«El mos de la “cucaracha”». La Grip Espanyola al Marquesat (1918-1920)

Hi ha moltes ocasions en que una història arriba a tu de forma indirecta, i en aquesta ocasió estos fets que ara escric els vaig conèixer mentre feia cafè en el Raval i comentava que havia escrit per al meu blog un article sobre el Còlera. Al sentir-ho, Mari Carmen Casanova “la del Sabater” em va preguntar: –Eixa és la de la “cucaracha” que dien? – i jo em vaig quedar mirant-la i li vaig dir: –Com has dit? No, açò és el còlera. Què és això que dius tu? – i ella em va contestar: –Ai, jo sé que va haver una epidèmia que li dien la “cucaracha” i en ella es van morir mon tio Vicent i “m’auela” Rosa!!

Davant aquesta notícia i com no ho havia sentit mai parlar d’ella ací al poble vaig començar a buscar… i vaig descobrir amb sorpresa que eixes morts havien ocorregut en l’any 1918 i corresponien a l’epidèmia coneguda com “la Grip Espanyola”, la qual durà fins l’estiu de 1920. A partir d’ahí vaig començar a preguntar per Llombai, Catadau i Alfarp per a recuperar la memòria d’este episodi històric… i ara, coincidint amb les notícies de l’epidèmia del “Coronavirus” a Xina (amb vora 1.700 morts i 70.000 infectats), m’ha semblat un bon moment per a parlar d’aquest altre episodi de la nostra història i contar el que va passar.  Però primer de tot… què és exactament això de la “Grip Espanyola” i com va començar tot??

La mal coneguda com “Grip Espanyola” va ser una pandèmia mundial que va ser més letal i mortífera que la 1ª Guerra Mundial i que va infestar i causar un gran pànic en infinitat de països, ja que va causar més morts que la pròpia guerra (uns 50 milions de morts, front a uns 10 milions de soldats morts i uns 20 milions de ferits que deixà eixe conflicte armat, que els més vells anomenaven com “la Gran Guerra”). I es que la Guerra va durar entre juliol de 1914 a novembre de l’any 1918, mentre que la grip durà de 1918 a 1920.

L’origen d’aquesta terrible epidèmia (una de les més terribles de la història) es va donar als Estats Units, ja que els primers casos van aparèixer el 4 de març de 1918 en la base militar de Fort Riley (Kansas), un campament de l’exercit nord-americà en Camp Funston. Ara bé, com estàvem encara dins de la Guerra, molts soldats americans van ser traslladats a Europa per a participar en el conflicte i amb ells va viatjar el virus de forma encoberta, donant-se els següents casos de grip en abril… però ja en França. I al ser una guerra mundial… de forma ràpida el virus va anar transmetent-se entre les diferents tropes i nacionalitats. I en el cas d’Espanya, país neutral en eixe moment, el virus va entrar des de França a partir de comerciants que havien anat a fer negoci o dels llauradors i persones que havien anat a treballar (per a substituir als joves que estaven al front) i després tornaven a casa, sense pensar que portaven més “equipatge” del que havien dut (a més a més, altre fet que provocaria una major propagació i continuació de la grip seria la fi de la Guerra Mundial i el moviment de tropes cap als seus països d’origen).

Precisament ací en Espanya els primers casos de grip es van donar en Madrid (i des de la capital es van expandir a altres zones), encara que en eixa primera ocasió vans ser prou suaus. En una breu nota de premsa del diari ABC del 22 de maig es mencionava “Los médicos han comprobado, en Madrid, la existencia de una epidemia de índole gripal, muy propagada, pero, por fortuna, de carácter leve”, i prova que afectava a tot el mon, sense distinció social o econòmica, la tenim en que el propi  rei Alfonso XIII va caure malalt entre maig i juny d’eixe any.

