Hi ha fets curiosos i propis de cada poble, i un dels que considere que pot ser interesant recollir, i a l’hora prou desconegut ja que mai s’ha escrit al respecte, es el dels noms de “la República” o “Guerra”, com a continuació contaré.
De xicotet, quan venia el dia de “la Pilarica” i anàvem a felicitar a ma tia Florea, la meua germana i jo no enteníem perquè, si li dien Florea, l’havíem de felicitar. I això va passar fins que vam “descobrir” que oficialment era Pilar, però que al nàixer en “el segon any de Guerra” l’havien anomenat Florea i així era com la coneixíem tots.
Açò que ara ens pot parèixer estrany, ja que a l’hora de ficar noms hui podem ficar els que preferim sense impediments legals, polítics o religiosos, fa anys no era així. I per exemple, en els anys 80 una majoria de noms havien de dur el “Maria” davant a l’hora del bateig (depenent del rector o funcionari que te tocara en sort).
Es cert que hi havia casos (i encara n’hi ha) en el que per motius familiars podia donar-se el cas de variar el nom d’un fill. Per exemple, mon tio Paco “Gràcia” (el germà de m’auela Pepica “la d’Alfarp), per a tots, família i veïns del poble, és conegut com Paco, però oficialment és Antonio, ja que son pare volia eixe nom mentre que sa mare volia l’altre. I quan “l’auelo” Isidro va dir que ell li havia ficat Antonio, “l’auela” Catalina va dir que molt bé, però que ella li havia de dir Paco. I com la gent del poble i tots sentien a la mare anomenar-lo així, Paco que se li quedà, a excepció del pare que sempre li va dir Antonio.
Però bé, tornant al que ens ocupa, ens hem de remuntar a finals dels anys 20 i principalment als 30, en època de la II República Espanyola, per a trobar als nostres “protagonistes” (tal vegada m’haja oblidat d’algú o alguna, mes he tractat de mencionar-los a tots). En principi, tots ells tenen una cosa en comú i era que els pares eren de tendència d’esquerres, ja foren republicans, comunistes o inclús anarquistes. I precisament amb el noms dels seus fills o filles van voler demostrar-ho, trencant en el santoral i mostrant els nous temps i els nous aires de llibertat que vivien o estaven a punt de viure (i es que a més, molts d’ells eren poc amics de l’església). Es cert que alguns van ser anomenats a l’igual que els seus progenitors i, com eren nom comuns, no van tindre problema. Per exemple a ma tia Tica, la qual va nàixer en abril de 1938, l’anomenaren Visantica a l’igual que a sa mare, encara que son pare era el secretari general de Izquierda Republicana ací en Llombai… Mes eixe no és el cas de les persones d’aquesta història.
Ara després parlaré de cada u d’ells, però primer ací vos els presente cronològicament:
– Seneida ——- *21 -6- 1926 – Orminsinda Añó (Alfarp) +
– Helios ——— *6 -7- 1929 – Vicente Noverques (Llombai) +
– Flora ———- *15 -8- 1930 – Flora Añó (Alfarp) +
II REPÚBLICA ESPANYOLA
– Llibertat ——- *15 -4- 1932 – Alida Orts (Alfarp) +
– Azucena ——- *12 -10- 1932 – Dolores García (Llombai) +
– Floreal ——— *20 -1- 1934 – Gerardo Pons (Llombai)
– Renacer ——– *11 -2- 1934 – Pepe Bonafé (Llombai) +
– Harmonia ——- *27 -3- 1934 – Maria Magdalena Puig (Llombai)
– Darwin ——— *2 -5- 1935 – Pepe Pons (Llombai)
– Llibertat ——– *24 -12- 1935 – Delfina Sanz (Alfarp)
– Leordin ——— *3 -2- 1936 – Rosa Leordina (Llombai)
– Marfil ———– *14 -1- 1936 – Consuelo Martínez (Llombai) +
– Nilo ————– *21 -4- 1936 – José Sabater (Llombai)
GUERRA CIVIL ESPANYOLA
– Esmaltina ——- *23 -10- 1936 – Maria Esmaltina (Alfarp)
– Progreso ——– *17 -12- 1936 – Vicente Cervera (Llombai) +
