“BOLES” i “el SORT de TALLÀ”

Fa 150 anys, concretament l’11 de juliol de 1871, ocorria una mort violenta en el carrer sant Vicent d’ací de Llombai, que suposava la fi d’una vida d’excessos d’un personatge controvertit: Tomàs García Lafuente, més conegut com: “Boles”

Precisament s’ha conservat, a través de la tradició oral i d’algunes notes de premsa i escrits, així com pels apunts del registre parroquial, algunes historietes d’ell i d’un altre personatge del poble: el “sort de Tallà”. I perquè es conserven i no es perden, ja que amb la desaparició dels nostres majors hi ha històries que es deixen de contar, i perquè sinó perdríem un capítol del nostre passat, en aquest any significatiu queda escrit en estes pàgines. Certament son historietes o llegendes que es contaven de pares a fills, però no per això tenen menys importància.

A banda, este personatge també serà conegut fora del nostre poble, ja que el van relacionar amb un intent d’atemptat i el posterior assassinat del president del govern en 1870, el general Prim, i apareixerà en el llibre: “El asesinato del General Prim. Estudio del sumario incoado” de Jose Maria Fontana Bertran (de la Editorial: Foro para el estudio de la Historia Militar de España), que si no ha eixit ja, no tardarà en vore la llum, ja que estava en impremta (però degut a la Covid-19 s’havia retardat la seua impressió), però que serà publicat en este any 2021.

Però qui eren estos dos personatges… i per què apareixen junts en esta història?

• Tomàs Garcia Lafuente, era fill d’Antonio i Rosa i va nàixer el 31 de maig de l’any 1833, ací en Llombai. Ignore el motiu, però de malnom seria conegut al poble com “Boles”.

• Vicente Modesto Tallada Ortiz, va nàixer en Llombai l’11 de gener de 1837 i era fill de Vicent i Josefa, i tindria una germana anomenada Vta Filomena (1840). Degut a que Vicent estava sort, al poble i als voltants seria conegut com el “Sort de Tallà”. Ara bé, si li parlaven de cara s’enterava de tot.

En principi no tenien res a veure, ni per posició social, ni per idees, ni per res. Ara bé, els distints enfrontaments comuns els convertirien en rivals i antagonistes.

Mentre que el “Sort de Tallà” va ser un llaurador acomodat que vivia al carrer València (a l’actual núm.20), Boles no tenia terres i era jornaler per a guanyar-se la vida. Pel que fa als caràcters, el primer era una persona prudent, de talant conservador però tranquil, que no tenia por de res ni de ningú i era gran de tamany. Pel que fa a Boles, sembla que era més conflictiu i de caràcter exaltat (segons algunes veus, era molt “bord”). Va anar decantant-se cap al republicanisme, però el problema vingué quan va anar radicalitzant-se i va arribar a convertir-se en una espècie de facinerós i extorsionador, que inclús atemptà contra algunes persones.

El segle XIX va ser un segle molt convuls per les distintes guerres civils, però sens dubte, el període més inestable seria el conegut com “Sexenni Democràtic” (de 1868 a 1874), en el qual es va viure l’Expulsió de la reina Isabel II, el govern provisional, l’elecció d’Amadeu de Saboia com a nou rei d’Espanya, la I República i finalment la Restauració Borbònica en la figura d’Alfons XII, sense comptar la guerra de Cuba, la III guerra Carlina o els enfrontaments cantonalistes. I tot això, lligat a la falta d’una autoritat o un poder fort que controlara la societat. I seria en este temps quan es va produir un auge del bandolerisme, dels roders i d’exaltats per gran part de les comarques valencianes i per ací pel Marquesat, com son exemples Pauet, Boles i el tio Joan “de la Marina”, principalment.

