Hi ha histories i conflictes que han quedat oblidats pel pas del temps, amagats per altres més destacats. I una d’eixes contalles, segons el meu parèixer, han sigut les Guerres d’Àfrica, les quals han quedat eclipsades entre la Guerra de Cuba i la Guerra Civil Espanyola, encara que en el seu temps si que van tindre un gran impacte.
Es cert que en una ocasió ja vaig parlar de la I Guerra d’Àfrica (1859-1860), i la participació d’un catauí en eixe conflicte. D’eixe per a més avant contar-vos uns fets sobre la Guerra de Melilla (1909-1910), així com diverses anècdotes de la pròpia Guerra del Rif (1911-1927). Però ara vull centrar-me en una part d’esta última guerra, la del Rif, concretament en la història de dos joves que mai més tornaren a casa… i en el cas d’un d’ells, este dissabte passat, 24 d’octubre, es van complir 95 anys de la seua desaparició.
A més a més, altra efemèride destacada, de la qual enguany també es commemoren els 95 anys, va ser el “desembarco d’Alhucemas”. Aquest va ser un desembarcament militar dut a terme per l’exercit i l’armada espanyola junt a un contingent aliat francès, realitzat el dia 8 de setembre de l’any 1925 a Al-Hoceima, sent considerat com el primer desembarcament aeronaval de la història mundial i que propiciaria la fi de la Guerra del Rif (curiosament, aquesta fita seria després el referent per a organitzar i preparar el famós “desembarco de Normandia” durant la II Guerra Mundial).
La Guerra del Rif va ser un conflicte originat per la insurrecció de les tribus que vivien en la regió muntanyosa al nord del Marroc, coneguda com el Rif (capitanejades per Abd el-Krim), contra l’ocupació colonial d’Espanya i França, encara que afecta majoritàriament a les tropes espanyoles. Esta guerra s’allargaria en el temps, sent una guerra de desgast i de guerrilles, prolongant-se des de juny de l’any 1911 al mes de maig de 1927.
Per a les històries que ara ens ocupen i vaig a contar-vos, ens hem de remuntar als anys finals del conflicte, després del desastre d’Annual (1921), i a la figura de dos xics que van ser destinats al Protectorat Espanyol: el jove llombaí Ramiro i l’alfarbí Tonet “el Presumo”.
En este punt també cal assenyalar que algunes cançons d’eixe temps s’han conservat i encara es recorden… transmetent-nos una part de sentiments o vivències que els propis soldats cantaven, com per exemple esta que ací d’eixe escrita per a que no es perga.
Les guerres normalment són impopulars per als joves que les pateixen i per a les seues famílies. En la Guerra del Rif o del Marroc este sentiment encara es va incrementar més, principalment en les classes mes humils, ja que estes es van vore més perjudicades i exposades a anar al front i jugar-se la vida per falta de recursos. A banda, la por a anar a Àfrica després del desastre d’Annual (1921), va estar present en la majoria dels casos. I es que després de la catàstrofe, l’exercit espanyol tractaria de recuperar el territori perdut, encara que materialment fora incapaç. Ara bé, faria “acopio” de queviures, homes, materials, armes… i en un principi optaria per una política de contenció orientada a impedir l’expansió de la zona insurrecta i rebel (puix Ab el-Krim havia creat la República del Rif). Per això les accions militars van ser més limitades i de caràcter local, però així i tot, la inestabilitat i el perill era patent. Per altre costat s’havia iniciat ja una depuració de responsabilitats del “desastre” (l’Expedient Picasso) i l’opinió pública, política i militar estava dividida entre abandonar definitivament el Protectorat o reiniciar de forma immediata les operacions militars i així poder controlar-lo i dominar-lo de nou.
En mig de tot açò que res els importava, dos joves del Marquesat es van vore envoltats per les circumstancies. Ací estan les seues històries:
* Antonio Barberà Llorens va nàixer en Alfarp el dia 15 de març de l’any 1901 i era fill d’Emilio Barberà Corberà i de Maria Llorens Domínguez.
