Ara que podem parlar que pràcticament ja ha passat la pandèmia de la Covid-19, però al mateix temps estem sent testimonis de la cruenta guerra d’Ucraïna, em ve al cap la importància dels metges en la societat, principalment d’aquells que son metges sempre, sense importar horaris, dies, hores intempestives, imprevistos… i tenen empatia i humanitat de cara els seus pacients, estant sempre dispostos a ajudar, curar i ficar remei en tot el que puguen… sense esperes interminables, atenció telefònica, protocols, etc. Per eixe motiu vull recuperar la figura d’un personatge significatiu i important per a Llombai, i en part per al Marquesat, com va ser don Gonzalo “el metge”, en els 80 anys de la seua mort.
Ja son pocs els que queden que, quan els parles de don Gonzalo, el recorden i el coneixen, ja que el pas del temps i de les distintes generacions fa que, poc a poc, les persones vagen morint-se i tot vaja oblidant-se. Però encara hi ha una frase que el recorda, encara que també va perdent-se, que és eixa que “m’auela” Pepica o les meues ties em deien de xicotet o jovenet quan estrenava sabates “de mudar” i xafava fort en terra, i era: “-Xe, pareixes don Gonzalo!”
Una frase que en aparença no diu res, però que si que ens parla d’un temps passat, una societat rural i d’un metge que va deixar la seua marca en este poble i en les seues gents.
El 10 de gener de 1859, al barri de la parròquia de Sant Martí de València, en el “districte de Sant Vicent”, va nàixer un xiquet al que anomenaren Gonzalo Polo Català, qui era fill de Pedro i de Rosa (matrimoni que sembla que en origen venien de Cocentaina, o almenys algú dels dos).
Poc se sap de la seua infància, però el que podem dir és que provenia d’una família acomodà, ja que li van poder donar una carrera (fet poc comú en aquells temps), i fet que ell va saber aprofitar, convertint-se en un bon metge.
Així, quan el 10 de febrer de 1879 el van cridar a la “Casa Consistorial” de València, a les 9h del matí, per al sorteig de la quinta per tal de fer el servici militar, ell constava com “estudiante” i no va comparèixer. El van cridar en tres ocasions, com marcava la llei, i al no presentar-se el van declarar soldat, ja que dels 334 joves, ell va obtindré el número 42 (curiosament en el mateix sorteig sí que va comparèixer un xic anomenat Miquel Giner Plaza, que era del mateix barri i tal volta tindria amistat amb ell, qui era operari i també sabia escriure, i este va al·legar que era fill de viuda, motiu pel qual el van declarar exempt i el destinaren a la reserva. I es que este jove, que en eixe temps tenia 19 anys, seria el primer home de la meua “tatarauela” Rosario Serrano “la Foresa”, i també tindria un vincle amb Llombai, encara que va morir molt jove).
El 20 de març del mateix any els van fer la revisió mèdica i en aquesta ocasió Gonzalo si que es va presentar. Allí el van examinar i “medir” i van comprovar que sabia llegir i escriure a la perfecció. La seua estatura era de 1,710 m i les seues “senyes” eren: “pelo castaño, cejas al pelo, ojos pardos, nariz y boca regular, barba regular, color bueno, su frente espaciosa y su aire marcial”.
I encara que ell no va al·legar res, com estava estudiant la carrera de medicina, açò el lliuraria finalment d’anar a servir, un fet important, ja que en aquell temps el destí de molts “quintos” encara eren les colònies d’ultramar: Cuba, Puerto Rico o Filipines.
Acabada ja la carrera de metge, Gonzalo es va convertir en Don Gonzalo i va començar a exercir la seua professió amb interès i dedicació. Certament no puc acabar de precisar l’any en el que va acabar la carrera, però sí que puc dir que un dels primers episodis als que es va enfrontar, bé ja com a doctor, bé com a estudiant en el seu últim any, va ser a “l’epidèmia del Còlera de 1885”. Una pandèmia tràgica, mortífera i que va ser un “antes i un després” en la medicina, en la higiene pública i en els costums generals de la gent, que va causar tragèdies en totes les famílies (curiosament, i encara que ell no la va conèixer, la seua sogra seria una de les víctimes de l’epidèmia a Llombai).