Davant aquests fets, la premsa començà a parlar de la grip en els diaris i a prestar-li major atenció informativa, puix era una malaltia que estava matant a la població. D’aquesta forma Espanya va ser el primer país que va parlar d’una epidèmia de grip, ja que en Europa estes noticies s’havien censurat a un costat i a altre de les línies de batalla, però principalment en la zona aliada, per a no “desmoralitzar” a la tropa ni mostrar “debilitat” davant dels enemics. Per tant, encara que la gent moria i es contagiava, la premsa callava i mirava cap al conflicte armat o altre costat, i com Espanya va ser l’únic país que en un primer moment es fa ver ressò d’aquesta epidèmia, a partir de l’estiu de 1918 els països europeus la van començar a denominar com “la Gripe Española” y així es va quedar.

Bé, també va tindre altre nom més popular i que és com es recorda ací al Marquesat i en moltes altres localitats i va ser el de la “cucaracha”. Segons pareix i m’han contat, aquest apel·latiu venia perquè es pensava i es tenia la creença que hi havia una “cucaracheta” xicoteta i negra que’s ficava per la roba, els animals o les caixes, i quan et mossegava et contagiava i queies mal, i era un bitxo que es reproduïa de forma ràpida i es desplaçava encara a més velocitat, sent el motiu pel qual la gent es contagiava en diversos llocs i pobles de forma continua.

Encara que en un primer moment se li va dir “la grip dels tres dies”, prompte va mutar el virus i es va convertir en un bacteri letal i molt agressiva que principalment es va cebar en la població que estava entre els 18 i els 40 anys, encara que com en totes les epidèmies també afecta a gent més major i a xiquets. També se la va conèixer per altres noms (“la dama española”, “soldado de Nápoles”, “la gripe maligna”, “la pesadilla”…), i a pesar de no ser l’epicentre, el nostre país va ser un dels més afectats amb uns 8 milions d’infectats i vora 300.000 persones mortes. Una situació que en part es va produir per la falta de control per les autoritats, la mobilitat de la gent, la falta de recursos i vacunes i el desconeixement, tant de la causa de la malaltia com de la forma del contagi. A més a més, el fet d’anar a la verema per part dels Valencians cap a França va fer que hi hagueren diverses vies de contagi i encara que no va respectar cap classe social, al final si que es cert que va afectar més a les classes més humils o als que vivien en els ravals.

            He de senyalar que els símptomes d’eixa grip sembla que eren una febre elevada, mal d’oïts, cansament corporal, diarrees i vòmits ocasionals… que després desembocava en pneumònies o inclús en hemorràgies pulmonars que acabaven ràpidament en qui les patien en menys de cinc dies. I es que un dels problemes principals en els que es va vore la gent que la va patir, es que no hi havia protocols sanitaris, ni antibiòtics disponibles, ni uns remeis efectius, fet pel qual en algun cas van utilitzar a sangoneres per a xuplar la sang dels malalts, amb el que el mataven més ràpid al debilitar-los més encara. I encara que començaren a utilitzar-se mascares de tela i gasa, amb el que la gent es sentia més tranquil·la, aquestes van ser totalment inútils perquè el virus travessava el propi teixit.

            Centrant-nos ací al Marquesat hem de tindre una cosa clara i és que la nostra situació geogràfica en eixe moment ens va mantindré en certa forma aïllats o més bé apartats, i encara que es van donar molts casos i morts, no va ser tan greu com a València o en altres poblacions… i no es declararia oficialment com a epidèmia. Fet aquest  que no va evitar el pànic i la por, puix encara quedava en la memòria dels més majors la terrible epidèmia del còlera de 1885 i les seues devastadores conseqüències.

