Ara que estem en l’any 2022, crec que es moment de recordar alguns fets destacables que van succeir fa ara cent anys, ja que tot allò que no s’escriu pot caure en l’oblit, i més quan allò que referiré, en general, hui ja no existeix com a tal.
En 1922 venien al món, entre altres persones, ma tia Rosario Viñuelas “la Justa”, Reme Ferrando “la Maquinista”, Lola Roig “la Germana”, Remedios “la Leocilia”, Rosa Sanz “la Purcia” (que d’ací poc si que celebrarà el centenari),… i Marieta Bisbal “la de Bernabé” (que per circumstancies i la maleïda pandèmia no ha arribat als 100 anys, ja que el fet de no poder eixir de casa, ni relacionar-se, a la gent major l’ha afectat molt. No obstant això, en estes línies aprofite per a fer-li un xicotet reconeixement a esta gran dona, moderna, alegre, ditxaratxera, treballadora i que sempre durem a la memòria tots aquells que l’hem coneguda i apreciat, per la seua disposició i bon caràcter, i perquè era una dona molt llombaïna i especial).
Eixe any es va formar el 1r equip de futbol de Llombai (del qual parlaré en altra ocasió) com testimonia un retrat que es conservava en el bar de Tristán (al carrer del Forn del Mig), i que don Arturo Climent ha recuperat i publicat en el seu llibre “Estampas Llombainas”, la qual està datà el dia de Sant Antoni de 1922. Dit equip de futbol estava relacionat amb l’exportació de taronges, les quals, ací en el Marquesat, deuen la seua arribà a Germán Ferrús, natural de Carcaixent però casat en Llombai, qui a inicis dels anys 20 del segle XX les va “portar” des del seu poble a estes terres (però això és altra història).
També en 1922 el professor, polític i escriptor Francesc Puig Espert va escriure un poema titulat “Fora el poble hi ha una ermita” que diu així:
Fora el poble hi ha una ermita // aixecada en un pujol;
la vetlla en la nit Milita // i al dia la enjoia el sol.
Sant Antoni se venera // des d’antic en el altar,
i cada any la primavera // l’ofrena el primer cantar.
Roses blanques i vermelles // embaumen el claustre vell,
i és el pit de les donzelles // del sant amorós joiell.
A les fadrines que encara // no tenen el cor ferit,
Sant Antoni les ampara // donantlos un bon marit.
I cada planta creixçuda // al marje del senderó,
es una esprança muda // de prolífica cançó.
Fora el poble hi ha una ermita // aixecada en un pujol;
la vetlla en la nit Milita // i al dia la enjoia el sol.
I en eixe mateix any, dins d’un negoci i d’una família, es va produir un traspàs generacional. Em referisc al forn de Diego que, en 1922, va passar a mans de Vicent Lahoz Climent “de Diego”, casat en Trini Del Valle Roig. He de dir que, anteriorment, este forn situat en l’actual carrer Blasco Ibáñez (però en aquell temps carrer Abadia), era propietat dels pares de Vicent: Diego Lahoz i Encarnació Climent, qui des del seu matrimoni havien muntat eixe negoci com a forma de guanyar-se “el pa”. I encara que la parella va tindre set fills, solament seria Vicent el que seguiria en el negoci. Posteriorment, el forn seria per al fill d’aquest, Pepe “Diego”, ajudat també pel seu germà Vicent “de Lahoz”, passant més tard a la filla de Pepe i rebesneta de “Diego”, Amparo Lahoz Bisbal, qui amb motiu de la seua jubilació va tancar el forn el 28 de desembre del 2019 (encara que tal volta siga un paró temporal… i més tard algú dels seus fills o nets igual reprenga el negoci. Mai es sap!!). Curiosament, en agost d’enguany, any 2022, ha nascut una nova neta d’Amparo Lahoz, a la que han anomenat Gabriela.
Però, i ací ve el motiu principal d’aquestes lletres, en 1922 també es van construir tres cases en la plaça de la Creu, i en concret una d’elles, que seria coneguda com “el Musical”.
