A principis del segle XV València brillava amb llum pròpia en el panorama peninsular, anticipant la potència econòmica, comercial i cultural que arribaria a ser a finals d’aqueix segle i principis del XVI a nivell, no només del mediterrani, sinó de tot Europa.
València a principis del XV.
Diversos van ser els factors i les circumstàncies històriques que feren possible aquesta realitat. Entre ells, la coexistència d’una sèrie de personatges d’extraordinària condició, tots ells pertanyents a diverses de les ordres religioses que es trobaven implantades a la ciutat; el despunt d’una burgesia incipient i rica i la crisi d’altres importants ciutats de la Corona d’Aragó.
Personatges com el franciscà Francesc Eiximenis, autor del “Regiment de la Cosa Pública”, manual amb què es guiaven els Jurats de la ciutat per a fer-ne una bona governança; el dominic Vicent Ferrer; el seu germà el cartoixà Bonifaci Ferrer i el mercedari Joan Gilabert. Tots ells, amb les seues obres escrites i materials, van situar a la València d’aquella època com una ciutat capdavantera en el panorama peninsular i europeu.
L’obra social i benèfica a la València de principis del XV.
L’any 1410 va ser especialment prolífic a València pel que fa a l’obra social i benèfica. Perquè aquell any es van fundar dues institucions que deixarien empremta a València i a tot arreu el món. El dominic Vicent Ferrer, posteriorment canonitzat i ja conegut com a Sant Vicent Ferrer, va fundar el primer Col·legi per a xiquets orfes del món.
En aquest enllaç que adjunte a continuació, podeu llegir un article que publiquí en aquesta web fa un temps sobre aquest rellevant esdeveniment:
Aquell mateix any un altre religiós de l’ordre dels mercedaris, Joan Gilabert, fundava a València el primer hospital per a malalts mentals arreu del món occidental cristià.
En els següents enllaços podeu trobar sengles articles d’aquesta web amb tota la informació sobre aquest personatge i la fundació del seu hospital:
La figura del pare mercedari Joan Gilabert i el seu hospital de “folls i orats“.
Joan Gilabert, amic i company de predicació de Vicent Ferrer, va ser, sense dubte, un personatge extraordinari en el seu temps.
Com a frare mercedari va ser enviat en diferents viatges per a fer la redempció de captius cristians què, després de ser segrestats, es trobaven a les mans dels musulmans. Aquests viatges van portar-lo tant al Regne musulmà de Granada com als territoris musulmans del nord d’Àfrica. En ells el frare tingué l’ocasió de conèixer de primera mà les tècniques curatives que s’aplicaven als malalts mentals en aquells territoris sota dominació islàmica, tècniques molt més avançades que les que s’implementaven a l’Europa occidental cristiana, on simplement es limitaven a tancar-los per evitar que causaren molèsties als carrers a la resta dels ciutadans.
El coneixement d’aquestes tècniques sanatòries el va portar a implantar diverses teràpies de tractament per als malalts mentals que ingressaven a l’hospital que fundaria l’any 1410. En aquest hospital, destinat a folls i orats, no es tancaven els malalts com si fos un simple centre de reclusió. Tot el contrari, la institució funcionava com un centre d’ocupació on es desenvolupaven activitats que tractaven d’acoblar-se a les peculiaritats particulars que tenia cada malalt, com ara treballs manuals, treballs de jardineria i d’horticultura, etc., alhora que se’ls proporcionaven determinades herbes amb efectes sedants per pal·liar-ne els seus impulsos. Una cosa totalment revolucionària i mai vista abans a l’Europa cristiana d’aquella època.
L’error d’anomenar “Pare Jofré” al fra Joan Gilabert.
L’agraïment que ha de tindre València i el món al pare Joan Gilabert per aquest esdeveniment ha de ser ben gran. Tot i això, el simple error d’un escribà del segle XV va privar a Joan Gilabert de passar a la història amb el seu veritable nom, ja que en conèixer-lo històricament com a “Pare Jofré” en realitat ho estem fent amb el nom d’un dels seus germans anomenat Jofré, no amb el seu propi que és just Joan.
A continuació faré una breu ressenya de la seua vida, per posar en context on va estar l’origen d’aquest greuge històric.
Joan Gilabert naisqué a València l’any 1350. Ho va fer pocs mesos després del naixement del que seria el seu gran amic i company de predicacions, Vicente Ferrer. Va nàixer en un carrer situat al costat de la plaça Redona, el carrer dels Jofrens. El seu pare, de nom Francesc Gilabert, era un advocat reconegut de la ciutat. La seua mare es deia Violant. El matrimoni tingué quatre fills, el mateix Joan, Jaume, Isabel i Jofré.
