Antigament, quan arribava el dia 1 de novembre la gent solia dir: “Per Tots Sants, amaga el palmito i trau els guants”, en referència als canvis de temperatura i oratge, ja que solien ser dies frescos, alguns plujosos, en els que el foc o les estufes començaven a encendres i donaven al dia eixe aire de tardor. Però despús-ahir, amb el canvi climàtic que estem patint, tot i ser dia 1 de novembre, al voltant de les 15h., estàvem a 29 o 30 graus cº i el sol “cremava”… pel que difícilment podríem fer cas d’eixa antiga dita.
I al vindre estos dies, en el que el silenci dels cementeris s’altera per les converses, salutacions i anècdotes, m’ha vingut al cap com han canviat algunes coses en els anys (i conste que ací parle del que he viscut i del que he sentit a les meues majors).
A banda dels desorbitats preus de les flors, ja de per si cars en estes dates, ara tot en general apareix baix el ventall de l’especulació per “la guerra d’Ucraïna” (que pareix que tot ho justifica), i els preus en general s’han incrementat prou de l’any passat a enguany.
Ja no es veuen eixes aglomeracions de personal el dia de Tots Sants com anys enrere, igual que tampoc portem jaquetes o jerseis… i, a més a més, cada volta anem “coneixent a més gent en el cementeri”, com és natural i llei de vida. A banda, molts son els que encomanen i porten la flor ja feta, pel que és col·locar la jardinera i anar-se’n (que no es igual que arreglar-la allí “in situ”, pel temps que es tarda i pel que es para un raonant i conversant en altra gent); alguns ja no tenen qui los en fique, altres posen flors “artificials”, i altres venen les vespres i el dia ja no tornen. En fi, cada persona és un món i fa el que creu i considera.
A l’arribar estos dies, jo personalment no me’n vaig mai de pont (cas de que se’n poguera fer, com enguany), i m’agrada estar, anar al cementeri i “arreglar” les casetes i les jardineres… recordant quan anys arrere anava en companyia de “m’auela” Pepica per acompanyar-la primer, ajudar-la després i arreglar-ho més tard, baix la seua supervisió. I és que des de ben xiquet, en companyia de “m’auela” o de mon tio Vicent “el Sucarrat” i ma tia Carmen, he anat sempre al cementeri, sense traumes ni problemes i de forma normal i natural, pel que, en part per costum, m’agrada anar a “pegar la volteta” i vore a “la família”; i encara que els recorde sempre… estos encara es fan més presents.
Pel que em contaven, i açò era pràcticament igual en Llombai, Catadau i Alfarp, els dies previs a TOTS SANTS les dones es passaven bona part d’ells anant als cementeris, a netejar, emblanquinar, repassar les lletres, tapar els clevills (si hi havien), netejar les pedres de marbre en oli de morera… i mentre feien això, clar està, xarrar en les veïnes o familiars que també estaven allí arreglant les seues, plorar recordant a algú, resar alguna lletania per altres, etc. Però eixa era la costum i un dia feien una cosa, a l’endemà altra… i així casi casi passaven tota la setmana, perquè la flor no la col·locaven, fresca i acabà de collir o de portar, fins el mateix dia de Tots Sants de bon matí (en aquells anys la flor artificial, de tela primer i de plàstic després, ni se’ls ocorria pensar en ficar-la). I habitualment, les flors més comuns en eixos dies eren els crisantems, principalment, i també els nardos (encara que açò també dependria del gust, butxaca i desig de cada persona). I posteriorment ja vindrien els clavells… fins arribar a tota la varietat de flors que hui observem.
