Tota història té com a finalitat el deixar testimoni i memòria d’uns fets i unes persones, per a ser recordats amb el pas del temps… i algunes d’elles, al ser orals, sinó s’escriuen al cap dels anys es poden perdre, confondre o oblidar.
Recorde que fa ara uns anys, un dia en el cementeri d’Alfarp, una dona major que estava pegant la volteta i mirant a uns i altres, en un punt, per davant del panteó dels Calbos va exclamar: –Ai, que ni es poguereu casar, ni després estar junts en la mort!! Vaja barbaritat!! – d’avant aquestes paraules jo, que soc algo curiós i la coneixia, li vaig preguntar a qui es referia i em va senyalar a Visantet “el Bollo” i Doloretes “la Calba”. I em va contar a la seua manera una historieta curiosa.
Passaren els anys, i com sempre que vaig “a vore” als meus uelos Manolo i Pepica, quan pegue la volteta pel cementeri torne per davant del panteó dels Calbos per a anar al carreró on estan els meus uelos, des d’eixe dia sempre mire a estos dos “enamorats”… i ara ha arribat el moment en que m’anime a compartir eixa història, per a que se sàpiga que igual que en Terol tenen als seus “amants”, i en Itàlia a “Romeo i Julieta”, en Alfarp podem dir que tenim a Visantet i Doloretes.
Hem de pensar que els temps han canviat, així com certes formes, mentalitats, pràctiques, etc. I una d’aquestes, per exemple, tenia a vore amb els matrimonis. Algunes parelles mai es van poder casar per oposició de la família o per circumstàncies (hem de pensar que en eixos temps hi havia una forta dependència familiar), i a tall d’exemple em venen al cap Lola Ferrando “la Sardinera” i Vicente “el Mayorasgo”, qui vivien al carrer la Font de Llombai, però per a la mare d’ella ningú era prou, ni bo, per a la seua filla (i això que ell era fill únic i tenia terres), i no va consentir la relació i al final ell es va casar en una xica de Xest anomenada Solín… i Lola es va quedar fadrina (lamentant-se profundament d’això i de la seua soledat, quan ja era molt major i dient que si fora ara… “m’has que fora en un gitano” s’haguera casat). I també el cas d’Emilio Osca “el Dragó”, de Catadau, i Inés Sanz “la Carletina”, d’Alfarp (qui era cosina germana de “m’auelo” Manolo). Esta parella va festejar tota la vida, volent-se amb locura, però no es van poder casar perquè, segons contaven, la família d’ell no volia a Inés… i a banda de condemnar la relació, no la consentiren mai, ni tan sols en el moment en que ell estava ja mal i desitjava formalitzar-la i inclús havien fet anar al rector a l’hospital per a casar-los.
Però tornant al fil de la història, ens hem de remuntar a finals del segle XIX, amb el matrimoni de Vicente Barberà Roig “el Bollo” i Mª Asunción Juanes Sanz, de la família dels “Rojos”(coneguts així pel color dels seus cabells), celebrat el 1 de maig de 1890, davant el vicari don Rigoberto Casterà i el jutge Miquel Antoni Barberà, quan els dos tenien 23 anys.
(Curiosament, Sunción era cosina germana, per part de pare, del meu rebesavi o “tatarauelo” Sidro Juanes Juanes “el Roig”, i per part de mare, cosina germana del meu “bisauelo” Vicente Sanz Diranzo, més conegut com Cento “el Violanto”, de forma que ella seria família meua per les dos parts).
Els novençans s’instal·laren en el Raval, que en eixe temps es denominava carrer Alzira, i allí viurien i formarien la seua família (en companyia de són tio José). Pel que he pogut averiguar, Sunción vivia en un primer moment en el carrer del pou (actual carrer Honorato Gil), en la casa i forn “de coure pa” que era de “s’auelo” patern,Sidret, ja que son pare també era forner i es va quedar amb ell. Quan vingué l’epidèmia del còlera de l’any 1885, aquesta es va emportar a sa mare, Rosa Maria Sanz, i als seus dos “uelos” Sidret i Agustí Sanz, així com alguns dels seus tios.