– Durruti ———– *6 -4- 1937 – Gerardo Bonafé (Llombai)
– Llibertat ———- *21 -5- 1937 – Edelmira / Llibertat Esteve (Catadau)
– Vida ————– *24 -7- 1937 – Josefa Sanz (Llombai)
– Universo ——— *30 -7- 1937 – Joaquin Sanahuja (Llombai) +
– Ascaso ———— *10 -10- 1937 – José Solà (Llombai)
– Florea ————- *6 -12- 1937 – Pilar Roig (Llombai)
– Electo ————– *30 -6- 1938 – Vicente Sabater (Llombai)
– Inicial ————– *1 -8- 1938 – José Garcia (Llombai)
– Helios ————– *11 -8- 1938 – Gerardo Sesé (Llombai)
DICTADURA FRANQUISTA – LA POSTGUERRA
– Helios ————– *14 -2- 1941 – Francisco Helios (Alfarp)
En alguns casos s’ha conservat la memòria i el motiu pel qual es va elegir eixe nom per al xiquet o la xiqueta, i en altres no. A banda, alguns van continuar sent anomenats així i encara els coneixem amb eixe nom, mentre que altres “el van perdre” i sols s’ha quedat com una anècdota. Siga un cas o siga l’altre, ací van les seues històries.
– SENEIDA era filla de Pepe Añó “el Botiguero” i de Salvoreta Barberà “la Traga”, i va nàixer el 21 de juny de 1926 al carrer Major d’Alfarp. Segons conten, son pare era molt curiós i com li agradava, llegia molt. Quan va nàixer la seua xiqueta li va voler ficar el nom de Zeneida (d’origen grec i que tal volta era un homenatge a la bella protagonista de la novel·la curta d’Ivan Turguénev: “Primer Amor”), però no el van deixar perquè no apareixia al santoral i finalment la van batejar com Orminsinda Añó Barberà (nom que faria relació a la filla de D. Pelayo, ja que en algunes versions i novel·les apareix així). No obstant això, tots la van conèixer sempre com la tia Seneida i inclús a la seua filla li va poder ficar Maria Seneida (anyadint-li el Maria davant), quedant l’altre nom sols per a documents oficials.
Curiosament cap fill d’este matrimoni porta el nom dels seus progenitors (cosa singular i poc freqüent), i a banda de Seneida i d’Adrián i Pepica, son pare va tindre per ocurrència formar una frase amb els seus fills… i d’eixa forma a una filla li ficaren Daria, a un altra Luz i al fill menut o “monino” (com dien en Alfarp), Edmundo… i així es formava la frase “DARIA LUZ [al] MUNDO”, sent també una cosa que marcà època i a la família.
– HELIOS “el Bueno” va nàixer el 6 de juliol de 1929 en el carrer Major núm.5 de Llombai, i era fill de Vicent Noverques “el Bueno” i de Paquita Fallada. Els seus pares eren naturistes i el van anomenar així en honor a la personificació del sol en la mitologia grega. A més a més, eren lliurepensadors i en alguns aspectes avançats al seu temps i apartats dels convencionalismes socials del moment. Posteriorment la família es traslladaria a viure a una caseta que tenien en “Beniali” i així estaven en contacte directe amb la natura. El xiquet va créixer i va ser conegut per tots com Helios. Però al passar els anys i ficar-se a festejar en una xica llombaina anomenada Rosita Gil “la Prunabelda”, degut a que la família era més religiosa, si no es batejava no el deixaven “entrar en casa”. Davant aquest impediment ell va dir que si sols era això, ell es batejava, i així ho va fer el 30 de juliol de 1951 (sent els seus padrins Pepe “el Bueno” i la seua cosina Ramoneta), i ficant-li el nom de Vicente Noverques Fallada. D’eixa forma ja va poder festejar i casar-se en Rosita en octubre de 1958. Ara bé, ell sols utilitzaria eixe nom en els documents oficials i fins que va faltar per a tots va ser Helios o “el Bueno”. Posteriorment al seu fill si que li ficaren Vicente, encara que curiosament molts el coneixem com “Heliets”.
