M’auela Pepica contava que quan el seu germà Justo tenia 4 anyets va caure de dalt de l’haca en casa de la seua veïna, la tia Vicenta, i es trencà el braç esquerre, motiu pel qual es passà tota la nit plorant. I com els txecos estaven allotjats enfront, en la “Casa Gran” del Raval de Sant Roc, a l’endemà dien: –Pobrecico chico, toda la noche llorando!!!
Per aquest comentari vaig tindre coneixement per primera vegada que ací al poble havien estat els txecos, i quan vaig preguntar qui “eren” i perquè estaven ací, m’auelo Vicente em va respondre que eren soldats estrangers que havien conformat les anomenades Brigades Internacionals, les quals havien vingut a España per a lluitar contra el feixisme i ajudar a la República en la Guerra Civil (1936-1939). I també vaig escoltar que Tito havia estat en Llombai (i em contaren, quan ho vaig preguntar, que era un personatge important i conegut, que havia sigut mariscal i president de Iugoslàvia).
Ara bé, es cert que en eixe moment jo era un xiquet i no li vaig donar més importància, mes si que vaig guardar el fet en la memòria (a l’igual que posteriorment faria en altres anècdotes que aniria escoltant sobre aquest episodi). Anys després, quan ja vaig començar a estudiar Història, va ser quan em vaig adonar de la importància d’aquests comentaris. Però seria molt més tard, quan vaig parlar en el meu cosí segon Salva Bayot Claver (autor del llibre: Legión Condor sobre Valencia. El bombardeo de Chiva 1938, i qui m’ha ajudat a conèixer millor eixe capítol dins de la Guerra Civil a partir de la seua experiència, treball i estudi), quan vaig tindre consciencia real que ací al Marquesat era on havien estat les últimes tropes internacionals, concretament les Bateries Txeques, un fet rellevant, desconegut i a l’hora significatiu per a la història dels nostres pobles.
A mode de resum, les Brigades Internacionals, en general, van estar formades per ciutadans europeus i nord-americans, anomenats brigadistes (vinguts des de 54 països i principalment de França, seguit d’Itàlia, Alemanya, Anglaterra i Polònia), molts d’ells lletrats i ben formats, que per consciència política, ideals i esperit d’aventura van vindre a Espanya per a lluitar contra l’avanç del feixisme, ja que els seus països es mantenien neutrals sense ajudar a la República ni entrar en el conflicte (o bé també en venien alguns de països amb règims totalitaris, amb els que no estaven d’acord, com Romania, l’Alemanya Nazi o la Itàlia de Mussolini, etc). I quan van vindre, la majoria d’aquests ciutadans es van agrupar per llengües formant les bateries dins de les anomenades Brigades (per exemple, la bateria italiana, l’Espanyola, l’alemanya, la francesa i la txeca), i després d’un poc d’instrucció, ja anaren a combatre als distints fronts de guerra.
La major part de la bibliografia que parla de les Brigades internacionals sol centrar-se principalment en els seus inicis, la seua diversa participació en els combats i el final i “despedida”, en octubre de 1938, de les unitats internacionals destinades en el Grup de l’Exercit de la Regió Oriental, es a dir, de Barcelona. Però per altra banda, no és tan coneguda la història de les tropes que van quedar en la zona centre-sud.
Cal assenyalar que el divendres 15 d’abril de 1938, el territori republicà va ser dividit en dos parts, a l’altura de Vinaròs, per part de la IV Divisió de Navarra de les tropes dels “nacionals” (que en este cas era l’exercit rebel, puix el govern legítim encara era el de la República). Curiosament, a principis d’eixe mateix mes s’havia pres la decisió de traslladar la seu de les Brigades Internacionals des d’Albacete a Barcelona, degut a la delicada situació del moment. Per tant, quan es va tallar el front, la gran majoria de tropes internacionals es trobaven a la regió oriental o Catalunya, mentre que les que es van quedar en la part sud van formar el Grup d’Exercits de la Regió Central. I ací van quedar la 129 Brigada Internacional i el Grup d’Artilleria Antiaèria Internacional, que estava composta per les Bateries: la nº 11, la francesa (que en altres documents apareix com la nº12), la nº13 “Dimitrov”, la alemanya (que en alguns documents apareix com la nº14), i la nº 17 “Gottwald”, la txeca (que segons documents també apareix amb el nº14).