Segons les histories de tradició oral que han arribat a nosaltres, per este temps seria quan Boles va anar radicalitzant-se i forjant la seua llegenda. Encara que el seu talant ja s’intuïa, i es que s’ha conservat una denúncia per la qual, en 1857, es va condemnar a Tomàs Garcia Lafuente, alies Boles, jornaler i veí en eixe moment de Benifaió, a una multa de 130 reals, més costos del judici, per una estafa a una dona anomenada donya Rosario Torres.

La seua “gesta” més coneguda ací, seria l’assalt al casino “Carliste” de Llombai, mes abans d’això ja va començar a extorsionar a certs llauradors (sembla que a dos o tres famílies de Llombai i algunes de Catadau). La forma de fer-ho era assaltant-los quan estaven en els camps i amenaçant-los en una navaixa o trabuc per a que li donaren els pocs diners que pogueren portar damunt, o la verema en el menjar, així com fent algunes “fexories”. Alguns llauradors, “atemorits”, cedien, però altres es rebel·laven i li feien front. I precisament un d’ells va ser el “Sort de Tallà”, que no tenia por a res. La seua rivalitat començà així. En una ocasió que el “Sort” estava en el camp, li s’aparegué Boles en una navaixa i el va amenaçar, tractant de furtar-li l’aliment que portava. Ell l’enfrontà i acabà tirant a Boles a la sèquia Mare. I encara que Boles ho va intentar en diverses ocasions, en la majoria no va aconseguir el seu propòsit, fet que va enfurir-lo i marcà la seua relació futura en el “Sort de Tallà”.

Prova d’esta enemistat la trobem en dos atemptats que Boles intentaria perpetrar contra el “Sort de Tallà”, ja que segons contaven, arribà a extorsionar-lo i demanar-li diners o sinó “el mataria”, però ell no es doblegá ni va cedir. Com la germana del “Sort” vivia en el carrer Sant Vicent (en la que coneixem com “la casa de les Corberanes”, actual núm.7), una nit que ell es dirigia des de casa de la seua germana cap a sa casa, a l’arribar a l’altura del núm. 13 (que era la casa de Boles), va notar algo en les cames, com una espècie de corda. En compte de parar-se a mirar que era o tractar de deslligar-la, va pensar el que va pensar i es tirà a terra. Al moment, un tir li passà per damunt i l’autor d’aquell, maleint el no haver encertat en el seu blanc, va fugir en direcció a l’horta.

La segon anècdota es va produir en la pròpia casa del “Sort”, un dia al “ple de migdia”. Com hem assenyalat, vivien molt prop l’un de l’altre, encara que quan Boles feia alguna barrabasà o es ficava en plet en la llei, fugia cap a la muntanya i s’amagava en un barranc, que a dia de hui encara es coneix com “Barranc de Boles” ( barranc que naix en terme de Llombai i entra en terme d’Alfarp, desembocant en el barranc Fondo, on encara hi ha alguna cova o cavitat per a refugiar-se). El “Sort de Tallà” vivia en l’actual casa núm.20 del carrer València (la que coneguem com la dels “Resaors”) i tenia la seua habitació a la banda esquerra de la casa, en una vivenda típica de llaurador valencià. Be, un dia al “ple de mig dia”, quan Boles sabia que Vicent estaria fent la “siesta”, com era estiu i les finestres del carrer estaven obertes, des de la finestra dreta de la façana li tirà un tir en direcció a l’habitació, ja que la porta d’aquesta també estava oberta. Va disparar en diagonal per fer blanc cap al fons i el tir impactà en el capçal, però no va alcançar al “Sort”, qui a l’estar gitat es salvà, més quedà la paret marcada (anecdòticament este llit era gran, de ferro, en figures decoratives de ceràmica, pintades a mà, en el capçal i la peuera).