Vivien en la plaça del Hom (actual plaça de Baix, nº 3, just al costat de la Biblioteca, en la casa cantonera que dona cap al Raval), i de germanes tenia a Maria, Emilia, Antonieta, Amparo i Pilar. A més a més la família era coneguda pel malnom “dels Presumos” i per tant, ell al poble seria conegut com Tonet “el Presumo”.
D’ell conten que tenia molt bon caràcter i era molt volgut pels seus, principalment per les germanes. Des de jovenet, per a guanyar-se la pesseta, es va ficar anar en son pare a vendre garrofes, armeles i altres productes en el carro, sent una espècie de comerciants (anteriorment son pare havia sigut arrier).
Curiosament es va ficar a festejar en una cosina “prima” seua (o cosina segon) anomenada Tereseta “la Presuma” (mentre que la seua germana Maria es va ficar a festejar en el seu cosí i germà de Tereseta, anomenat Micalet “el Presumo”, sent dos germans festejant en altres dos germans… i tots ells “Presumos”).
Per desig dels seus pares en l’any 1918, van anar tota la família a Alzira en el carro i allí es van fer un retrat familiar per a la posteritat (sent l’única imatge que es conserva de Tonet).
En eixos anys, el temps del servici militar era de 3 anys. Ara bé, per aquells que tenien recursos hi havia una opció i era la “cota” o “redempció en metàl·lic”. A l’inici de les Guerres d’Àfrica estava l’opció de pagar un “home de cota”, de forma que els senyorets o els fills de famílies més benestants es podien lliurar i que un altre home, pagat, anara en el seu lloc a la mili o al front. Però eixe sistema impopular va ser abolit en 1912, establint-se entre altres coses que la prestació militar, per la seua condició personal, no admetia la substitució. No obstant això, ja diuen que “feta la llei, feta la trampa” i davant la necessitat de mantenir els recursos que fins eixe moment havien tingut a l’exercit per eixos mitjans, ara s’instaurava una nova fórmula que encara que no eximia a ningú de prestar el servici, amb una determinada quantitat econòmica podia reduir-se dràsticament el temps a la mili i lliurar-se d’anar al front en cas de guerra, amb el que de nou es manifestaven grans desigualtats per a la prestació del servici militar. I així, sembla que si pagaven 1.000 pts els mossos solament estarien deu mesos en files i si la quota era de 2.000 pts es podia reduir fins a cinc mesos.
Arribà l’any 1922, i el 22 de gener tots els joves que havien nascut en 1901 van ser cridats a l’Ajuntament (que en eixe temps era l’edifici actual de la Biblioteca, situat en l’actual plaça de Baix, tot just al costat de la casa de Tonet). Allí es van presentar i es va comprovar que constaven en els registres civils i eclesiàstics. El 19 de febrer es va realitzar el sorteig i Tonet va traure el número 3 (mentre que el seu cunyat Lisardo Ortiz Ortiz, qui festejava en la seua germana Amparito, va traure el número 7). Posteriorment, el dia 5 de març, van anar i van ser medits (Tonet tenia una talla de 1’66m). En el seu cas, ell va dir que sabia llegir i escriure i que no tenia res que al·legar per anar al servici militar.
No obstant això, son pare, el tio Emilio, si que tenia algo que dir o, mes bé, algo que fer, puix encara que tenia cinc filles, sols tenia un fill i no estava disposat a que l’enviaren a Àfrica a la guerra, i es jugara la vida. I per eixe fet va decidir pagar “la cota” i tractar de lliurar al fill el més possible (segons la seua neta Milieta, va pagar la “cota dobla”, el que ens fa suposar que pagaria 2.000pts, per a lo qual hauria de vendre, segurament, alguns camps).