Eixos solars eren terres que conten que les van subhastar i les van adquirir tres famílies, les quals edificaren tres cases alhora. La més apartà (que fa cantó en el carrer de la Mare de Déu del Rosari), la va manar construir Miquel Ortiz per a la seua filla Sunción Ortiz Peris, qui viuria allí en la casa tota la vida junt al seu home A. Tomàs Durà Rosell (deixant una part a la banda de darrere de sa casa, en entrada independent, habilitada per fer “escola”); En el solar del mig es feren la casa Rafel Bisbal i la seua dona Remedios Aparisi Cardona “la Rulla”, i el terreny més pròxim al poble el va adquirir José Bisbal Lloret i la seua dona Mª Pepa Miquel “la Cartagena”. Ara bé, a diferència de les altres cases en les quals es van fer vivenda per a viure, com el tio José tenia casa al carrer la Font, va fer l’estructura en el seu solar i el va habilitar com a bar (encara que també m’han referit si en un primer moment van considerar la possibilitat de transformar-lo en una ferreria, encara que finalment va ser un bar).
(Anecdòticament, hui en dia que a tot el món ens pareix que la plaça de la Creu és centre del poble, en aquell temps Delmira, una de les filles de la tia Remedios “la Rulla”, quan es van traslladar del carrer Sant Vicent, on vivien, a la casa nova, plorava i exclamava que ara se’n anaven a viure “a l’horta”!!).
Tornant a eixe “bar” que ara s’havia fet al costat del “corralot” i del “Patronato” (l’actual carrer la Sang no seria obert fins el juliol de 1973), el tio José li’l va arrendar a don Enrique “Torres”, pare del professor i poeta don Enrique Bisbal Ortiz (creador de la Biblioteca Pública Municipal, gran impulsor de la cultura en el nostre poble i autor de la lletra de l’himne a Llombai (1959) junt a Gerardo Cardona, autor de la música). Este home el regentaria durant més de 10 anys. I com a curiositat, l’obra de l’edifici la va fer el tio Miguel Ariño i el seu fill Pep “la Gata” (pare i “uelo” del desaparegut Pepe “la Gata”), mentre que la façana la va realitzar el tio Daniel Jabaloyas (com supose que farien en les altres dos cases també).
En època de la República, al voltant de 1934, l’arrendament del bar va canviar i va passar a Pepe Lahoz Climent, més conegut al poble com Pepe “Diego” (qui era germà de Vicent “de Diego”, el del forn). Este home havia sigut anteriorment conserge en el local que tenia la música en el carrer Major núm.9 (i que nosaltres coneguem com el bar de “Puig” o de “Patxero”), i allí va nàixer la seua filla major: Pepita, en 1933. Però bé perquè no volia haver de concursar tots els anys en la subhasta que feia la banda de música (en eixe temps anomenà “Sociedad Casino Agrícola Musical”, refundà en 1914), bé perquè la banda es va dividir… i ell va haver de treballar un temps de “pesaor de garrofes” i d’ordenari, o bé perquè va tindre l’oportunitat i tenia amistat en el tio José Bisbal, el ben cert és que va passar a regentar el bar de la plaça de la Creu (en aquells anys anomenà plaça Galan i Garcia), junt a la seua dona: Lluisa Llorens Climent. I ja allí, en este bar que nosaltres hem conegut com “el Musical”, va nàixer en 1937 la seua filla Ana, que en Llombai és coneguda com Ana o Anitín “la del Musical” (he de dir que el matrimoni tindria 9 xiquets, però 7 van morir i sols van sobreviure estes dos filles); i en este lloc, dita família passaria la Guerra Civil. I com la banda es va paralitzar i deixaren el seu “local” al carrer Major, el tio Pepe “Diego” los va comprar, o se quedà, les taules i cadires de la societat.
En este punt convé comentar que, durant la República, la banda es va “partir” i es van crear “dos” bandes o grups de músics, un de “dretes” i altre “d’esquerres”, que per exemple, per Carnestoltes, es repartien en xarangues i tocaven pels distints bars fent unes grans festes i uns balls molt recordats i que aplegaren a tindre molta fama. Però durant la Guerra les coses es van paralitzar i quan esta acabà, per acord, es va dissoldre la banda i van entregar els instruments a l’ajuntament, estant en eixe any de 1941 d’alcalde Vicent Bisbal Sanz “el Resaor”. A partir d’eixe moment, la banda no actuaria com una societat individual, sinó que estaria baix “la tutela” del propi ajuntament. Ara bé, passats els primers anys de la dura i difícil Postguerra, en l’any 1946 la banda es va refundar amb el nom: “Sociedad Unión Protectora Musical «la Llombayense»”. I precisament, degut a que el director de la banda era José Cardona Lahoz, més conegut com el tio “Laet” (l’origen d’aquest malnom es deu a que era fill de Wenceslao Cardona, i com a son pare li deien “Lao”, a ell li deien “Laet”), i este era cosí-germà del tio Pepe “Diego”, que regentava el bar de la plaça (de nou anomenada de la Creu), com en el pis de dalt hi havia espai suficient i la banda no tenia local, van acordar en que a canvi de que els músics feren el “gasto” en el bar, podrien assajar, donar lliçó de solfeo, guardar instruments i utilitzar la part de dalt. I dit i fet, a partir d’eixe moment el bar començà a conèixer-se i anomenar-se de forma popular com “el MUSICAL”.
