Aquestes línies que ara escriuré, venen per l’interès i curiositat de l’amic Miquel Micó, que l’altre dia em va preguntar si podria escriure sobre alguna situació històrica que poguera tindre alguna versemblança amb la que estem vivint actualment per esta crisis del Coronavirus. Per això, i aprofitant que enguany el dia de Sant Jordi no l’hem pogut celebrar com sempre ja que continuem confinats, vaig a contar-vos esta història, que en alguns aspectes vos resultarà curiosa i en alguns aspectes molt similar al que estem vivint actualment.
La raó per la qual he triat el tema de la pesta és perquè, junt a la “Grip Espanyola” de 1918 (de la qual vaig escriure el passat mes de febrer), són les dos pandèmies amb que es podria comparar la del Covid-19… principalment la de l’any 1348, que va causar la mort d’un terç de la població europea.
En primer lloc, qualsevol malaltia cal saber d’on ve i que la va causar… i gràcies al metge suís Alexandre Yersin, qui va descobrir el bacil de la pesta en 1894, sabem que aquesta és una infermetat animal que ataca a les persones sols de forma accidental i que el seu origen està en les rates i les puces. D’aquesta manera, la infecció en l’esser humà es produeix per la picadura d’una puça infectada per una rata (que és la que te el bacil però a d’ella no l’afecta). Al produir-se esta picadura de puça, el virus o microbi passava al flux sanguini i atacava als ganglis limfàtics. A eixa pesta se la coneixia com a pesta bubònica (pels bubons o ganglis infectats), i si el bacil de la pesta passava aquesta barrera i entrava en la corrent sanguínia del malalt, açò provocava hemorràgies internes, vòmits, tos i calentures que produïen una crisis cardíaca i la mort en el termini d’una setmana, morint sis de cada deu persones. Ara bé, com en totes les malalties, el virus va mutar i també es va donar un altre tipus de pesta, de tipus d’infecció pulmonar, que esta era mortal al cent per cent.
Una antiga dita o proclama deia així: – De la fam, la pesta i la guerra lliura-mos senyor!! – puix normalment estos tres factors anaven prou junts i relacionats, i eren de les coses més temudes per la societat.
La memòria més antiga de la qual tenim escrits, per a la zona de l’antic Regne de València (i per tant, per a la nostra comarca) i que ens relaten el que va passar, seria la Pesta Negra de 1348. Una pesta originaria d’Àsia i que a través de les caravanes de la Ruta de la Seda entrà en contacte amb Europa, on es va propagar ràpidament per la distribució de pells… a través de les nombroses rutes comercials existents. Des de França entraria en la Península Ibérica pel Principat de Cataluña, i a València pel Mediterrani, en una nau genovesa, expandint-se promptament. Com hem dit, va causar la desaparició d’un terç de la població, i alguns pobles els va deixar completament buits.
En València la pandèmia es va donar entre maig i octubre. Moriren al dia unes 300 persones, aplegant inclús a 1000 víctimes en els dies mes durs, havent de convertir alguns horts en cementeris. I com va ser una situació inesperada i no hi havien recursos per a fer-li front, molts malalts es van quedar sense auxili i molts morts sense sepultura. Davant la situació, es van tancar els bordells (“els puti-clubs de l’època”), i es van prohibir els jocs.
Els metges moltes vegades eren els primers en caure malalts i l’únic remei d’acceptació general era la “intermediació divina”, apareixent una gran devoció a la Mare de Déu (i segons sembla, inclús es va canviar el rés a l’anyadir-li una petició a Maria que deia “ruega por nosotros ahora y en la hora de nuestra muerte”). I encara que un metge català anomenat Jacme d’Agramount aconsellava, en un tractat en 1348, el confinament i la desinfecció per evitar el contagi, pràcticament ningú va fer cas. El contacte entre la gent va augmentar els casos i la pròpia reina Elionor de Portugal (dona de Pere “el Cerimoniós”), va ser una víctima. Davant la debilitat del Regne de València (ja que el rei Pere estava també fent front a “la Guerra de la Unió”), el rei de Castella va voler aprofitar-ho i intentà entrar per a conquerir el territori, però no ho va aconseguir, ja que la població va respondre i va defensar les seues fronteres front a l’exercit invasor, resistint.