Passat aquest terrible episodi, a don Gonzalo Polo el van nomenar com a metge del poble de Càrcer, on se li va assignar com a quota de jornal 46 pessetes i 58 cèntims.
Però en gener de 1888 don Gonzalo va ser traslladat de nou, i en aquesta ocasió el nomenaren com a metge de Llombai, i auxiliar de Catadau i Alfarp, on no hi havia en eixe temps cap doctor, i tal volta fora açò el que propiciara que ell fora destinat al Marquesat.
Quan arribà a Llombai, en un primer moment tal volta es quedà en l’hostal (el que hui és la taverna en el carrer Major), però molt prompte es va llogar una casa (o li la va facilitar l’Ajuntament), en el carrer Piqueres, on viuria els següents anys.
En eixe temps, degut a que no hi havia metge als altres pobles, encara que en sa casa tindria una xicoteta consulta, ell anava a visitar als malalts dels tres pobles a cavall, donant assistència a tots els que el necessitaren i això va ser així fins 1894, quan en Catadau es va nomenar un metge propi (don Ángel Sangüesa), i fins 1919, quan en Alfarp van tindre també un metge particular en la persona de don José Borràs. I encara que els pacients li agraïen la seua assistència en el que podien, era l’ajuntament el que li pagava una «quota» pel seu treball.
Don Gonzalo va conèixer a una xica jove anomenada Tadea Tórtola Ausina, filla d’Elies Tórtola Bisbal i de Maria Patrocinio Ausina Ferrando, qui vivia en una casa gran en la plaça de l’ajuntament (i que en eixe temps comprenia tot el que hui és la farmàcia, la casa de Gerardo Sarrió i la casa de Carlos Leive). Ella era 10 anys més jove que ell (ja que havia nascut el 3 de desembre de 1869), i filla d’una família benestant del poble. Segons la descriu la seua neta Guillermina, Tadea era “molt guapa, laboriosa i educà”.
Es ficaren a festejar i la cosa va prosperar. Finalment, el 29 de març de 1890, don Gonzalo Polo Català, metge titular de “esta villa”, de 31 anys, es va casar en Tadea Tórtola en l’església de la Santa Creu de Llombai, oficiant la cerimònia don Dionisio Esteve i el “tio-uelo” rector d’ella, don Vicente Ferrando Bisbal. Com a testimonis actuaren Pepe Tórtola i el sacristà, Vicent Ortiz.
Una vegada casats, els novençans es ficaren a viure en la casa d’ella, allí en la plaça Major (part d’esta casa, o part dels seus drets, els havia rebut Tadea per herència d’una tia-uela fadrina). Allí la parella viuria junt al pare d’ella, Elies, i la seua segona dona, Amparo Codoñer, i junt als seus germans Pepe (que encara era fadrí i tardaria uns quants anys en casar-se), i Amparo, qui seria la que realment s’encarregaria de les diferents terres de la família, llogant a jornalers i controlant la casa i els animals, mentre Tadea s’ocupava dels xiquets i el cunyat del seu treball de medicina. I fruit del seu matrimoni naixerien 8 fills, encara que dos moririen albats; Estos fills van ser: Rosa (1891), Consuelo (1892), Mercedes (1895), Gonzalo (*1897+), Gonzalo (1899), Enrique (*1901-+1902), Enriqueta (1905), i Pedro (1908).