– FLORA era la filla xicoteta de Tonet Añó “el Botiguero” i Marieta Barberà “la Pelosa”, i va nàixer el dia 15 d’agost de 1930 en el Raval d’Alfarp, en la desapareguda almàssera “dels Tona”. Son pare treballava de cobrador en “La Requenense” (la companyia d’autobusos que comunicava el Marquesat en València), junt a José Viñuelas “el Moreno” (el pare de m’auela), qui era el xofer. Segons em contaren, li ficaren el nom de Flora en honor a l’ama de la companyia d’autobusos, que també s’anomenava Flora. I pel que són les coses, quan es proclamà la II República Espanyola el 14 d’abril de 1931, com el tio Tonet era molt republicà i no havia volgut batejar a la seua filla, eixe mateix dia quan arribaren ell i José de València van agarrar a la xiqueta i van dir que anaven a batejar-la d’avant el desconcert general. Però més sorpresos es van quedar tots quan pujaren a la xiqueta dalt de l’autobús (o el “cotxe de línia” com es dia en eixe temps) i li pegaren dos voltes a la plaça Nova “batejant-la” d’eixa forma tan singular i particular, i declarant que era “la primera republicana d’Alfarp” davant l’expectació de tots els que ho van vore (un fet que després ella mateixa contaria i presumiria; i es “jactaria” de ser la primera republicana del poble). I es que tant son pare com el meu “bisauelo” José tenien molt bon humor i les idees clares. Posteriorment son pare arribaria a ser Jutge de Pau durant la República i quan es referia a d’ella solia dir-li “la meua republicaneta”. Passaren la Guerra i els primers anys de Postguerra i Flora es ficà a festejar en Pepe Escribà “Llosa” i degut a que sinó es batejava no podien casar-se, finalment ho va fer. Però en el seu cas, com si que existia Santa Flora en el santoral, encara que no era dels sants més destacats, no va tindre problema i va ser batejada com Flora Añó Barberà, casant-se posteriorment en juny de 1953. I tota la vida va conservar el seu nom i va ser Flora.
– LLIBERTAT va nàixer el 15 d’abril de 1932 entre el carrer Sant Josep i la plaça de Baix d’Alfarp (en la casa cantonera on hui viu la seua neboda Pepa “la Manya”), i era filla de José Orts “el Manyo” i Filomena Roig. Degut a les seues inclinacions polítiques i als nous temps de “llibertat” que havien arribat en la II República, van voler anomenar a la seua filla xicoteta com Llibertat. Ara bé, quan acabà la Guerra Civil eixe nom no era massa apropiat per al nou regim i, el 14 de novembre de 1940, una tia seua se l’emportà i la va batejar, per a que no tinguera problemes més avant a l’hora de treballar, festejar o casar-se, amb el nom d’ALIDA Orts Roig (sent els seus padrins Vicente Añó Del Valle i Vicenteta “la Calva”). Ara bé, a diferencia d’altres persones, ella seria coneguda principalment per este segon nom, Alida, fins els seus últims dies, i l’anterior bàsicament quedà com a un fet més anecdòtic.
– AZUCENA i INICIAL. Estos dos germans eren fills d’Antonino Garcia “el Mosso” i Virginia Adam “la Capa” i vivien al carrer Piqueres de Llombai. Ella era major i va nàixer el 12 d’octubre de 1932 en època de República, mentre que ell va nàixer ja en Guerra, l’1 d’agost de 1938. Degut a que son pare era molt d’esquerres i poc o gens d’església, a l’hora de triar els noms va voler que la filla fora Azucena i el fill Inicial… i així van ser. Però acabada la Guerra estos noms no eren “vàlids” per falta de Sant i quan els batejaren el 26 d’abril de 1940 els van ficar el nom de Dolores i José García Adam, respectivament (sent els seus padrins el tio Fedriquet “el de la Botiga” i Concepción Sanfelix Lahoz). No obstant això, en el poble i en casa sempre mantingueren els noms inicials i així ella va continuar sent Azucena fins que va faltar, i ell continua sent conegut com Inicial.