Pel que són les coses, en octubre de l’any 1888 son pare es tornà a casar en una dona anomenada Vicenteta Barberà (qui tenia dos fills i també s’havia quedat viuda en temps del còlera). En eixe moment, Sunción tenia 21 anys i era una jove amb un fort caràcter. Per això, com “s’auela” materna, Maria Rosa, havia mort en maig d’eixe any i en la casa familiar sols vivia son tio José, qui era fadrí, sembla que ella va decidir anar a viure en companyia seua, ja que també tenia part en la casa, per herència. Per això, quan ella va eixir de casa per a casar-se va eixir d’allí (de la casa del raval), i allí va ser on va decidir ficar-se a viure en companyia del seu home. I bé per eixe temps, o bé temps després, ella li va comprar la casa a són tio, el qual es va quedar en el dret d’usdefruit, i així evitava futures complicacions en els seus tios o cosins.
En este punt cal assenyalar que eixa casa era, des de mitjan segle XVIII, propietat dels seus avantpassats Sanz (anomenats de malnom “Agustins”). Era una casa gran, en corral i almàssera (la qual tenia tres grans premses de fusta), i per darrere la tancava la sèquia mare (i en els anys, fins a dia de hui, popularment seria coneguda com “la casa o l’almàssera dels Bollos”).
Com a peculiaritat, al costat mateix, a la banda de dalt, estaria la casa i almàssera dels “Tona”, propietat del tio Tonet “el Botiguero” i la tia Dolores “la Tona”. El fet d’estar les dos almàsseres juntes em fa pensar que tal volta amb la partició de l’anterior casa, un tros de l’antiga almàssera dels Sanz el comprara el tio “Botiguero”, ampliant-lo i creant la seua almàssera, a la que també tancava la sèquia.
Tornant als novençans, a l’any del seu matrimoni, el 4 de març de 1891, a les deu del matí, va nàixer el seu primogènit (i protagonista de la nostra història), Vicente Barberà Juanes, qui al poble seria conegut com Visantet “el Bollo”. Ara bé, abans de l’any, degut a que sa mare s’havia tornat a quedar embarassada i li s’havia tallat la llet, hagueren de buscar-li una dida o mare de llet, i l’elegida va ser Filomena Ortiz Añó, que vivia en la plaça del Castell, i qui el dia 26 de desembre havia tingut un xiquet anomenat Vicent Ortiz Ortiz, més conegut com Vicent “de Rana”. Per eixe motiu, a partir d’eixe dia els dos Vicents, a banda d’amics, serien germans “de llet”.
Degut a que, en maig de 1891, sa tia Rosa Maria (qui era germana de sa mare i vivia al carrer Sant Jaume), va morir als 25 anys com a conseqüència del part de la seua tercera filla, i abans de morir-se li va demanar a Sunción que “cuidara i mirara sempre pels seus xiquets”, Visantet es va criar en els seus cosins Vicent i Marieta, ja que sa mare va complir en la promesa que havia fet i va cuidar i criar als seus nebots (desgraciadament, la tercera xiqueta, de nom Asunción, va morir als dos mesets… i el seu cunyat es tornà a casar dos anys després).
Per altre costat, Visantet sols coneixeria a “s’auelo” Jaume Juanes i a “s’auelo” Isidro Barberà (qui vivia a la plaça de l’església), encara que este va morir en desembre de 1894, quan ell només contava tres anyets (curiosament, a este home sembla que de xicotet, com estava grosset, li deien:-Va, que pareixes un bollet!! – en al·lusió al bollet de xocolate, que era redonet i grosset. Quan va créixer, aplegà un moment que van dir: –bollet no, bollo, bollo!!… – i per eixe motiu “Bollo” que se li quedà a d’ell i als seus descendents). Pel que fa a les seues “ueles”, Rosa Maria havia mort a raó del còlera en 1885 i Vicenta molts anys abans.