Per tant, estes unitats quedaren en la zona valenciana. I dit açò, cal fer uns xicotets aclariments. En artilleria es denomina “grupo” a la unitat superior de la Bateria, i en l’Exercit Republicà normalment la Bateria constava de 3 peces (canyons) i el “grupo” de tres bateries (o siga, un total de 9 peces). I possiblement, en aquesta zona també estarien el Grup d’artilleria rumana “Gheorghe-Dej”, i els Grups d’artilleria “Herik” i “Rigaud”. I contràriament al que en principi es pot pensar, l’objectiu principal de l’artilleria antiaèria no era abatre els avions enemics (alemanys i italians principalment), sinó evitar que eixes formacions pogueren bombardejar poblacions, o almenys, dissuadir-les de destruir el seu objectiu.
(Cal recordar que, en este temps, grans formacions d’avions de bombardeig tenen una actitud fixa en l’objectiu, el qual complixen a tota costa. Aquesta era la forma d’actuar de la Legió Còndor, unitat alemanya, que al tindre la seua base en Saragossa i els voltants, atacava des de l’interior de la Península. Per contra, les xicotetes formacions de trimotors, formades per uns cinc avions, venien des del mar, ja que les unitats italianes tenien la seua base en Mallorca).
Curiosament, en la coneguda com “ofensiva sobre València” per part de l’exercit rebel (els nacionals), en juny de 1938, es va intentar envoltar la capital i arribar a Cullera, avançant des de Terol en direcció a Sogorb, Llíria, Llombai, Alzira i Sueca. Però esta incursió va xocar en la línia defensiva republicana i tots els atacs es van estavellar en eixe bastió de la Serra d’Espadà, que va establir el front i la línia divisòria de Javalambre fins a Viver, i des de la Serra d’Espadà fins a Almenara i la costa. I en aquesta acció va tindre un paper destacat la bateria txeca “Gotwald”, ja que eren experts artillers antiaeris i comptaven amb canons soviètics (model 1931 de 76,2/55 mil·límetres), més moderns i amb major calibre, qui van rebre l’ordre de deixar Sagunt i acudir a la Serra d’Espadà a combatre a l’enemic (i es que la bateria Txeca, junt a l’alemanya, van complir bé les missions que se’ls van encomanar. I encara que el material estava gastat, el seu tir era precís i causava admiració en un costat i temor en l’altre).
Als dos mesos de l’inici de la Batalla de l’Ebre, concretament el dimecres 21 de setembre, el Doctor Negrín (en eixe temps president del govern), va anunciar la dissolució de les unitats de ciutadans d’origen estranger i la repatriació de tots ells (pel que a finals de setembre i principis d’octubre van ser trets del front, desarmats i concentrats per a la seua repatriació).
Dita decisió, segons sembla, va vindre pràcticament imposada des del Kremlin, per la quasi total dependència que tenia el govern republicà de les seues decisions. Per tant, de forma unilateral i com a prova de bona fe, el Comité de No intervenció va traure a tots els soldats del exercit popular, amb el que estava desarmant al propi exercit de la República i debilitant-lo (però aquest exemple no va ser seguit ni per italians ni alemanys, que continuaren en les línies del front ajudant a Franco). I en este moment, i enquadrades des de mitjans de 1937 en les anomenades Brigades Internacionals, controlades baix la ferrea mà del Komintern (la Internacional Comunista, fundada en 1919 en Moscú i ara controlada per Stalin), estaven les Brigades XI, XII, XIII, XIV, XV i 129. A més a més i com ja s’ha assenyalat, també existien diverses unitats d’artilleria i de campanya.
El 24 de setembre de 1938 van ser retirats del front els voluntaris internacionals i en València, el 25 de setembre, es va realitzar un acte de “despedida” general dels Internacionals. Ara bé, és molt més conegut i recordat el multitudinari “desfile de despedida” pel passeig de la Diagonal de Barcelona, el dia 28 d’octubre.