– FLOREAL va nàixer el dia 20 de gener de 1934 en el camí del Rajolar de Llombai, i es fill de Gerardo Pons “de Carabassa” i de Consuelo Diranzo (d’Alfarp). Com son pare era molt d’esquerres i de la República, el va anomenar així en honor d’un polític anomenat Floreal (que era un destacat republicà a qui ell admirava), i no el van batejar. Curiosament, els seues pares van protagonitzar el primer “divorç” conegut del poble (del qual tinc constància), en l’any 1937 (ara bé, amb l’arribada de la Dictadura de Franco tots els divorcis serien anul·lats i no reconeguts, encara que açò poc va importar a la parella, ja que Consuelo se n’havia anat a França en la seua filla, mentre que Gerardo es quedà en Llombai en el seu fill Floreal). Com després de la guerra ell no va anar a l’escola (ja que son pare no ho va creure convenient), no li va fer falta bateig ni res. Passaren els anys i ell era per a tot el món Floreal, però es ficà a festejar en Vicenta Forés i li van advertir que, o es batejava, o no es podria casar en ella, motiu pel qual ell va consentir el bateig. Així, el 9 de maig de 1959 el batejaren com a Gerardo Pons Diranzo (actuant com als seus padrins Antoniet “el del Telèfono” i la seua dona Delmira), i a l’any següent es va casar sense novetat i, encara que oficialment en el DNI es Gerardo, per a tots els que el coneixem és el tio Floreal.
– RENACER era fill de Manolo Bonafé “Gea” i de Rosa Inglés, i va nàixer en la Fonteta de Llombai l’11 de febrer de 1934. Com son pare era republicà i sa mare era més d’església, van arribar a un acord per a batejar-lo, però ficant-li el nom que volia el pare. I d’eixa manera, camuflat per dos noms de santoral el batejaren el dia 18 de febrer d’eixe mateix any anomenant-lo com Florencio Renacer José Bonafé Inglés, per a poder dir-li Renacer (sent els seus padrins Manolo “el Martellano” i Guadalupe Bonafé). I encara que després se’n van anar a viure al Romaní i allí seria més conegut com Pepe, per a molts del poble i família sempre va ser Renacer.
– HARMONIA va nàixer el 27 de març de 1934 i es filla de Rafael Puig “el Polit” i Amparo Diranzo (d’Alfarp). Com la família ja havia vingut de França i comprat una casa, vivien al carrer Ramon Serrano Vicens (encara que és més conegut com “On descansen els morts”) i, degut als ideals republicans de son pare i el voler trencar amb la tradició i el santoral, va fer que l’anomenaren amb el nom d’Harmonia (a més a més, ella és cosina-germana de Floreal). Acabada la Guerra Civil i després d’eixir son pare de presó (al qual tancaren 9 mesos per haver estat treballant en la vaqueria que la CNT havia ficat en els claustres de l’antic convent de Llombai), la família estava marcà i com hi havia necessitat, la filla major es ficà en “amo” en Catadau, ja que Harmonia encara era més menuda. Ara bé, sa tia Pepa Puig “la Polida” (germana de son pare), qui junt a la seua germana Mercedes havia arrendat el forn del carrer Major, tenia una millor situació i els ajudava en el que podia. Esta dona tenia molt bon caràcter i tenia molta relació en totes les dones més acomodades del poble, així com també en les més religioses. Per dit motiu, com volia molt a les seues nebodes Amparito i Harmonia, degut a que esta última no estava batejà i això li podia causar problemes en eixos anys i en el futur, ja que no estava ben vist, va ser ella la que va pressionar a la família i a la seua neboda per a batejar-se i que no “la miraren ni la consideraren mal”. Finalment va ser batejada quasi a punt de complir els onze anys, l’11 de febrer de 1945 amb el nom de Maria Magdalena Puig Diranzo (i els seus padrins van ser el tio Fedriquet “el de la botiga” i sa tia Pepa). A banda del bateig, també va pendre la comunió el mateix dia. Curiosament el seu nom original no li’l tornaren a dir, però tampoc el nou que li havien triat… i per tots sempre ha sigut coneguda, tant a casa com al poble, com MARUJA.