Al no constar com a epidèmia, al consultar els registres municipals de Llombai, Catadau i Alfarp, així com els llibres de defunció de l’església de Llombai, costa situar el primer cas de forma concreta ja que en estiu es donaren unes poques defuncions per “bronco-pneumonia” que afectaren principalment a xiquets en els tres pobles. Ara bé, curiosament el 19 d’agost de 1918 va morir en els carrers Baixos de Llombai un xiquet anomenat José Martínez Lahoz, de 4 anyets, natural i veí de la parròquia del Pilar de la ciutat de València però que es trobava ací en el poble. Este fet el podríem considerar significatiu puix marca un contacte de gent vinguda de la capital, on ja s’havien donat més casos, ací al poble. A eixa mort la seguiria el dia 30 d’agost, també en Llombai,  la mort per “pneumònia infecciosa” de Consuelo Donat Bisbal, una jove de 36 anys, casada i en un fill que vivia en el Raval de Sant Roc, amb el que ara sí, podem dir que la “cucaracha” començava a “mossegar”. El següents casos els contemplaríem el dia 7 de setembre amb la mort d’una xiqueta d’1 anyet als c/ Baixos i el 9 de setembre, també en Llombai però esta vegada en el Ravalet de la Creu, amb la defunció de Teresa Esquer Osca, una jove de 28 anys, casada.

Encara que sols apareguen en un principi estes morts, això no vols dir que no hi haguera més gent infectada ja. Hem de tindre present que el pitjor estava per vindre… i ho faria en els següent mes de tardor. I una altra aclaració seria, que a l’igual que hi havia joves que tornarien malalts de França, després d’haver treballat en la verema, també es podrien donar casos de xiques que havien caigut malaltes en la capital mentre estaven allí “servint”, i al no recuperar-se havien tornat al seu poble amb el virus damunt. Ah, i com sol passar sempre, en un primer moment les autoritats no van voler reconèixer el problema com va declarar un ministre a mitjans de setembre. No obstant això, el 10 d’octubre el diari ABC senyalava que “La epidemia gripal es cada día más grave y más intensa”, comentant que havien arribat a un acord el reial consell de sanitat, així com que davant “d’una neumonía infecciosa y muy contagiosa que estaba ocasionando una gran mortandad”, per part del ministeri de la governació s’enviarien lots de desinfectant i medicaments als pobles on hi haguera epidèmia i ho demanaren, així com es començava ja a preocupar pel control de la frontera amb França (cert és que alguns metges van ser criticats en un primer moment perquè no aconseguien remeis efectius ni ràpids, però açò també va suposar que molts estudiants de medicina es feren voluntaris per a frenar l’epidèmia a les grans ciutats).

Pel que respecta al Marquesat, sens dubte el mes d’octubre seria el més terrible i el primer cas es va donar novament en Llombai, el dia 5 d’octubre, en la figura d’un jove anomenat Estanislao Pons Forés, de 23 anys i veí del Raval, que casi amb seguretat havia acabat de vindre de França.

No obstant això, i encara que tot indica que els primers casos van ser en Llombai, Catadau seria el poble més afectat per “la cucaracha”.  D’eixa manera en Catadau les defuncions van ser continues des del dia 8 fins el dia 29 d’octubre, i arribaren a ser 17 els finats. Pel que m’han contat, durant eixe mes portaren al cementeri 18 cossos per a soterrar, però quan ja estaven allí es van adonar que un d’ells encara es menejava i estava viu, tot i que molt dèbil… de forma que el tornaren al poble. La veritat faltà molt poc per a tindre altre final degut a la fluixedat i mal aspecte que tenia eixe malalt. A més a més i segons m’han comentat, la por arribà a ser tanta en Catadau que no deixaven que Angel Alfonso “el Vaquero”, qui venia a vendre la llet en la seua vaca des d’Alfarp, entrara dins del poble a fer la seua faena per si la vaca portava alguna “cucaracha” pel cos i “l’entrava”. Per tant, ell arribava pel Regaixo fins a la pujadeta del principi del poble i era allí on les dones que volien eixien en les lleteres a comprar la llet. I en els cossis d’obra les dones escaldaven tota la roba per a matar al “bitxo”.

Per contra en Alfarp, que durant l’epidèmia del còlera va ser el lloc més castigat, en aquesta ocasió va ser el que “més es va lliurar” perquè la gent es va tancar a pany i clau en les seues cases, produint-se solament 7 morts entre els dies 7 i 28 d’octubre. Ara bé, una de les difuntes va ser la mestra donya Mercedes Añó Gil, de tan sols 25 anys i resident en la plaça de l’Església.