A partir d’eixe moment, en les terres valencianes s’inicià un lent període d’espera a l’espera que la Comissió Internacional per a la Retirada de Voluntaris anara investigant el nombre de voluntaris i preparant la seua evacuació. En aquesta zona el procés va ser molt més lent, encara que la major part dels vora 2000 voluntaris es va poder traslladar a Catalunya en la nit del 17 al 18 de gener de 1939, però no tots, puix alguns encara hagueren d’esperar algun temps més per, finalment embarcar en els últims vaixells de refugiats (com el Stanbrook).
(Paradògicament, la majoria d’Internacionals no va ser admesa en França al no tindre visat dels seus països, pel que durant setmanes es van incorporar a l’últim intent per la defensa de Catalunya. Finalment, quan van poder passar la frontera, van ser internats en camps de Concentració on passarien un llarg temps. No obstant això, amb l’inici de la II Guerra Mundial, molts van poder tornar a lluitar contra el feixisme, però ara, amb l’experiència apressa en Espanya).
Cal agrair gran part d’aquesta informació i aclariments al meu cosí Salvador Bayot, ja que sense ell aquest article no estaria tan complet ni tindria aquest detalls de comprensió, puix ell, com a especialista, m’ha ajudat en estos fets de la Guerra Civil.
Centrant-nos en les unitats que quedaren en la nostra zona i són les que ara ens interessen, quedava per conèixer i ficar els llocs on van ser concentrades, un fet més complicat per la falta de dades. I és ací on la memòria oral ens ajuda notablement.
La 129 Brigada Mixta Internacional estava molt desgastada i comptava amb uns 2000 soldats d’infanteria (en compte dels 3000 que era el més habitual en una brigada). D’aquesta unitat, 1700 soldats van ser concentrats en Montcada, molt a prop de València, a l’espera de ser evacuats. I pel que fa als altres 300 soldats que quedaven (i que també formaven part d’aquesta brigada), estos van ser destinats a una zona propera a la capital, però que a la vegada estava un poc més apartada i també tenia una ubicació específica, pròxima al camí de Requena i la foia de Bunyol… I esta zona va ser el Marquesat.
A Llombai serien destinades 3 Bateries Antiaèries Internacionals: la francesa nº11, l’alemanya “Dimitrov” nº13 i la txeca “Gottwald” nº17, les quals serien bastant reduïdes, puix encara que tindrien 3 peces d’artilleria sols la formarien cent homes i no estarien completes. I a banda d’açò, que ja es significatiu i curiós per al nostre poble, el mariscal Josip Broz, mes conegut com TITO, va ser l’encarregat per part del partit comunista per a repatriar-los i, per tant, durant un temps va viure ací a Llombai (s’ha de tindre en compte que sempre hi havia algun personatge afí a Moscú per a les missions delicades). Tot açò, seguint les indicacions de Jesús Hernández, Comissari polític del Grup dels exercits de la Regió Central.
I mentre els internacionals “descansaven” ja fora del front, la guerra seguia el seu curs inexorablement i, entre el 23 i el 29 de desembre, es va trencar totalment el front català. A més a més, no tots els internacionals van voler acatar les ordres i molts decidiren lluitar per la causa republicana fins el final, fora el que fora.
Pel que fa ací al Marquesat, la memòria dels txecos ha perdurat en el record d’alguns dels nostres majors, així com en una entrevista que José Forés Lahoz li va realitzar a Anselmo Cardona Noverques en “la hoja del lunes”, per al diari Las Provincias, el 3 de març de l’any 1980 i que portava de titular: “Tito vivió cuatro meses en Llombay”.
A banda, altres fonts singulars són les memòries d’un brigadista alemany anomenat Ernst Michel, que també assenyala el seu pas per Llombai, així com les d’un altre brigadista rumano, Valter Roman, qui en les seues memòries menciona que va estar en Catadau.
Segons recordaven els més majors, els internacionals van vindre a Llombai a finals de l’any 1938 i, encara que vingueren iugoslaus, francesos, polacos, alguns alemanys, mexicans, nord-americans i danesos, la gran majoria eren txecos. I en estes terres estigueren uns quatre mesos (els últims de l’any 1938 i els primers de 1939).
Quan arribaren al Marquesat, com era un número important de gent, els van repartir entre els tres pobles, de forma que un grup majoritari estava a Llombai, altre grup a Catadau i altre en Alfarp.