Entre les amistats de don Gonzalo es trobaven don Juan José Font Ferrando, qui era el boticari (hui diríem farmacèutic), i era més conegut com “el boticari Font” (el qual vivia i tenia la seua farmàcia en el carrer la Font, en la casa que hui és la de Claudina); En este punt contaré una anècdota que va ser “campanà” en tot el poble i que va protagonitzar este amic, el boticari Font. Conten que ell va ser el primer que va entrar un cotxe en el Marquesat, concretament un Ford, ací en Llombai, a finals del XIX o principis de 1900. I eixe dia, per a fer la seua entrada “triunfal”, va vindre acompanyat de tres o quatre senyoretes (que sembla que eren unes “fulanetes” joves i ben guapes), i entrà des dels Quatre camins, Raval avall i pel carrer la Font, fins la plaça Major, on va entrar fent sonar el clàxon; baixà pel carrer Major a la plaça de la Creu i tornà a l’Ajuntament… i va ser tot un espectacle. Ara bé, després la seua dona Amparo no li va parlar en uns dies, per la “fanfarronà” de les “senyoretes”… però ell es va lluir i va aconseguir el seu propòsit i que tots ho recordaren.
Posteriorment, el boticari Font li va vendre la casa i la farmàcia a don Vicente Saval Almansa, qui també era farmacèutic, i ell se’n va anar a València. D’aquesta forma, don Gonzalo faria amistat amb el nou boticari i la seua família, qui en 1905 ja vivien a Llombai.
Per a un metge, qualsevol mort d’un pacient sempre és dolorosa, però encara més si és algun familiar. I en l’any 1906 va vore com el seu cunyat Enrique Tórtola, en el mes de juny, moria als 30 anys de lepra. D’esta greu malaltia s’havia contagiat quan havia anat a servir a Àfrica, i quan va tornar ja venia malalt i sense esperança de viure, encara que don Gonzalo el va atendre fins el final (però cal tindre present que en aquell temps no hi havien ni tan sols antibiòtics). D’igual manera, don Gonzalo i Tadea vorien amb impotència com la seua filla xicoteta, Enriqueta, queia malalta del “mal de pot” (tuberculosis en la columna vertebral), quedant a partir d’eixe dia condemnada. A partir d’eixe moment, encara que ell la tractara i li procurara els millors remeis i medicaments, Enriqueta hauria d’estar sempre gità cap per avall, sent açò un gran patiment per a d’ell i la seua Tadea, que veien com anava debilitant-se, fins que va morir en maig de 1925, als 20 anys d’edat.
Siga per eixe motiu, o siga perquè ja sentia curiositat abans, don Gonzalo s’especialitzaria, a banda de en la medicina tradicional, en malalties rares i també seria metge forense (sent l’únic del Marquesat en eixe temps); i també va ser un gran promotor de la importància de la higiene per al benestar de la gent. A banda, pel que conten, era una persona molt culta, lletrada i que li agradava molt llegir, principalment llibres de medicina, per estar al dia en els avanços mèdics i científics del moment, com a bon professional. I encara que en aquell temps les comares eren les que s’encarregaven dels parts de les dones, don Gonzalo també els assistia si estos es complicaven o eren delicats o la comare el cridava (com per exemple va fer en el de sa mare de Rosita “la Rejola”). Anecdòticament, tots o quasi tots els dies li portaven el periòdic des de València, ja que en eixe temps no hi havia premsa al poble.
Don Gonzalo s’encarregava de lo bàsic i lo extraordinari, però normalment les operacions les remetia a l’hospital general, on estaven els equips mèdics més especialitzats. En sa casa, en l’habitació de l’entrar a la ma dreta, tenia el seu despatx i allí rebia a la gent quan per necessitat anaven a comentar-li alguna cosa o sorgia alguna urgència (encara que ja s’ha dit que als malalts anava ell a tractar-los a les seus cases, a cavall, diàriament). Allí al despatx ell tenia el seu bloc blanc i, en molt bona lletra, anotava la recepta i les mesures per a que el farmacèutic preparara els remeis i medecines que ell haguera considerat. I encara que dominava el valencià i en molta gent el parlava, habitualment parlava en castellà, tant en sa casa com en el seu cercle d’amistats més íntim i arrimat.
Algo que hui ens pot semblar curiós és que, en aquell temps a principis del segle XX, quan veien entrar a algú en un pitxer de llet a una casa es solia preguntar si hi havia algun malalt, ja que en la majoria de cases la llet era un bé escàs. I també un fet anecdòtic d’aquella època es que, principalment als pastors, solien eixir-los “carbonxos”, que eren uns “bultos” en les monyiques, i havien d’anar al metge perquè els els llevara… i encara que era una operació senzilla, en ocasions podia tindre greus conseqüències, ja que solien estar prop de les venes.
