JOSEP AGÜIR: Vida i mort d’un bandoler a les terres de Llombai

0
508

Hi ha zones que tenen moltíssima història i personatges destacats en qualsevol època… i nosaltres tenim la sort de viure en u d’eixos llocs. Solament cal ser perseverant, curiós i trobar la documentació o informació sobre “això”… estirar del fil i tornar a la llum eixe fet o a eixa persona que havia quedat oblidada en la boira del temps. I precisament en aquesta ocasió hem pogut recuperar la figura d’un bandoler, a partir de l’estudi i investigació de certa documentació per a la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera (l’article complet serà publicat pròximament en les actes de la referida assemblea per la Universitat de València).

Gràcies a la investigació podem conèixer un nou episodi de la nostra història que fins ara no coneixíem i ara podem recuperar-lo, ja que he pogut traure a la llum a una figura del sis-cents que vam tindre a Llombai. Este personatge en un moment donat es va convertir en el que anomenem un roder per les circumstàncies que el van envoltar. Aplegaria a tindre fama de bandoler famós, correria les terres del Marquesat i de l’horta de València; aniria aquadrillat i amb armes prohibides; seria pregonat i buscat pel propi virrei de València per a empresonar-lo… i com a tal passaria els seues últims anys fins a ser capturat i ajusticiat.

Estem parlant de Josep Agüir Esquer, qui descendia d’Algemesí i de Guadassuar, però que va vindre a Llombai en el període de les repoblacions posteriors a l’Expulsió dels moriscos. Ací es casaria en abril de l’any 1640 amb una jove llombaina, anomenada Jacinta Visiedo Alzamora, traslladant-se a viure a partir d’eixe moment a la casa dels sogres. No obstant això, la força del destí el va situar fora de la llei i així viuria entre 1641 i 1648 (i al que podem imaginar a través d’un retrat lliure que l’amiga Laura Valdés Martínez ha realitzat amablement).

            Cal assenyalar que a finals de la dècada dels anys 30 del segle XVII s’havien començat a donar una sèrie de tensions en el Marquesat de Llombai, que sembla que començaren al voltant de la figura del governador don Alonso Ximenez d’Espejo, formant-se dos grup contrapuntats (uns a favor i altres en contra del governador). Dites alteracions no van ser sols paraules, sinó que també es van donar una sèrie d’escopetades per la nit contra alguns personatges contraris al propi governador, però que sols van ser avisos o amenaces ja que no mataren a ningú. Davant aquest successos les notícies i protestes aplegaren fins el marqués de Llombai i duc de Gandia, qui va enviar una comissió per a jutjar i resoldre els problemes. No obstant això, la divisió ja estava feta i encara que pareix ser que es van calmar les coses i que el governador va ser substituït per Jaume Bendicho en 1640, tenim notícia d’uns presos forasters tancats a les torres de Serrans per estar acusats d’haver comés o estar involucrat en unes morts per escopetades ací en el Marquesat, així com de formar part d’un dels bàndols que existien.

            D’aquesta forma la dècada dels anys 40 va començar d’una forma més alterada i posteriorment seria una etapa molt convulsa, tant a Llombai, Catadau i Alfarp, així com a bona part del Regne de València i la Ribera del Xúquer, pels diferents fets que es donarien. I es que encara que es van produir alguns assassinats i crims per passions i interessos particulars, altres es van donar per una sèrie de relacions que es van anar entrellaçant… i seria en aquest context on apareixeria el nostre protagonista.

            Tot va començar quan en l’any 1641 es van barallar Agustí Donat i Vicent Roig, d’Alfarp, ja que Vicent va acusar a Agustí de trobar moneda d’or en sa casa, dins d’un pou, i no compartir-la amb ell. L’enfado venia perquè sembla que Vicent era el que sabia de l’existència d’eixa moneda (amagada pels moriscos abans de l’Expulsió de 1609), perquè li ho havia dit un moro… i havia sigut ell el que havia compartit la notícia amb l’altre. Agustí es va defendre i va dir que ell no havia trobat cap moneda i per tant no podia repartir-la. Davant açò, Vicent li va contar el que passava a Josep Romero (natural de Requena però qui també vivia i s’havia casat en Llombai), qui era persona contraria a Donat i de talant conflictiu… i aquest va prendre cartes en l’assumpte intimidant a Agustí i exigint-li que partira la moneda. Vegent el relleu que anava prenent la situació, Agustí, junt al seu germà Vicent Donat (justícia de Llombai en eixe any) va anar a parlar en Andreu Esquer, natural de Guadassuar però veí de Llombai (i tio de Josep Agüir), qui era persona a qui no li agradaven els conflictes i era conegut per ser un bon pacificador d’aquestes terres. D’eixa forma i convertint a Esquer en el seu valedor es va intentar ficar pau entre Romero i els Donat, deixant de costat les amenaces. Ara bé, quan als pocs dies Josep Romero intentà tirar-li una escopetada a Vicent Donat en la plaça Major de Llombai, les coses van canviar.

