és la història, anècdotes i “llegenda” que envolta a este personatge singular, que va ser molt volgut i apreciat per molta gent de Catadau, principalment per tots aquells a qui ajudà i es beneficiaren de la seua generositat. Un dels més rics que es recorden i que va viure la vida en llibertat i a la seua manera; en definitiva, un home destacat que mereix ser recordat i passar a la posteritat, ja que forma part d’altre capítol de la història d’este poble.
In memoriam!!!