Quan Visantet tenia un anyet, va nàixer la seua germana Mª Asunción (1892), seguida d’Encarnació (1895) i Adela (1897), naixements amb el que la família es completaria. Ara bé, com es sol dir, sempre hi ha una de cal i altra d’arena… i en ocasions les desgràcies es presenten sense avisar i ens fiquen a prova.
L’any 1898 es va donar un greu episodi de pallola (sarampión) al poble, i aquest afectà a moltes famílies, una de les quals va ser la dels “Bollos”. El 23 de setembre va morir Encarnació, als tres anyets, a les set de la vesprà. El 30 de setembre moria Sunción, de sis anyets, a les 10 del matí; i el dia 2 d’octubre va morir Adela, en un anyet, a les tres del matí. De forma que en 11 dies van morir les tres xiquetes de pallola (i un dels testimonis que anà els tres dies a notificar-ho va ser son tio Sidro “el Roig”, el meu “tatarauelo”).
Anecdòticament i en una d’eixes aparents contradiccions que té la vida, el dia que Visantet va rebre la primera comunió, pel matí l’arreglaren a ell per anar a l’església, i en tornar, van haver d’amortallar a una de les xiquetes.
En agost de l’any següent va nàixer el seu germà Emilio (1899), seguit d’Ismael en 1900 (qui va faltar als cinc mesos, l’any següent). Al nàixer un altre xiquet en 1902, també l’anomenaren Ismael (però esta va morir de meningitis, en 1905, als tres anyets). Seguidament va nàixer José en 1904 (però desgraciadament també va morir als tres anyets, en 1908), i per últim, en agost de 1906, va nàixer la seua última filla, a la que anomenaren Asunción.
Ara bé, a diferència de Visantet que sempre va tindre una salut bona i forta, Emilio i Sunción van estar sempre més delicats… encara que com podrem vore, al final ells dos van ser els que van tindre una llarga vida i van perpetuar la descendència familiar.
Passaren els anys i Visantet es va dedicar a la terra a l’igual que son pare, qui era llaurador, però a banda també treballaria en l’almàssera (i no se si tal volta, en ocasions, ajudaria a “s’auelo” Jaume en el forn familiar). No obstant això, sembla que en caràcter es pareixeria a sa mare, una dona desimbolta, en temperament i decisió, que no tenia por de res i de ningú. Ell sabia llegir i escriure, era molt obert de ment i de caràcter i es feia de voler, motiu pel qual era molt apreciat al poble.
Un dia va conèixer a una xica anomenada Maria Dolores Eugenia Esmeralda Calbo Juanes, més coneguda per tots com Doloretes “la Calba” i es va quedar prendat d’ella. Ella era natural d’Alfarp, filla de “l’auelo Calbo” i de Vicenta Juanes Calbo, i tenia un any menys que ell (ja que va nàixer al carrer del Forn, en novembre de 1892). El que passava és que ella ara vivia en Llombai, en el carrer Sant Vicent, ja que son pare, a l’haver-se tornat a casar en 1904, s’havia traslladat a viure allí (en companyia dels seus fills menuts: Maria, Ismael, Josefina i Doloretes), ja que era on vivia la seua segon dona.
De Doloretes conten que li semblava més a sa mare, tant en el físic com en el caràcter; era guapa i templà, en bon cor i en un caràcter dolç, però tota la vida va estar delicà de salut. Sabia llegir, escriure, brodar i era freqüent en ella també resar.
Ella, en conèixer a Visantet també es va enamorar d’ell, i això va suposar l’inici d’una relació, que en casa d’ell seria ben vista i acceptada, però no així per part del pare d’ella. En un primer moment solament creuarien alguna mirada, després intercanviarien alguna paraula i ja més avant… començarien a parlar. Ara bé, eren altres temps i com a tal, per a ficar-se a festejar de forma oficial i seriosa, el novio havia de fer la “demanà”, ja que si no, no podia dir que era la seua novia… perquè feia falta el consentiment patern.