També conten que, en ocasions, escopeta o trabuc al llom, causava por a la gent i feia les “animalades” que se li ocorrien, a banda de persistir en furtar les “berenes” als homes o amenaçar-los si no pensaven com ell. I quan en estos anys convulsos del “Sexenni Democràtic” venien eleccions, Boles treia el trabuc, es ficava en la plaça i feia ronda “amunt i avall”. Quan anaven els homes a votar (hem de pensar que el vot femení no seria aprovat fins l’any1931), ell els increpava i els preguntava: -tu on vas a votar? – i depenent del que li contestaven, ell decidia i els deia: – Tu entres, o tu no entres!! – Davant aquesta situació que els coartava, i quan això els havia passat a diversos homes (generalment de talant carlí o conservador), aleshores exclamaven: –Mone a pel “Sort de Tallà”, o sinó no podrem votar!!! – i anaven a buscar-lo i quan este es presentava en la plaça s’encarava a Boles, i “tant xulo com era es frenava, ja que li tenia por, perquè l’altre era més gran i més fort que ell”. Si Boles entrava en raó s’apartava i, sinó, renyien, es repartien algunes bofetades i el “Sort” el feia apartar-se de la porta de la Casa Consistorial (l’Ajuntament),i inclús anar-se’n de la plaça… i ja podien entrar a votar els homes, puix tenien el camí “lliure”. I es que el “Sort” era l’únic o dels pocs, segons es diu, que li feia front a Boles.

En eixe temps estaven ubicats pràcticament tots els bars del poble en el carrer Major. Com hi havia un grup important de carlins al poble, Josep Noverques havia convertit sa casa en un casino, anomenat “Círculo Carlista”, instal·lant-se allí el centre social dels carlins, on anaven a reunir-se, fer cafè o el que fora (i que actualment és la casa de “m’auela”). Ara bé, Boles, contrari ideològicament als Carlins, una vesprada de març de 1870 es va presentar junt a altres, trabuc al muscle i sable en la cintura, en el casino “Carliste”; amenaçaren als que allí dins hi havia i tiraren pel balcó tots els mobles i quadres del local. Després, Boles se n’anà a la plaça Major, on va presumir i es va vanagloriar del seu acte.

Posteriorment, va ser arrestat i tancat en la presó pels seus actes, considerant-ho el jutge de carlet d’incidència política i violació de la propietat privada. I inclús en setembre d’eixe mateix any va ser amnistiat de la causa incoada contra ell i altres per “rebel·lió”, sobreseient-se el cas en la Sala Primera de la Audiència de València.

A inicis d’eixe any de 1870, Boles s’havia casat en una dona de Sollana anomenada Vicenta Córdoba Fortià, i esta vingué al poble a viure a sa casa (junt a la mare d’ell), quedant-se prompte embarassada. Ara bé, això no calmaria les accions de Boles… i amb l’excusa de la seua faena de “tractant de ramat caprí”, va entrar a formar part en alguna organització per a dur a terme una conjura contra el president del govern, el general Prim, traslladant-se a viure momentàniament a Madrid.

Després d’estar uns trenta cinc o quaranta dies allí, va ser detingut el 17 de novembre de 1870 per un delegat del govern, acompanyat de la Guardia Civil, per ordre del jutge de l’Audiencia. El detingueren en el cafè Brillante, mentre es feia cafè i mitja tostà, juntament amb Ventura Mateo, Celedonia i José Genovés, qui també era “huesped” en la mateixa pensió on estava ell, en “la calle del Júcar, número 13, cuarto segundo, propiedad de Benita”. Quan feren el registre de la pensió els trobaren dos trabucs i els arrestaren per estar implicats, presumptament, en una conjura contra Joan Prim i Prats (precisament d’ell es conserva documentació en el sumari per l’assassinat del general Prim). Des de Madrid van demanar informes al rector i al jutge de Pau de Llombai. El primer, don Melchor Penadés, va enviar una còpia del bateig i va certificar que es tractava d’ell. Respecte al segon, el jutge de pau, que en eixe temps era José Ortiz Sanz (“bisauelo” de “m’auelo” Vicente), i sembla que era dels que li tenia simpatia (o bé que feia una bona temporada que no estava pel poble i per tant no havia causat cap disturbi), manifestà per carta, el 20 de desembre de 1870, que Boles tenia  “en esta población una conducta muy arreglada y conforme, sin que de esta autoridad haya (ocurrido) el más leve motivo de queja y siempre aplicado a su industria. [que era tratante de ganado cabrío]”

