Hi ha històries del nostre passat que pareix ser mai han sigut escrites i, amb el pas del temps, van oblidant-se i caient en l’oblit, a no ser que algú les conserve per motius personals, familiars o per curiositat. Precisament una d’elles la vaig conèixer per una conversa amb el desaparegut don Vicente Bisbal Del Valle (gran sociòleg, historiador i professor), i més conegut al poble com Vicente “el Resaor”, qui el passat 26 de desembre ens va deixar als 86 anys d’edat.
Encara que separats per molts anys, don Vicente Bisbal i jo manteníem una bona i fluida amistat, (principalment per telèfon en estos temps), i compartíem històries, anècdotes, dubtes per part meua sobre persones o fets antics del Marquesat, alguna troballa en els distints arxius consultats, curiositats, etc. I precisament ara trobe a faltar el poder cridar-li, conversar amb ell, rebre algun consell… ja que era una de les persones que més sabia de la història dels nostres pobles (principalment entre el segle XV i XIX), i un gran apassionat dels clàssics, l’estudi i l’educació.
Amb la seua mort, Llombai pateix una gran pèrdua, però en part si que va ser reconegut i aplaudit al seu poble, ja que entre altres fets va descobrir, documentalment, que la Banda de música de Llombai és la més antiga d’Espanya (fundada en 1818). Per sort ens queden els seues llibres, els seus articles escrits als llibres de festes, així com un llibre inèdit que tenia acabat i que deuria vore la llum i donar-se a conèixer.
Esta història que ara contaré està vinculada a la seua família, i a un capítol que va afectar a les terres del Marquesat i de la Ribera a principis del segle XX. Malauradament ell ja no podrà llegir-la, però no obstant això, estes línies li les dedique com a homenatge i reconeixement.
A principi de 1900 la majoria de les terres del Marquesat estaven plantades de vinya (a banda del blat, garrofers, oliveres, etc.), sent aquest cultiu la base principal de l’economia local i la collita més important. En altre moment parlaré al respecte d’aquest cultiu, de com va substituir al de la morera i com es va escampar per les terres d’horta i de secà de Llombai, Catadau i Alfarp. Mes ara senyalaré el seu final, o més bé, un dels moments més durs que va patir i que va suposar la ruïna per a moltes famílies i bodegues: la crisi de la fil·loxera.
La fil·loxera és un insecte minúscul (una espècie d’aranyeta que en alguns llocs, popularment, l’anomenaven “la bitxa”), que atacava les arrels de la vinya, menjant-se-les i provocant-los unes tumoracions que acabaven assecant i matant la planta o fent-la susceptible de patir altres plagues. (els llauradors no entenien per què les vinyes es tornaven marrons i es morien, i inclús per tal de tractar de frenar-la van arrancar molts ceps i els van cremar).
Com anys després passaria en la mal coneguda com “Gripe Española”, la fil·loxera va vindre importada des d’Amèrica, sense saber-ho, quan tractaven de millorar el cultiu de la vinya i van portar ceps americans a Europa a partir de 1863 (per aconseguir més producció). Ara bé, en un primer moment la plaga solament es va estendre per França i altres països centreeuropeus, arrasant pràcticament totes les vinyes, i posteriorment es quan va entrar a Portugal. Per contra, en Espanya es va extendre de forma general un poc més tart, a partir de 1900, i ho va fer lentament i de forma irregular, el que va beneficar al país a l’hora de competir dins del comerç vinícola europeu (encara que sembla que ja hi ha algun cas concret de fil·loxera registrat, en 1878, en algun punt del país).
Iniciat ja el segle XX (quan ja hi havia una debacle internacional en el sector del vi), la fil·loxera començà a entrar i expandir-se per Espanya de forma general des de l’Empordà català (des de França), la vall del Duero (des de Portugal), i des de la costa de Màlaga. Com en un primer moment pareixia que el Llevant es lliurava de la plaga (ja que a terres valencianes no aplegà fins 1905), molts llauradors, animats pels alts preu del mercat, van plantar vinya oin abans tenien cereals (exemple d’açò és la plana d’Utiel Requena). Des del port de València, comerciants valencians i suïssos començaren a exportar vins, pansa i raïm, iniciant-se també grans empreses viticultores que encara hui perduren.