Visantet, decidit, ho va intentar en varies ocasions però no va tindre sort, ja que quan ell anava mai estava “l’auelo” Calbo en casa i, per tant, encara que estava la seua dona Amparo Ortiz, no podia demanar a la novia. Però això, en compte de desil·lusionar-lo, el va fer persistir encara més. I és que quan no li ficava una excusa, tenia faena o no podia atendre’l, cosa que en certa forma l’exasperava. I encara que ho va intentar a poqueta nit (com era costum) a distintes hores, no ho va aconseguir.
Mes arribà un dia en el que Visantet es trobava llaurant un camp seu en el Cotelló (en terme de Llombai), i va vore aplegar a “l’auelo” Calbo al bancal de baix (el qual era de la seua dona Amparo). Sense pensar-ho, quan va vore que l’altre estava ja llaurant, deixà el seu animal, s’espolsà la roba, es va dirigir on estava i li va demanar “la mà” de Doloretes per a poder festejar en ella. Davant aquesta declaració, “l’auelo” Calbo li va dir: – Xiquet, tu creus que açò es manera de fer la demanà?
Al que Visantet li contestà: – Pues si senyor, si que és manera. Perquè si vostè no em fugirà, jo haguera anat a sa casa. Però com va fugint-me i no està mai ni em pot atendre, sapia i entenga que ací estem en una parcel·la que es seua, no es meua, i per tant, en part es com si estiguera en sa casa, i per això és ací on li ho demane.
Sorprès, “l’auelo” Calbo li va replicar: –Xe, ningú m’he “l’ha clavat” només que tu!! – admetent que Visantet tenia raó i que l’havia agafat d’imprevist.
Callat durant un temps, finalment no va poder trobar cap excusa per a impedir el festeig, ja que Visantet també era de “bona família”, i finalment va acceptar el que poguera començar la relació en la seua Doloretes. En part, perquè també sabia que en poc de temps se n’aniria a servir i això, tal volta, poguera tallar o acabar amb el festeig.
D’eixa forma pogueren començar per fi a ser nóvios. No obstant això, prompte arribà el temps del sorteig de quintos i, casualitat o no (ja que “l’auelo” Calbo tenia bones amistats en la capital i en eixe temps era jutge de pau), Visantet va ser elegit com a soldat i, a més, va ser destinat a Àfrica. Això era l’any 1912, any en que s’havia establert el Protectorat Espanyol en el Marroc, a partir del Tractat de Fez (eixe any, degut a l’aprovació per Reial Decret de la “ley de Reclutamiento y Reemplazo del Ejército”, de l’aleshores president del govern, José Canalejas, es va implantar la obligatorietat del servici militar. Això volia dir que no podia anar ningú en lloc d’un altre, com en ocasions anteriors, sinó que el servici militar era personal i insubstituïble, i no se consentien les redempcions).
Per eixe motiu, Visantet se’n va anar a Àfrica, on en principi estaria entre dos i tres anys, tal i com marcava la llei. Ara bé, “feta la llei, feta la trampa”, i posteriorment es va crear la figura de “mosso de quota”, per la qual, pagant una quantitat de diners, encara que ningú podia reemplaçar-te, si que podies acurtar el termini de permanència en les files i inclús canviar el lloc on prestar eixe servici i millorar de destí.
Tal volta els seus pares pagaren alguna quantitat per a que tornara abans, o tal volta no. Malauradament no es recorda eixe detall ni hem trobat informació o documentació sobre eixe fet. Sols es sap que Vicent va estar en Àfrica servint. En qualsevol cas, durant tot eixe temps va escriure i es va cartejar en la família i en la seua volguda Doloretes, ja que en contra d’apagar-se eixa passió que sentia per ella, esta va créixer, a l’igual que li va passar a ella. I és que segons diuen, quan l’amor és autèntic i verdader, la flama aguanta i creix. Per la seua banda, ella també li escrivia i li enviava cartes. I precisament, pel fet d’estar més d’un any en la mili i en Àfrica, començà el costum entre els joves militars d’enviar una fotografia seua, en uniforme, a les novies i a la família com a record. Per això, alguns dels retrats més antics que es conserven són eixos.