A l’endemà estaven presos i incomunicats en la “Carcel de Villa”, ell i José Genovés, i ja els havien pres declaració acusats d’haver tramat l’assassinat del president del govern. Boles va al·legar que era resident accidental en la capital, que estava en la pensió ja anomenada, que sabia llegir i escriure i que no tenia béns. Digué que es trobava en Madrid per a vore si aconseguia que el tornaren a ficar en el càrrec de guarda de montes, el qual havia exercit l’any anterior a Llombai; i també per a lliurar-se de la “fiebre amarilla” que començava a atacar València i voltants. També va comentar que en Madrid sols havia estat passejant, sols havia tingut relació en José Genovés i que, el fet de tindre dos armes en la seua habitació, era perquè les havien adquirit en una tenda de barri, ell i l’altre, per a protegir-se en el camí de tornada a València. I els trabucs estaven carregats perquè volien eixir a les afores de la ciutat a provar-los.

Respecte a la pregunta sobre si coneixia a don José López Pérez, don Tomàs Carratalà, Ruperto Merino, Estaban Sáenz i Martín Arnedo; i sobre quina relació mantenien, Boles va al·legar que no els coneixia. No obstant això, li tornaren a preguntar si havia mantingut reunions en diversos subjectes per a tramar un atemptat contra el general Prim “armándose al efecto con trabucos los unos y revólveres los otros, esperándolo por las noches, últimamente a la salida de los teatros y a la del Congreso, colocando un espía en cada uno de aquellos, para que observase a cuál iba y avisarlo luego a fin de poder llevar a cabo el indicado proyecto en la ocasión que se les presentase más a propósito ”. Esta pregunta l’acompanyaven en proves verificades d’una reunió en el Prado i altra en la seua pròpia habitació. Però Boles digué que no sabia res, que no havia parlat en ningú ni tenia noticia de cap fet.

Uns dies després, el 23 de novembre, tornaren a interrogar-lo. En aquesta ocasió i davant el jutge, Boles va dir que: “ni por un momento abrigó la idea de atentar contra la vida del general Prim y si entró en el plan de los culpables que tiene referido, fue tan solo por enterarse y descubrirlo para evitar la consumación del crimen”. Quan li preguntaren sobre si tenia coneixement que en el mes d’octubre Joaquin Boira i un tal Cayetano Domínguez, que també estava empresonat, tractaren d’assassinar a Prim, Boles contestà que no sabia res d’això, ni tenia cap relació amb els implicats. També va negar saber res de cap conspiració “Montpensierista” (ideada pel duc de Montpensier), la qual, en teoria, esperava la mort del president del govern per a col·locar al duc en el tron; així com cap alçament “Carlista” en la Mancha. Finalment reconegué que va parlar de don Enrique Sostrada i don José López, però digué que desconeixia qui podia estar al cap d’eixos projectes d’assassinat.

Teòricament, per falta de proves concretes i després d’uns dies, seria posats en llibertat. Ara bé, el 27 de desembre de 1870 es va dur a terme l’atemptat real contra el general Prim, i este va morir tres dies després, bé per les ferides, bé per altres causes. Per eixe motiu, Boles tornà a ser detingut i interrogat, però va negar qualsevol relació o coneixement respecte al crim. Si que va admetre conèixer a Fermin Soto, de Rusafa, qui havia estat en Madrid el dia 27, al·legant que es coneixien de “cuando estuvo en las barricadas de Valencia cuando el alzamiento republicano”, i que l’havia vist la nit anterior a l’atemptat, en el cafè Forno, junt a dos més, però ignorava si ja se n’havia anat de la capital.

