Ara que arriba Sant Antoni em ve a la memòria la “festa” de l’any passat, que va ser completament diferent al que coneixíem, ja que a l’estar en plena pandèmia de la Covid-19 es van suspendre la majoria d’actes, així com el Mercat Renaixentista dels Borja, i per primera vegada (almenys des de temps de la guerra), no vam poder anar a la Baixà ni a la processó, ni a tocar la campaneta del nostre venerat patró.
Ara bé, per primera vegada el “nostre agüelet” va recórrer TOTS els carrers del poble, sent ell el que “va visitar” a tots els llombains i llombaïnes, que des dels cantons, balcons, portes i finestres, eixien a vore a Sant Antoni. I es que el nostre patró anava damunt d’un carro tirat per un burret i adornat en flors silvestres, precedit per 10 “soldats” uniformats en vestimenta del segle XVIII (5 d’ells tocant tambors i 5 desfilant en baionetes), així com dels membres de Protecció Civil, els portadors del carro i l’animal… i tancaven la comitiva 6 “soldats” en vestimenta més del segle XIX, a cavall (i davant i darrere de la comitiva els cotxes de la policia local i de protecció civil obrint i tancant pas).
Va ser un espectacle que a una majoria de gent va agradar, encara que a altra gent no, però que en definitiva i tal i com estava la situació en eixe moment i la incertesa per vore’ns en mig d’una epidèmia de gran magnitud, va ser compresa i acceptada de forma general. I com he dit, ni benedicció dels animals, ni tocar campaneta, ni processó, ni res del que era comú i conegut. A més, una vegada arribà a l’església tancaren les portes perquè ningú entrara ni es formaren aglomeracions de gent.
Al vore eixa comitiva vaig recordar quan, de xiquet, venia la processó i veia desfilar als militars portant l’anda a muscle i tots, o la majoria, uniformats.
Segons he pogut averiguar al preguntar, esta pràctica de portar al patró els soldats que en eixe moment estaven fent la mili començaria després de la Guerra Civil, encara que també hi havia gent que el portava vestits de tratge.
Uns perquè igual serien manats, altres per promesa, altres per costum… i altres perquè en eixe temps de Postguerra, en el que la religiositat era molt forta en tots els àmbits, solament per la festivitat del patró podien obtindré permís; el ben cert és que esta pràctica es va anar convertint en una tradició que durà uns 60 anys. Clar està que hi havien que no es vestien o participaven d’uniforme, o que no pogueren vindre per estar destinats fora… (i altres que no els deixaren vindre, encara que ho van intentar i intentar) però molts llombains o descendents del poble si que ho van fer (a més a més, en aquell temps en que les promeses eren més comuns, també en l’ermita estava ple d’exvots, es a dir, objectes regalats i deixats en l’ermita per agrair els compliments de tot tipus de promeses, des de vestits de novia, braços o cames de cera, objectes ortopèdics, fotografies, etc. Objectes que van ser retirats quan es va reformar i repintar l’ermita).
Algunes fotografies de principis dels anys 50 mostren este costum (com la que conservem de l’any 1953 de mon tio Armando Viñuelas i el seu amic Ramiro Martínez). Curiosament, mentre Armando va anar a Manises, Ramiro va fer la mili en Maó (Menorca), i sols va vindre en una ocasió, per gener. En la travessia pillaren el mar picat i diuen que “casi els costà la pell”, fet pel qual també s’encordaria de Sant Antoni.
En ocasions, i degut a la devoció i al fet d’encomanar-se o fer promesa a Sant Antoni per algun motiu laboral, de salut, etc., també era normal “prometre portar-lo uniformat”. Un exemple el tenim en Francisco Garcia Ferris, més conegut com Paco “Bellea”, qui era del reemplaç del 62 i va ser destinat a Cartagena (Murcia), com a mariner en “Dragamina Ebro” (on estaria dos anys). Degut a que veia que anava a tindre complicat els permisos i el poder vindre al poble durant el temps de mili, segons conta ell mateix, va prometre a Sant Antoni portar-lo vestit en l’uniforme si, encara que fora, tornava un dia al poble. I quan arrimant-se les dates li va demanar al comandant “12 hores encara que fora per poder tornar a casa”, el comandant li va donar 2 dies de permís. I ell, agraït, va complir la seua promesa junt a altres quintos i amics, com mostra esta fotografia (en la que apareix junt a Juan José Rosell i Rafael Gimeno, qui era de Catadau però estava molt arrelat en Llombai). Posteriorment i vestit de militar, eixiria en juliol en Alfarp portant a Sant Jaume, ja que en Alfarp també hi havia costum de portar al patró d’eixa manera en la processó (un fet que encara recorda Jesús Alfonso “el Bombo”, qui també portà a muscle i de militar a Sant Jaume en 1963).
Així mateix, una dona va “portar” a Sant Antoni vestida d’uniforme militar, i esta va ser Maria José Ortiz Fernández “la Moreneta”, en els anys 1995 i 1996, qui va fer carrera militar en l’exercit de l’aire. Ella va ser l’única dona dins d’aquesta “tradició”.
Amb el temps esta pràctica va anar acabant-se, i més quan la mili va deixar de ser obligatòria i per tant ja no “s’anava” a servir (anteriorment, amb l’aparició de l’objector de consciència, també alguns deixaren d’anar a la mili). De totes formes, sempre hi hagué la possibilitat de dur-lo gent en tratge, sense uniforme.
Així com en Alfarp acabà en la dècada dels anys 80 el costum de portar els quintos, d’uniforme, a Sant Jaume, en Llombai la pràctica encara va durar dos dècades més i l’última quinta en portar a Sant Antoni de “militars” van ser els nascuts en 1980, els quals ho feren en l’any 2000. Estos “últims soldats” que portaren al patró van ser Juan Cabrera i José Miguel Lacasa.
En definitiva, ací queda el record d’esta costum i tradició que va tindre un inici i un final, que alguns encara recordem i que sols pretén ser un testimoni perquè no es perda i quede oblidat… i perquè així, quan mirem retrats més antics i vegem a Sant Antoni portat per militars, sapiguem el motiu d’aquest fet, que en uns casos eren per promesa i en altres per tradició.
Este any 2022, com la situació també és complicà i estem immersos en la “sexta ola” de la pandèmia, es repetiran els actes igual que l’any passat, i així celebrarem a Sant Antoni i Sant Vicent… En fi, confiem que siga l’últim any així i l’any que ve tornem a la normalitat!!
Visca el pare Sant Antoni!!
Visca el nostre patró!!
Visca el nostre “agüelet”!!