(I es que va ser una època en la que a banda del tio Laet, el tio “Requinto”, el tio Paco “el Sentano”, Rafelet “el Fillete” i altres grans músics, es va despertar una gran afició i començà una molt bona època per a la música, creant-se de nou una germanor que la va potenciar més encara. I amb l’arribada com a director de don Pasqual Sanchiz Chapa, açò encara va anar a més. A banda com “academiero” encarregat de netejar i arreglar les coses de la banda estava Vicent “el Tronc”, l’home de la tia Carmen “la Malagueña”).
En la foto inferior Ana “la del Musical” servint.
Tornant al bar, el “Musical” es trobava en un lloc privilegiat, ja que estava en la plaça i era molt gran i allí es reunien la majoria dels homes del poble per a les tertúlies. D’eixa forma tenien “música”, conversa i bon cafè o menjar (no obstant això, no s’ha d’oblidar que en aquell temps en el carrer Major també hi havien altres bars).
Precisament allí en el bar van anar penjant els premis, fotografies de la banda, diplomes i tot el que anava guanyant la banda, així com un quadre gran del mestre Giner (que actualment estan en la Casa de la Cultura). I també allí, en una habitació que donava cap a la plaça i a l’actual carrer la Sang, com estava buida, la Societat de Caçadors començà a utilitzar-la per a reunir-se, ja que sembla que arribaren al mateix acord amb el tio Pepe “Diego”, de poder anar allí a canvi del “gasto” i les “consumicions” en el bar (a banda, la família tenia unes habitacions on es quedaven, en la part de baix, i una habitació en la de dalt per a les seues necessitats). Ah, i convé assenyalar que allí en el Musical, Pepe i Luisa criaren a un nebot seu anomenat Miguel, fill del seu germà Miguel Lahoz, qui va viure allí des dels 6 anys fins que es va casar (en 29), ja que son pare havia mort i sa mare es tornà a casar. Motiu pel qual a d’ell en el poble el coneixien com Miguel “el del Musical”.
Durant més de 20 anys (entre 1946 i 1967), “m’auelo” Vicente Viñuelas Boix “el Bolero” va ser el secretari de la banda i allí en el Musical, en el bar, era on alçava acta de les juntes i reunions de la societat, i on presentava els conters anualment i de forma impecable, com encara recorda Ana “la del Musical” (anecdòticament, ell era net de Joaquin Viñuelas “el Bolero”, el primer director de la banda quan se refundà en 1889, el qual va estar dirigint la banda 10 o 12 anys). I altre personatge que mereix ser recordat, per la seua vinculació a la banda i el seu treball va ser Vicent Bisbal Bonafé, “el Sastre”, qui va fer molt per la música.
A la mort de Pepe “Diego”, en l’any 1955, va ser la seua dona, la tia Lluïsa i les seues filles Pepita i Ana les que continuaren el negoci, però ací les relacions en el propietari del local, el tio José Bisbal, ja s’havien gelat i inclús va haver un plet amb advocats pel mig.
Pel que respecta al “Musical”, en ell es feien les quinieles del futbol, es jugava al dominó, a les cartes i inclús hi havia billar per a poder jugar, el qual va comprar el tio Pepe “Diego” (anys després Ana compraria un billar americà i també un futbolí). També feien concerts de música allí dins i, quan venia Santa Cecilia, la tia Lluïsa feia xocolate per a tots. També es celebraren convits de boda, com per exemple va fer Gerardo Cardona en 1962, i quan començaren a celebrar-se les “Nocheviejes”, també allí les celebraven i Ana, qui finalment se’l quedaria i regentaria fins la seua jubilació, ficaria un picú per a fer ball. A més a més, l’època més forta era per Sant Antoni, quan molta gent de Real, a banda de Catadau i Alfarp, venien a les festes i per eixes dates sempre la tia Consuelo Lahoz, germana de Pepe “Diego”, venia a ajudar-los en el Musical.