Algunes coses han canviat també a l’ampliar-se els propis cementeris, però hi ha una cosa que de moment encara es manté… i és la visió general a l’entrar en cadascun d’ells (almenys per a mi eixes son les imatges de “tota la vida”); En Alfarp continuem contemplant la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, envoltada a l’esquerra pel panteó dels “Calbos” i a la dreta per la tira de casetes dels “Miquel Antonis”. En Catadau, solitari i sense que res l’envolte, està els Panteó del tio Pep “el del Carro” destacant sobre la resta; i en Llombai tenim “la Capella” o “l’antic panteó dels frares”, que de forma central presideix el cementeri vell, i pels seus dos laterals s’accedeix al “cementeri del mig” (anecdòticament, este panteó -en el qual l’últim que es va soterrar va ser el rector don Vicent Lliso Machi, en gener de 1931- es va construir en el segle XIX a partir de “la vinguda de Napoleó”, quan es van començar a construir els cementeris… ja que per ordre ministerial i per condicions higienico-sanitaries es deixava de soterrar a les esglésies i havia de fer-se a les afores del poble. Això, unit a la Desamortització de Mendizabal en 1835, propicià que els últims frares dominics del convent de la Santa Creu de Llombai manaren construir un lloc apropiat per al seu soterrar i alguns disposaren ser soterrats allí).
Tornant al que contava, el dia de Tots Sants era dia d’anar a vore els cementeris dels 3 pobles, ja que en la majoria hi havia familiars, veïns o gent coneguda per visitar. A banda, era el dia en que els cementeris estaven més cuidats i arreglats i… per que no dir-ho, també era el dia en que la gent anava a vore en quin de tots hi havia “més flor”.
Eixe dia de Tots Sants, quan sonaven les campanes, ho feien tocant a difunts… i en Llombai feien missa de matí i, al voltant de les 15 o les 16h, feien el rosari, al que assistien homes i dones, eixint de l’església fins el propi cementeri, on acabaven fent un respons per tots els difunts; A més, a les 19h de la vesprà feien el “Rosari dels homes”, després de fer missa en l’església, al qual sols anaven homes, tal com el seu nom indica, i acudien (almenys en Llombai) “tots els homes del poble”, i el feien per “tot el poble”… fins que amb el pas del temps, la modernitat, la falta de creences, etc., va anar perdent-se i ja es va acabar i es tallà en temps del rector don Jesús Bausà, puix anaven molt poquets homes (per contra, les dones eixa vesprà estaven a les portes de casa i en les llums enceses per vore passar el Rosari). En Alfarp no hi havia rosari; però en Catadau també feien el “Rosari dels homes”, també de vesprà, mes fa molts molts anys que allí es va perdre eixe costum (el recorregut era de la plaça de l’església fins el cementeri).
(Hui en dia inclús s’ha arribat a fer la missa en el propi cementeri, en els tres pobles, encara que varia l’hora i també depèn del rector… i també en Llombai, Catadau i Alfarp es fa el Rosari des de l’església al cementeri).
També eixa vesprà-nit, en totes les cases, s’encenien les minetes, les quals es ficaven en aigua i oli (ja que no hi havien ciris), i inclús algunes dones en deixaven enceses en el cementeri en les baranetes de les casetes… en intenció de les “animetes del purgatori” o dels “seues difunts”. I estes es tenien fins l’endemà, en que acabava el dia d’ànimes, encara que moltes dones les tenien tota la setmana.
I això es feia perquè antigament es deia que, cas de no encendre-les, les ànimes en pena podrien perdre’s en el seu camí cap al cel (perquè era el dia de Tots Sants i el dia d’ànimes quan “pujaven cap amunt”). Encendre-les també era una tradició i una forma de manifestar eixe record pels difunts.
A més a més, eixa nit no se solia eixir de casa ja que “podia passar-te alguna desgràcia”, i era nit d’estar a la vora llar junt a la resta de la família (molts contes i històries contaven fets desgraciats que havien passat en una nit com eixa… per haver eixit i no haver respectat la festa de les ànimes).
A l’endemà, el dia 2 de novembre, és el DIA de les ÀNIMES. I des de les 12h de la nit del dia anterior i durant tot el dia, es ficaven drapets i coto-en-pel en els panys de les portes (antigament els panys eren grans, així com les claus de ferro), per evitar que les “ànimes” pogueren “entrar en casa”, puix segons es contava… era el dia en que les ànimes “tornaven a la terra”.