- En LLOMBAI a la tropa la van allotjar en “la casa Gran” (en el Raval de Sant Roc), en “la casa del Senyoret” (la de Vicent “de Tavio”, en el c/ València), i en “el magatzem del Poll” (en el c/ del Roll), i com ja he dit la majoria eren txecos. A banda, dalt del que hui és “la Barraca fallera” (en la plaça Major), van instal·lar a un sanitari militar i a un practicant anomenat Jorge (els quals eren de Bèlgica i eren molt alts). Pel que fa al mariscal Tito, este va residir en “casa de Maria i de Vicent “el Polit” (en el c/ del Roll), en “la casa d’Eliseu Climent” (al final del c/ la Font), i també en “la casa de Vicent “el Rull” i Encarnació”, hui casa de Toni “Canastro” (en la plaça de la Creu). Un sergent polaco estava en “casa de Concha “la Tartanera” (en el c/ Eufemiano Solà); I en “ca el tio José “el Pelut” (davant del Piló de Sant Roc, en el Raval), hi havia dos txecos. En ca el tio Isidro Bisbal i la tia Consuelo “la Raua”, als carrers Baixos, hi havien dos txecos (u d’ells anomenat Wenceslao), i si treballaven volien dinar, però si no treballaven, quan Isidro els cridava a taula li dien: –No padre, el que no trabaja no come!! – (i com en eixe temps hi havia tanta misèria, el seu net Miguel Bisbal “el Rau”, que era un xiquet, tenia sarna i ells mateixa s’encarregaven d’untar-lo en sofre i dien: –I aquí al pijo también!!). També en la plaça Major es quedaven dos txecos en el bar que tenia la tia Concha “la Xambona” (situat dalt de casa de Carmen “la de Tavio”, al qual s’accedia per una porteta situada en el cantó mateix de la plaça, a l’actual carrer Blasco Ibáñez, que encara hui podem vore. I com l’home d’ella, el tio Paco “Felip”, estava en la guerra i els xiquets eren xicotets, com la tia Concha estava treballant al bar, eren els txecos els que vestien i cuidaven als xiquets: Concha i Paco). Per últim, sembla que alguns dels internacionals també es van quedar en el cine “Unión del Marquesado” (hui la llar dels jubilats), ja que era un edifici gran i allí es gitaven en sacs, però sembla que hi havien polls.
Pel que fa al menjador i subministrament dels internacionals, aquest estava en el c/ del Pou (en la portella “dels Tavios”, on mes tard els nacionals ficarien les cavalleries), i en l’actual c/ Blasco Ibáñez, en l’altra portella de Carmen “la de Tavio”, on hui està una figuera gran (es a dir, en les dos portelles de la mateixa casa).
- En CATADAU el “quarter general” el van establir en “ca el Povil” (en la plaça de l’església) i allí estaven uns polacos i alemanys. I els iugoslaus i algun txeco s’establiren per la zona del “poble nou” (on està hui la cooperativa de Catadau); i també em comentaren en una ocasió si alguns també estaven en el que era “el cine”, en l’avinguda de Santa Bàrbara, però açò no ho puc assegurar. A més a més, alguns dels caps residiren en cases particulars. Per exemple, en “ca el tio Pepe “la Fausta”” hi havia un capità d’intendència, i en “ca el tio Martellano” un comandant. També el mariscal Tito va viure en l’entrar del poble, junt a dos soldats que eren obrers, en “casa del tio Emilio “el Peix” i la tia Josefina “la Cagarnera”” (qui contaven que, després de Guerra, al temps, van rebre dos cartes d’algú d’eixos brigadistes).
I respecte al menjador, este l’establiren en el camp d’oliveres “dels Colores” (camp que hui en dia està rodat, just davant de l’institut IES Mestre Ramon Esteve, cul a la tenda de pell de “De l’Arbol”). Allí el van muntar i, per a fer-ho, van buidar la terra en forma de trinxeres i, aprofitant el desnivell, feren bancs de terra des d’on els homes podien menjar des de dins mateix d’eixos forats, ja que no hi havien mobles.