La beguda més demandà era la cassalla i hi havia de dos tipus principalment: la cassalla LLASER (de Carlet) i la cassalla SALES (d’Alfafar-Benetusser), les quals les portaven a granel. Posteriorment, també portarien la cassalla RIOS i també la TENIS (encara que esta última, que era més forta, la demanava el que la demanava). Altres begudes principals eren el conyac i la ginebra (encara que esta no agradava molt), així com vins i vermuts.
L’especialitat del bar eren les fabes, els caragols i principalment les seues famoses i recordades braves, i es que la tia Lluïsa tenia molt bona mà. I seguint les seues receptes, després seria Ana qui continuaria fent-les, principalment les braves. Ah, i altra cosa molt bona, a banda del cafè, eren els “Nacionals” en l’estiu, quan feien el cafè gelat en llet o en nata.
També feien rifes en el Musical (igual d’una botella de conyac), i portaven “varietets” de quan en quan per a fer festa. I durant molt de temps contractaren a “los hermanos Escudero”, que eren tres i cantaven. Quan feien bous, des d’allí es podien vore sense suar ni posar-se en perill i, anys després, Ana va aconseguir que li ficaren la “primitiva” per a poder donar servei i ella guanyar-se unes pessetes.
Per l’any 1986, al construir-se la Casa de la Cultura i comptar en noves i millors instal·lacions, la banda de Música va canviar de seu després de 40 anys, així com els caçadors que també es traslladaren posteriorment allí. I d’eixa forma acabà una etapa per a l’edifici, encara que continuaria sent conegut i anomenat com “el Musical”.
I es que era un bar que donava “vida” al poble, per la seua “solera” i per la seua ubicació, on es reunien molts homes i, principalment, els més vellets del poble, amb el que sempre veies gent, convertint-se en una espècie “d’institució”.
Pels anys noranta caigueren els pilonets de dalt de la façana, que eren d’escaiola (jo encara recorde el centre blanc que hi havia), i finalment acabrien tirant-ho tot per ordre de l’aparellador o l’arquitecte municipal, en compte d’arreglar-ho o restaurar-ho, llevant-li part del seu encant a la façana, a diferència de les altres cases del costat que si que mantenen els detalls.
I quan Xelo “la Pintora” va tancar el seu bar, moltes dones que anaven allí començaren a anar al Musical pel matí, després de deixar als xiquets en l’escola, a fer el cafenet. També en estiu era comú vore a la gent sopant a la porta, allí en la plaça.
Però totes les coses tenen un principi i un final i, en octubre del 2002, Ana Lahoz Llorens “la del Musical” es va jubilar i va entregar les claus, en mà, als amos del local, traslladant-se a viure a una caseta que s’havia comprat en el carrer de la Mare de Déu del Rosari, on des d’eixe moment residix, ficant un punt i final entre ella i el Musical, on havia nascut.
Posteriorment, com el local necessitava reformar-se i els propietaris volien tindre un pis per a cada u, van decidir tirar el Musical i fer un edifici nou. Certament, i encara que com a propietaris es van fer una finca com van voler, per a mi és incontestable que la nova façana trenca totalment en l’entorn, l’harmonia i l’essència del centre del poble… sent una llàstima que podia haver-se evitat (apel·lant a la sensibilitat històrico-artística o la planificació urbanística de la localitat). Fets com aquest, per desgràcia, s’han repetit en altres pobles i llocs en freqüència en el que considere com “desastres arquitectònics” del segle XXI.
En definitiva, ací queden escrites unes lletres per recordar i rendir homenatge a eixe local que va ser el Musical, perquè el recordem… i s’aprecie com les coses poden canviar en apenes cent anys. I es que pense que si l’edifici s’haguera reformat i arreglat i s’haguera mantingut el bar, hui en dia el poble estaria més viu i eixe segur que seria un lloc de tertúlia i reunió. Però en moltes ocasions una cosa és el que es pensa i altra el que és en realitat.
In memoriam!!!