– DARWIN va nàixer el 2 de maig de 1935 en el carrer Vista Alegre de Llombai, i es fill de Miguel Pons “el Rau” i Doloretes Pellicer “la del Fuster”. Degut a les fortes conviccions d’esquerres de son pare i el seu reconeixement a la ciència i els intel·lectuals, va anomenar al seu fill amb eixe nom. Acabada la Guerra Civil, passaren els anys i ell era conegut principalment així per una majoria, però degut a que tenia molta entrà en casa de Nicanor Beneyto, la seua dona, la senyora Maria, el va convèncer per a batejar-se i així estar “en regla” i no tindre problemes per a poder festejar ni casar-se. I per eixe motiu, el 12 d’agost de 1950, va ser batejat com José Pons Pellicer (els seus padrins van ser Pepe Pellicer, el germà de “Finezas” i la senyora Maria Marín). Posteriorment ja ha sigut més conegut com PEPE “el Rau” i així es com ara tots li diuen en Catadau, on viu des de que es va casar, a excepció d’alguns més majors de Llombai que encara el recorden amb el seu primer nom.
– LLIBERTAT va nàixer el 24 de desembre de 1935 en la plaça de Baix d’Alfarp (anomenada en eixe temps com plaça de l’Om), i es filla de Micalet Sanz i Pepeta Añó “la Tona”. Degut a que la família era republicana, van voler destacar els nous aires que respiraven al poble amb eixe nom i la seua connotació. Ara bé, acabada la Guerra no era massa apropiat i per això, el dia 11 de novembre de 1940, la van batejar com a Delfina Sanz Añó (i els seus padrins van ser Emilio Llorens i Dolores Roig). Però com en casa preferien l’altre nom, i a més a més ella tenia una caràcter molt obert i ha fet honor a eixe nom, sempre li han dit i es coneguda com Llibertat, quedant l’altre nom solament per als documents oficials.
– LEORDIN es filla de Rafelet Noverques i Rosa Sanjaime “la Poma”, i va nàixer el dia 3 de febrer de l’any 1936 en el carrer Major de Llombai. En un primer moment no la van batejar i com sa mare s’havia llegit una novel·la i li agradava el nom de la protagonista, que era Leordin, va voler que així s’anomenara la filla. Però com “s’auela” Rosa (mare de la mare), va ser la que va anar a inscriure-la a l’ajuntament, com volia que tinguera també el seu nom, li va ficar Rosa Leordin. Posterior a la Guerra Civil va ser batejà el 20 d’abril de 1939, i com tenia el nom de Rosa, el rector va acceptar batejar-la com Rosa Leordina Noverques Sanjaime (fent de padrins seus Angel Botella i sa tia Pilar “la Poma”). Però encara que eixe és el nom oficial, per a tot el mon ella és Leordin.
– MARFIL va nàixer el 14 de gener de 1936 en el camí del Rajolar de Llombai, i era filla d’Eduardo Martínez “el Sentano” i de Consuelo Pons. La família era simpatitzant de la República i encara que no es coneix el motiu del seu nom, els seus pares l’anomenaren així. Ara bé, molts anys després d’acabada la Guerra Civil, degut a que si no es batejava no podria casar-se, el 21 de març de 1950 va ser batejada com Consuelo Martínez Pons (sent els seus padrins Eugenio “el Resaor” i la senyora Maria Marin), però fins que va morir, per a tot el mon sempre va ser Marfil.
– NILO i ELECTO. Estos dos germans eren fills de José Sabater “el Pelut” i de Carmen Muñoz. Com els pares eren molt d’esquerres i poc d’església (i una prova està en que ells no s’havien casat), quan van nàixer els seus fills els van voler anomenar de forma singular. El 21 d’abril de 1936 va nàixer el seu fill major al que li ficaren el nom de Nilo. Dos anys després, el 30 de juny de 1938 va nàixer el seu fill menut, al que anomenaren Electo (i la raó d’aquest era en honor d’un estudiant de medicina, o tal vegada ja un Doctor, que José havia conegut quan estava en casa de son tio Carlos en València, qui era mestre i arrendava habitacions a estudiants. I un d’eixos inquilins era eixe estudiant amb qui José va fer gran amistat i admirava i s’anomenava Electo). Passaren els any, i a l’hora del festeig vingué el problema, principalment si volien casar-se. Per això Nilo es va batejar el 27 de juny de l’any 1956 amb el nom de José Nilo Sabater Muñoz (sent els seus padrins el matrimoni de don Pascual Chapa i Amparito “la Farola”). Posteriorment, el seu germà es ficà a festejar en Amparin Martínez “la de Ladio” i un dia, mentre estaven en “el Cine” mirant una pel·lícula, ell se n’anà i quan al rato tornà li va dir a la novia: –Toca, toca ací!! – i quan ella li tocà el monyo i el notà banyat li va preguntar: –Xico, que està plovent? – i ell li va dir: –No, que vinc de batejar-me, que sinó no voldràs casar-te en mi. – Això era el 12 de gener de 1958 i a d’ell el batejaren com Vicente Sabater Muñoz (fent de padrins el seu germà i Rosario “la Leandra” o “la dels Diaris”). Però tan un com l’altre sempre han sigut i són coneguts com Nilo i Electo i poc pels altres noms.