- I en ALFARP els internacionals es quedaren en la plaça Nova, en “el garaig de la Requenense” (que era on tancaven els autobusos i que hui és “la casa dels Pintorets”). Ara bé, pel que m’han contat, algun comandant es va quedar en la “casa de l’auelo Calbo”, situada en el c/ Abadia, la qual havien requisat prèviament. I ignore si algun altre oficial es va quedar en alguna altra casa del poble (encara que sembla que Tito també va estar per allí en alguna ocasió). Com a menjador uns utilitzaven “el Casino” (allí enfront mateix en la plaça) i altres “el matador” (i que hui coneguem més com la paret blanca, a l’eixida del poble, cara Catadau).
Com estaven en la plaça, allí mateix feien “gimnasia” en camiseta d’esport o de tirantets i clar, a banda de sorprendre perquè estaven en hivern, com sembla que estaven prou forts, les xiques joves eixien a vore’ls. En l’excusa d’anar a per aigua (recordem que no hi estava encara potabilitzada), moltes d’elles anaven a la font de pedra (que és la que actualment està en la zona del circuit, però que en eixe temps estava en la plaça Nova, rodejada de quatre arbres). Allí observaven als “txecos” fent exercici mentre omplien els cànters d’aigua i, quan anaven a casa, la tiraven al pou i tornaven a la font a per més aigua. A més a més, en la “casa Gran” (situada en eixe temps en la plaça de l’església i hui desapareguda, on s’obri el c/ Sant Isidre), feien balls i hi hagueren alguns conflictes, ja que per exemple algunes xiques ballaven en ells i açò a tots no els pareixia bé, puix igual estes tenien als novios en el front i en eixa societat no estava ben vist.
I altres coses que recordaven les persones més majors era que nadaven en ple hivern en banyador i que no deixaren gats i gossos en el poble, puix se’ls menjaren tots!!! (hem de pensar que la fam és molt mala i quan apreta… a banda, per algo que contaré després, a d’ells sembla que els agradava eixa carn). Relacionat en açò, un altra anècdota que es recorda es que durant els primers dies, degut a la necessitat i la fam, començaren a demanar menjar i inclús a saquejar el que pillaven pels camps o alguna casa, puix sembla que els que es quedaren en Alfarp, davant la falta de mandos o altres tropes (a diferència de Llombai i Catadau), ho aprofitaven. Davant aquest fet i les queixes d’alguns veïns, avisaren a l’alfarbí José Juanes Añó (mes conegut com Pepico “el Cuquello”), que en eixe temps era un oficial d’alt rang dins de l’exercit republicà (a banda d’un gran orador), i este es presentà un dia en un cotxe amb escolta, tot mudat i en el mocador roig que l’identificava al coll. Es va presentar davant els caps dels internacionals i dels propis txecos i els va advertir que “no es tornara a repetir la situació, i que ací en els tres pobles no es tocava res, ni casa, ni camp, ni res de ningú!!!” – ell va passar el dia ací i, ja a la nit o a l’endemà se’n va anar i ja no va haver cap incident més i els txecos es van comportar de categoria (i es que la necessitat a vegades no entén de lleis ni atén a raons i cal assenyalar el que toca i el que està malament).
(Cal comentar que en eixos anys finals de la Guerra, en el Marquesat també hi havien altres soldats anomenats com Soldats d’Etapa, i eren una especia de Guardia Civil Republicana, que estaven allotjats en la plaça Major de Llombai en “la casa de Guillermina” (al costat de “la Barraca”); mentre que en Catadau sembla que estaven en “la casa Izquierdo”, i en Alfarp en “la casa Romero”, al front de les quals hi havia un tinent; mentre que la comandància estava establerta en “casa de l’auelo Calbo”, en el c/ Abadia. I també hi havia un gran número d’evacuats).
Tornant als internacionals, en Llombai conten que els sorprenia, perquè estaven per Nadal, que els txecos anaren a nadar al Banyaor i també al llavador (en el Roll, al costat del “Mataor”), i molts dels que estaven en Catadau (principalment els polacos), també “pujaven” i anaven en formació i marcant el pas en les botes (fent un soroll curiós per als xiquets). D’igual forma, a les places del poble també feien “gimnasia” de matí… i de vesprà solien anar a fer instrucció tots formats, i encara hi ha gent que els recorda entrant cantant en la seua llengua, pel carrer València cap a dins del poble, per a distribuir-se pels seus llocs de residència.