L’any 1374 va ser conegut com “l’any de la Gran Fam” i açò va propiciar un altre brot de pesta, en el qual les autoritats (degut a l’altíssim nombre de víctimes) van prohibir a la gent vestir de negre “so pena de perdre la roba”, sinó era per la mort d’un pare, mare, home, dona o germà. I de nou va repuntar en 1396… encara que no se sap si aplegà a estes terres o sols va afectar a les principals viles del Regne.
Per l’any 1401 va haver una gran mortaldat, incrementada com a conseqüència de la rivalitat pel poder entre els bàndols nobiliaris en Aragó i València (que en el nostre cas acabaria enfrontant als Centelles i Vilaraguts en la coneguda com Batalla del Cercat, a les afores de Llombai, en abril de 1404). I com “el mal no ve mai assoles”, també es va desencadenar la pesta i inclús un terratrèmol. Davant açò, les Corts d’eixe any van regular els preus de primera necessitat per ajudar a la població i als més necessitats, no deixant que s’aprofitaren i especularen en eixos moments. I d’igual manera, les Corts fixaren els sous dels funcionaris reials, no permetent que pujaren ni que, cas de ser substituïts, els nous elegits cobraren majors rendes.
Posteriorment hi hagueren distints brots de pesta al “Cap i Casal”, però pareix ser que no es va propagar pel Regne. En l’any 1455 hi hagué una sequera molt forta en tot el territori i conten que es va assecar inclús l’Albufera, provocant altre període de pestilència. Cosa que també es va produir en 1474, però en aquesta ocasió per tot el contrari, es a dir, com a conseqüència de fortes inundacions i pluges.
En 1490 sembla que la pesta amenaçava als nostres pobles i segons la tradició, es va fer un clam a Sant Antoni perquè els protegira… i com es salvaren, en Llombai li construïren en agraïment la seua ermita. Curiosament, Guillem Ramon de Centelles (qui havia estat senyor d’estes terres) fugint de la pesta va morir en Algemesí a conseqüència d’esta. També la famosa Sor Isabel de Villena va morir eixe mateix any, d’aquesta pestilència, a València. I allí va ser publicat per eixe temps el tractat mèdic “Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència” del poeta i metge Lluís Alcanyís (qui escaparia de la pesta, però moriria 16 anys després, condemnat a la foguera per la Inquisició, acusat de judaïtzant).
Precisament va ser en estos últims anys del segle XV quan els metges dissenyaren un dels elements icònics per excel·lència que s’associa a la pesta: el “atuendo de doctor antipestífero” (que segles mes tard es convertiria en una recurrent disfressa al carnaval de Venècia). D’eixa forma, per tota Europa els metges anaven vestits (quan hi havia pesta), amb un llarguíssim abric de cuiro encerat, guants del mateix material, barret d’ala ampla, una vara per a marcar la distància amb els malalts i una màscara en forma de pico d’au, on introduïen herbes aromàtiques per evitar el nauseabund olor que s’expandia per tots els llocs.
En 1494, com en Oliva hi havia pesta, Joan I de Borja i Maria Enríquez, ducs de Gandia, van passar més d’un mes al seu castell de Llombai per evitar la possible pestilència… ja que ella estava embarassada i ell així podia caçar pels voltants d’estes terres sense perill de contagiar-se, així com visitar altres feus seues com la Vila i Honor de Corbera, Riola i Torís.
Posteriorment entre 1557 i 1559 es va produir una gran epidèmia de pesta, que va causar la mort de més de 30.000 persones sols en València i que afectà al Marquesat i es cobrà la vida del batlle Jaume Martines, entre altres. Precisament un morisc de Llombai anomenat Batiste Malleu es referia a eixe temps, i concretament a l’any 1558, com “lo temps de la fam que menjàvem garrofes”.