            Davant d’aquesta provocació i trencament de la pau establerta, Esquer es va encarar amb Romero anant a buscar-lo en escopeta en mà a sa casa, i aquest es va refugiar durant uns dies en el convent de Santa Creu per temor de la seua vida. I va ser necessària la vinguda d’alguns homes d’Algemesí per ficar pau entre les distintes parts. No obstant això, les tensions ja estaven alterades i una vespra-nit del mes de maig de 1641 en la que Andreu Esquer anava al convent per a que li ferraren una mula, quan aplegà a la porta de l’església li van eixir de darrere d’un dels pilars de la porxada Josep Romero i un amic seu anomenat Baltasar Pineda i li tiraren 3 escopetades. El deixaren ferit en terra… moment en que aprofitaren per a llevar-li les seues armes i rematar-lo d’un tir al cap.

A partir d’aquest moment i per por a la justícia privada i a les revenges personals anaren a buscar al fill d’Esquer i sobretot al seu nebot Josep Agüir Esquer, per a matar-los i evitar que estos anaren a per ells i venjaren la seua mort. Encara que els buscaren no els van trobar, ja que Josep i el seu cosí havien fugit del poble per salvar la vida, jaq que s’ho recelaven. Romero i Pineda anaren a buscar-los diverses vegades a les seues cases (les quals les assaltaren amb escopetes en ma), i al no trobar-los van deixar tota una sèrie d’amenaces (en casa d’Agüir per exemple, entraren 3 homes pel corral i 3 per la porta per evitar que s’escapara si estava allí dins). I com ja no hi havia punt de tornada, Josep Agüir va començar a ajuntar gent per a defendre’s i poder enfrontar-se a Romero i als seus. Així començaria una guerra oberta entre els partidaris dels DONAT i els de ROMERO, en la qual, un divendres del mes de setembre d’eixe mateix any de 1641,  Josep Agüir, a cavall, amb escopetes i acompanyat d’uns vint homes, vindria per a “reclamar la seua justícia”. En aquesta visita mataria a dos amics o camarades de Romero (que o bé eren de la seua quadrilla o bé els alimentaven i els ajudaven). Així, de 3 o 4 escopetades mataria a l’eixir del poble a Pere Soler, de Catadau, quan aquest es dirigia a collir dacsa, i d’igual manera acabaria amb Vicent Company, de Llombai, al qui li pegaria dos escopetades en sa casa després d’haver-la assaltada en companyia d’altres homes a migdia. Amb aquest actes mostrava la seua força i debilitava als seus contraris. A més a més, aprofitant el fet d’anar aquadrillat assaltaren les cases de Josep Romero i de Baltasar Pineda per a tractar de capturar-los, però no els trobaren.

A l’endemà dissabte el justícia de Carlet donà avis que s’havien produït una sèrie de tirs en la Devesa del comte de Carlet i que havien aparegut dos homes morts en un barranc en Catadau. Quan el governador, els justícies del Marquesat i mes gent anaren a buscar-los, van observar que els cossos eren d’un jove de Bunyol i altre de Laguar, i que encara que estaven allí no els havien mort en eixe punt, sinó que seguint el rastre de sang van descobrir que els havien mort en terme de Carlet i posteriorment els havien portat allí en un cavall blanc, perquè fora allí on els trobaren.

Posteriorment dins del Marquesat es van produir altres morts, que encara que eren independents d’aquest fet estaven relacionades, ja que a l’estar la societat més o menys dividida amb uns partidaris a favor d’uns i altres en contra, es donaren una sèrie de morts entre els Peixo i els Gurrea (partidaris dels Donat), contra els Romeu (partidari de Romero). També trobem en este període diferents crides públiques per a prohibir donar ajuda tant a Romero com a Josep Agüir, baix pena de galeres i multa econòmica.

