Hi ha notícies que apleguen de forma casual i esta és una d’elles que la vaig descobrir en un dels meus viatges a l’Arxiu de la Noblesa de Toledo. Fa ara 280 anys van succeir uns fets una nit… i un dels testimonis va ser el meu avantpassat Melchor Boix, espardenyer de Llombai, qui es trobava eixa nit en Catadau. Curiosament, ara soc jo el que vos contaré el que va passar eixa nit, d’eixe dia tan “assenyalat”, a partir de l’informe i els testimonis que manà redactar el governador del Marquesat per a avaluar els fets.
En eixe any de 1743, Catadau es trobava en plet per a deslligar-se i abandonar el Marquesat de Llombai, pretenent incorporar-se a la Reial Corona. La marquesa de Llombai i duquessa de Gandia era donya Maria Ana de Borja-Centelles i Fernández de Córdoba, qui també era comtessa d’Oliva i pel seu segon matrimoni, duquessa de Béjar i Plasencia. Un personatge poderós i molt vinculat a la Cort i a la Monarquia.
La matinà del 25 de juliol, amb l’arribada d’una carta de Josep Bisbal de “Jeroni” a Catadau la nit anterior, i aprofitant l’absència del governador de Llombai, el doctor Ignaci Aguilar, es va produir una gran escama, així com un “gran ruido y alboroto” en la població. El motiu era que en eixa carta, Josep Bisbal, apoderat de la major part de veïns de Catadau en la “Villa y Corte”, els referia que havia eixit la sentencia favorable per “al lloc” i per tant li havien guanyat el litigi a la marquesa i ja formaven part de la Corona Reial. Davant aquesta noticia, molts veïns, emocionats, eixirien cridant i victorejant pels carrers, feren algunes fogueres, dispararen coets i arribaren a tocar les campanes al vol al voltant de les 2 del matí. Ara bé, quan al cap d’un temps es presentaren els oficials de Llombai, no van trobar ja a la majoria de la gent ni als “responsables”.
Uns dies després, arribat ja el governador a Llombai i enterat del succés, va manar fer unes diligencies per a poder aclarir el que realment havia passat i impartir justícia davant eixa xicoteta “revolta” en Catadau sobre els responsables. Les averiguacions van portar a diversos testimonis, els quals, a excepció d’un, eren tots de Catadau.
Segons contaren els 9 testimonis davant l’escrivà de Llombai, Dionisio Tallada, quan van comparèixer per ordre de l’agutzil Martin Mañez i van ser interrogats pel governador el dia 1 d’agost, en la sala de justícia de Llombai, el 24 de juliol per la nit havia arribat una carta des de Madrid de Josep Bisbal de “Jeroni”, però ara ningú sabia on estava eixa carta amb la notificació de la sentencia favorable per al lloc de Catadau.
El primer testimoni va ser Agustí Solà, llaurador de 56 anys, que després de jurar per Déu Nostre Senyor i fer la senyal de la Creu per oferir la seua veritat (com farien tots els testimonis), va referir que estava dormint quan li va tocar a la finestra Josep Diranzo, el seu veí, al voltant de la 1:30h de la matinà i li va dir que passara a sa casa per a llegir una carta que havia portat ell de correu de València. Quan va anar, va vore que era de Josep Bisbal de “Jeroni”, qui lluitava en Madrid “pretendiendo el rescate de dicho lugar para la Corona Real”, i en dita carta li comunicava al seu parent Felipe Bisbal que havia eixit Sentència favorable per a Catadau en el plet i que podia ja dir-ho públicament a tots. Però Agustí va afirmar davant del governador, que en acabar de llegir la carta davant el propi Diranzo i Domingo Ximeno, ell se’n tornà a casa i es gità i que si que va sentir al cap d’un rato les campanes al vol i coets, així com veus i crits pel carrer, però que ell no s’alsà més del llit. I que a l’endemà sí que va vore en alguns carrers “ruedos de ceniza” i li digueren que havien fet també algunes fogueres per “la alegria y regocijo que habían tenido” al saber les noticies de la carta, però que ja no podia dir res més.
