Habitualment la Setmana Santa sol caure en abril, com ha passat enguany, i durant eixos dies, concretament el DIJOUS SANT, mentre elaborava les tradicionals mandonguilles d’abaetxo, em vingué al cap eixa antiga copleta que tantes voltes li vaig sentir a “m’auela” i que deia:
“Tres jueves hay en el año, que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el Día de la Ascensión”.
Per tant, aprofitant el tema de la Pasqua, m’agradaria parlar dels antics camins del Calvari de Llombai, Catadau i Alfarp, puix en els anys han canviat i s’han modificat. A més a més, també he averiguat algunes historietes curioses relacionades en “la Mare de Déu dels Dolors”, i crec que convenen escriure’s perquè no es perden, ja que molta de la gent major que ho coneixia ja no està entre nosaltres, i son pocs els que ho recorden ja.
Segons la tradició catòlica, el Calvari o “camí de la Creu” significa el camí que segueixen els que fan la devoció del Via-Crucis, en el qual hi ha estacions o capelletes commemoratives dels passos de Jesucrist en el seu camí cap al lloc de la crucifixió. Un camí que cada any es recorria per la nit, el Dijous Sant, després de l’Hora Santa (perquè eixa era la nit en que “moria el Nostre Senyor”).
Dijous Sant de vesprà anaven en les carraques avisant de l’hora per a l’ofici i la commemoració de “la última Cena”, ja que eixe dia no podien tocar-se campanes en “senyal de dol” pel Nostre Senyor. Una costum que durava fins el dissabte de Resurrecció, quan ja tornaven a tocar-se les campanes com a element festiu i de celebració (a més a més, quan acabava eixa missa de Resurrecció es tiraven coets de plaça a plaça).
En temps antics, remuntant-se a finals del segle XIX, en LLOMBAI el calvari estava situat fora del poble i discurria per darrere del cementeri, seguint les capelletes pel “Cabessol” cap a Beniali. Curiosament, el garrofer que encara es conserva en el cantó, allí en l’encreuament entre el camí del Roll i els camins del Cabessol i de Beniali, la gent més major el coneixia com “el garrofer de Pilatos”, ja que allí estava antigament eixa estació.
En este punt, i aprofitant este dato curiós sobre el garrofer, al preguntar si hi havia altres arbres o llocs anomenats o coneguts de forma específica, em van contar que sí. Per exemple, en Llombai estava i encara es conserva el “camp de la Mare de Déu” (en honor de la Mare de Déu dels Dolors), situat en la partida de “la Pexquera”, en l’actual carrer de la Generalitat Valenciana, darrere de les antigues granges, en el que encara es poden vore els xops. Curiosament, a la sequieta que regava el camp i anava pel costat dels xops també l’anomenaven com “la sequieta de la Mare de Déu”, i estes terres eren de la família dels Tavios, sent el seu últim propietari i benefactor Visantin “de Tavio”, “el Senyoret”, qui donà i deixà manat que tot el que es produira en eixe tros de terra anara per a pagar la il·luminació de les llanties, així com per a flors i neteja de la capelleta de la Mare de Déu dels Dolors (de qui la família era molt devota, i prova d’això era que la pròpia imatge l’havien pagat i era dels “Tavios”).
D’igual manera, en CATADAU també existia i encara es conserva “l’Olivera de la Mare de Déu” (en honor de la Dolorosa), que està situada en la partida de “la Terra Blanca”, darrere del cementeri i al costat del motor de Fabra, que era i és propietat de la família dels “Blancs”, però que en el seu temps la donaren per a que en la collita d’eixes olives sufragaren la il·luminació de la Mare de Déu (s’ha de recordar que no hi havia llum i es feien servir llànties d’oli). D’igual manera existia el “llorer de la Mare de Déu del Carmen”, un llorer molt gran situat en l’antic “Hort de la Mestra” (a l’inici de l’actual carrer Virgen del Carmen des de la plaça, en el que hui és ca Jose Mª “el Gallineta”), del que s’agarraven tots els anys les fulles de llorer per engalanar a la Mare de Déu del Carmen. Eixes fulles estaven junt a la imatge tot l’any i, posteriorment, quan es celebrava la seua festa es renovaven per unes fulles noves i estes es repartien entre les dones del poble, que se les rifaven (en l’actualitat continua esta pràctica, encara que ja no hi ha un llorer específic).