A l’arribar a València Tonet i el seu cunyat Lisardo, ell va ser destinat a Intendència, i encara que els dos estaven al mateix quarter, cada u va ser assignat a una companyia distinta. El quarter era l’anomenat Sant Joan de Ribera, situat a l’Albereda, i estava dividit en infanteria (el pavelló nord) i cavalleria i intendència (el pavelló Sud). Durant uns mesos van estar allí i sembla que per algun motiu, van dir que la companyia en la que estava Lisardo aniria a Melilla al cap d’un temps a fer unes maniobres, tal i com ell li ho va contar a la seua novia Amparito un dia que vingué de permís (o de “rebaix” com es solia dir). Però algo va passar (encara que no està clar), i finalment variaren les ordes i la companyia elegida per anar a Melilla va ser la de Tonet (noticia que també li comunicà Lisardo a Amparito).
Fora per la causa que fora, la companyia de Tonet se n’anà a Melilla en eixe any de 1922. Allí havien d’estar en principi solament 18 dies de maniobres. Ara bé, ell ja mai més tornaria a casa… i com solen passar les coses més transcendentals de la vida, la mort li arribà sense “enterarse”.
Als 8 dies d’estar en Àfrica (i per referències que han contat) Tonet es trobava pel Fondak d’Ain Yedida (un punt estratègic a les muntanyes entre Ceuta, Larache, Tetuan i Tànger, i que encara que venia a ser en origen una fonda o magatzem, en este punt també era una espècie de fortí). Un dia, ell i altre soldat van eixir a passejar a peu (tal volta anaven a buscar aigua), i tal i com anaven, van començar a sentir tirs.
Cal assenyalar que en eixa zona muntanyosa hi havien prou franctiradors o “pacos” (anomenats així perquè el so dels seus fusells en els barrancs sonava “pa” i l’eco sonava “co”), que s’aprofitaven de la dificultat del terreny i freqüentment fustigaven als soldats espanyols.
Al sentir tirs, Tonet i l’altre soldat s’amagaren darrere d’una pedra i mentre que ell es va quedar a l’aguait, l’altre es tirà a terra tapant-se el cap en les mans. Degut a que Tonet volia saber per on venien els tirs, per vore si hi havia perill i convenia fugir d’allí, en cuidao anava assomant el cap per a mirar. En un moment donat, l’altre xic li va dir: –No alces el cap, que ho pagaràs tu!! Gitat en terra i no t’alces, xe!!! – i quasi a l’instant, una bala perduda li va impactar en el cap, causant-li la mort a Tonet. Tenia 21 anys.
En eixe temps l’ajuntament d’Alfarp quedava al costat mateix de la casa dels “Presumos”, i tots els dies una de les seues germanes anaven allí a vore si havia arribat alguna carta d’ell, al que el secretari, Joaquin Rueda, els contestava: – Aneu a casa i no patiu, que si arriba una carta jo mateixa vos avisaré o vos la portaré!!
Però el que va arribar va ser una notificació de l’exercit a les autoritats contant la desgracia, fet pel qual, els primers que ho saberen van ser el secretari i el vicari del poble. La noticia prompte va córrer pels carrers i quan anaren a notificar-ho a la casa del difunt, algunes dones ja tenien els perols al foc en til·la per a tractar de calmar a la família quan esta “s’enterara”.
Els crits del tio Emilio al saber la mort del fill van ser desgarradors i sols dia: –Dugueu-me-lo sense cames, sense braços, però per la mort de de Déu, dugue-me-lo!!! Porteu-me al meu fill!! Que me’l tornen!! Que me’l duguen!!
Però en eixe temps les comunicacions i els mitjans eren més complicats i molt diferents a hui en dia, i i Tonet va ser soterrat al cementeri del “Fondak” (encara que posteriorment va ser traslladat al cementeri de Santa Catalina de Ceuta). Això va ser l’amargor de sa casa, i es que son pare dia que si ell l’haguera vist, encara que estiguera desfet, haguera pogut descansar. No obstant això, com allí es trobava servint un xic de Llombai, parent a la família dels “Rajolers”, este va agafar totes les pertinències de Tonet (com el seu rellotge de butxaca, la seua manteta, etc), i quan va tornar al Marquesat va anar a Alfarp i los les va portar als pares d’ell per a que les conservaren.