Altres amistats del metge també van ser Jose Mª Villasante, qui era secretari de l’Ajuntament en eixe temps així com Francisco Blay, i posteriorment el seu fill Arturo Blay “el Cerer”. I en els amics es reunia un o dos dies de la setmana, a poqueta nit en sa casa o en casa del boticari, a la vora de la llar o en el despatx, i conversaven i feien tertúlia del que els pareixia. I també és de suposar que tindria amistat o coneixeria a don José Palafox Llorca, metge de Carlet, i per tant, col·lega seu.
Com “tot el món” en eixe temps anava en espardenyes, a excepció del metge i del rector, açò provocaria la formació d’una frase feta que ha perdurat en la memòria col·lectiva. I es que don Gonzalo sempre portava unes botes negres, comprades en València, i quan entrava a les cases, i principalment a l’església on estaven tots congregats, ell feia soroll en les seus botes al xafar, a diferència dels altres, motiu pel qual tots sabien que havia arribat el metge. Per això, quan després els homes o els xicons començaren a dur sabates i feien soroll en elles, la gent exclamava: -Xe, pareixes don Gonzalo!!! – i també quan ens els anys 40 i 50 les xicones joves i templaes començaven a portar la sabata de mig taconet per a mudar-se, quan entraven en l’església, les més majors comentaven: -Esta xafa com don Gonzalo!!! o… pareixen don Gonzalo!!! –
Per les festes, donat la seua condició de metge, era convidat a elles. També li agradava escoltar els concerts de la banda de música quan esta els tocava en la plaça Major, i en ocasions anava a València al teatre en la tartana de “l’auelo” Justo, per a vore les zarzueles o les representacions en els que anaven del poble (com el propi Justo i el tio Xexa, a qui els agradaven molt les funcions).
I una particularitat, que encara a dia de hui el seu besnet manté, és el “possar taula” per a fer una de les parades, concretament l’última, el dia del Corpus. Esta tradició s’iniciaria en temps de Tadea i don Gonzalo, per iniciativa del senyor rector don Juan Marrahí, ja que un avantpassat de Tadea havia sigut el pare Ferrando, un frare dominic que vivia al convent de Carcaixent i al que li van encomanar, en 1855, intentar recuperar el convent de la Santa Creu de Llombai; però encara que vingueren un grup de frares i van provar a viure, sense terres ni propietats era molt complicat fer-ho… i finalment l’experiment no va fructificar i els frares se’n van anar. A banda, també hi havia altre parent que era sacerdot, qui també va tindre vinculació en l’església de Llombai (a més a més, la seua filla Consuelo faria, després de la guerra, en 1952, «el Santo Cristo del Consuelo» que hui podem admirar en la capella).
Altra prova que li ficà el destí com a professional va ser l’haver d’enfrontar-se a l’epidèmia de la Grip Espanyola (1918 -1920), on va fer tot el possible pels malalts que es contagiaren i la patiren, i va tractar que es seguiren algunes pautes per tal de frenar els contagis. En certa forma, i com havia passat ja l’epidèmia del Còlera de 1885, repetiria alguns protocols sanitaris per fer front a esta pandèmia devastadora, que a més a més, afectava als joves principalment.
Quan el seu fill Gonzalo va tindre edat d’estudiar, l’envià a València per a cursar la carrera de medicina, i en ell se’n va anar la seua germana Mercedes perquè l’ajudara allí en la seua estança, ja que anaven a casa d’una cosina i aixina ella podia col·laborar en les faenes de la casa. Allí Mercedes coneixeria a un xic anomenat Dioscòrides Leive, i en ell festejaria i acabaria casant-se en 1926. En un primer moment la parella va vindre a viure a Llombai on van nàixer dos xiquetes: Angélica (1927) i Mercedes (*1928/ +1929). Posteriorment es traslladarien a València on naixerien tres fills més: Teresa (1929), Guillermina (1932) i Carlos (1935). (pel que fa a Gonzalo, este es trauria la carrera de metge i, després d’aprovar l’oposició, seria enviat primer cap a la província de Terol i en 1933 a Moncofa, on viuria tota la seua vida com a metge titular d’allí i formaria la seua família).