Per altre costat, la sort el va acompanyar durant eixe temps en Àfrica, ja que la situació va estar prou calmada i sense conflictes ni greus incidents, com en anys anteriors, i va haver una relativa pau (hem de pensar que des de juny de 1911 fins a maig de 1927 es va donar la Guerra del Rif, encara que va haver diferents moments de pau, enfrontaments, etc).
De nou en la terreta, Visantet es va dedicar a la terra i a l’almàssera, junt als seus pares. Per contra, en el forn sa mare (qui se l’havia quedat), va col·locar al seu cosí Vicent “Catxapí” per a que treballara allí, de forma que continuava mirant pel nebot i li donava un ofici, ja que “l’auelo” Jaume estava molt major, i ell li havia ensenyat l’ofici de forner. I quan en març de 1915 va morir “l’auelo” Jaume, Sunción li arrendà la casa i el forn al nebot perquè vivira allí.
En part perquè l’almàssera era molt vella, en part perquè les coses els anaven bé a la família, econòmicament, i també per iniciativa de Visantet, qui volia modernitzar-la, en eixe temps van tirar la casa i la van fer nova, així com van reformar tota l’almàssera i van substituir les antigues premses de fusta per premses de ferro colat (i aprofitant la fusta de les antigues premses, ja que era bona, van fer les portes de la casa i les de “l’eixida”, que encara es conserven). En este punt, la tia Sunción i el tio Vicent van voler fer una casa de categoria (que no tinguera res que envejar ni dir a la dels “Calbos” o els “Miquel Antonis”, dos de les famílies més preponderants al poble, en eixe temps; o a la de la tia Maria “la Palera”), i com a exemple, la façana la van fer de “caravista”, les dos alacenes i la banda del fumeral la van xapar tota de taulells de ceràmica de Manises, i l’escala la van haver de fer dos voltes, fins que la feren com volia la tia Sunción, sent tota una novetat en aquella època, en una barana de ferro i una bola de bronze (ah, i també cal senyalar que part de l’almàssera també estava xapà en taulells ceràmics). Tot açò va ser en l’any 1916, com va quedar testimoniat en les pròpies reixes del carrer.
També convé assenyalar que Visantet sempre va mantindre molt bona relació en els seus pares (així com en son “tio-uelo” José, qui vivia en ells); a l’igual que sempre va mirar pels seus germans, ajudant-los i cuidant-los.
Al tornar a estar ací, de nou començà el festeig real entre Visantet i Doloretes, i com ella continuava en Llombai, a poqueta nit i després de treballar, ell anava a festejar, per “la Travessa” (la senda que comunicava Alfarp i Llombai), i Doloretes eixia a esperar-lo en companyia del seu germà xicotet Gerardo, qui era un xiquet i feia de “carabina”. I com Doloretes havia fet molta amistat en Jesusa Bisbal (una xica que vivia tres cases més avall d’ella, en el carrer Sant Vicent), com ella festejava en un llombaí anomenat Vicente Cardona Ferrando (que segurament seria conegut al poble com Vicente “Calsaeta”), les dos parelles s’ajuntaven sempre, junt a una amiga d’elles que era fadrina i a qui li dien Trinita “la de la Farmàcia”, i en el xiquet, Gerardo, ja que no estava ben vist que els nóvios anaren o estigueren “a soles”.
Hem de pensar que en aquell temps el festeig durava anys i anys, i les coses eren molt distintes. Segons algunes versions, “l’auelo” Calbo, una vegada el va tractar, si que el volia i l’apreciava; però segons altres versions, va continuar sense voler-lo. I açò era, en part, perquè a diferència d’altres gendres i persones, Visantet, pel seu caràcter, no es deixava manar per ningú, cosa que per un costat admirava “l’auelo” Calbo, qui apreciava la valentia, però per altre costat no li agradava, perquè no el podia influenciar ni manar d’ell.
Siga com siga, el temps passava i el festeig s’allargava. En estiu, com anaven a “veranejar” a la paridera dels “Calbos”, Visantet acudia allí a poqueta nit, on s’ajuntava en Micalet Sanz “el Resaor”, qui festejava en Josefina (la germana major de Doloretes, que encara quedava fadrina), així com en Vicente “Calsaeta”, ja que Doloretes s’emportava a les seues amigues Jesusa i Trinita també allí i, entre passejos, xarrar i jugar a la baralla passaven la vetlà.