Ara bé, de nit, alguns dels internacionals van visitar algunes cases, en part per a calfar-se, buscar companyia o sentir de nou el calor d’una família. Hem de pensar que després de tanta tensió en el front, esta relaxació forçada va afectar a la moral de la tropa. A més a més, les companyies estaven cansades i molt castigades i, encara que s’intentà mantindré la disciplina i que prestaren ajuda a aquells que pogueren necessitar-la, o que participaren en activitats socioculturals, molts dels brigadistes estaven nerviosos, impacients i desmotivats. No obstant això, ací al Marquesat el que es recorda es que es comportaren molt bé i de forma exemplar. I en alguns casos van mantindré contacte en alguns veïns durant un cert temps.
Per exemple, en Llombai, el sanitari militar i Jorge el practicant (els belgues), solien anar a “ca el tio Pep de Tallà” (en la plaça de la Creu), i allí els agradava pujar a l’haca, cantar entre dents i sopar a la vora el foc. I una de les coses que solien dir era que volien:- Terminar la guerra y volver a España!!! – (però mai més tornaren).
I un altre exemple el trobem en l’avinguda Vista Alegre, en la casa del tio Lluís “el Mariner” i la tia Carmen “la Guerrera”, ja que allí, una nit d’hivern, mentre la parella sopava junt als seus tres fills: Luís, Teresa i Pepe, van sentir un colps a la porta. El tio Lluís va obrir i va vore a un “txeco” que, com podia, li preguntava si podia entrar i calfar-se. El deixaren entrar i li preguntaren si volia sopar, però este va dir que no, que sols calfar-se un poc i un gotet de vi. Així que ells continuaren sopant i quan acabaren i “s’assentaren” a la vora de la llar, este home agafà a Teresa (que en eixe temps tindria uns 7 o 8 anyets), se l’ha ficà al braç i començà acariciar-li els braços. Clar, en un primer moment tant el tio Lluís com la tia Carmen es quedaren parats i alerta, però al moment veren que l’home estava plorant, abraçat a la xiqueta i deia: –Mi mujer, mi mujer. Mi hija!! – i conforme va poder, els va explicar que ell tenia una filla de la mateixa edat poc més o menys que Teresa i que, al vore-la i recordar-li a d’ell la seua filla, per això havia anat a eixa casa (hem de pensar que també estàvem per Nadal i estes dates són sempre més simbòliques i nostàlgiques). Així, després de conversar un poc i fer-se un altre gotet de vi, es va despedir i se n’anà.
Va tornar algunes nits més, i sempre volia tindre prop a Teresa. També, com ell era l’operador que ficava les pel·lícules en el cine “Unión del Marquesado” (el que hui és la Llar dels Jubilats), algun dia es va emportar en ell a la cabina a Luis “el Mariner”, el fill major del matrimoni, mentre passava la pel·lícula i els “txecos” la miraven.
I les nits que va anar a la casa va portar cafè, o sucre, o arròs, o llet en pols… i quan ja els van mobilitzar per anar-se’n i embarcar, encara va anar i els va portar un parell de caixes de menjar i uns manolls de cadeneta, com a regal de despedida.
Per altre costat, els txecos que estaven en “la casa gran”, en el Raval, també van tindre certa relació en les famílies del carrer, com bé contava a l’inici d’este escrit, referent a la meua família, concretament a la part dels “Justos”.
I també, pel que m’han contat, molts d’ells, als homes més majors els anomenaven “papis” i a les dones “mamis” (i es que cal recordar que molts no parlaven casi castellà), i en determinats moments ploraven per nostàlgia i per la incertesa del futur, ja que la guerra continuava i ells no sabien quan podrien embarcar, ni si finalment aconseguirien eixir sans d’Espanya.
El brigadista alemany Ernst Michel, a les seues memòries conta que quan van traure a les Brigades Internacionals del front, degut al tractat de No Intervenció, a d’ells els destinaren a Llombai i ell estava ferit. Este personatge perteneixia a la XIII Brigada, concretament a la bateria antiaèria “Karl Liebknecht”. Natural de Bohèmia i membre del partit comunista txec, va arribar a Espanya a finals del 36 i de Barcelona va passar a Albacete on entrà a formar part en la dita bateria (allí s’agruparen ciutadans de fins 14 nacionalitats). Va combatre en la batalla de Terol, en Guadalajara, Madrid, Osca, Brunete… així com en la retirada d’Aragó i en la batalla de l’Ebre, moment en el qual els van traure del front (en octubre de 1938). Posteriorment van ser concentrats en Llombai i en el seu cas, així com el d’alguns altres de la seua bateria, a mitjans de gener del 39 van ser evacuats pel port de València en direcció a Barcelona, mentre altres continuaren esperant en el Marquesat. I encara que fins 1945 va estar en camps de concentració de França i Alemanya, finalment va sobreviure i tornar al seu país.
