Un any més arriba el mes de gener, arriba el fred i per suposat arriba la festa del nostre benvolgut i venerat sant Antoni “del porquet”. Uns dies en que la gent ix de casa a vore’l, a pregar-li, a tocar-li la campaneta o a acompanyar-lo en la processó, com des de temps immemorial portem fent any rere any. I es que el pare Sant Antoni és molt més que un sant. És una devoció inculcada des de menuts, un sentiment que uneix principalment a Llombai, però també a Catadau i Alfarp, independentment de les creences de cada u, el sentiment religiós o la seua fe.
En aquesta ocasió, vull parlar d’un tema com son les “promeses” al pare Sant Antoni a partir de la clàusula d’un testament de l’any 1794 (fa ara 230 anys), en la que va quedar escrita una d’estes “promeses” que s’havia de complir, en aquest cas per a poder heretar, i que em va resultar molt curiosa quan la vaig trobar ja que habitualment una “promesa” es una petició que u fa a un sant, Mare de Déu, o un Crist de forma verbal i íntima, i no consta més allà d’eixa persona.
En l’any 1794 va testar Vicent Bisbal Díez, llaurador de Catadau, davant d’Eugenio Sanz, notari de Llombai que vivia al carrer València. En una de les clàusules del seu testament assenyalava el següent:
“Por la desgracia que me sucedió con un mulo hise una promesa mandando 10 libras por las almas de nuestros hermanos difuntos una misa al Santo Cristo de Sumacarsel y 10 pesetas para misas a San Antonio Abad. Y como por dicha Promesa logré el fin que deseaba y no he cumplido hasta ahora dichas mandas, por ello encargo se executen luego que fallesca sin retardo alguno”.
D’aquesta forma tenim notícia d’una pràctica devocional molt antiga en un testimoni escrit, que a més que va ser satisfactòria i que encara que no l’havia pogut complir pel que fora, ara no volia morir-se sense assegurar-se que es complia.
Però que és una promesa…devocional? Be, si atenem a la definició de la paraula, podem dir que la promesa és l’expressió de la voluntat de fer o complir, amb un cert sacrifici, en cas d’aconseguir un “logro” o èxit.
Hui en dia on vivim en un món en el qual les devocions, el sentiment religiós o les manifestacions de fe pareixen estar oblidades, dissimulades o passades de moda, quan arriba el dia de la processó de Sant Antoni, el dia 16 de gener per la nit, faça fred, ploga o neve, encara veus a algunes persones, principalment dones, que van descalces a la processó complint una promesa al nostre patró, com a prova que dita petició se’ls ha acomplit. Entre estes dones, que jo més recorde, podem destacar per exemple a Lola Sanz “la Raua” (qui ja des de fadrina anava descalça i encara hui continua fent promeses), a Pepita Esteve “la Carrascosa” (qui compleix promesa des de fa anys), a Llanos Boix, fins no fa molt de temps, quan la seua salut li ho permetia, i també a Pepica Forés “la Raua”, qui fins que es va morir anava tots els anys descalça a la processó.
Esta pràctica o devoció s’ha fet i es fa al nostre poble des de temps immemorials, i les dones majors, moltes de les quals ja fa anys que ens deixaren, sempre han dit que el nostre Sant Antoni és un sant molt “milagrós”!!!! – a tall d’exemple, la tia Pepica Piquer “la Sucarrà” sempre contava que quan ella volia alguna cosa, a banda de resar-li i encendre-li ciris, com vivia en Algemesí, venia tots els anys i en ocasions li feia promesa d’anar a la processó o vindre a la Baixà, o pagar-li una missa. A més a més, encara hui, en moltes ocasions hi ha gent que quan s’ha tingut que enfrontar a una prova, a exàmens de fi de curs o de “la Selectivitat”, a una operació, etc. de repent trau o porta damunt una estampeta del nostre patró, i al vore-ho, altre que entén eixe simbolisme, somriu i calla.
I es que en algun moment tots i totes ens podem trobar en una situació on la lògica, la ciència, el racionalisme i les probabilitats poden fallar i sols queda, en eixe moment de desesperació, encomanar-se a “algo” per a no “perdre l’esperança”. Certament, hui en dia que hi ha tanta varietat eixe “algo” pot ser un ritual oriental, l’horòscop, un talismà, un mòbil… (igual que també veneren a futbolistes, etc.). Jo reconec que en el 2015, en un moment concret em vaig vore en una d’estes… i vaig fer una promesa a sant Antoni (que sorprenent -i afortunadament- i en contra dels parts mèdics es va acomplir), i com a tal la vaig complir satisfet en la processó de l’any 2016, portant “l’anda” descalç.
Fins a l’any 1998, moment en que es va arreglar l’ermita, es va pintar per dins i per fora, es canviaren les portes i es reformà un “quarto” per fer un cremador per als ciris que es volien ficar allí, antigament en eixe lloc (i anteriorment també en el mateix altar) estaven els exvots o mostres devocionals d’eixes promeses (que en algunes ermites o esglésies encara podem trobar), en forma de gorres dels soldats (que havien anat i tornat en salut), vestits de novies, fotografies, ulleres, muletes, bastons… o figures fetes en cera que representaven genolls, peus, braços, cames, algun xiquet, una ma… etc. Unes mostres públiques que la gent li portava a sant Antoni allí a la seua ermita complint amb el que li havien promès.
Un altre exemple sobre aquesta pràctica el tenim en Lola Soriano “la Sacristana”, qui com la seua filla Loli va nàixer delicà de salut i va estar molt de temps a l’hospital, ella va fer promesa al sant, i en el seu cas li va portar una figura de cera (comprada en “Cirios Felipo”, de València), que representava un xiquet de cera, a l’igual que també va fer promesa d’anar uns anys descalça a la processó.
En definitiva, en el present escrit no vull condicionar a ningú, ja que com se sol dir “la gent creu el que vol creure”. Simplement volia deixar testimoni d’una pràctica antiga com eren les promeses devocionals (de les quals cada persona sap de casos en sa casa o família)… i que a mi m’explicaren de xiquet quan preguntava coses que no entenia, com per què hi havia dones descalces en la processó, o per què en un “quarto” en l’ermita hi havia robes, objectes i figuretes de cera… En fi, un record que m’ha vingut a la ment a partir d’eixe fragment de testament, i que és una curiositat desconeguda, principalment per a la gent més jove, ja que açò no apareix en “Tiktok”, “Instagram”, “Twitter”, “Facebook”… i els seus majors tampoc els ho han contat.
Visca el pare Sant Antoni!!
Visca el nostre patró!!
i Visca el nostre “agüelet”!!