També conten, perquè jo això no ho he conegut, que en aquells temps l’enterrador de Llombai anava el dia 2, casa per casa, demanant “la voluntat pa les ànimes”, a cèntim, pesseta, duro o el que cada u volguera donar-li (anys després, Hilario ficaria una caixeta en el cementeri per a la voluntat, i hui en dia no hi ha res, i qui vol li la pot donar al soterrador i qui no vol, no). En Alfarp també conten que eixien a fer “la plega de les ànimes”, i a més a més, en Alfarp també es feia la Novena de les Ànimes, anant durant nou dies a resar a poqueta nit a l’església per les ànimes del Purgatori. I segons recorda Lola Juanes “la d’Elisa”, en l’ofertori de la novena cantaven:
Que tarde me arrepiento // yo, duro pecador;
Que duro es mi tormento // que horrible es mi dolor.
En vano yo suspiro // Y lloro mi pecado
En llamas abrasado // Señor, sin verte a ti.
Mortal que el suelo cruzas // y estás quizás gozando,
Yo estoy aquí penando // ay, ten piedad de mí.
Que tarde me arrepiento // yo, duro pecador;
Que duro es mi tormento // que horrible es mi dolor.
També Lola recorda els Gojos de les Animetes del Purgatori, els quals cantaven així:
Por las pobrecitas almas // todos debemos rogar
Que Dios las saque de pena // y las lleve a descansar.
Solas, tristes y afligidas // Dios os quiere perdonar,
Pues estáis en gracia unidas // él os lleve a descansar.
Por las pobrecitas almas // todos debemos rogar
Que Dios las saque de pena // y las lleve a descansar.
Allí tienes a tus padres // madres, hermanos y abuelos,
Conocidos y compadres // amigos y bisabuelos,
Sin alivio ni consuelo // por no quererse acordar,
Que Dios las saque de pena // y las lleve a descansar.
Por las pobrecitas almas // todos debemos rogar
Que Dios las saque de pena // y las lleve a descansar.
Si Dios te diera a probar // lo que suelen padecer,
No harías más que rogar // si te dejaran volver.
No pudiendo merecer // solo pueden esperar
Que Dios las saque de pena // y las lleve a descansar.
En definitiva, en estes línies sols volia recordar un poc el que esta tradició simbolitza i simbolitzava ací en el Marquesat, perquè hi ha coses que canvien, però altres que en part es mantenen i es conserven… però sempre és bo recordar el que ens contaven els nostres majors de temps passats, al temps que tenim presents als que ja no estan.
Jo recorde particularment quan teníem d’enterrador en Llombai, fa uns anys, a Pepe “la Gata”… i eixe dia entràvem al cementeri i, allí en el quartet de l’enterraor, feia una oloreta a cassalleta i a bunyols que ja alegrava el dia (i, si anava en “m’auela”, esta no em deixava entrar i em feia que la portara a pegar la volta sense parar-me; encara que quan acabàvem ja em deixava parar-me un moment, mentre ella li donava la voluntat a “l’enterrador”).
Ara hi ha noves modes també, com la celebració del “Halloween” la vesprà-nit del 31 d’octubre; una “festa” que a mi no m’agrada i en la qual no participe, però que respete que facen puix cada ú te llibertat per a fer el que crega. Jo soc més dels “Huesos de santo” dolcets i dels “bunyols de carabassa” o “bunyols de viento” (encara que ací tampoc hi havia massa costum de fer dolços en esta data, com si que ocorre en altres festivitats o èpoques de l’any), així com d’honrar als difunts en el seu dia i “visitar-los”.
Per acabar sols diré que ja estem en temps de castanyes, hongos… i espere que prompte del fred i la pluja, ja que com deien els homes majors, “a Tots Sants, els blats sembrats!!”. Hi ha molts més refranys i dites referents a Tots Sants, mes acabaré este escrit amb una dita que, particularment, sempre s’ha dit en ma i que diu així: “Noviembre, glorioso mes, que empieza por Todos los Santos y termina por san Andrés”.