Però algo tindria a vore en el crim… ja que quan li van fer una pregunta concreta sobre si el seu company Genovés no havia volgut matar a Prim, Boles va dir que “en los momentos que estaban apostados, esperándole” Genovés es va riure i “por su parte como encargado de la dirección del asunto en cuanto a la dirección material, mandaba no descargar y así se hacía”. I va afegir que Genovés arribà a entrar en el teatre “Español” la nit de la representació de “los Dos Napoleones” per saber si el general estava allí, mentre la resta de conjurats es quedava en la placeta d’enfront. No obstant això, a l’eixir i dir que no estava, es van retirar. Però totes les altres preguntes les va negar, va adduir que no coneixia a ningú, ni sabia res de res. Per tot això, davant la falta de proves i d’interès, el 23 de gener de 1871 van decidir ficar a Boles en llibertat.

En definitiva, l’estudi del sumari del cas, indica que Boles i Genovés van ser contractats per promoure disturbis d’índole republicà (al costat d’altres) a la zona de València. Havien anat a Madrid a buscar diners i armes, més una vegada allí, els van complicar en una conjura major. I a l’adonar-se Boles que Rodríguez López el que pretenia era estafar a Montpensier, preparant un suposat complot per matar Prim, este ho va denunciar al coronel Prats (cosí de Prim). Per aquest motiu estigués pres mentre s’aclaria l’assumpte (tot açò estarà molt més explicat i millor detallat, en el llibre de Jose Maria Fontana).

Quan va arribar a Llombai, Boles coneixeria al seu fill, ja que la seua dona va parir un xiquet el 18 de gener de 1871, mentre ell estava tancat. Este xiquet seria l’únic fill de Boles, al qui anomenaren Tomàs García Córdoba (ara bé, després de la mort de son pare ja no hi ha cap constància ni referència d’ell ni de sa mare… el que ens fa pensar que se n’anirien a Sollana i abandonarien Llombai). Ignore si Boles els següents mesos es va mantenir calmat i tranquil.

Finalment una nit, mentre Boles sopava tranquil·lament en sa casa (que segons la tradició, conten que si és la casa del Faico o bé la de Tavio-Nevera), tres emboçats “en les seues mantes i barrets catxos”, apartant la cortina de la finestra, li pegaren una trabucà i el van matar. Era l’11 de juliol de 1871 i Boles tenia 37 anys. Va morir de “mort violenta” i sense testar, ja que sembla que no tenia béns.

L’endemà la Guardia Civil va detindre, com a implicats en esta misteriosa mort, als llombaïns Salvador Ortiz Peris, Vicent Donat i Joan Garcia (tal i com recull Manel Arcos al seu llibre: “El tio Joan de la Marina. Un bandoler d’Ador en terres del Xúquer i el Túria (1851-1878)”), encara que sembla que per falta de proves, els acusats van ser alliberats. Curiosament, en un escrit que enviaren des de Madrid al jutjat d’ací, preguntaven si la seua mort tenia alguna relació amb la del general Prim… però es va constestar (en setembre de 1871) que “de las actuaciones practicadas hasta la fecha no aparece autor alguno conocido del delito”, amb el que no podien constatar relació o antecedents.

I es que Boles (tal i com assenyala Manel Arcos), degué inspirar tantes simpaties com aversions, ja que sobre la seua persona circulaven opinions de tot tipus. Alguns manifestaven que no era un “tros de pa” i que tenia tractes amb el roder el tio Joan “de la Marina”, mentre que altres defenien que no tenia tracte amb els bandits i que el seu principal defecte era ser un “lliberal exaltat”. No obstant això, a Las Provincias va eixir una nota de premsa que deia:

“El muerto, apodado Boles, ha sido de vida agitada, habiendo levantado en algunas ocasiones partidas republicanas, y últimamente fue preso en Madrid como complicado en la muerte del general Prim” (14 de juliol de 1871).