Altre brigadista, en este cas el rumano Valter Roman, a les seues memòries menciona que les companyies romaneses del batalló “Djakovic” (que formava part de la 129 Brigada), així com els del grup “Gheorghiu-Dej”, van ser acantonats a finals del mes de setembre de 1938 a les proximitats de València: la primera a Catarroja i la segona a Catadau, on van esperar el seu torn d’evacuació.
I pel que fa al personatge més singular de tots, el mariscal Josip Broz o TITO, gràcies a la memòria dels més majors, així com a l’entrevista d’Anselmo Cardona Noverques (en 1980), sabem que va viure al Marquesat durant 4 mesos (i encara que en algunes ocasions Tito va desmentir que ell havia participat en la Guerra i havia vingut a Espanya, són diversos els testimonis que ho afirmen i inclús sembla que hi ha alguna fotografia).
Sembla que Tito va ser un enviat polític de baix nivell del Komintern (encarregat tal volta d’organitzar les evacuacions, recol·lectar informació, etc.), però un home de plena confiança de l’organització d’Stalin (i que tal vegada per les seues missions, açò explicaria eixe vel de misteri sobre la seua intervenció en España durant la guerra). Ell es quedaria fins l’últim moment amb un grup de col·laboradors per a prendre el puls tant a la situació política i moral, com a la militar, liquidant els últims assumptes pendents de les Brigades Internacionals de la zona centre (i es que la Guerra Civil Espanyola va ser molt més complexa del que podem pensar i en certa forma va ser el “tauler de joc” de prova, del que seria després la II Guerra Mundial).
En un primer moment, entre 1936 i 1937, els brigadistes internacionals que eixien des de París eren seleccionats pel propi Josip Broz, dividint-los fonamentalment per grups lingüístics (estos eren enviats a Figueres i des d’allí fins Albacete on estava el quarter general de les brigades internacionals, on rebrien una certa formació, estant baix el mando del comunista francès André Marty).
Foto feta en el front de la Guerra Civil Espanyola en la que suposadament apareix TITO (rodejat en un cercle roig)
I per altre costat, una llegenda situa que va ser ací en España on ell va rebre el seu apel·latiu de TITO (llegenda que cada u pot creure o no, però que a mi m’ha semblat molt curiosa i graciosa, i ací l’expose). Segons contaven, com ell era un personatge d’un cert pes polític disposava de majors recursos i, en ocasions, donava dolços i caramels als xiquets de les zones on ell es trobava (cosa que els distreia la fam). Un dia, mentre repartia uns dolços, li va preguntar al capità Antonio Cortés qué significava la paraula “tito”, amb la qual els xiquets el cridaven quan li demanaven caramels, i el capità li va contestar que era un diminutiu de la paraula “tio”, utilitzada de forma carinyosa i familiar en certs regions espanyoles. Des d’aleshores, segons esta llegenda, Josip Broz va decidir adoptar eixe sobrenom per a sempre, passant a ser conegut per tota la tropa, i la gent en general, com el mariscal Tito.
Tornant al fil de la història i a Llombai, Anselmo Cardona en el temps es convertiria en gendre del tio Vicent “el Polit” i de la seua dona Maria, i sembla que quan el mariscal Tito arribà ací, amb un destacament de soldats, a principis del mes de desembre de 1938, en un primer moment ell es quedà en casa de Vicent, fins que va canviar a la d’Eliseu Climent. Siga com siga, Tito va conèixer a Anselmo (qui anys després seria el fundador del PSOE ací en Llombai) i van connectar molt prompte pels caràcters i, encara que este sols tenia 16 anys, Tito solia emportar-se’l en ell i inclús el portava agafat pel muscle conversant, ja que també parlava perfectament castellà. A més a més, tenia un caràcter cordial, “campexano” i uns sentiments humanitaris forts. De caràcter obert i comunicatiu, li agradava alternar en la gent, principalment en els més joves, per qui es preocupava singularment ja que considerava que eren el futur. I per aquesta raó, durant el temps que va estar al Marquesat, visitava freqüentment la seu de les Joventuts Unificades (compostes per les Joventuts Llibertaries de la CNT i les Joventuts Socialistes, les quals s’havien unificat a nivell nacional), on també tenien les oficines i la biblioteca, i que estava situada en el c/ Major nº5 de Llombai (que curiosament anys després es convertiria en casa dels meus “uelos”), on mantenia llargues conversacions en els joves, confraternitzant i reunint-se en ells, ja que sembla que allí era el “niu de tots”.