En ALFARP, el que existia eren “els garrofers de Sant Jaume”, hui desapareguts, que servien per al mateix fi i que van ser deixats per una herència. Estos garrofers estaven situats al costat de l’antiga senda de la Travessa (que comunicava el poble en Llombai), quedant a la banda dreta de la senda. Sobre ells posteriorment construirien una part de l’antiga serreria i els magatzems de Tofol, carrer en mig, i hui en dia s’han convertit en les pistes de Padel cobert “la Ribera 3”, propietat dels “Pataques”. I també existien “els camps del Niño Jesús”, dos trossos de terra que estaven situats darrere de “l’Estufa” i que en la seua collita s’havien de pagar la festa del Jesuset, segons estipulava altra herència. En els anys, estos camps anaren a parar a mans de la família dels “Vaqueros”, que eren els que els treballaven.
Dit açò, que son curiositats que considere que deuen quedar escrites perquè no es perden, tornant al fil de la història del camí del calvari… en LLOMBAI, per l’any 1900, en temps de don Dionisio Esteve, com anaven a ampliar el cementeri municipal i les capelletes del calvari estaven velles i desgastades, van proposar reubicar-lo i situar el nou calvari en la pujà de l’ermita, i això feren. Els 14 nous casalicis els sufragaren algunes de les famílies més preponderants i devotes d’eixe temps (encara que alguna de les benefactores ho van “disfrutar” poc, ja que per exemple, Rosa Sabater Martín, que va fer la sexta estació, va morir en novembre de 1901).
Este camí, des d’eixe moment fins l’actualitat és el que en Llombai s’utilitza cada Dijous Sant per a “a fer el calvari”, a excepció dels anys de la Guerra Civil, quan van ser destruïts. Anecdòticament i pel que em contaren, quan pujava un grup d’anarquistes en juliol del 36 per a cremar les imatges de l’ermita, anaven trencant els casalicis al seu pas. Ja casi en l’ermita, la “tia ermitana” va eixir renegant-los i lamentant-se del que estaven fent… i a ú dels que anava li va dir: –Que barbaritats!! és precís trencar-ho tot? I este, este que el va pagar “t’auelo” també aneu a trencar-lo? – i quan aquell ho va sentir va exclamar: –Este el pagà “m’auelo”? Pues este no es toca!!! – i passaren de llarg i va ser l’únic que es va “salvar”. I no seria fins l’any 1954, en temps de don José Granero, quan es van restaurar i el Diumenge de Rams es beneïren els nous casalicis, que son els actuals.
Com a curiositat, en temps antics els encarregats de resar “les 7 Paraules” en el viacrucis en Llombai eren els germans Miquel i Vicent “els Resaors”, José Cardona “Laet”, les germanes Consuelo, Maria i Teresa “les Tronques”, Delfina, Dolores “la Silveria” i Carmen “la Raua”. També cantaven “els Dolors” Fina “la Barbereta” i Merceditas “la Corberana”, qui tenia una veu portentosa i molt fina. Un fragment que cantaven resant i que ma tia Carmen recorda és:
“Estrellas en dos en dos y luceros en cuatro en cuatro, van alumbrando al Señor en la noche de Jueves Santo”
I una anècdota que a mi sempre m’ha fet molta gràcia, i que te a vore en esta història, va passar al voltant de l’any 1970 o 1971, quan ma mare tenia uns 12 o 13 anys. Segons em conta ma mare, “m’auela” no la deixava eixir de nit a cap lloc si no era acompanyà, i el Dijous Sant, per anar al Calvari, ella aprofitava la companyia de la tia Delfina i la tia Jesusa per a poder anar. Eixa nit sempre hi ha lluna plena però, encara que hi ha “claror”, no hi havia llum i no anaven en torxes com ara se va, sinó que anaven a fosques resant. I va passar que, tal i com estaven en la pujà de l’ermita, de repent van començar a sentir una esquella de bou molt propet i que anava escoltant-se cada vegà més prop. En eixe temps els bous eren una cosa més comú que ara i molts d’ells anaven pasturant pel riu i els portaven pels pobles, pel que no era difícil que algun s’asmarrara. Per això, en la quietud i la foscor de la nit, al sentir “al bou”, tots els que estaven en el calvari “arrearen a córrer” cap al poble i eixa nit no acabaren el Via-Crucis. La sorpresa vingué a l’endemà a l’enterar-se que havia sigut una broma i una humorà de mon tio Armando i del tio Canet, qui estaven en el bar de mon tio Pepe “Justo” i, com tenien bon humor, van decidir fer una broma en una esquella. I així ho feren, encara que després els va caure un bon “rapapolvo” de la tia Jesusa i la tia Delfina, ties de Canet.