D’eixa forma dràstica es va truncar un futur i va portar la tristesa a sa casa (sa mare, segons contaren ja mai més tornà a ser la mateixa i va morir als pocs anys i son pare durant molt de temps no vullgué ni eixir de casa, puix havia perdut al fill i als diners). En memòria seua, les seues germanes van anomenar a distints fills seus amb el nom “d’Antonio” i s’encarregaren de mantindre’l sempre present en el record.
Molts anys després, el seu nebot Salvador Ortiz (fill de Lisardo i de la seua germana Amparito, i més conegut com Borín de “Lisardo”), junt a la seua dona Pepita “la Moreneta”, van anar a Ceuta, visitaren el cementeri, i en el monument dels caiguts en la guerra del Rif depositaren un ram de flors. Posteriorment, fa ara un o dos anys, Pepita, junt a la seua filla Maria José, va tornar anar per ensenyar-li on descansaven les restes del seu “tio-uelo” Tonet, sent els únics de la família que han anat a Àfrica a “fer-li la visita”.
I si açò li va passar a Tonet, l’altre jove que també tindria un destí paregut va ser un xic de Llombai, un any més xicotet i anomenat Ramiro, i esta es la seua història (la qual me la va referir per primera vegada la tia Presenta, neboda d’ell, quan tenia 102 anys):
* Ramiro Monzó Añó va nàixer el dia 6 de novembre de l’any 1902 a Llombai, i era fill de Félix Monzó Martínez i de Gràcia Añó Llorens.
Vivia en el carrer del pare Antonino Delhom (antic carrer del Pou, en el que hui es casa de Pepita “la Fina”), i de germans tenia a Gràcia, Visanteta, Félix, Vicent, Mercedes i Amparo.
A diferència de la gran majoria de persones en eixe temps, ell es va formar i sabia llegir i escriure. Conten que moltes vegades anava al bar i es ficava a llegir el diari, i molts homes majors que estaven allí li demanaven que llegira en veu alta per a enterar-se de les notícies i feia rogle, puix sabia llegir ben llegit i els homes disfrutaven escoltant-lo.
Quan va arribar el temps de fer el sorteig de les quintes per anar a la mili, el 7 de gener de 1923, els joves que eixe any complirien els 21 anys van ser cridats a l’ajuntament per a cotejar que eren els mateixos reconeguts en el registre civil i eclesiàstic. El dia 18 de febrer es va celebrar el sorteig i d’entre tots (que eren vint i quatre), Ramiro va eixir el número 1.
Com Espanya estava en guerra en el Protectorat al nord del Marroc, i en eixe anys de 1923 de nou començaven a donar-se conflictes i enfrontaments més directes en la zona del Rif, com a d’ell anaven a enviar-lo segur al front (puix en el sorteig havia tret el nº1), ell i Miguel Ruiz Lahoz (qui era quinto seu i germà de Pepeta, la dona del seu germà Félix, i qui havia tret el número 9), van decidir fugir a França i així lliurar-se d’anar a la guerra (davant la impossibilitat de poder pagar per a reduir el servici i que els enviaren al front). Front a aquesta decisió, sa mare si que estava conforme i inclús li va dir que ella li donaria uns pocs diners perquè no fugirà en les mans buides, però son pare, qui tenia prou de caràcter, quan es va assabentar li va dir que no i que ell aniria on anaven els homes!!!
D’eixa forma Miguel si que se’n va anar, convertint-se en pròfug, mentre que ell es va quedar i el 31 de març va ser medit en l’ajuntament (tenia una talla de 1’61m), va declarar que sabia llegir i escriure i que no tenia res que al·legar per anar a servir. I així, el dia 11 d’abril, acompanyats del síndic nomenat per l’Ajuntament, els quintos seleccionats van ser acompanyats a València davant la Comissió Mixta de Reclutament.