Miquel Gil, llaurador de 51 anys, va declarar que ell estava dormint quan començà l’escama i al despertar-se va eixir a vore que passava i va ser quan li digueren les noticies de la carta. Que sí que va sentir les campanes i els coets, però que ell se’n tornà al llit i ja no va saber res més.
L’escultor Domingo Ximeno, de 46 anys, afirmà que ell dormia quan la dona d’Agustí Solà, la seua veïna, li tocà a la porta i el va despertar, dient-li que anara a la casa de Josep Diranzo. Així ho va fer i allí va sentir com Agustí Solà llegia la carta de “Jeroni” dirigida a Felipe Bisbal. Però en acabar, ell se’n tornà al seu llit, on es va gitar i des d’ahí va sentir l’alegria d’alguns veïns, les campanes i els coets… però ell ja no va tornar a eixir.
Pel que fa a Miquel Esteve, llaurador de 42 anys, va declara que ell es va despertar a mitat de la nit pel bullici de la gent que anava cridant i armant escama pels carrers, tant homes com dones “como amotinados”, però ell no sap qui tiraren els coets, ja que segons contava, ho feren en altres carrers.
També va ser interrogat Melchor Boix Noverques, jove espardenyer de Llombai, de 25 anys, qui eixa nit casualment s’havia quedat a dormir en Catadau en casa d’Asencio Lliso. Segons va relatar, a la matinà d’eixe 25 de juliol van sentir gran bullici de gent i crits pels carrers, amb el que es van despertar i eixiren a la porta de casa a vore que passava. Al preguntar a la gent, esta els contà la noticia que havia arribat de Madrid. La gent estava eufòrica, i homes i dones cridaven que “el lloc era del rey”. I sonaren campanes i dispararen coets prop d’eixe carrer i van vore algunes fogueres que la gent feia pels carrers. Però ell va atestiguar que no sabia qui ha havia tirat els coets.
També Felipe Bisbal, de 46 anys, en el seu testimoni manifestà que la sentencia a favor de Catadau la va portar Josep Diranzo, llaurador del lloc, des del correu de València, i sols va afirmar que la carta anava dirigida a ell i a “todos los interesados en dicho pleyto”. No obstant això, curiosament en el moment de l’interrogatori i quan el governador li va demanar la carta, Felipe declarà que ara mateix no sabia on estava la carta, ja que ell la va llegir en casa de Josep Diranzo i allí es va quedar.
Altre que va referir els mateixos fets sobre l’escama que havia passat va ser Miguel Cursà, de 50 anys, i assegurà que com ell no li va atorgar cap poder a Josep Bisbal de “Jeroni” per al plet, a la matinà li tocaren a la porta de sa casa i li cantaren algunes cançons de “befa” i burla.
Marco Antonio Gil, de 52 anys, contava que Josep Bisbal de “Jeroni” es trobava residint en Madrid en “els poders de la major part dels veïns de Catadau” seguint el plet contra la marquesa… i que quan va tindre coneixement de la sentencia favorable, ja que ell estava present quan Felipe Bisbal va llegir la carta en l’Abadia, en presencia del vicari i altres, com a mostra d’alegria ell va ser un dels que va tocar les campanes junt a Juan Vicente Díaz, Vicent Asensi i Josep Garcia “el Roig”, a instància del vicari. Però comentava que no recordava qui s’havia quedat la carta.
Seguidament va ser interrogat Josep Garcia “el Roig”, qui manifestà que ell estava dormint en sa casa, al costat de l’església, quan la dona el va despertar dient-li que estaven tocant “les campanes al vol”, i com ell era el campaner anà a vore el que passava, ja que eren les 2 del matí. Quan arribà va vore als tres dalt (el vicari, Marco Antonio i Vicent Asensi) i al saber el motiu ell també es ficà a tocar-les. Però que ni al ser preguntat per la carta ell va dir que ell estava gitat i no sabia res.