En CATADAU l’antic camí del calvari estava situat en una muntanyeta que hi havia entre el Raval del poble, per davant del que hui és el quarter de la Guàrdia Civil i la zona de l’institut, més a manco per l’actual carrer Calvari (anecdòticament, allí era un dels llocs on es feia “arca” entre Catadau i Llombai). En el seu recorregut hi havien una capelletes o pilarets en les estacions, les quals no s’han conservat, que van ser destruïdes pràcticament totes durant la Guerra Civil. I encara que algunes es salvaren, posteriorment, pels anys 60, es va decidir canviar el recorregut a la zona de la placeta del Cuc (hem de pensar que amb la construcció de la carretera i la desaparició de la llometa que hi havia, es va transformar tot el paisatge). Des d’eixe moment el Via-Crucis es resa des de l’església, passant per alguns carrers del casc antic, la placeta del Cuc i el carrer del mestre Ramon Esteve, i està marcat en capelletes en les parets d’algunes cases.
Segons recorden, els que cantaven antigament “els Dolors” eren els germans Modesto, Alfredo, Manolo i Amado, així com els germans Rafael i Tavio “la Casa”; Pepica Flordelís “la del Forn”, a la que s’uniria posteriorment Aurora “la Forrolla”. I si cantaven en l’església, els acompanyava Rosita “la Zurita” tocant l’orgue.
En ALFARP el calvari es realitzava per l’Estufa. Allí anteriorment havia estat el cementeri fins que es va col·lapsar en 1885 per l’epidèmia del Còlera i, quan es va construir el nou cementeri en 1886, eixe espai es va transformar i adaptar, i en ell es ficaren capelletes i crearen el camí del Via-Crucis. Ara bé, en 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, van ser destruïdes totes elles i ja no s’han tornat a fer. Posteriorment, el calvari es faria per dins de l’església, aprofitant les capelletes portàtils que feren en la Postguerra, i anys després intentaren recuperar “lo antic”, anant des de l’església, pel Raval fins l’Estufa. I conten que com no hi havien capelles fixes, les parades de les estacions les feien en casa dels “socis” del Sepulcre, i inclús arribaren a portar una espècie de tablilles de fusta que representaven les estacions. En 1992 o 1993, estant de presidenta de les “Ames de Casa d’Alfarp” Angelita “l’Amalia”, anaren al programa de Joan Monleón i, en els diners que guanyaren van voler “recuperar” el terreny i l’antic Calvari i el van poder desllindar, fer-li la pareteta en la col·laboració de la gravera i la bloquera, i ficar alguns arbres… però no arribaren a fer els casalicis. No obstant això, Adrian Añó, que en eixe temps estava de regidor, va voler pagar i fer la creu de ferro per a marcar el lloc, i així ho va fer.
Pel que fa a les cantaores de les 7 Paraules i que resaven les estacions es recorda a Maria “de Quelo Ramon”, Pepeta “la Xima” i la tia Clemencia, com a més antigues; a les que posteriorment s’uniren Felicidad “la del Guerrero”, Elodia, Angelita “la del Forn” i Maria “la Lloma”.
En principi, el Calvari el feien de nit, en una creu de fusta, després de l’Hora Santa, cada ú en el seu poble; i com les esglésies estaven tota la nit obertes, posteriorment anaven cantant i resant a fer la visita als altres pobles per a visitar “el Monument”. I açò era costum tant en Llombai, com en Catadau i Alfarp. Anys després, quan se crearen les confraries, les bestes solien participar en el calvari i inclús feien el camí en torxes.
En definitiva, ací queda contà esta història dels antics camins dels calvaris i d’alguns arbres i camps significatius en el seu recorregut, alguns dels quals encara es conserven, mentre que altres sols es recorden… perquè no s’obliden ni es perden del tot, ja que sinó perdríem un trosset d’història del nostre passat. I és que al fi i al cap, encara que la vida passe i com deien els majors: – al final, a parar tots al Cabessol!! (el cementeri), si ho deixem escrit, quedarà per sempre.