Pel que respecta al “Sort de Tallà”, a diferència de la seua germana Filomena (qui es va casar en 1867 en Eugenio Sanz i va tindre tres fills: Carolina, Eugenio i Paco), este es va casar “ja major” en Carolina Palop Gayà. Neboda d’un rector que estigué ací a Llombai (deien que si era de Cocentaina), però sembla que la relació no acabà bé i ella, en un moment donat, va decidir anar-se’n al seu poble i ell no va anar a buscar-la. Per tant, la parella no va tindre fills.

Ara bé, com era padrí de la seua neboda Carolina, se la va afillar i se l’emportà a sa casa a viure en companyia d’ell (cosa que en eixe temps era freqüent, i en esta ocasió va ser una forma d’ajudar a la seua germana quan esta es quedà viuda en 1880, ja que a partir d’eixe moment ja no s’havia de preocupar de la filla ni del seu dot). En ocasions li preguntava: -Xiqueta, estàs contenta? – i ella sempre deia que si. I quan en 1895 esta es va casar en Miquel Bisbal Sabater (conegut posteriorment com “el Resaor”), allí en la casa, junt al tio, es van ficar a viure, i allí van tindre quatre fills: Miguel, Vicent, Eugenio i Maria.

Precisament, al seu renebot Vicent (anomenat així en honor seu), com ell admirava la valentia, per a despertar-li la “bravura” al xiquet i que sabera que tot costa d’aconseguir i que es necessita sempre esforç, quan venien els diumenge i li havia de donar una moneda de “paga”, en compte de donar-li-la, la tirava a terra i la xafava… i si el xiquet la volia, li havia d’alçar el peu i agarrar-la, o sinó es quedava sense la moneda.

Fins el final va mantindre bona relació en la seua germana Filomena i tots els dies anava a visitar-la, ajuntant-se també en la seua reneboda Josefina (filla del seu nebot Eugenio), qui totes les nits anava a gitar-se en “s’auela” al carrer Sant Vicent.

Com a curiositats, el “Sort de Tallà” costejà un dels casalicis del calvari de l’ermita, concretament el núm.7, com encara es pot llegir en el retaule ceràmic baix de l’escena sagrada. I en l’any 1905 va vendre un camp d’horta, situat en el Raval de Sant Roc, perquè es pogueren edificar una casa el matrimoni format per Justo Peiró i Pepa Gil (rebesavis o “tatarauelos” meus), per 262 pessetes i 50 cèntims

Vicente Tallada Ortiz, el “Sort de Tallà”, va morir el 3 d’octubre de 1912 als 75 anys d’edat, a les quatre de la vesprà. En eixe moment era viudo i, com no havia tingut fills, li deixà la casa i la majoria dels béns a la seua fillola Carolina, a qui “tenia” com a filla.

El dia del seu soterrar, com era un llaurador ric i tenia diners, va deixar un duro de plata a tos els “pobrets del poble”. La condició era que, abans del soterrar, estos havien d’acodir a la casa a per un ciri per anar a l’enterro, i quan tot haguera acabat i tornaren el ciri, aleshores els donarien el duro a tots els “pobrets”. Ell seria soterrat en una caseta en alt, i no en terra, al cementeri d’ací de Llombai (i com encara es pot vore, junt a ell seria soterrada la seua germana cinc anys després).

I esta és la història d’estos dos curiosos personatges, que visqueren i s’enfrontaren en una època passada i formen part d’un tros de la nostra història local, així com de la història general, puix un llombaí, Boles, va ser sospitós i estigué empresonat per la seua presumpta complicació en la mort del president del govern, el general Prim (precisament, al 2014 es va estrenar la pel·lícula “Prim. El asesinato de la calle del Turco”, on es mostren part d’aquests fets). La mort de Boles, fa ara 150 anys, va quedar envoltada pel misteri. El mataren perquè callara i no contara res sobre el crim del president? El mataren perquè ja estaven cansats i farts dels seus abusos i extorsions? El mataren per alguna rivalitat entre bandits? Qui sap… hi ha coses que mai s’acaven d’aclarir!!