Per la seua banda, Vicente Gil va testificar que ell dormia quan el va despertat el “jaleo”, però que no va eixir de casa i que va ser a l’endemà quan s’assabentà de les noticies i per tant ell no sabia res ni podia contar res.
Escoltats tots els testimonis, i sense que haguera aparegut la carta amb la noticia, el governador va manar remetre l’auto a la Sala del Crim de València per mig del seu fiscal, Pedro Rioexea, per a prendre la “providència correspondiente”. Aixó era el dia 19 d’agost de 1743. Finalment, alguns dels “responsables” del succés van ser condemnats a pagar una multa, lliurant-se de la presó, ja que no els havien agafat i el governador no estava en eixos dies en Llombai, de forma que va ser el mínim.
Ara bé, encara que alguns com els que tocaren la campana, el que portà i els que llegiren la carta, pagaren a gust i satisfets, l’alegria els va durar poc, ja que donya Maria Ana de Borja va apel·lar i el plet s’allargà. A més a més, Josep Bisbal de “Jeroni” encara que intentà recórrer, per “circumstàncies” es va quedar curt de fons… i el plet es va allargar durant molts anys… no aconseguint-se la “Independència” de Catadau del Marquesat fins l’any 1806. Però això ja és altra història.
Pel que fa al meu avantpassat Melchor Boix Noverques, testimoni casaul d’eixos fets, podem dir que este es va casar a l’any següent, el 24 de desembre de 1744, en Mª Rosa Fornàs Peña, una xica natural de Toga (província de Castelló, de la comarca de l’Alt Millars), qui des dels 6 anys residia a Llombai junt als seus pares Francisco i Catalina. La parella es va instal·lar en una casa en el carrer de la Torre (actual carrer del Forn del Mig), i anecdòticament la part de darrere afrontava amb la presó. Allí en eixa casa van tindre 6 fills, encara que dos xiquetes moriren albats: Ana Mª (1747), Manuela (1750-1751), Mª Rosa (1752), Domingo (1755), Catalina (1761) i Pepeta (1764-1766).
Melchor seria testimoni de la continuació del litigi del poble de Catadau en els marquesos de Llombai i ducs de Gandia, així com de la desaparició dels Borja i la substitució al front del Marquesat primer dels comte-ducs de Benavent i després dels ducs d’Osuna. No obstant això, no voria la resolució final ni el triomf de Catadau.
Melchor continuaria tota la vida en el seu ofici, convertint-se en mestre espardenyer, i en 1771 va vendre sa casa i en comprà una en el carrer de les Texedes (carrers Baixos, actual casa de Llanos i Paco “Xaxa”); allí es traslladà junt als seus, quedant eixa com la casa familiar.
En març de 1781 va faltar la seua dona i junt a ell es quedà el seu fill Domingo i la seua família. En juny de 1791 Melchor va ser anomenat ermità de Sant Antoni i va ocupar eixe càrrec fins la seua mort, el 31 d’agost de 1793 als 75 anys d’edat, sent soterrat en el vas de la Mare de Déu del Rosari de l’església de la Santa Creu de Llombai.
En definitiva, a partir dels diferents testimonis tenim constància d’un fet singular que va passar en juliol de 1743, que van ser considerats com “escándalo y alborotos” i que va ser la mostra de com en un primer moment i davant una sentencia favorable a la seua causa i la reivindicació del plet contra la marquesa, el poble de Catadau va manifestar el seu orgull i la seua emoció, sense importar-li les conseqüències ni les possibles “represàlies”, ja que un dels dons més importants i pels que val la pena viure i lluitar és la llibertat.
Però d’igual manera que és important el fet en sí, també és molt important recordar-lo i saber esta història, ja que complementa un capítol més del passat de Catadau, ens parla d’un succés, unes emocions i uns personatges significatius… i va significar un canvi en la història, ja que per primera vegada un poble xicotet havia pogut guanyar, encara que momentàniament, a tota una potencia com era la poderosa família Borja.