I encara que en la capital es van donar diferents episodis en eixes centúries, no ens han arribat dades sobre si va afectar a estes terres o no… i tal volta no ho va fer, ja que la nostra situació geogràfica ens mantenia prop de les diferents vies de comunicació però, al mateix temps, separats i aïllats… circumstància que en estos casos ens beneficiava. Així entràrem al segle XVII, moment en el que va ocórrer el que es coneix com la “pequeña edad de hielo”, que va ser un episodi meteorològic inusualment gèlid. Començaren a produir-se inundacions regulars i feia molt més fred de l’habitual, el que generà que en molts casos les collites passaren de ser males a catastròfiques. Per aquest motiu, novament aparegueren nous brots de fam i de pesta.
Molta gent i molts religiosos atribuïen estes plagues a un càstig diví pels nombrosos pecats comesos pels “homes”, i davant la falta d’una ciència desenvolupada i emparant-se en la fe (ja que hem de tindre present que la religió estava molt present en la societat), invocaven a sants en demanda d’auxili i de protecció, sent els més recurrents: Sant Cristòfol, Sant Sebastià, Sant Vicent, Sant Antoni, Sant Roc i la Mare de Déu. Motiu pels quals durant eixos moments es van fer rogatives, processons, misses, promeses, dejunis, cantar certes lletanies, etc.
Després d’aquesta sintètica relació de les distintes pestes més generals i algunes de les seues particularitats… hem centraré en la pesta de l’any 1647, coneguda com “la Gran Pesta” a València (i la més terrible i mortífera d’eixe segle). El fet d’elegir aquesta és, perquè a banda de la repercussió que va tindre, de les ordenances i mesures higiènic-sanitàries que s’aplicaren i els testimonis que han quedat… a partir dels registres del Marquesat tenim dades per a poder contar el que va succeir i tractar de reconstruir l’ambient i les ordres que es van donar.
Pel mes de juny de 1647 va aplegar un vaixell mercant al port de València des d’Alger carregat de pells, i amb ell entrà la pesta a la ciutat. D’altra banda la sequera imperant en tot el regne va afavorir la seua expansió pel “Cap i casal”. Ara bé, en un primer moment les autoritats es van negar a reconèixer-ho, puix això suposaria aïllar la ciutat, i no van actuar ni farien res fins el final de l’estiu. Inclús, en un primer moment, el propi virrei va intentar ocultar la verdadera causa de les morts. No obstant això, els nobles i burgesos rics van començar a fugir a les seues finques fora de la ciutat per escapar de la mort (o be es tancaren a “maça i martell” dins de les seus cases, confinant-se). A partir d’ahi va ser quan les autoritats ja van començar a ficar una sèrie de mesures preventives, encara que la falta d’higiene i en molts casos les males condicions d’habitabilitat ho van agreujar tot.
Com en ocasions anteriors i davant la pesta, les autoritats van marcar unes ordenances i estes podrien ser un exemple tan en el reialenc (es a dir, terres del rei), com en els propis senyorius (un d’ells… el Marquesat). I estes eren:
– Tancar els portals d’accés a la ciutat o pobles, ficar guàrdies de vigilància i evitar l’entrada de gent.
– Prohibir l’entrada de mercaderies i controlar a la gent que entrava, principalment si eren forasters.
– Netejar els carrers i regar de matí i vesprada les portes de les cases en aigua i vinagre, així com netejar les quadres també.
– Encendre fogueres en les places i els carrers, cremant encens, espígol, romer o altres herbes aromàtiques per a purificar l’aire.
– Si en alguna casa hi havien apestats, tot el que hi havia en l’habitació on ell o ella estiguera s’havia de traure fora i cremar o enterrar (principalment els matalassos i la roba).
– Les cases on hi havia infectats o morts de pesta es marcarien amb una creu i les parets s’encalarien posteriorment.
– Als malalts estava estipulat que no els havia de faltar ni carn, ni pa, ni vi.