I pel que fa a Llombai, entre els dies 5 i 31 d’octubre es van donar 14 morts per “la cucaracha”, i ací precisament és on també s’han conservat algunes histories personals que ara relataré.

Vicente Domingo Mínguez Delhom va nàixer en abril de 1892 i era fill de Ginio “el Moscat” (conegut així perquè era rogenquet i molt pecós) i de Maria Rosa; vivia en el c/ Patxero i tenia 5 germans: Rosa, Dolores, Higinio, Vicenteta i Teresa. Al poble a d’ell el coneixerien com Vicent “el Moscat”, diuen que era bellíssima  persona, en un caràcter serio i atent, i va ser llaurador com son pare. El destí va fer que coneguera a una xica alfarbina anomenada Amparo Diranzo Sanz (filla de Salvoret “de Cotorra” i de Maria “de Quelo Ramón”). S’agradaren i es ficaren a festejar, però com la família d’ella se n’anava a França a treballar i ell no volia perdre-la, per a poder anar-se’n en ella es va casar quan Amparo tenia sols 19 anys. La parella se’n va anar a França, on van estar un any vivint i treballant, i entre altres amistats feren amistat en Bernardino “el Rico” de Llombai (qui estava treballant en Perpinyà). Per octubre de 1918 la parella va tornar al Marquesat, després de la temporà de la verema, i s’instal·laren en casa dels seus pares en el c/ Patxero en Llombai. Com s’assabentaren que “el Rico” estava en el poble i estava malalt, la parella va decidir anar a visitar al seu amic a sa casa en el c/ València (no sé si hi havia un altre germà d’ell malalt també o eren ell i la seua dona). Però el problema vingué que als pocs dies Vicent i Amparo caigueren malalts, puix la grip era molt contagiosa. Vicent no la va poder superar ja que conten que quan més fortalesa tenien els infectats, el virus els atacava amb més força i virulència; per eixa motiu Vicent moria el dia 23 d’octubre als 26 anys, després de 19 mesos de ser casat (conten que els amics el van voler dur al muscle al cementeri i posteriorment també caigueren malalts i u d’ells pareix que va morir). Per contra la seua dona si que va superar la grip, a l’igual que Bernardino “el Rico”. Ara bé, a l’estar en sa casa, sa mare de Vicent i la seua germana xicoteta, Teresa, també caigueren malaltes (no sé si els altres familiars correrien la mateixa sort o no), i com el destí es capritxós, huit dies després de la mort del seu fill, el dia 31 d’octubre moria Maria Rosa als 54 anys. En eixe moment el pànic i la por estava present al poble, hi havia moltíssima gent malalta i hi havien pocs homes per a traure i portar el cos de Maria Rosa al cementeri, i molts no volien. Davant la necessitat de traure-la de casa i com tenien amistat en la tia Pepa “la del Colaor”, finalment per ordre de sa mare anà Vicent “el Colaor” (diuen si en un carret) i la van poder portar al cementeri per a soterrar-la. Però això no es tot, com Teresa estava mol maleta, no sabien si ho passaria i estava gità en el piso de dalt, com ja portaven el negre per la mort de Vicent no li digueren res de la mort de sa mare i s’esperaren a que estiguera mes recuperada. I seria al cap de dos mesos quan li donaren la trista notícia. D’aquesta forma ni Vicent ni sa mare vorien acabar la 1ª Guerra Mundial (que acabà l’11 de novembre d’eixe any de 1918), ni superaren el “mos de la cucaracha”.