En este punt convindria recordar que en setembre d’eixe mateix any de 1923 es va produir el Colp d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, iniciant-se així una Dictadura Militar en Espanya. Este fet en part va afectar a Ramiro, ja que Primo de Rivera era partidari, inicialment, d’abandonar el Protectorat i centrar-se en la Península, pel que les accions en la zona del Rif es van suavitzar molt. Ara bé, en 1924 i davant nous atacs d’Abd el-Krim que obligaren a un replegament de les tropes espanyoles a les zones de Tetuan, Ceuta i Melilla, la decisió del dictador va canviar. A partir d’eixe moment es va convertir en un ferm partidari de passar a l’ofensiva, derrotar al líder rifeny i restituir l’autoritat espanyola al Protectorat.
Tornant a Ramiro, sembla ser que en un primer moment el van destinar a Ceuta i posteriorment a Larache, dins del Protectorat Espanyol del Marroc, en el Regiment Cazadores de Taxdirt 29º. Segons pareix, tant en un lloc com en altre, ell estaria destinat a les oficines, d’escrivent, aprofitant que sabia llegir i escriure i per tant, apartat de les línies de foc (durant eixos moments la guerra tornava a estar en marxa, puix el control del territori era ja una qüestió crucial per a les dos parts).
Allí hi havien mes llombains, com José Escrivà Colomer “Llosa”, i Paco Puig Sena “el Polit” que estaven en el mateix regiment. A banda, es possible que hi hagueren més coneguts, encara que per falta d’informació no conec mes referencies.
Durant eixe temps Ramiro va ascendir a Cabo i, com la seua germana Mercedes estava servint en València en el carrer Roteros, en casa d’un comte, li escrivia a d’ella. Pel que ell contava en les seues cartes estava bé, i sobretot tenia el ranxo assegurat, cosa que no tots podien dir en eixa campanya. I així anaren sabent d’ell i van rebre la seua foto en uniforme (hem de tindre present que al ser destinat a Àfrica i estar en guerra, a no ser que tinguera algun permís específic, no tornaria a casa fins acabar el servici militar).
Un dia, en octubre de l’any 1925, va a eixir a passejar junt a tres soldats més o a fer un reconeixement del territori. Tot anava bé fins que aplegaren a un pont i van descobrir a uns moros amagats baix d’ell. Al vores descoberts, estos van fer una descàrrega matant-los als quatre allí mateix. Ramiro tenia 22 anys.
Els companys, al sentir els tirs o al vore que no tornaven, van eixir a buscar-los i els trobaren mort junt al pont. Un dels que els va trobar va ser el seu amic Pepe “Llosa”. Els portaren a la caserna, els arreglaren i els van soterrar en un cementeri allí mateix en Larache. En memòria seua els seus companys li van fer una làpida que dia així:
“Aquí yacen los restos mortales del cabo de caballería Taxdirt 29º RAMIRO MONZÓ AÑÓ, que dio su vida a la patria el día 24 de octubre de 1925, al efectuar una descubierta en las inmediaciones de Lisa.
El regimiento de caballería Taxdirt 29º le dedica este recuerdo.
Arzila Larache
Año 1925”
La noticia de la seua mort va aplegar un temps després a Llombai, quan la família estava plegant les olives en el Sogrony. Segons sembla, a part del disgust, son pare s’estirava els cabells i dia que ell tenia la culpa de tot.
En record i memòria seua, quan en l’any 1932 la seua germana Amparo va tindre un fill, li va posar de nom Ramiro.
Ara, en el 95 aniversari d’eixa mort, i mentre vegem expectants la declaració de l’Estat d’Alarma i el “toque de queda” davant la pandèmia de la Covid-19, ací queden escrites estes lletres que pretenen ser un xicotet homenatge i record a estos dos joves soldats del Marquesat perquè no s’obliden. Uns joves que es veren embolicats en una guerra que res els importava… a l’igual que molt altres, però que tingueren la desgracia de no poder tornar més a casa, puix el seu destí estava en Àfrica.
Per acabar, i cintant el final d’un conegut poema, sol diré:
“pregueu tots per dos soldats, que al morir lluny de la terra, en ella estaven pensant”.
In Memoriam.
