Este any que estem vivint és molt estrany per molt motius, però tots ells relacionats amb la pandèmia del Coronavirus. Per això em ve a la ment com viurien els nostres avantpassats en el seu temps les epidèmies que els va tocar viure i com les van superar, en els mitjos que disposaven, i com tiraren avant en determinació.
Per tant, en aquesta ocasió parlaré d’una epidèmia que es va produir a la fi del segle XVIII i que li va canviar el nom al Raval de Llombai, anomenant-se des d’eixe moment com el Raval de Sant Roc. A més a més, enguany és un any significatiu per a eixa zona, com ara descobrirem.
Des de temps antics, Llombai es va configurar dalt d’una lloma (el que propiciaria el seu nom i que aixina fora com els romans el denominaren). El centre seria el que és la plaça Major, on estarien els edificis més destacats, com van ser el castell, l’església de Sant Joan, la font, el forn, la ferreria, la carnisseria i el graner de la senyoria… i el nucli de població estaria envoltat per unes muralles o parets de tàpia, tancat per dos portals d’accés al mateix. Un d’ells anomenat el portal de les Eres o de València (situat a l’inici del carrer Major), i l’altre anomenat com el portal del molí (situat al final del carrer la Font), tots dos desapareguts actualment.
D’eixa forma, per a entrar o eixir de la població s’havia de fer per un dels dos portals, i durant el segle XIV, XV i XVI les cases van estar situades allí dins, en el nucli. Ara bé, a finals del XVII i ja inicis del XVIII la població va començar a créixer i per tant, entre el poble i el molí fariner de Llombai (situat on hui estan els bungalovs del carrer Sant Roc), començaren a edificar-se cases, les quals formarien el raval, que en eixe temps va ser anomenat com RAVAL del MOLÍ (eixint un camí cap al riu des del mateix portal, i que seria el del “Roll”, i l’altre al voltant del qual es construirien les cases del raval). Però no tot serien edificis, ja que quedarien també solars i camps entre elles fins a inicis del segle XX (curiosament el meu “tatarauelo” Justo va comprar un tros de terra en l’any 1902, allí en el raval mateix, per edificar-se sa casa, i que ara és ca ma tia Carmen).
Es cert que per l’altre costat també es va expandir la població i es construïren algunes cases seguint el camí que anava a Catadau, el que va conformar el conegut com a RAVALET de la CREU (ja que també era menor que l’anterior), de forma que en el poble teníem Raval i Ravalet.
Dit tot açò, des del segle XIV en avant, la població havia patit en cada segle una epidèmia de pesta, que solia repetir-se de forma periòdica, fins que va desaparèixer a finals del segle XVII. I en unes ocasions més afectats, o en altres lliurats per la nostra situació geogràfica, o pel tancament de les muralles i el control de l’entrada o eixida del personal, el ben cert és que la gent va anar sobrevivint i superant els distints brots de pesta, així com les inclemències de la natura: inundacions, sequies, pedregades, gelades, etc; en un moment en que la majoria de famílies depenien de la terra.
D’altra banda, la població també va sofrir altres malalties com eren les febres tercianes (o paludisme), produït per la picadura dels mosquits en les zones de marjal o de cultiu d’arròs, que en el nostre cas serien l’Algàmer per a Llombai i el Regaixo per a Catadau i Alfarp. Una zona en la que abunden els mosquits, i que en temps de sequia i d’estancament d’aigües, era un focus perillós i de contagi. A més a més, al segle XVIII també es donaren una sèrie d’epidèmies de pigota (o viruela), les quals en molts casos eren difícils de combatre, ja que ni tenien els coneixements actuals, ni existien les vacunes, ni sabien l’origen de la malaltia. Però també és cert que les primeres vacunes eren vistes en por i en temor, el que junt a la superstició, la ignorància i la negativa a que els l’administraren, va allargar la seua erradicació o solució.
Precisament seria una epidèmia la causa que faria variar el nom del Raval i que alteraria la tranquil·litat de la població. Curiosament, el primer que em va cridar l’atenció de la documentació, mentre examinava protocols notarials, va ser que en 1790 continuava apareguent de forma general la denominació “raval del molí” als escrits, però en 1810 ja es referien de forma corrent a aquesta zona com “el Raval de Sant Roc”. Algo havia passat en eixos anys propiciant el canvi de nom… i s’ha de tenir en compte que el procés des de que es fica un nou nom, fins a que s’assimila aquest i és acceptat per tots els veïns, variant de l’anterior, tarda uns anys. Per això, a partir d’ahí, vaig començar a mirar i buscar una explicació lògica. Però en moltes ocasions, la informació no t’aplega de forma directa, sinó més be, arriba fragmentada, per fonts diverses i de forma indirecta.