Pel que respecta a Amparo, esta es va trobar vídua en 21 anys i en casa del sogre, ja que la seua família estava en França. Com era habitual en aquella època quan passava una desgràcia aixina, li van plantejar que ella es casara en el seu cunyat Higinio (a qui es veu que ella li feia gràcia), per així quedar-se en la família. Però com ella no sentia res per ell, volia molt al seu difunt Vicent i no tenia cap desig de casar-se, va declinar l’oferta i finalment se’n va anar a França en els seus pares… encara que sempre va mantindré molt bona relació en la seua família política (curiosament anys després i mentre estava en França coneixeria a Rafael Puig Climent “el Polit”, un xic de Llombai que també estava treballant allí, amb el que es tornaria a casar i tindria dos filles: Amparo i Maruja. I encara que va ser feliç, Rafael no era com el seu Vicent).

            I altra història que ha perdurat va ser la de Carmen Lahoz Llorens, una xiqueta de 9 mesos filla de la tia Pura “la Pilotes” i el tio Pepe “Diego”, que vivia en el Raval. Resulta que la xiqueta estava un poquet maleta i sa mare li la va deixar a càrrec de la seua filla Consuelo, de 7 anyets, mentre ella anava a comprar o a llavar. El problema vingué que en eixe transcurs de temps la xiqueta es va embrutar i Consuelo va fer el mateix que havia vist fer a sa mare per a netejar-la, es a dir, la va ficar en el corral en una palangana en aigua per a llavar-la, però això va fer que la xiqueta es “constipara” més; com hem dit, la grip d’eixe temps no era una grip normal, sinó que era molt forta, i esta va acabar en la xiqueta el dia 24 d’octubre.

Per a fer-se una idea de la situació, en València capital en eixe mes d’octubre moriren unes 700 persones. Ací al Marquesat aplegarien les notícies més prompte o més tard, però la cosa no va ser tant greu ja que ací no hi havia aglomeracions (el ball i el cine es van suspendre), la gent estava tancada en casa i els carrers buits (encara que en uns primers moments alguns contagis s’havien produït per assistir a l’església a invocar la protecció del cel, cosa que alhora era contraproduent i perillós i per això es va recomanar que resaren en casa i no anaren a missa). També sembla que per precaució els cossos que portaven al cementeri no els soterraven de seguida, a no ser que fera ja més de 24 hores entre que havien mort i els havien dut allí, sinó que els deixaven un temps per comprovar que efectivament estaven morts, ja que es van donar diversos casos de gent que pareixia morta per la debilitat que tenien, i en realitat no ho estaven. També conten que bevien i es llavaven en vinagre per a desinfectar-se i protegir-se de la bactèria, i com en totes les famílies hi hagué algun malalt, també es deixaren de tocar les campanes per a no alarmar a la gent davant del continu número de defuncions, que per al que eren estos pobles, era massa gent en tant poc de temps.

Acabat eixe any 1918 i segons la documentació, entre setembre i desembre a València moriren 7.100 persones, mentre que a Llombai moriren 21, a Catadau en foren 24 i en Alfarp faltaren 13. Molts més serien segur els contagiats, però no s’ha conservat cap registre ni anotació. El que si que es pot dir és que en eixe temps els carrers més afectats per “la cucaracha” van ser el Raval de Sant Roc en Llombai, la plaça de l’Om en Catadau i el carrer Major en Alfarp.

            A mitjans/finals de desembre de 1918 de nou s’havien tornat a produir alguns casos i en 1919 van continuar les morts, principalment entre gener i principi de maig. Per sort començaven a haver medicaments i mesures sanitàries més efectives i això va fer que els mort no foren una quantitat descompassada i va frenar a “la cucaracha” qui va estar pausada durant uns mesos, però no obstant això, aquesta tornà a rebrotar en desembre de 1919 i va durar fins a març de 1920 on es donaren nous casos i noves morts, mantenint la por i preocupació de la gent.

