Descobrint a una dona. La I marquesa de Llombai

Amb motiu del 8 de març i la celebració del Dia Internacional de les Dones, m’agradaria fer una xicoteta aportació ja que enguany, per la pandèmia i pels protocols de salut, no es podrà celebrar com normalment es feia i molts actes han hagut de ser suspesos.

En aquesta ocasió i ja que aquest blog s’anomena “Crònica del Marquesat”, vos parlaré de la figura d’una dona que va ser molt rellevant per a la nostra història i el nostre poble (gràcies a la qual fórem Marquesat), però que va ser eclipsada per la figura del seu home (Sant Francesc de Borja) i en certa forma, encara que se la coneix, és una gran desconeguda. També és cert que va morir molt jove, amb només 34 anys, i això també va alterar els fets.

Em referisc a donya Leonor de Castro Mello i de Meneses (1512 – 1546), qui seria la I marquesa de Llombai (en aquell temps escrit “Lombay”, però pronunciat com en l’actualitat), i la IV duquessa de Gandia, a banda de Dama de l’emperadriu Isabel.

Va nàixer en Portugal en l’any 1512 i era filla d’Álvaro de Castro, Capità-General d’Àfrica del rei Manuel I de Portugal i d’Isabel de Mello Barreto i Meneses.

Com a membre de l’alta noblesa portuguesa, en 1526 va pertànyer al seguici de l’infanta Isabel de Portugal, quan aquesta va vindre a Castella per a casar-se amb el futur emperador Carles V.

Durant els seus anys en la Cort, a banda de ser íntima amiga de l’emperadriu Isabel, també va ser “Camarera Mayor de Palacio”. A més a més, unes anotacions senyalaven que “doña Leonor de Castro era muy sabia y muy discreta”, i també que “fue en su vida retrato de honestidad y virtud”.

Siga com fora, el ben cert és que en 1529 van tenir lloc les negociacions per acordar el seu matrimoni amb Francesc de Borja i Aragó (primogènit del duc De Gandia i qui en eixe temps estava en la Cort al servei de l’emperadriu com el seu “Caballerizo Mayor”). El propi emperador va intervindre per a convèncer al duc, ja que sembla que aquest en principi preferia una nora de la noblesa valenciana. I ja tot resolt i pactat el desposori, els novios es van reunir i van ser presentats en Toledo en agost d’eixe any de 1529, celebrant-se posteriorment el seu casament en l’Alcàsser Real de Madrid.

Amb motiu del seu casament i com a regal de noces, el 7 de juliol de 1530, l’emperador Carles li va atorgar i concedir el títol de I marqués de Llombai a Francesc de Borja (a qui son pare, el III duc de Gandia, li havia concedit la mitat de la baronia de Llombai i el títol de baró prèviament), per a d’ell i els seus descendents. De forma que Leonor es convertia en la seua primera marquesa i el títol es convertiria posteriorment en l’ostentat per l’hereu del ducat de Gandia.

Curiosament, el 9 d’octubre d’eixe mateix any de 1530, va tindre lloc la pressa de possessió del Marquesat per part de donya Leonor de Castro, per la qual cosa el batlle Tristan de Llanos va convocar Consell General per a presentar al procurador de la marquesa, En Joan de Borja, senyor de la baronia de Villalonga (temps en el que va viure el meu avantpassat Batiste Sans Salinas, qui en eixe moment seria un jovenet).

Per a estes terres això va ser un fet importantíssim, ja que obtenien una major categoria. Precisament en honor a la seua primera marquesa donya Leonor (per qui aconseguiren aquesta mercè amb motiu de la seua gran amistat amb l’emperadriu Isabel), els llombains d’aquell temps van anomenar com “la Marquesa” a una de les seues millors partides de terra d’horta, compresa a la banda de dalt de la sèquia d’Alèdua, que va cap a l’est fins el terme d’Alfarp i a l’oest fins al camí a la senda de l’Estepar. Un topònim, a l’igual que “el camí de la Marquesa”, que ha perdurat fins als nostres dies.