En 1918, quan la seua germana Maria “la Calba” i Pepe Aparisi van tindre a la seua filla Visantica, feren padrina de la xiqueta a Doloretes (la qual també ho era del seu germà Gerardo). En estes celebracions l’acompanyaria Visantet, a l’igual que en el bateig de Salvador, fill de Salvador Añó “el Segonero” i de Vicenta Añó, matrimoni amb qui tenia molt bona amistat i que la feren a ella padrina del seu xiquet, eixe mateix any.
Com hem dit, Visantet era una persona que mirava pel poble d’Alfarp i no li donava pena res, és més, sa casa sempre estava oberta per a tots. Un exemple el tenim en vespres de Diumenge de Rams, quan… com no sabien on portar-ho, ell obria portes i, en el corral de la casa, els esporgadors deixaven tots els rams d’olivera per a l’endemà, d’on ja els treien de bon matí i els portaven a la plaça de l’església. I en eixa idea de que el poble prosperara, ell va ser un dels que va prendre la iniciativa, junt al tio Estudiant (un germà de Doloretes), per a comprar els Montes i posteriorment fundar la Societat.
Eixe mateix any de 1918 es van reunir en Vicent Sanz Pérez, de la família dels “Martellanos”, per a comprar-li els Montes i, a principis del mes de novembre, van haver d’anar a Montroi, a casa del notari don Francisco García Martínez. Precisament eixos dies, segons conten, havia hagut inclús una nevà… i el dia que havien d’efectuar el primer pagament es va desencadenar una forta tronà. Sa mare, la tia Sunción, no volia que Visantet eixirà de casa i ell li va dir: – Mare, si no anem hui, Alfarp es queda sense montes!!! – i ell, junt al seu cunyat Salvador “l’Estudiant” i el cunyat d’este últim, Miquel Antoni Barberà, anaren en un “cambriol” sense vela, conduit pel tio Tartanero, a casa del notari, i inclús comentaven que van travessar un camp en gel i restes de neu (ignore si a banda, eixe dia, va anar algú més en ells). Com anècdota, les primeres 2.500pts que havien de pagar les portaven en un saquet de berena.
Uns dies després, el dia 12 de novembre, però esta vegada ací en el poble, s’acabaren de comprar els montes (situats en la partida de la Serra i de les Serretes, amb una extensió de 10.203 fanecades i 75 brases), pel preu de 10.204 pts. (de les quals 2.500 pts. ja les havien abonat). I a continuació es va constituir i fundar la “Sociedad Montes de Alfarp”, davant el mateix notari, el senyor vicari i la presència de diversos socis fundadors que havien acudit a la Casa Consistorial (hui diríem Ajuntament), a tal efecte. I després de redactar les capitualcions i articles de constitució, per unanimitat, Visantet “el Bollo” va ser elegit com el 1r president de la Societat de Montes (i son tio Sidro “el Roig”, el meu “tatarauelo”, junt a altres dos socis va ser elegit membre de la comissió que s’encarregaria de medir i avaluar els terrenys roturats dels montes, per valorar-los i decidir com explotar-los).
La primera Junta Directiva va estar en funcionament fins a l’1 de gener de 1920, moment en que va prendre possessió la nova Directiva. Esta primera junta, de la qual Visantet era el president, va tractar de ficar en clar els terrenys que s’havien venut per part de la Societat, per a desllindar-los i donar-los de baixa en la contribució, així com van proposar arrendar l’espart i la cacera dels Montes en unes condicions determinades. També van senyalar que si algun membre de la Directiva o algun soci haguera de realitzar alguna faena de comissió o representació de la Societat, hauria de percebre una dieta de 5 pts. a càrrec dels fondos (més els costos de la diligencia o el tren per anar a València, cas de necessitar-ho). Ara bé, pareix ser que van haver algunes reclamacions per part de l’anterior propietari i hagueren de vores momentàniament en plets i advocats. I totes les reunions es realitzarien en la Casa Consistorial (ubicada en l’actual plaça de Baix, en el que hui és la Biblioteca), ja que la Societat no comptava amb un local propi.