En eixe any de 1919 trobem la història d’una família que es va vore truncada per la pandèmia, morint mare i filla en tan sols una setmana. José Ferrando Ortiz, més conegut al poble com Pepe “Saòta”, s’havia casat en gener de 1907 en Teresa Miquel García (de la família dels “Bràvios”), instal·lant-se en una casa en el carrer del Pou (d’on es canviarien a la casa dels seus sogres, en el carrer la Font, anys després). A diferència d’altres homes que eren llauradors, ell  es va dedicar al comerç. La parella va rebre amb alegria el naixement de la seua primera filla en l’any 1908, a qui anomenaren Mª Trinidad (en honor d’una germana de Teresa, que havia mort uns anys abans a l’edat de 20 anys). Posteriorment naixerien altres dos xiquetes: Josefa (1911-1916) i Josefa Eloina (*1917+), però les dos moriren albats. Finalment en juny de 1918 va nàixer la seua filla Teresa i amb ella completaren la seua felicitat. Ara bé, la pandèmia de la Grip Espanyola ja estava present i, encara que en un primer moment els va respectar, a finals de febrer de 1919 va caure malalta la xiqueta Teresa, qui va morir a les 4h del matí del dia 28, als 8 mesos. Per si això no fora poc, set dies després, el 7 de març, a les 5h del matí moria sa mare, Teresa, als 39 anys d’edat, deixant viudo a Pepe i òrfena a Trini amb onze anyets. Davant aquesta situació, l’home no es tornaria a casar i a la xiqueta la criaria sa tia Mercedes (germana de Teresa), qui era fadrina i va ser com una segona mare per a d’ella. 

            I un fet sorprenent per a mi a l’escriure aquesta història ha sigut el trobar a un tio de “m’auelo” Manolo, germà de sa mare i de les “Patxeres”, anomenat Vicent Barberà Climent, qui era llaurador i va morir als 33 anys en el c/ Major d’Alfarp (on vivia junt a la seua dona Concha Añó), el dia 21 de gener de l’any 1920, del qual es pot dir que jo no tenia pràcticament cap notícia ni coneixement.

            En el mes de març de l’any 1920 “la cucaracha” va desaparèixer tal i com havia aplegat ací al Marquesat, després d’haver deixat la seua marca per sempre en la història… igual que l’olor de la mort. L’últim cas en Llombai seria el de Samuel Serrano Viñuelas, qui faltaria el dia 25 de març, als 6 mesos, el qual era fill de Pepe “el Baló” i Gloria (i cosí germà de “m’auelo” Vicente si haguera viscut).

La “Grip Espanyola” entre 1919 i 1920 deixaria unes 33 morts més en Llombai, 34 en Catadau i 13 en Alfarp, que caldria sumar-les a les de l’any 1918 (de forma que en total “la cucaracha” es va cobrar ací en el Marquesat 54 morts en Llombai, 58 en Catadau i 26 en Alfarp). Ara bé, a banda també deixaria tota una sèrie de recialles que causaria més morts posteriorment, de forma lenta i crònica, en brots de pneumònies, asmes, bronquitis, tuberculosis… i una sèrie d’infeccions pulmonars.

Anecdòticament em contaren que una dona d’Alfarp va passar la “cucaracha” sent una xiqueta i en el 2009, estant a l’hospital, es va produir la famosa epidèmia de la Gripe A. Quan li feren les proves per vore si s’havia contagiat van vore que estava be i que a diferència d’altres pacients de la planta que si que teníem símptomes, esta dona, la qual era ja molt major, tenia unes defenses mes fortes… probablement per haver desenvolupat “anticuerpos” i ser ara immune a una grip que encara que era forta, era menys agressiva que la que havia superat entre 1918 – 1920.

            En definitiva ací queda escrita esta història que va quedar en el record i en la memòria d’algunes famílies i que encara he pogut rescatar. Una epidèmia que no es massa coneguda per la gent i que la seua particularitat va ser que afectà principalment als joves entre 13 i 40 anys, amb el que va tindre una certa repercussió en els diferents pobles. Per sort, la por de la gent, el fet de tancar-se en casa i la nostra situació geogràfica particular va fer que ací no tinguérem que lamentar una desgràcia major. No obstant això, deu quedar constància que la “cucaracha”, una pandèmia mundial i devastadora, aplegà en 1918 al Marquesat i amb el seu “mos” va marcar un capítol en la nostra història i en la joventut d’aquell moment.