Ja Manifestada la plaga en Catalunya, s’intentà fer un cordó sanitari arrancant plantacions en la província de Castelló per a frenar la plaga; fet que no la va detindre, però si que la va ralentitzar. I va ser en 1906 quan la Diputació de València va contractar a l’enginyer Rafael Janini Janini, entre altres menesters, per tal d’averiguar on actuava la fil·loxera i quin era el seu comportament; tractar de frenar-la i, cas de no aconseguir-ho, preparar les bases per a la posterior recuperació del camp i l’agricultura valenciana. Davant este fet, Janini va viatjar a França i Itàlia per a conèixer lo que allí s’estava fent davant la plaga, amb el que va adquirir grans coneixements. Va traduir un llibre i uns treballs que P. Viala i P. Ferrouillat havien elaborat sobre les malalties i els tractaments de la vinya. A partir d’este moment va començar a desplegar tota una sèrie d’anàlisis de terrenys i comportaments d’aquest cultiu, manifestant que la fil·loxera anava a més en terres argiloses (on els clevills i poros permetien l’entrada d’aire), a diferència de zones més arenoses (on es frenava), i zones de molt de rec (on s’ofegava). D’eixa manera va traçar uns plànols dels distints sols del territori valencià.
Per altre costat Janini va començar a pensar que tal volta la solució seria eixa vinya americana i, curiosament, anys més tard la resposta i la replantació es basaria en utilitzar eixos ceps americans, resistents a la plaga (els quals continuen utilitzant-se hui en dia, encara que en alguns llocs encara queden reductes de ceps autòctons, allí on la fil·loxera no prosperà per les característiques arenoses de la terra). A més a més, Janini va defensar ja en eixe temps la importància de modernitzar els treballs i les funcions del camp per al seu bon desenvolupament.
A més a més, Janini va desplegar una intensa activitat i va impulsar el desenvolupament agrícola i rural valencià, així com la preservació dels valors naturals quan encara no hi havia una consciencia ciutadana clara al respecte. I inclús va realitzar, junt al seu ajudant Saturnino Muñoz, un primer catàleg d’arbres monumentals de la provincia de València on, cas d’haver passat per estes terres, hauria inclós sense cap dubte l’olivera mil.lenària que en orige estava en un camp propietat de Benito Ferrando i Angelita Villasante, en la partida del Cabesol, enfront del cementeri de Llombai (els quals la van donar en l’any 1972 a l’Escola Familiar Agraria “la Malvesía” de Llombai, per tal que presidira la seua entrada. I no puc deixar de comentar que, entre altres, els germans Pepe, Armando i Justo Viñuelas Peiró, ajudaren a arrancar i replantar esta joia natural fins la seua ubicació actual, on a dia de hui encara es conserva i pot ser admirada).
En este punt cal senyalar la figura del llombaí Miquel Bisbal Sabater (“l’auelo” patern de D.Vicente Bisbal), qui vivia al carrer València número 20, junt a la seua dona Carolina Sanz Tallada i els seus fills Miguel, Vicent, Eugenio i Maria.
Este home era llaurador, però era lletrat, li agradava molt llegir i tenia inclús una xicoteta biblioteca en sa casa (on tenia alguns Atles, El Quijote, una Bíblia en llatí i castellà del padre Scio, i algunes novel·les de Blasco Ibáñez… entre altres volums). Ell va ser el que va transcriure les ordenances de rec de la sèquia Mare i la sèquia Alèdua; rebia tots els dies el periòdic i, a banda, estava subscrit a una revista quinzenal d’agricultura editada en València i anomenada “La Agricultura Española” (la qual, al finalitzar l’any, enquadernava per a conservar tots els exemplars d’eixa anualitat… ja que era una revista de prestigi i de referència per al món rural, en la qual es tractaven pràctiques, com per exemple la forma de fer empelts). Gràcies a esta revista es va ficar en contacte amb un enginyer agrònom, col·laborador de la mateixa, amb qui va començar a cartejar-se, compartint i comentant algunes tècniques i procediments que aquest plantejava en la revista. L’enginyer era Rafael Janini.