L’alegria de ser “uelo” per eixos anys es va empanyar quan, el 31 de gener de 1931, va morir la seua dona, Tadea Tòrtola, deixant-lo viudo. Després d’açò don Gonzalo es quedà junt als seus fills: Rosa, Pedro i Consuelo, i junt a la seua cunyà, ací en Llombai.
Amb la vinguda de la II República Espanyola el seu fill Pedro es va alegrar, ja que era un republicà convençut, però encara que algunes coses canviaren al poble, com que els xiquets i les xiquetes anaren junts a l’escola, la majoria es va mantindré igual. I a raó del tema escolar, don Gonzalo també tindria amistat en don José Medina Mareca, qui era mestre de Llombai i quan este va morir, en juliol de 1933, per caritat ell va ser qui li pagà l’enterro i va deixar que el soterraren en una caseta seua al cementeri (entrant, a la banda dreta, en la part vella), ja que el mestre, atenent a eixa vella dita que deia “passes més fam que un mestre d’escola”, tenia uns recursos limitats (encara que la làpida si que li la feren sa mare i els germans).
Per l’any 1934 van enviar com a nou metge titular de Llombai a don Antonio Vázquez Sánchez, jove natural de Casas Ibáñez (Albacete), qui havia acabat la carrera de Medicina en 1932 (i es que s’ha de pensar que don Gonzalo ja tenia 75 anys). En vindre a Llombai, don Antonio es va quedar en la casa dels “Piqueros”, al carrer Mestre Torres núm. 6 i, a l’igual que don Gonzalo, es va dedicar a anar a visitar ell als malalts. No obstant això, va instal·lar la seua consulta en la plaça de la Creu núm.3, en una habitació de la casa d’Enrique “Tomàs”. I este jove metge compartiria converses i consells amb don Gonzalo, fent amistat i aprenent de l’experiència d’ell (així mateix, anys després don Pepito Borràs, fill de don José Borràs (el metge d’Alfarp), qui també seria metge, durant un temps tindria la seua consulta en Llombai, dalt del que hui es la casa de “Soto”, en el cantó de la plaça de la Creu i el carrer la Parra).
A l’esclatar la Guerra Civil, esta va afectar a la família de don Gonzalo com a moltes altres. El seu fill Gonzalo estaria com a metge en la colònia del balneari de Bellús, mentre que el seu fill Pedro va anar a lluitar al front. Ara bé, quan estava acabant-se la guerra, Pedro va voler exiliar-se (no ho va aconseguir), ja que les seues idees eren contraries al franquisme i, per tant, ací perillava la seua vida al ser ell un republicà declarat (pel que conten, ell estava lluitant en el front, per la zona de Terol, quan va ser empresonat pels nacionals. Posteriorment, a instància dels aliats alemanys el traslladaren a Àfrica, a altre camp de concentració, on Pedro “porgà tota una vida”. Més com era molt intel·ligent i tenia una simpatia natural i una gran empatia, finalment va poder fer certa “amistat” en un soldat i, en tracte i en diners, ell i dos més van aconseguir fugir, embarcant-se al Brasil d’on ja no tornà més). D’aquesta forma, don Gonzalo no tornaria a vore mai més al seu fill xicotet en persona, i sols tindria el consol dels seus nets, fills de Pedro.