(De la història de la Societat de Montes vaig parlar ja en un article al llibre de festes del 2018).
Visantet i Doloretes volien casar-se, ja que portaven molts anys festejant i l’edat anava passant, i així ho van plantejar a les seues famílies. Ara bé, mentre la tia Sunción i el tio Vicent ho veien be i amb il·lusió, “l’auelo” Calbo no ho mirava amb els mateixos ulls. La raó era que la seua filla estava delicà i, en ocasions, tenia alguna crisis o es ficava malalta… i segons algunes “llengües”, “l’auelo” Calbo tenia por que es casaren, es morira Doloretes, i que l’herència anara a parar a l’altra família (i es que encara que diuen que “qui té diners té tot adreç, i qui no te diners no te res”, en ocasions i en temps antics, els diners podien separar i dificultar molt les relacions).
Siga la raó que siga, Visantet li va fer la demanà per a casar-se, i “l’auelo” Calbo li va dir: – Toca home, que encara és prompte. A més, Josefina encà no s’ha casat!!
Al que Visantet li contestà: –Home, i jo que tinc que vore en això? I perquè Josefina no vullga casar-se, jo perquè no m’he de casar?
I “l’auelo” Calbo li replicà: – Tin paciència, xiquet. Deixem passar un temps… i ja ho raonarem!! – i sembla que aquesta petició es va repetir varies vegades, sense èxit.
(Una cosa a comentar és el fet que, antigament, els germans “havien” de casar-se en ordre d’edat, ja que sinó, era com assenyalar o marcar al germà o germana major com a que ja es quedava fadrí o fadrina… i com era “lo normal”, i en este cas Josefina no havia parlat encara de casar-se, son pare es va excusar en açò… deixant que passara el temps).
Però un altre factor indirecte seria el que finalment impediria la unió d’estos enamorats, privant-los de la felicitat i l’alegria. En 1918 es va escampar per tot el món la malconeguda com “Grip Espanyola”, que duraria fins a la primavera de l’any 1920. A diferència de l’epidèmia del Còlera de 1885, que va afectar amb més força i virulència al poble d’Alfarp, en aquesta ocasió este seria el poble amb menys casos, en proporció a Llombai i Catadau.
Però el destí és capritxós i en un dels últims “coletasos” de la pandèmia, Visantet va caure malalt i va morir de broncopneumònia, a les dos de la matinà, del dia 1 de febrer de 1920. Tenia 29 anys. Açò va ser un colp grandíssim per als seus pares i germans, però sobretot per a Doloretes.
Visantet va ser soterrat en una caseta al costat del panteó dels Calbos i, en la seua làpida blanca, sa mare va manar que esculpiren a Sant Vicent Ferrer i a la Dolorosa, en al·lusió a eixe amor entre el seu fill i Doloretes. A la tia Sunción li va afectar moltíssim aquesta pèrdua.
I pel que són les coses, Micalet i Josefina “la Calba” es van casar finalment en agost de 1921, però ara ja no hi havia solució ni consol per a Doloretes, ja que havia perdut al seu novio.
A partir de la mort de Visantet comença l’inici de la mort de Doloretes, ja que sempre havia estat delicà de salut, però ara havia perdut la il·lusió i les ganes de viure, no volia menjar, i la pena i el desconsol la van fer anar apagant-se poc a poc. Arribà un moment en que la van portar a Alfarp, ja que ella caigué malalta de tuberculosi, i cada vegada estava més dèbil i melancòlica. I allí els tres es van instal·lar, en la casa que havia comprat son pare, en el carrer de l’Abadia, al costat de l’església. Doloretes sempre havia fet bona lliga en la seua “madrastra” Amparo, i ella va ser la que va estar cuidant-la, atenent-la i vivint en Alfarp durant tot el temps que va durar la malaltia i agonia de la seua fillastra.