A partir d’aquest moment la correspondència entre Miquel Bisbal i Rafael Janini va anar en augment. Arribà un moment en el que, quan ja mantenien una major confiança i degut a que Miquel tenia bones terres, Janini li anava suggerint tècniques o mètodes per a tractar els cultius: – Plante vostè tal cosa i contem el resultat!!
Miquel els ficava en pràctica en algun tros de camp i, per exemple, en un camp d’horta regat, en un surc, ficava unes vares per a fer un plantó, al costat en ficava altres, en altres un aixarment; les cobria, les regava periòdicament i en primavera, quan eixien els brots, observava les diferències i les variants. Posteriorment li escrivia comentant-li els efectes, el procés, o la pròpia evolució i experiència… de forma que entre els dos realitzaven “experiments” amb plantes, plantons, etc. Açò servia a l’enginyer per a confirmar o modificar les seues teories i plantejaments, i sembla que esta operació la realitzava també en altres llauradors, de distintes poblacions, amb qui es cartejava i mantenia eixos “vivers” de prova. D’eixa forma podia intentar tractar plagues, la irrigació, modificar la varietat de la fruita, etc.
Pel que fa al nostre territori no ha quedat massa constància escrita i detallada referent a la fil·loxera, però entre 1904 i 1910 sembla que va ser quan la vam patir, i depenent les zones, ho va fer amb més o menys rapidesa. Per exemple, en 1906 la fil·loxera aplegà a Requena i a Xiva. En Carlet, la crisi agrícola produïda per la plaga va fer que, en setembre de 1909, el notari Juan Vicente Mora i un grup de persones adinerades establiren les bases de Caixa Carlet (“Caja de Ahorros y préstamos de Carlet”. Un organisme financer per ajudar als llauradors i al poble en general). I per unes anotacions sabem que, en l’any 1910, la fil·loxera va devorar totes les vinyes del terme de Montroi.
En el nostre cas i com vaig senyalar en una ocasió quan vaig parlar de la pesta, el fet d’estar més incomunicats i un poc apartats de les grans vies de comunicació, en certes circumstàncies va resultar beneficiós per al Marquesat, ja que el mal tardà més en aplegar… encara que a la fi arribaria. I ací, a Llombai, Catadau i Alfarp, on no he trobat notes d’eixos anys, mirant les dades de Carlet i Montroi m’atrevisc a dir que la fil·loxera ens aplegaria, probablement, entre 1909 i 1910.
Quasi amb tota seguretat puc afirmar que, gracies a la comunicació epistolar de Miquel Bisbal i Rafael Janini, ell seria el primer llaurador del Marquesat que plantaria, aconsellat pel seu amic enginyer, el peu bord (com ací anomenaven el peu americà), empeltant-lo posteriorment de “Ver” (que era l’aixarment del cep autòcton o de peu fi). D’eixa forma, al ser este peu més dur, “la bitxa” no podia amb ell i era una solució contra la plaga, i la vinya eixia fina. No obstant això, per a molts llocs l’any 1910 resultà catastròfic i portà una crisi molt profunda, motiu pel qual es va acunyar la frase: -“Açò pareix l’any deu!!”, que en algunes zones (com Alcoi i altres poblacions dels voltants) encara es sent dir als més vells, i que es dia davant una situació calamitosa o devastadora.
Degut a la gran crisis agrícola i econòmica, moltes famílies del Marquesat (a l’igual que d’altres regions) van haver d’emigrar per a poder sobreviure i buscar un futur millor, elegint l’Argentina, França o el Port de Sagunt, principalment.