Mentre a València les decisions depenien del govern de la ciutat, ací al Marquesat el poder l’ostentava, en eixos anys, el governador Jeroni Lisanda, en nom del marqués de Llombai (Francesc Carles de Borja-Centelles i Dòria), fill del VIII duc de Gandia. I a banda de la nostra situació geogràfica, que com hem dit anteriorment ens afavoria perquè ens trobem algo apartats d’altres viles i de la pròpia capital; així com per la poca comunicació i tràfic entre València i estes terres, cap infectat va arribar ací.
A més a més, com les noticies sempre apleguen, i els propis nobles estaven ben informats de la situació real, això els permetia actuar segons la seua voluntat en els seus dominis. I en el mes de setembre quan la situació i els casos de pesta ja eren evidents i escandalosos en la capital, afectant principalment a vells i xiquets, i als més “menesterosos”, probablement el governador de Llombai va ordenar tancar i vigilar els portals de Llombai, Catadau i Alfarp, per evitar que ningú entrara i eixirà, confinant a la població entre les muralles i guardant una quarantena per evitar contagis. Al mateix temps ordenaria complir eixes ordenances o algunes paregudes, i així, entre finals de setembre i tot octubre es quan presumiblement es va “blindar” el Marquesat (avançant-se a les autoritats de València
que decretaren la pandèmia a principis d’octubre de forma oficial, reconeixent-la per fi).
A diferència del “Cap i casal”, i gracies a la prevenció del governador, ací no es va donar cap cas en eixe temps, i es que en els registres de defunció d’eixe any no hi ha cap diferència significativa a la d’altres anys, puix entre finals de juny i desembre moriren 18 persones entre Llombai, Catadau i Alfarp, entre adults i albats (hem de recordar que hi havia una alta tassa de mortaldat infantil), més dos morts violentes.
I pel que fa a l’any següent, 1648, els difunts registrats serien d’unes 5 persones, entre albats i majors. Per tant, farien un total d’uns 25 morts en 10 mesos, entre els tres pobles, i cap d’ells apareix com mort per pesta. A més a més, tots van tindre funerals i van estar acompanyats per religiosos, segons desig i diners destinat a tal fi (hem de recordar que en eixe temps la gent es soterrava a les esglésies, per tant si morien i el poble estava tancat, no passava res perquè l’església quedava dins d’ell), cosa que no passava quan hi havia una epidèmia.
Curiosament, el més significatius es que en estos mesos moriria don Claudio Bonavida, qui era generós i probablement el més ric del Marquesat en eixa època (com prova el deixar 400 lliures per a be d’ànima, demanar ser soterrat en capa i creu, acompanyat de 20 religiosos, en una sepultura en la capella de la Mare de Déu del Rosari en l’església d’ací de Llombai), així com donya Isabel Texeda, altra de les potentades de Llombai (qui deixà 240 lliures per als seus funerals, i va ser soterrada en capa i creu en el vas o sepulcre del capítol del convent, acompanyada de 16 religiosos). També moriren el jove Francesc Ferrando, de dos escopetades que li va tirar el bandoler Josep Agüir quan s’enfrontaren per haver-li tallat l’aigua del rec, este a Agüir; així com Tomàs Ortiz, qui també va morir d’una escopetà… molt probablement relacionada amb el bandoler o amb l’enfrontament d’algun dels seus partidaris, puix hem de recordar que en eixe temps el Marquesat encara estava dividit en dos bàndols (el dels Donat i els de Romero), i hi havia una certa conflictivitat social.
D’eixa forma, nosaltres que vivíem a “4 llegües” de València ens vam vore lliures de la pesta, cosa que em permet pensar que en altres episodis també ens lliurarem, partint de les mesures preses, la geografia i la sort. De manera que encara que la gran pesta va ser catastròfica en la capital, on moriren 16.000 persones, ací ni aplegà, ni ens tocà!!!