– PROGRESO era fill de Vicent Cervera “el de les Vaques” i de Pura Sanahuja “la Ranera”. Ell va nàixer el 17 de desembre de 1936 i vivien en els carrers Baixos. Com els pares eren anarquistes i membres del Comité de la CNT de Llombai, van voler anomenar al fill amb el nom de Progreso, per les connotacions que eixe nom implicava en l’esperança de cara el futur. Ara bé, al ser una família destacà de les esquerres, acabada la Guerra Civil i per evitar problemes, el 21 de juliol de 1939 va ser batejat amb el nom de Vicent Cervera Sanahuja (actuant de padrins José Bonafé i Encarnación Donate), però per tots seria conegut i tractat com a Progreso mentre va viure.
– DURRUTI va nàixer el 6 d’abril de 1937 en el camí del Rajolar de Llombai i es fill de Vicent Bonafé “el Toribio” i d’Isabel Esquer “la Corira”. Degut a que son pare era un sindicalista i anarquista convençut, va anomenar al seu fill en honor del “malograt” Buenaventura Durruti, cèlebre revolucionari i anarquista espanyol mort en novembre del 36 en Madrid. Ara bé, acabada la Guerra Civil aquest era un nom molt perillós de dir en eixe temps, ja que els podia causar greus problemes i l’11 de juny de 1939 va ser batejat amb el nom de GERARDO Bonafé Esquer (sent els seus padrins Joaquín Beneyto i Lola “la Sardinera”). El seu primer nom va quedar com anecdòtic, i son molt pocs els que ho saben, sent conegut al poble, generalment, com Gerardo “el Coriri”.
– VIDA es filla de Jose Sanz García “Molina” i de Gloria Cardona. Va nàixer el 24 de juliol de 1937 i vivien en el Raval, passant el Piló de Sant Roc. Son pare era un dels caps del Comité de la CNT de Llombai, i com no volia cap nom religiós per a la seua xiqueta, ell i la seua dona triaren el nom de Vida com una al·lusió a la mateixa vida. Acabada la Guerra Civil, ella va continuar sense estar batejà fins que va ser hora d’anar a l’escola, ja que si no estava batejà no podia anar. Per eixe motiu, per poder anar a formar-se, finalment la van batejar el 13 de juny de 1943 (fent de padrins Vicente Noverques i Sunción “la Marcelina”), però com el nom de Vida, encara que te un gran significat, no apareixia al santoral, li ficaren el nom de Josefa Sanz Cardona. Ara bé, este sols és el nom oficial, ja que per a tot el mon i per a d’ella mateix, sempre ha sigut i és Vida, i així la coneguem.
(En este punt cal puntualitzar que tant Vida com el seu cosí Universo, al qual ara ens referirem, son fills de dos dels tres llombains represaliats per la Dictadura Franquista, els quals van ser afusellats el 19 de setembre de l’any 1941 en Paterna. El tercer ajusticiat seria Enrique Lahoz “Pilotes”).
– UNIVERSO era fill de Joaquin Sanahuja “Puro” i Dolores Cardona. Va nàixer el 30 de juliol de 1937 i viuria en el carrer Mestre Torres de Llombai, en casa dels seus “uelos”. En el seu cas son pare el cap més destacat del Comité de la CNT de Llombai, i un declarat sindicalista i anticlerical, fet pel qual va voler trencar en els convencionalismes i les tradicions, elegint per al seu fill este nom… amb tot el simbolisme que implicava. Però quan acabà la guerra, degut a qui era son pare, per evitar problemes va ser batejat l’11 de juliol de 1939 i l’anomenaren Joaquin Sanahuja Cardona (actuant de padrins Luis Cardona “de la Ramoneta” i Maria “la Polida”). No obstant això, popularment sempre seria conegut com Universo, i el Vicente sols l’utilitzaria per a temes oficials.