També durant eixos mesos, Tito va donar algunes xarrades i conferències en “el Cine” (i que ja hem dit que hui és la Llar dels Jubilats), i normalment solia anar sense portar ficà la seua gorra de militar. Ell va ser dels últims en anar-se’n del poble amb els últims internacionals i, segons relatava Anselmo, ho feren a inicis del mes de març de 1939, embarcant en València, amb el que ho aconseguiren casi casi pels pèls (anys després, quan ja es tenien televisors en les cases i Tito era president de Iugoslàvia, en eixir este un dia per la tele alguna gent el va reconèixer i va exclamar: –Xe, eixe va estar ací en guerra!!! ).
A més a més, Cardona senyalava en l’entrevista que els txecos tenien una especial predilecció per la carn dels gossos, ja que segons ells, esta carn era de les més saboroses i nutritives, fet que afirmava un metge que els acompanyava… i motiu pel qual no deixaren cap gos en tot el poble (inclús el gos del tio Vicent “el Polit”, un dia, va desaparèixer).
Curiosament, mentre els brigadistes van estar ací no tornà a vindre “la Pava” (que anteriorment venia a bombardejar per aquesta zona), ja que ells eren artillers antiaeris. Pel contrari, ciutats com València, Xàtiva i altres, els últims dies de la Guerra, si que van patir bombardejos.
El 10 de febrer Catalunya havia caigut ja. El dia 28 de febrer de 1939 Manuel Azaña va dimitir en l’exili com a president de la República, sent substituït per Diego Martínez Barrio. El dia 5 de març el coronal Segismundo Casado, cap del exercit del centre, recolzat per Julian Besteiro i altres, va donar un colp d’estat dins del bàndol republicà contra el govern del Doctor Negrín (qui volia seguir resistint i aguantar la guerra, ja que estava convençut que prompte esclataria una guerra en Europa i per tant, en eixe moment els països democràtics ajudarien a la República), que va acabar triomfant sobre els comunistes el 12 de març. I a partir d’eixe moment començaren les negociacions amb el bàndol dels nacionals. El 28 de març va caure Madrid. A l’endemà, 29 de març a migdia, va caure la ciutat de València i, Alacant, última ciutat que va resistir, va caure el 30 de març. El dia 1 d’abril de 1939, després de 3 anys de lluites, el general Franco va declarar el fi de la Guerra Civil.
Segons les històries que he pogut arreplegar, uns assenyalaven que vingueren entre setembre i octubre, altres per novembre i desembre… i que se n’anaren entre finals de gener, febrer o els primers dies de març (hi ha constància que els últims brigadistes txecs de la bateria “Gottwald” van poder embarcar al port d’Alacant en març del 39). Siga com siga, el que realment ens ha d’importar es que entre finals de 1938 i principis de 1939 ací al Marquesat vam tindre als últims internacionals, als que popularment i pel seu gran nombre van ser denominats, de forma general, com els txecos.
Possiblement hi hauran més anècdotes i històries, mes el pas inexorable del temps i la desaparició dels nostres majors ha fet que el nostre passat es borre amb ells, i estes notes que he pogut recopilar en part són de gent que ja no està entre nosaltres i en part dels últims testimonis vius que queden.
I ací queda contat un altre capítol de la nostra història, concretament un sobre la Guerra Civil Espanyola. Un tema que tal vegada desconeixia la gran majoria de la gent, principalment els més joves. Però ara quedarà ací escrit i podrem saber que va haver un temps on els “txecos” desfilaven pels nostres carrers i els del Marquesat fórem els últims que els vàrem “despedir”.