Per contra les coses a València van ser molt greus, en part perquè les autoritats tardaren molt en prendre cartes en l’assumpte i adoptar mesures de prevenció; en part per la gran quantitat d’habitants de la mateixa, i també perquè no existia una vacuna contra el mal. A més a més, en eixos mesos igual que augmentà la pobresa, també augmentà la delinqüència. Van expulsar a les prostitutes de la ciutat i inclús van traure el cos de Sant Lluis Bertran (qui havia sigut el primer mestre de novicis al convent de Santa Creu d’ací de Llombai) en processó pels carrer contra la pesta, puix segons se conta: “el contagio era tan maligno y pegajoso, que bastaba el más leve roce para contraerlo”.
L’arquebisbe fra Isidoro Aliaga va autoritzar la celebració massiva de rogatives i processons per implorar misericòrdia (reforçant-se la veneració a Sant Vicent i a la Mare de Déu dels Desemparats), però aquestes aglomeracions contribuïren a un major nombre de contagis i inclús el propi arquebisbe moriria en la pròpia epidèmia. Fet a partir del qual les autoritats ja van prohibir tots els actes litúrgics, processos, rogatives, així com els jocs i les comèdies.
A l’Hospital General no donaven coll amb tots els contagiats i davant la falta de personal (ja que alguns s’havien contagiat i altres havien abandonat els seus llocs per por), les autoritats prengueren la determinació d’enviar a presos i excarcerats (homes i dones), sense paga, perquè ajudaren als metges en l’Hospital, i per retirar cadàvers dels carrers. D’igual manera, a les dides els pujaren el jornal, perquè ara havien “d’amamantar” a més xiquets… puix faltaven dones. I alguns estudiants de medicina van ser reclamats per ajudar també, puix no hi havia prou mans i era una forma de ser útils i aprendre a marxes forçades.
A banda, les antigues disposicions aprovades en les Corts estaven vigents i els preus dels productes bàsics no van pujar i van estar regulats (cosa que actualment i durant este confinament pel Coronavirus si que ha passat, puix alguns negocis han aprofitat estos moments per especular).
La pesta duraria fins a mitjans de l’any 1648 (encara que els mesos més terribles van ser octubre i novembre del 47) i es cobraria la vida de 30.000 persones en tot el territori, es a dir, entre la capital i el Regne. Va ser un mal que no distingia entre classes, es cert, però els més pobres la van patir més, puix no podien fugir ni incomunicar-se en les seues cases… i disposaven de menys mitjos.
Anys després es construiria la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València (entre 1652 i 1667), com a gratitud i devoció a la “Geperudeta”, més en la capital encara es tornarien a donar brots de pesta (que solien aparèixer per la primavera, quan la temperatura i humitat l’afavorien, descendint a mesura que augmentava la calor i desapareixent en el fred de l’hivern). I a la fi del segle XVII es quan va desaparèixer la pesta en el nostre territori, i s’inicià un període de recuperació demogràfica i econòmica en el segle XVIII (bo, es cert que actualment encara hi ha gent afectada al mon per la pesta, però el major nombre sobreviu a la malaltia).
Pel que fa al Marquesat, en aquella gran pandèmia ens vam salvar i no ens vam vore afectats. Certament, en aquesta ocasió actual del Covid-19 ja s’han donat alguns casos i inclús hi ha hagut alguna víctima mortal, però de nou la nostra situació geogràfica ens beneficia. També les coses han canviat i per treball i per la facilitat de transports hui en dia tenim major contacte i en ocasions, major risc. Però tot i això, este moment històric que vivim jo crec que deuria servir-nos per a replantejar-nos la vida, valorant i fent les coses d’altra forma molt més humana i sostenible… i sense pensar tant en l’aspecte material; i és que en estes situacions es quan comprens que els diners sols donen comoditat, mes mai podran suplir les relacions personals, la solidaritat i el calor entre els veïns, familiars i amics… fonamentals per a viure una vida plena i feliç.
Ací queden estes lletres d’altre episodi del nostre passat, i que en certa manera resulta curiós, puix algunes mesures que ara vegem (millorades, puix la sanitat ha avançat molt), eren habituals ja fa més de 350 anys!! En fi, la història és cíclica… i en tots els segles s’han donat epidèmies. Però si els nostres avantpassats van resistir i eixir, nosaltres també ho farem… i després ho contarem!!!!