La tradició mercedària ens diu que la família freqüentava l’església del Convent de la Mercè, a hores d’ara ja desaparegut. En el seu lloc actualment hi ha la cèntrica plaça de la Mercè i les illes de cases que l’envolten. Per cert, que els vells carreus del convent van aflorar probablement a la llum durant unes obres que es van escometre a l’avinguda de Maria Cristina l’any 2021.
En aquest enllaç que trobareu a continuació, podeu llegir i veure les circumstàncies d’aquesta singular troballa:
Aquest contacte continuat amb el convent mercedari, estimulat per la seua pròpia família i pel seu confessor, el fra Jaume de Sant Martí, prior del convent, despertà ben prompte la vocació religiosa de Joan Gilabert, de tal manera que als seus vint-i-un anys va sol·licitar l’ingrés a l’ordre, fent-ho al Monestir de Santa Maria del Puig.
El fra mercedari Joan Gilabert.
En el seu exercici de frare mercedari, Joan Gilabert va gaudir d’un gran prestigi i respecte a l’ordre. A més de la seua involucració directa en el rescat de captius cristians al nord d’Àfrica i dels seus nombrosos viatges d’evangelització, Joan es va doctorar en Dret, on va demostrar tindre una gran habilitat jurídica per tractar assumptes de gran rellevància per a l’ordre, així com dots de govern, prudència i fermesa per defensar els seus drets.
Durant el període en què va estar al capdavant del convent de la Mercè a València, entre els anys 1408 i el 1410, va ser quan esdevingué el famós incident en què va ser testimoni de l’agressió a un pobre dement que es trobava abandonat al carrer, fet que va provocar que el primer diumenge de quaresma d’aquell any fera un encès sermó a la Catedral, en què va demanar als rics prohomens de la ciutat que aportaren diners per fundar el que va ser el primer hospital psiquiàtric del món cristià occidental.
Els darrers anys de la seua vida va protagonitzar diversos viatges de predicació amb Vicent Ferrer, després dels quals es va retirar al lloc on va veure la llum com a frare mercedari, el Monestir del Puig, on va morir el 18 de maig de 1417.
L’error del “Llibre de les Constitucions de l’Hospital“.
La seua vida i els seus fets van ser narrats durant bona part del segle XV utilitzant el seu veritable nom, Joan Gilabert. Tot i això, l’escrivà que va escriure el “Llibre de les Constitucions de l’Hospital”, referit al seu hospital de malalts mentals, va cometre un error en anomenar-lo com a Joan Gilabert Jofré, es a dir, afegint-li un segon cognom que, en realitat, era el nom de pila d’un dels seus germans, Jofré Gilabert.
Jofré Gilabert es va dedicar a la tasca de l’advocacia, igual que son pare, activitat en què va aconseguir una gran rellevància i prestigi a la ciutat, molt superior a la del seu predecessor. Es per això que el llinatge de la família va passar a conèixer-se, a partir d’aleshores, com el “dels Jofrens”, que posteriorment va donar nom al carrer on va viure la família.
És possible que fos aquest fet el que va fer que l’escrivà afegira el nom del llinatge “Jofré” al nom del frare mercedari.
Aquest llibre, el “Llibre de les Constitucions de l’Hospital” ha sigut, al llarg dels segles, un document molt consultat per tots aquells que volien conèixer detalls de la història d’aquell hospital. Per això, a partir de la seua publicació, el nom de Joan Gilabert va començar a aparèixer en tota la documentació historiogràfica posterior amb l’afegit de “Jofré”, fet que va fer que se li acabara coneixent universalment com a “Pare Jofré”, apel·latiu més curt i fàcil de dir que el de “Pare Joan Gilabert” què és el nom amb què, de justícia, hauria d’haver passat a la història.
Certament, si Joan Gilabert alçara el cap actualment i veiés el nom de “Pare Jofre”, sense dubte no es reconeixeria. En veure aquest nom relacionat amb les seues obres, probablement pensaria que un altre personatge, un tal “Jofré”, nom d’origen germànic molt estès entre la noblesa i l’església als territoris de la Corona d’Aragó durant la baixa Edat mitjana, li havia usurpat les seues obres i èxits.
No podem permitir-lo. Per a fer-li justícia, no li anomenem més d’ara endavant com a “Pare Jofré”. Cal anomenar-lo correctament “Pare Joan Gilabert”.
Fonts/referències:
-“JOAN GILABERT ‘PARE JOFRÉ’, EL REDENTOR DE CAUTIVOS QUE CAMBIÓ NUESTRA HISTORIA” (Mercedaragon.org -25.05.2018-).
-“600 aniversario del gran impulsor valenciano de la caridad con los últimos: el Padre Jofré” (Paraula.org -19.05.2017).
-“FRAY JUAN GILABERT, MÁS CONOCIDO COMO FRAY JOFRÉ” (España en la historia, 24.06.2022).
-“Joan Gilabert ‘Pare Jofré’, el redentor de cautivos que cambió nuestra historia” (Periódico Las Provincias, Oscar Calvé -25.05.2018-).