La seua germana Vicenteta i la seua cunyà Maria Agustina (dona de “l’Estudiant”), també anaven molt a cuidar-la i estar en ella, i quan venia l’hora dels dinars o sopars ella no volia alimentar-se. Quan li deien: –Menja Doloretes. Per favor, menja!! – ella sempre els contestava: – No vull menjar. Vull morir-me “pa” anar-me’n en el meu novio!!!
Finalment, Doloretes va faltar el dia 3 de juny de l’any 1924. Tenia 31 anys, i va ser el seu germà Salvador “l’Estudiant”, qui era el jutge de Pau, qui ho va manifestar en l’Ajuntament.
Quan la van soterrar, cabia la possibilitat de ficar-la en una caseta pràcticament al costat de la que ocupava Visantet (en la que ara està soterrat Pepet “el Calbo”), però “l’auelo” Calbo no va voler, i va dir que l’havien d’enterrar a l’altre costat, dalt d’on estava sa mare. I així va separar als dos enamorats, que ni pogueren casar-se en vida, ni estar junts i al costat després de la mort. Ara bé, en la làpida blanca de Doloretes es va respectar el seu desig, i van esculpir a la Dolorosa i Sant Vicent Ferrer, simbolitzant així eixa “unió” de la parella.
(I coincidències que té la vida, a banda de perdre als seus amics, en juliol d’eixe any de 1924, la seua amiga Jesusa també va vore com el seu novio Vicente “Calsaeta” moria de malaltia, als 26 anys. Ella ja mai més va festejar en ningú, ni es va casar).
En honor de Doloretes, la seua germana Josefina li ficà a la seua filla Dolores, quan esta va nàixer en 1926, encara que seria coneguda com Lola “la Calba”; d’igual manera, el seu germà Salvador “l’Estudiant” li va ficar el nom de Dolores a la seua filla xicoteta, quan esta va nàixer en 1930, qui és coneguda per tots com Lola “l’Estudianta”. A banda, “l’auelo” Calbo va manar fer un gran retrat de Doloretes en un marc dorat, per a recordar-la, així com el tio “Estudiant” també conservà una imatge seua, de cos sencer, que encara podem admirar en sa casa.
Pel que respecta a la família dels Bollos, la tia Sunción va manar fer un retrat dels dos (fet inusual en eixa època, i més sense estar casats), i així, junts i units en una gran fotografia, els va tindre penjats en sa casa… ja que simbòlicament ella sempre la va voler i la considerà la seua nora.
Pel que respecta als seus altres fills, estos es van casar en dos germans de la família dels Miquel Antonis (repetint-se la història dels Miquel Antoni i els “Calvos”, de manera que les tres famílies quedaven entrellaçades), de forma que:
– Emilio Barberà Juanes “el Bollo” es va casar en Maria Barberà Calvo “la Calva”, en abril de 1927, i fruit d’aquest enllaç naixerien dos fills: Maria i Emilio.
– Sunción Barberà Juanes “la Bolla” es casà en Miquel Antoni Barberà, en abril de 1929, i d’esta unió naixerien: Miquel Antoni, Sunción, Lola i Vicent (i un xiquet que va morir a l’any).
En el seu cas, Sunción sempre va tindre molt present i en el record al seu germà, i en honor seu anomenà al seu fill xicotet. D’igual manera, com l’home era nebot de Doloretes (al ser fill de Vicenteta “la Calva”), i també la tenien molt present en casa, a la segon filla l’anomenaren Dolores, encara que tots la coneixen com Lola “la Bolla”.
I ací acaba la història d’estos dos enamorats alfarbins: Visantet i Doloretes, per a que puguen ser recordats i honrats… i la seua història no s’oblide. Ara, si aneu al cementeri i passeu per davant de les seues casetes, podreu saber quan es van voler, i com el destí i les circumstàncies els separaren i els privaren de poder viure un futur, formar una família i estar junts fins el final, desencadenant el drama d’esta passió.
Sols ens queda pensar que:
“Visantet i Doloretes
es volgueren en tanta intensitat,
que per sempre disfrutaran
del seu amor en l’eternitat!!”
In Memoriam!!