Revisant les defuncions dels Quinque Libri de l’església de la Santa Creu de Llombai, vaig apreciar que si la mitja de defuncions oscil·lava en torn als 26 o 27 difunts per any (a excepció d’algun any concret), si observàvem la dècada final dels anys noranta del XVIII, per a l’any 1793 i 1794 teníem 64 i 62 defuncions respectivament, cosa que marcava una diferencia molt significativa, i en 1795, el número de difunts arribava als 40.
Consultant altra font de l’època, vaig acudir a les Observacions de Cavanilles, on l’autor, després de passar pel Marquesat i arribar a Carlet, menciona que la població ha crescut molt a pesar del cruel enemic que és “la viruela” (o pigota), i el no voler ficar-se la vacuna. A més a més, i ací està el testimoni clau, Cavanilles diu: “y en solo dos meses de 1793 se contaban ya 70 [morts de xiquets] continuando aún la epidèmia”. El que prova i manifesta que en eixos anys en estes terres, tant en Carlet com els voltants, es va produir una pandèmia que ens va afectar notablement.
Al tornar a mirar les defuncions, trobem que en 1793, entre agost i novembre de forma més intensa, però en total, van morir 47 xiquets, mentre que majors sols van ser 17 al llarg de l’any. I si anem a 1794, de nou van ser 46 morts de xiquets, front a 16 d’adults en eixe any, tornant a coincidir alguns mesos en més defuncions, com en l’anterior. Per contra, en 1795, la situació va variar i s’alterà, morint sols 13 xiquets, front a 27 adults.
I en estos moments, en els quals durant dos anys consecutius una epidèmia es fa present, atacant als més indefensos (com solen ser els xiquets i els vells) i afectant a tot el poble, però incidint de forma més forta en els ravals, zones normalment més humils i més exposades als contagis (com es mostrà en epidèmies posteriors, com el Còlera o la “Grip Espanyola”), cal recordar un factor fonamental per a l’època, encara que hui a molta gent li puga semblar indiferent: la religiositat. Ens trobem en un temps on la religiositat impregna la vida diària, i més en les xicotetes poblacions rurals. A més a més, hem de recordar que en eixe moment teníem als frares dominics al convent de la Santa Creu de Llombai, i era freqüent realitzar rogatives i promeses per aconseguir la intercessió del cel davant desastres, pandèmies o fets inexplicables.
A banda de Sant Sebastià, Sant Roc és l’advocat per excel·lència contra la pesta i les epidèmies i en eixos moments era molt venerat per la gent. Una vella oració conservada diu així:
“Glorioso San Roque, compadécete de nuestra miseria humana y líbranos de pestes, hambres y guerras. Defiende la inocencia de los niños. Aleja la enfermedad de los enfermos. Vuelve sanos a los leprosos y contagiados de todo mal, que quizás por debilidad humana padecen. Retira el acoso del demonio con sus tentaciones y espanta la muerte de almas que deben perfeccionarse en este mundo carnal. Redime a los incrédulos y muestra tu apoyo a los pobres que imploramos tu socorro. Llena nuestra alma de tu espíritu para que te alabemos por tu gloria y respeto eternamente. Amén”.
I com a major prova d’esta gran devoció a Sant Roc en eixes dates, ens trobem altra notícia que ens diu que, el 23 de gener de l’any 1796, la ciutat de València va acordar proclamar a Sant Roc com a protector contra la pesta i va determinar celebrar-li tots els anys festa gran i processó, decisió que va ser aprovada pel Papa Pio VI.
Atenent tot açò, i a algunes altres notícies frugals, podem fer-se una idea del que va succeir a Llombai en eixe temps, i que seria el següent: davant la devastadora mortaldat infantil i general a finals de 1794 o 1795, el poble, o els veïns del propi raval, farien un clam al sant en el que dirien “si ens lliures, et farem una capella” (un fet que segons la tradició, ja va ser l’origen de l’ermita de Sant Antoni, alguns segles abans). I fora en eixe moment, o temps després (ja que en 1799 tornen a trobar una quantitat de 62 morts, respecte a les 26, 28 i 27 dels anys compresos entre 1796 i 1798), el ben cert es que li feren una capella a Sant Roc i, amb això, canviaria per a sempre el nom del Raval, ficant-lo ara baix la seua advocació.
Entre el piló i ca la tia Remedios “la Serrana”, que era on en eixe temps acabarien la majoria de les cases, van fer una capella tancant el carrer. A dita capella de Sant Roc s’accedia per unes escales situades a la ma dreta, mirant la capella des del front. I així, la gent va complir la promesa, el Raval quedà “tancat”, i el molí quedà fora a la ma esquerra, un poc més amunt (curiosament, en este temps de pandèmia algunes dones del Raval, com per exemple ma tia Carmen, dien: –Toca, que Sant Roc no l’ha de deixar passar avall!! (al bitxo).