En 1646 Baltasar Pineda seria apressat en la frontera castellana, per Requena, i portat a València on seria penjat en la forca, acabant així un dels enemics d’Agüir (per contra Josep Romero ja no torna aparèixer més en la documentació, el que ens fa pensar que o va fugir i mai tornà o va ser mort quan tractaren de capturar-lo).

En este moment, així com deixem de tindre notícia de Romero, vegem que Agüir es converteix en assaltant de camins i inclús va tindre relació en altre dels bandolers famosos del moment: Pere Xolvi, qui durant una temporada també va viure, s’amagà i va recórrer les terres del Marquesat (puix en una crida pública anomenen a Pere Xolvi «natural» de Llombai). Este personatge es un exemple de bandoler famós, però a la vegada també és un tipus considerat com un heretge pels seus actes (com prova el fet de matar d’una escopetada a un home dins d’una església, a pesar que el vicari li havia ficat el Santíssim sobre el cap per a protegir-lo, o encendre’s la seua pipa amb un dels ciris de l’altar major de l’església de l’Algar de Palància).

Resumint, en eixos anys Josep Agüir va formar part d’una bandositat que va actuar per l’horta de València i distints punts del seu territori; motiu pel qual es va situar ja en una vida plenament delictiva, anant aquadrillat de forma habitual i amb armes prohibides per la justícia, i sent denunciat per distintes crides públiques.

A finals de 1647 Josep Agüir estava de nou pel Marquesat (ja que tal vegada s’havia arribat a un acord dins del que denominem justícia privada o bé perquè la justícia reial havia deixat de perseguir-lo), i d’eixa forma tenim constància de l’últim crim que va perpetuar ací en Llombai a l’enfrontar-se a Francesc Ferrando (nebot de Baltasar Pineda), perquè aquest li havia tallat l’aigua mentre regava un alfals i l’havia provocat. La discussió va acabar quan van traure les escopetes i es van disparar mutuament. Ara bé, Josep Agüir tenia més “carrera” i punteria… amb el que va ferir a Ferrando. Però este, ferit i tot, encara va intentar perseguir-lo mentre Agüir se n’anava cap a l’ermita de Sant Antoni… el que li va ocasionar un altre tir i una ferida (mortal) quan de nou Agüir li tornà a disparar. I segons ell reconeixeria posteriorment, Ferrando havia sigut el més valent de tots els contraris amb els que ell s’havia enfrontat i el que més coratge havia demostrat.

Junt al seu amic Pere Xolvi assaltaria encara en abril de 1648 el convent de Sant Joaquim de Paiporta i, quan el virrei va fer un gran desplegament policial per agafar-los, de nou tornà a fugir cap a Llombai per a burlar a la justícia. Però ací ja no es mantindria tranquil, sinó que va començar a realitzar abusos… com va ser entrar en algunes cases per la força, en unes per a robar, i en un altra per amenaçar a una dona i violar a una vídua.

Finalment seria capturat aprofitant que li havien donat una beguda i “l’havia deixat atontat”, cosa que succeiria probablement perquè algú dels seus el trairia per a cobrar la recompensa que oferia el virrei per ell, o bé perquè algun enemic seu trobà l’ocasió i va poder venjar-se d’ell entregant-lo a la justícia. Fet pel qual va ser tancat en les torres de Serrans i mort penjat en la forca, en la plaça del Mercat de la ciutat de València, el 2 de maig de l’any 1648, acabant d’igual forma que la majoria de criminals.

 En definitiva, ací tenim un exemple d’un bandoler, però en aquesta ocasió d’un roder nostre i de la nostra zona, així com  una mostra més de la conflictivitat que es va donar en l’Època Moderna i en el segle XVII en particular, en la que la violència estava molt present (en ocasions en connivència amb membres de la justícia i les pròpies famílies), i que podia solucionar-se de diferents maneres, bé per tractes privats, bé per reials sentències i condemnes, per indults o per la pena capital. I ací, en el cas de Josep Agüir, tenim un bon model del que era la vida, les circumstancies i la mort d’un roder, així com el motiu pel qual es va convertir en eixa figura i com va anar radicalitzant-se i complint tots els prototips d’un bandoler en el pas del temps.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí