Ara que estem en març i commemorem i celebren el dia internacional de la dona, a banda d’estar ja en la primavera, m’agradaria contar una història i ressaltar la figura d’una dona moderna i adelantà als seus temps, que inclús va protagonitzar un “desnudo” que va ser portà de revista i tot. I això que parlem d’una revista que es publicà en l’estiu de 1936.
Però abans de parlar de la xica, que era una jove catalana que acabaria vivint en Llombai, convé parlar d’uns germans llombaïns que foren els que propiciaren eixa connexió. Em referisc a Ladislao, Vicent i Carlos Noverques Riera, coneguts al poble com els “BUENOS” (sembla que “l’apodo” dels “Buenos” els venia perquè “s’auelo” era molt bon home i mai es ficava en ningú ni en cap lio… i ells també seguirien esta costum). D’estos tres germans conten que a banda de lletrats, tenien diners i molta terra, vivien al núm.5 del carrer Major (en el que és ca “m’auela”), i eren molt vividors, amants dels bars i de la “bona vida”, de la mateixa forma que prou despreocupats de la terra i la faena. Ara bé, en un moment donat, bé perquè anaren a servir, bé perquè conegueren a algú d’un nou pensament, o bé perquè algo els va fer canviar… decidiren modificar la seua forma de vida completament.
Encara que pareix que el vegetarianisme siga una cosa moderna i actual, en realitat te dos segles de tradició, i en Espanya seria introduït pel moviment conegut com a “naturisme”. En 1903 es crearia en Madrid La Sociedad vegetariana española i uns anys després, en 1908, es formaria en Barcelona la Lliga vegetariana de Catalunya. Dites associacions defensaven conceptes com el naturisme, el vegetarianisme (en el que a la dieta es referia) i la lliurecultura (si emfatitzava el nudisme). El seu ideal era una vida en harmonia amb la natura, una tornada a una existència més senzilla i menys viciada que la de l’urbanita europeu dels segles XIX i XX. Els naturistes apostaven pel camp, els banys de mar i sol, el règim vegetarià, la medicina herbal i, en molts casos, el nudisme. Diferents revistes i obres escrites, com El Vegetarianismo (1909), de Carlos Brandt, desenvolupaven eixa corrent de pensament. Una creença en un ordre natural, la necessitat immediata de tornar a estar en harmonia amb ell, i l’individu com a punt inicial d’aquest retornar o regeneració. Pensaven que el fals progrés els apartava d’este ordre mitjançant una ficció, l’artificialisme, causa de tots els odis, guerres o epidèmies.
Per assolir esta regeneració i retorn cap a la natura, a trets generals, era necessari segons les seues creences el vegetarianisme, ja que aquesta era considerada com l’alimentació pròpia de l’espècie humana, així com el nudisme (encara que no era el factor més important), puix era una qüestió de salut el contacte directe amb els elements naturals com el sol, l’aire, l’aigua i la terra. Evitava les diferencies socials i classistes i anava en contra de les obsessions sexuals produïdes en moltes ocasions per l’ocultació del cos humà. I tot açò, al final, també repercutia en la psicologia humana i en la forma de pensament.
El període clàssic d’este moviment naturista serien els anys vint i trenta del segle XX (moment en el que es realitzaren distintes assembles, com per exemple la de València en 1922), i en alguns casos estaria lligat a l’anarquisme i els corrents més progressistes de l’època, mentre que en altres no prendrien partit i defensarien la pau i la tranquil·litat, evitant les possibles confrontacions, foren del tipo que foren. I inclús molts d’ells van aprendre l’esperanto (eixa llengua internacional que va ser creada a finals del segle XIX per ser neutral i servir per a comunicar-se internacionalment… i que actualment sols es manté “viu” en Xest per una associació), com va ser el cas dels “Buenos” qui també tenien un llibre d’esperanto.
Tornant a la família dels “Buenos”, el primer que va tindre contacte en este nou món va ser el germà major, Ladislao, a qui tots anaomenaven Lao, qui va anar a Barcelona i es va convertir en un defensor d’aquest nou model. I a d’ell el seguiria el seu germà Vicent.
Estos germans, a l’igual que els membres que formaven part del moviment naturista, eren lletrats i estaven formats, i sempre estaven dispostos a aprendre, a llegir i a seguir instruint-se. En un principi anaren a Barcelona on existien pensions, fondes i menjadors per a ells, i allí es van instal·lar part de l’any, alternant altres temporades en el poble.
Lao i Vicent adoptaren eixa forma de vida i la mantindrien fins el final, convertint-se així en els “primers vegetarians” de Llombai, encara que no els únics, puix hi haurien més. I com tenien molta terra, quan els feien falta diners anaven venent parts i trossos i anaven vivint. A més a més, com tenien bon cor i eren bones persones, compartien el que tenien amb els altres, fent honor a eixe “apodo” seu, i ajudaven a tot el que necessitava, ja fora en menjar, roba o el que fora.
I encara que en principi Lao i Vicent viurien en Barcelona (a excepció de quan li tocà servir a Vicent, que sembla que va ser destinat a Àfrica i allí estaria 3 anys sense vindre a casa) posteriorment es traslladaren, ja junt al seu germà Carlos, a Reus on es va crear, o volien crear, una associació de naturistes i una sede dels vegetarians… i això per a Vicent seria el que li canviaria la vida, ja que va conèixer a la seua Paquita.
Francisca Fallada Monlleó (qui en Llombai seria coneguda com Paquita “la del Bueno”), havia nascut en Reus el 30 de desembre de 1903, i era filla de Francisco i de Ramona. Sols tenia una germana anomenada Ramona i, molt jove, va patir la mort de sa mare… i el posterior casament de son pare en una dona que no els beneficiaria gens, ni a d’ell com a home, ni a elles com a fillastres.
Cal comentar que son pare era ferrer i tenia 8 treballadors allí en Reus, i que la seua germana començà a treballar en “la Sedera”, una fàbrica de les importants, mentre que ella, després d’eixir del col·legi de monges, es ficaria d’ajudant d’un sastre, aprenent un ofici i adquirint unes habilitats que posteriorment li serien molt útils.
Siga com siga, sembla que com a Reus també arribà un grup de naturistes o es formà una associació allí, Paquita va conèixer o tindre noticia del seu pensament i forma de vida… i per la causa que fora, li agradà i l’interessà (posteriorment comentaria que ella sempre volia casar-se en un vegetarià). Però no seria fins a que va conèixer a Vicent “el Bueno”, qui era 14 anys major que ella, quan va decidir que ell seria el seu home i eixa la seua “forma” de vida a partir d’eixe moment. Sembla que l’atracció va ser mútua.
La parella es va ajuntar (mai es casaren) i decidiren vindre a Llombai en 1925, quan Paquita tenia 21 anys, instal·lant-se en la casa familiar del carrer Major núm.5. Sa mare d’ells havia mort en 1920 i, com ja he mencionat, Carlos se n’havia anat a viure en ells a Reus, motiu pel qual durant un temps la casa, que ara era de Lao per ser el major (encara que en la família sempre van considerar totes les propietats de tots), va estar arrendà un temps, però ara tornava a estar lliure. Allí viurien Paquita i Vicent els següents anys i allí naixeria el seu primer fill, qui desgraciadament va morir en el moment del part, al complicar-se este i haver de traure’l. Encara que pensaven que ja no tindrien més família, finalment en juliol de 1929 va nàixer el seu fill, al que anomenaren Hèlios en honor del sol en la mitologia grega, i com anècdota, i fidels al seu pensament naturista, Paquita va parir al xiquet en un terraet a l’aire lliure que encara es conserva en la casa, i no en l’habitació baix una teulà, perquè així nasquera baix les estreles (i al moment de nàixer, Vicent va agarrar al xiquet i se l’emportà a ensenyar-li’l a una tia seua que estava cegueta i vivia als carrers Baixos).
Amb la proclamació de la II República Espanyola i els nous vents que venien, la família va decidir canviar de vida totalment i viure segons les seues creences naturistes i per això deixaren la casa del carrer Major i s’instal·laren en una caseta o riu-rau que tenien en Beniali, junt a un sequer de la pansa i part de les seues terres, en la zona coneguda com “el Calvari”, on es quedarien a viure definitivament, venent anys després la casa del carrer Major. Allí viurien tots: Lao, Carlos, Vicent i Paquita i el seu xiquet Hèlios (ja he comentat que eren persones lliurepensadores i més avançades al seu temps).
A banda d’ocupar-se de plantar les terres, assecar la pansa, estendre l’herba, fer favar, plantar querailles, etc.., també anaven a nadar a la sèquia Mare, al riu o inclús a l’assut, un fet curiós ja que molta gent no sabia nadar… però no eren els únics, com les següents imatges demostren, sinó que hi havia més, encara que la majoria eren homes.
I a tall d’exemple, altres vegetarians i seguidors del naturisme en Llombai foren els germans Gerardo (qui era barber i diuen que anava mig despullat en la seua barberia) i Enrique Forés, i el seu fill i nebot, respectivament, Victor Forés (al que li treren el malnom de mister Bleda, perquè ell deia que la bleda era lo millor del món i ho curava tot, i inclús en una ocasió que es va fer una ferida en la cama se la va enrrollar en una bleda). En el cas d’Enrique, este es casaria en una dona forastera, de nom Remedios i que també era vegetariana, i s’instal·laren a viure pels 4 camins… i conten que ell es va fer vegetarià perquè, a banda de sentir parlar dels vegetarians, quan caigué malalt de l’estomac conten que es va curar menjant pomes i verdura solament.
Pel que fa als “Buenos”, així com Lao, Carlos i Vicent eren més rectes en el menjar i la seua dieta, Paquita era més laxa i no tan radical. A banda, també practicaren el Nudisme, sent açò una novetat en estes terres, ja que la moral era altra per a la majoria de la gent… i més en un poble menut. I un fet significatiu i molt curiós va ser que, precisament, un fotògraf anomenat Georg Herrmann (però que ells anomenaven “Jorge Germán”), que era un alemà que se n’havia anat d’Alemanya durant la I Guerra Mundial i havia vingut cap a Espanya formant part del moviment naturista i vegetarià, i a qui havien conegut en Catalunya, en una de les visites que va fer a Llombai, va immortalitzar a Paquita i al seu fill Hèlios nuets, en una fotografia que la família encara conserva en un quadre en Beniali. Açò seria al voltant de l’any 1934 i els immortalitzà en un camp de tarongers (que tal volta fora per la partida de Cabanyes, on ells tenien terres, en un dels horts de Ferrús o de Beneyto).
Este home escrivia una revista sobre plantes, bellesa natural, remeis, vida sana… i en l’estiu de 1936, poc abans de començar la Guerra Civil, va publicar una revista titulada: “La curación por las plantes medicinales”, en la que va utilitzar el retrat de Paquita i Hèlios com a portà de la revista, sent el primer “desnudo” en premsa significatiu per a nosaltres, molt abans de la famosa portada d’Interviu de Pepa Flores, en 1976. I encara que la revista tractava de 60 plantes i 40 malalties i com tractar-les, el més significatiu és la seua portà.
(Anecdòticament, de Georg Herrmann tindrien noticies molts anys després de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, i encara conserven, a banda d’una pipa d’indio de fumar i un coco, una carta de l’any 1973 des d’Alemanya en la que els infomava que estava be de salut, i casat, així com que anaven a Bolonya a un congrés vegetarià i, si després podien, anirien a Barcelona… i d’allí a València i a Llombai a visitar-los).
Com s’ha mencionat anteriorment, alguns vegetarians estigueren units també a les idees anarquistes, o almenys van simpatitzar amb elles, i a diferència de Vicent, Paquita i Lao, que no es mesclaren en res, Carlos si que entrà a formar part del comitè de la CNT de Llombai durant el període de la Guerra Civil… el que després li ocasionaria problemes.
I es que encara que Carlos no va participar en la destrossa i crema de sants, les acusacions que hi hagueren contra ell, i el motiu pel qual va estar tancat durant 5 anys en sant Miquel dels Reis, van ser, a banda de per les seues idees, per la seua participació junt als membres dels comité en emportar-se documentació en un camió de l’ajuntament i el jutjat municipal, així com de la casa-quarter de la Guàrdia Civil (situada en eixe temps en el que hui és l’Auditori Municipal). I principalment, l’acusació més greu fou per blasfèmia i heretgia… ja que durant eixos anys de guerra Carlos ensenyava a llegir i escriure a alguns xiquets en lo que eren les escoles, al costat dels claustres (convertits en eixos anys en vaqueria), i quan li preguntaven: –¿Dios existe? – ell contestava que “No, Dios no existe”, i a més afirmava que ell no l’havia vist mai. Unes declaracions que no agradaren a alguns sectors de la societat i que, acabada la guerra, li costarien car en la ultracatòlica i conservadora Espanya d’eixos anys.
Però en la presó Carlos faria amistat en un home de Carlet conegut com a Ferriols, que també era naturista i a més a més fruiterià (sols menjava fruita, encara que tenia diners, molta terra i carnisseria), i esta amistat es mantindria durant molts anys, estenent-se també a la seua família.
Després de la guerra, els “Buenos” continauren en “el Calvari”/Beniali tranquils, sense criticar a ningú ni ficar-se en res, i encara que la Guàrdia Civil anava regularment cap allí, i també van rebre algunes pressions per a formalitzar la seua situació, com per exemple quan Pepica “la Carolina” i Lola “la Sardinera” van voler que Paquita i Vicent es casaren… ells decidiren mantindre’s tal i com estaven. Quan este dos dones anaren, li van preguntar a Paquita si ella voldria casar-se (ja que vivien en “pecat”) i ella els va contestar que si, que per ella no tenia cap problema. Pepica i Lola, sorpreses i contentes, li van dir que s’alegraven de la notícia i que ja anirien a per ella i a per Vicent per acompanyar-los a l’església i que els donaren les benediccions. Paquita va exclamar: – En qui, en ell?? Ah no!!! Vicent és molt lleig… i jo ja el tinc. Jo si em case vullc casar-me en un altre!!! – i Lola i Pepica no li pogueren replicar i ja no tornaren més per allí.
No obstant això, si que és cert que algunes coses canviaren durant la Postguerra, encara que ells dins de les seus terres mantingueren el seu ideal i costum de vida i continuarien anant a nadar a la sèquia mare nuets. Plantarien blat, querailles, moniatos, carabasses… tindrien també gallines (principalment pels ous) i conills… i com havien construït el motor de Sant Jaume allí al costat i tenien aigua, també tenien un xicotet hortet per a cultivar fruites i verdures. Encara que Paquita anava al riu a llavar la roba.
Tots els diumenges algunes amistats seues vegetarianes venien a Beniali a dinar paella de verdures i passar el dia, com per exemple una família de Picassent que tenia una farmàcia i una fàbrica de plàstics; o Eliseo “el Serrallo”, qui després muntaria una gasolinera en Carlet i en l’Alcúdia. I també tenien amistat en una família d’Almussafes, en qui intercanviaven garrofes per arròs.
I ja que Paquita en part és la protagonista d’esta història, d’ella diré que també li agradava molt llegir (i inclús estava subscrita a la revista “Selecciones”). De quan en quan anava a Barcelona a vore a la seua germana Ramona i al seu cunyat Emilio, i inclús es va dur a la seua neboda Ramoneta al poble (fet pel qual esta acabaria casant-se en Carlos Cánovas, cobrador d’autobusos i veí de Llombai), i quan tenien excedent de verdures i de querailles, ella se n’anava a la plaça Major a vendre-ho… i ho venia tot, ja que era molt venedora. Segons contava, ella haguera sigut feliç tenint una paradeta en el mercat.
A banda, com sabia cosir ella cosia la roba del seu home, el seu fill, els seus cunyats i la seua propia. Es cosia les sinagües, la roba interior, els davantals i tenia molta gràcia per a cosir pantalons. També disfrutava fent bolillos i punt-de-gantxo. I altra de les seues passions era anar al cine a vore les pel·lícules del moment, i allí que anava a vore les pel·lícules una volta a la setmana, tenint bona relació en la família dels “Tavios”.
Anecdòticament, quan va nàixer el seu primer net, a qui anomenaren Vicente, fill del seu fill Hèlios i la seua nora Rosita Gil “la Prunavelda”, el seu Hèlios va agarrar al xiquet en una toca i se l’emportà al “calvari”, a ensenyar-li’l als seus pares i tios… causant un gran revol, ja que en aquells any de 1959 un recien nascut no el treien de casa ni del poble tan menut i sense batejar.
La tia Paquita era una dona molt sociable que coneixia i es feia en tot el poble i cumplia en tots (curiosament el seu home, que era qui realment era de Llombai, anava en ella on fora però era més serio i de relacionar-se menys). Anys després aniria en una lletera repartint i venent llet per Llombai, sent una imatge que encara molts recorden. I jo mateix la recorde de molt major, ja que com de xicotet sempre anava en mon tio Vicent “el Sucarrat” i ma tia Carmen, i estos tenien molta amistat en el seu fill Hèlios i la seua dona Rosita, em portaven a mi a Beniali quan ells anaven.
Paquita viuria la mort dels seus cunyats Carlos, primer, i Lao després; la del seu Vicent, així com la de la seua nora Rosita… quedant-se ella junt al seu fill Hèlios i els seus nets Vicente i Rosangeles, allí en “el Calvari”. Però encara tindria l’alegria de vore el naixement del seu besnet Borja, en 1987.
Ja major, i com a mostra de la seua mentalitat, va voler anar-se’n a una residencia de monges d’Alzira per a no donar faena al seu fill i als seus nets, però el seu fill no ho va consentir. Finalment, la tia Paquita moriria el 14 de desembre de 1997, a punt de complir els 94 anys.
En definitiva, ací queda contà una història curiosa i significativa, que ompli altre capítol de la nostra història i que demostra que la modernitat i l’obertura de ment i de pensament tenen més a vore en les pròpies persones que en els temps que els toca viure.