Ja casats, els novençans van seguir prop dels emperadors, i ja després del naixement del seu primogènit, Carles, en 1530, vindrien a viure a terres valencianes (als seus dominis). La parella no tardaria en ampliar-se amb el naixement de set fills més: Isabel (1532), Joan (1533), Álvaro i Juana (1535), Fernando (1537), Dorotea (1538) i Alonso en 1539.

Durant eixos anys viurien entre el palau ducal de Gandia, el seu palau a València, ací en Llombai (al castell a la plaça Major) i en la Cort (ja que tenim informació de l’estança dels marquesos ací en Llombai, així com el fet d’haver de portar cartes de donya Leonor de Castro des del poble fins a València. Per això mateix, al meu còmic “El Mostatxó: el dolç del Marquesat”, vaig voler que apareguera una escena de l’arribada dels marquesos a Llombai, per mostrar la vinculació amb la vila).

Quan l’emperadriu Isabel va morir en l’any 1539 a Toledo i Francesc de Borja va ser l’elegit per acompanyar les seues despulles fins el panteó Real de Granada, donya Leonor el va acompanyar i va contemplar el shock que va sofrir el seu home al destapar el taüt per reconèixer el cadàver de l’emperadriu a la seua arribada a Granada (ja que les “males llengües” contaven que realment ell estava enamorat d’ella, qui era guapíssima). Posteriorment, la marquesa també el va acompanyar a Catalunya quan eixe mateix any va ser anomenat com a Virrei del Principat.

En 1543, amb la mort del seu sogre, es van convertir en els IV ducs de Gandia, abandonant el càrrec de Virrei de Catalunya i tornant a València per fer-se càrrec dels seus Estats. I com tenien una forta convicció religiosa i volien evangelitzar estes terres, poblades majoritàriament per moriscos, van voler construir un convent i així, després de fer la petició a Roma, el 3 de desembre de 1544 el papa Pau III firmà la butlla autoritzant i senyalant que  l’església del convent de la Santa Creu esdevenia la nova seu parroquial de Llombai, i a més a més, es convertia en “l’església mare” de totes les que hi havia en el Marquesat, passant totes a dependre d’ella.

A més a més, també trobem una referència que ens diu que els marquesos van reparar un “hospital per als pobres i malalts”, ací en Llombai. (situat en algun tram entre l’actual placeta “de Nelo” i el carrer Sant Vicent); Fet que mostra la preocupació que tenien pels seus vassalls.

Malauradament, donya Leonor cauria malalta i no voria acabar-se la construcció del nostre convent (una joia digna de ser visitada i que ens uneix als Borja), així com tampoc voria acabar la construcció de la Universitat de Gandia.

Va passar els seus últims dies, recuperant-se de les seues dolències, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, on moriria amb 34 anys d’edat, el 27 de març de 1546. Posteriorment seria soterrada en la Col·legiata de Gandia.

Després de la seua mort, Francesc de Borja i Aragó renunciaria als seus bens terrenals i, després de casar al seu fill primogènit (Carles de Borja), amb la filla del comte d’Oliva (Magdalena de Centelles) i deixar les coses ben lligades (ja que a l’igual que l’emperador Carles, ell també va “abdicar” en el seu fill), se n’anà a Roma on va ingressar en la Companyia de Jesús… però això ja és altra història.

En definitiva, amb este línies espere que pugueu “conèixer” a la nostra I marquesa i saber el perquè una part del nostre terme té eixe nom; remarcar que gràcies al seu matrimoni obtinguérem el títol de Marquesat, i que va tindre una vinculació i va viure algunes temporades en este poble, volent-lo i passejant pels seus carrers i terres, ja que va ser el primer senyoriu propi que van posseir i disfrutar, abans de convertir-se en ducs de Gandia.

Feliç dia a totes les dones, ja que totes sou meravelloses i tots els dies son vostres.

Recordeu-ho!!