Com sols s’ha conservat el registre de defuncions de Llombai d’eixos anys, ignore quans moririen en Catadau i Alfarp, però tal vegada en Alfarp passara algo semblant i per això li tenen encara tanta fe i celebren a Sant Roc com a un dels seus co-patrons a les festes patronals.
Antigament, en la seua capella es celebrava la missa i els resos, de cara al carrer, on es col·locaven les persones. I aixina va estar fins els anys trenta del segle XX, quan va ser derruida per a que l’autobús de la Requenense (que era el que feia el trajecte del Marquesat a València), poguera passar per allí, ja que no cabia.
Amb la desaparició de la capella, el sant seria portat segurament a l’església o es quedaria en alguna casa, i pel que conten, sembla que es va salvar de la crema d’imatges i ornaments que feren al mig la plaça de l’església a l’inici de la Guerra Civil, en juliol de 1936. Posteriorment, al finalitzar la Guerra el portaren a l’ermita on li feren en el seu moment un altar (al qual ma tia Pepa Peiró “la de Gandia”, li va fer el mantel de punt-de-gantxo, així com el sobremantel o paraceres, en una bona pontilla). I encara que durant la República el nom del carrer el van canviar pel d’avinguda “de la libertad”, popularment per a la gent del poble continuava sent el Raval de Sant Roc.
En l’any 1990, es a dir, enguany fa 30 anys, els veïns del Raval principalment (que estaven molt units i eren com una gran família), junt a més gent del poble, van decidir tornar-li a fer una capelleta al titular del Raval i, en donacions, van arreplegar els diners necessaris per a comprar una imatge que va costar 19.500 pts (la qual volien que fora semblant a la de l’ermita). Tots els veïns van col·laborar i cada u va aportar el que va poder (per exemple Miguel “el Bossa”, com era obrer, va fer la capelleta d’obra, ajudat per Jcinto i Rafa, l’home de Fineta; la porta d’alumini de “l’hornasina” la va regalar Pepe “el Martellano”, i el marbre del pedestal el va regalar Francisco “el Manyo”). Per a situar de nou a Sant Roc finalment es va decidir i pensar que el lloc més apropiat era la paret de casa Fineta “la del Piló”, i allí mateix al costat del piló la van fer.
Prepararen dolços, parlaren en la música i el dia 16 d’agost de 1990, dia del Sant, li feren missa de campanya, i va haver música, traca, sopar i festa allí mateix (sobrant finalment 90 pts. de tot el que havien arreplegat), sent un gran dia. Ara bé, l’anècdota va ser que el dia en qüestió, per un problema, la imatge nova no estava apunt… i van haver de baixar al Sant Roc que esta en l’ermita per a complir en lo planificat, puix ja estava tot preparat (de forma que una vegada més, l’antiga imatge tornaria al seu Raval). Posteriorment, quan dugueren la nova a principis de setembre, l’entraren pels 4 camins i la deixaren en la Fonteta, des d’on la van dur en processó fins el piló, acompanyada per la banda. Arreglaren els carrers en macetes, i don Enrique Arce la va beneir. I eixe dia tornaren a fer festa, dolços i sopar, tiraren traques i ja la van col·locar en la seua nova capella, sempre il·luminada i en flors, des d’on cuida el Raval.
Tots els anys, quan arriba el dia 16 d’agost, els veïns del Raval li fan la missa, però sempre la fan “en intenció als difunts del raval”. Han sigut moltes les que s’han ocupat de fer-ho, però cada vegada en són menys i són més majors, i hui en dia les “encarregades” podríem dir que són Gloria “la de Granero” i Carmen “la Justa” principalment, les quals, quan arriben les vespres del dia, quan veuen a les veïnes els diuen: –Demà fan la missa a Sant Roc!! – i cada persona dona el que vol i els diners que arrepleguen els donen a l’església eixe dia, en acabar la missa, quan van a sentir-la en nom dels seus difunts.
Enguany, coincidint amb el 30 aniversari de Sant Roc, el dia 16 d’agost beneiran un Sant Roquet xicotet que li han regalat a ma tia Carmen, i que facilitarà el poder dur-lo fins a l’església per tal de presidir la missa pels difunts de Sant Roc, en el seu dia.
I ací queda explicat l’origen del nom del Raval… paraula aquesta, Raval, que deuria de recuperar-se en els rètols ceràmics del carrer, tal i com en la majoria de pobles s’ha fet. Ja que realment és Carrer del Raval de Sant Roc (i no carrer Sant Roc a soles, perquè d’eixa forma, sense voler s’està borrant una part de la història del nostre poble, que en un moment van voler anomenar així, i així deu ser). A més, som molts els que quan ens dirigim a eixe carrer diguem “el Raval”, ja que així es coneix popularment.
Sols em queda pregar que Sant Roc ens pegue una miradeta, i com a patró o advocat de les epidèmies, a l’igual que fa 225 anys, ens protegisca del coronavirus… i així, junt a Sant Antoni, ens lliuren de tot mal!!!