Pel que fa al Marquesat, poc a poc van anar tornant a recuperar els camps i, encara que novament es va plantar vinya (seguint el nou mètode, però perdent-se varietats antigues), també es van començar a plantar tarongers i ceba de gra (encara que açò serà altra història), així com oliveres, garrofers i ametlers. Certament, en moltes regions valencianes la ruïna produïda per la fil·loxera va ser compensada per la plantació de cítrics i l’extensió del taronger, iniciant-se així un nou capítol en la nostra agricultura, que anys després donaria a conèixer València arreu del món.
En 1924, després de la seua gran tasca, Rafael Janini va acabar de treballar en la Diputació de València i es va traslladar a Madrid, on va ser contractat per a extraure aigua subterrània en la lloma del Pardo, així com va ser anomenat “Ingeniero de la Real Casa y Patrimonio”. I també durant molts anys, i ja estant ell en Madrid, Miquel va continuar cartejant-se i canviant impressions i experiments amb el seu amic.
Curiosament i ja que parlem de Miquel, açò em dona peu a contar l’origen del malnom de la seua família “els Resaors”, ja que aquest va nàixer en temps de la II República Espanyola.
En eixe temps, alguns sectors de republicans “blasquistes” (seguidors del Blasquisme de Vicent Blasco Ibañez, tal i com inclús va recollir Alfons Cucó en un xicotet article), van manifestar un gran sentiment anticlerical en el que en moltes ocasions Rosaris de l’Aurora van ser dispersats a garrotades, moltes processons van ser interrompudes cantant la Marsellesa, i inclús van intentar substituir les imatges de sants per retrats de “don Vicent”. Davant aquesta situació en una època interesant, convulsa i plena de canvis, ací en Llombai, quan va arribar el mes d’octubre i s’havien de resar els Rosaris de l’Aurora, el rector va demanar si algú en bona veu podia anar llegint, ja que ell tenia una veu fina. Els homes, en principi i per temor a possibles altercats, no es decidien… i Miquel va dir que ell llegiria, ja que a més a més tenia una veu grossa. I dit i fet, ell començà a resar els rosaris pel carrer, de forma que poc a poc (i com ho va fer diversos anys) començaren a dir-li Miquel el que resa el rosari, i el resaor… i “el resaor” li se quedà, a d’ell i als seus descendents.
(Aquest fet, el ser catòlics declarats, així com que un dels seus fills era rector, va ser motiu suficient per a que en temps de la Guerra Civil la família fora “marcada”, i alguns dels seus fills s’hagueren d’amagar per tal de salvar la vida).
Miquel va ser el que va despertar l’afició per aprendre i per llegir en el seu net Vicente (ja que vivien tots en la mateixa casa del carrer València), i inclús quan era xiquet i feia com a que li llegia el diari a “s’auelo”, ell l’animava a inventar-se notícies. I va ser sempre un referent en educació i valors per a d’ell i els seus.
Finalment fa ara 80 anys, Miquel Bisbal “el Resaor” va faltar, el 22 de juny de 1941, als 71 anys.
Anecdòticament i pel que fa al terme de Llombai, hui solament queden alguns trossets de vinya en el Camí Requena, en la Malà i en el Sogrony. Els més joves ignoren la importància que va tindre la vinya en la nostra zona, el fet que durant la I Guerra Mundial es va exportar molta pansa del Marquesat… i inclús que la nostra mistela (de la Cooperativa vinícola de Llombai) era famosa i va guanyar la medalla d’or en 1955, en el 1r concurs de vi de Requena.
(Encara que és cert que estem en un moment en el que els vins valencians tornen a tindre el seu nom en el mercat del vi, són reconeguts i apreciats, i després de molts d’anys s’aposta per ells).
En definitiva, ací queda relatat un altre capítol de la nostra història i el record per a un bon home, admirat amic, erudit, intel·ligent, gran conversador i millor persona, custodi de part del nostre passat… entre altres d’aquesta història de la crisi de la fil·loxera.
In memoriam.
Vicente Sanz Viñuelas
Febrer de 2021