Pel que fa als efectes de la Guerra en Llombai, en eixe temps es va produir un colp de força en el que els membres de la CNT van prendre als republicans el control i l’ajuntament, formant una de les Col·lectivitats més destacades i importants del territori… i a don Gonzalo, igual que a altres famílies benestants, li van requisar els seus camps per al seu projecte polític. Davant aquesta situació, i com en casa estaven ell, la seua cunyà Amparo, les seues filles Rosa, Mercedes i Consuelo i els seus nets: Angélica, Teresa, Guillermina i Carlos (fills de la seua Mercedes); Mari Luz i Pedro (fills del seu Pedro) i tres xiquets de la família Leive que eren cosins dels primers… sent 8 xiquets en total, en diverses ocasions la seua cunyà Amparo, que era valenta i no li feia por res, va anar de nit als seus camps de Cabanyes, passant per dalt de l’Arc, per a buscar menjar havent d’enfrontar-se a alguns membres del control, que li volien racionar el menjar, mentre que ella al·legava que els camps eren seus i tenia xiquets als que alimentar. I com tenia un caràcter fort i decidit, la majoria de les voltes se n’eixia en la seua i tornava en menjar cap a casa. I es que en eixe temps el “Control” estava situat en la plaça Major, en el que hui en dia és ca Gerardo Sarrió, al costat mateix de sa casa; i a al costat d’aquest (en el que hui és la farmàcia) estava l’economato on s’havia d’acudir en una cartilla de racionament (cal mencionar que la casa familiar es va partir, per tema d’herències, en tres cases a mitjans dels anys 20).
En este període, una persona que va patir molt i en certa forma es va sentir “perseguida” per les seus idees religioses va ser la seua filla Rosa, qui era molt catòlica, i això alguns dels anarquistes no ho acabaven de tolerar ni comprendre, sent blanc d’assetjament moral i de burles, fets aquests que acabarien afectant-la psicològicament de forma molt negativa.
Però el que vull destacar és que, quan vingueren els soldats de les Brigades Internacionals a finals de l’any 1938 al Marquesat, principalment txecs, aquests es van instal·lar i repartir per diferents cases del poble. Un metge belga que estava en ca Remedios “la Leocilia”, ací en la plaça Major, al saber que don Gonzalo era metge, va anar a parlar en ell i en certa forma van fer amistat, ja que aquest li consultava molt, puix ells, els txecs, sabien curar ferides de canó, fusil, etc., però a l’hora de tractar el tifus o infeccions estaven més limitats i per això volia aprendre. I quan tenia que fer alguna operació o tractament més difícil o complicat, sempre el requeria. Per tot això, els internacionals i milicians el van respectar molt i el consideraven una persona important pels seus coneixements. I encara que sols van ser uns mesos, va ser tota una experiència per a d’ell.
Acabada la guerra, don Gonzalo viuria els inicis de la Dictadura i de la dura Postguerra, i una desgràcia que encara patiria ell seria la mort de la seua filla Rosa, en març de 1940 (conseqüència del patiment que va viure i que la “trastornà”), així com la mort de la seua neta major, Angélica, als 12 anys.
Finalment, el 12 de març de l’any 1942, després d’una vida intensa i en part difícil, i després d’haver sigut combregat i pernoliat, don Gonzalo va morir als 83 anys d’edat. Va ser soterrat al cementeri municipal de Llombai junt a la seua dona, i les seus filles Rosa i Enriqueta, en la tira de la família (que està al costat de la tira de la meua família dels “Boleros”).
Anecdòticament, a don Gonzalo li agradava anar al Musical a fer café i conten si allí van ficar un retrat d’ell, com a reconeixement, quan va morir, ja que era una persona volguda i apreciada al poble. Es cert que també hi hauria gent que no pensaria el mateix, però si no fora aixina, el món no seria món. En general, don Gonzalo seria recordat com un bon metge.
Curiosament i a banda del seu fill, don Gonzalo Polo Tórtola, de la seua família solament seguirien en la rama sanitària dos de les seues netes: Amparo Polo (filla del metge) i Guillermina Leive Polo, les quals es formaren en l’escola d’infermeria i acabarien sent ATS.
I ací queden recollides estes línies, per a recordar i reivindicar a este personatge il·lustre i destacat de Llombai, que va ser fonamental en cert moment de la història del nostre poble, fou inclús protagonista d’una frase popular… i considere que és just recuperar la seua memòria ja que som el que som, en gran part, per les persones que en el temps ens han precedit i conformen la nostra història.
In Memoriam!!