– ASCASO va nàixer el dia 10 d’octubre de 1937 en el carrer del Raval de Sant Roc. Es fill de José Solà “el Catauí” i de Dolores Sanz “la Patxera”. Degut a que son pare era membre de la CNT de Llombai i admirava al dirigent anarquista Francisco Ascaso (cosí d’altre destacat anarquista anomenat Joaquin Ascaso, i mort d’un tir a les Rambles de Barcelona el 20 de juliol del 36, a l’enfrontar-se als militars que s’havien revoltat contra el govern de la República, dos dies abans, en el fracassat Colp d’Estat que originà la Guerra Civil), en honor seu li va ficar al seu fill el nom d’Ascaso. Acabada la guerra, son pare va ser condemnat primer a pena de mort, mes després li la commutaren per 30 anys i un dia, sent empresonat en la “carcel” Modelo. Com no estava casat, el capellà de la presó volia que es casara i que els seus fills foren batejats, al que ell va contestar: –Si no em maten i em deixen eixir viu d’ací, jo els jure que em case i bateje al meu fill. Però en eixir d’ací, antes no. Si visc, el dia que jo ixca enseguida boda i bateig!!! – finalment va estar tancat 3 anys i quan va eixir, complint la seua promesa, va arreglar les dos cerimònies. Així, els seus pares es van casar i ell va ser batejat amb el nom de José Solà Sanz el dia 16 de setembre de 1942 (actuant de padrins Visantet “el Bale” i Rosa “la Crua”). Ara bé, en casa i fora d’ella, tot el mon continuà nomenant-lo amb el seu primer nom i d’eixa forma es com tots el coneguem, com Ascaso.
– LLIBERTAT es filla de José Esteve Carrascosa i de Teresa Pons. Va nàixer el 21 de maig de 1937 i en aquell temps vivien arrendats en una casa en el Raval de Catadau. Son pare va ser alcalde republicà del poble entre el 18 de gener i el 15 de maig del 37, i quan ella va nàixer va voler ficar-li este nom per tota la força i la connotació que representava i ell esperava en el futur. No obstant això, a l’acabar la Guerra Civil, degut a la seua ideologia política i haver sigut alcalde de Catadau, son pare casi va ser afusellat. Finalment no ho feren, però va ser empresonat, com molts altres homes, i el tancaren en Sant Miquel dels Reis (que en eixe temps era presó), i allí va estar 5 anys. Degut a que la seua família estava marcada (inclús els van tirar de la casa on vivien i els va haver d’arreplegar sa tia Marianeta, que vivia allí propet) i que el seu nom no era “massa apropiat” per al nou regim, la van batejar amb el nom d’Edelmira Esteve Pons. No obstant això, posteriorment ella recuperaria el seu nom original en el DNI i en els documents oficials, tornant a ser Llibertat, encara que al poble se la coneix amb els dos noms, i depenent de qui, la crida per un nom o per l’altre, però és l’única que’l va recuperar de forma oficial.
– Ma tia FLOREA va nàixer el dia 6 de desembre de 1937 en el carrer Vista Alegre de Llombai, i es filla de Miquel Roig “el Mosso” i de Pilar Navarro “la Llidona”. Quan ella va nàixer son pare estava en la guerra, en el front de Teruel lluitant per la República (i es que son pare era roig de cognom i de conviccions), però com s’havia llegit una novel·la que li havia agradat molt i la seua protagonista li dien Florea, va dir que si tenien una xiqueta volia que li ficaren eixe nom, i la dona aixina ho va fer. Però a l’acabar la guerra i portar-la a batejar, el dia 20 d’agost de 1939, resultà que eixe nom no era vàlid, ja que no existia al santoral i li van ficar el nom de la mare, batejant-la com Pilar Roig Navarro (actuant com a padrins sa tia Consuelo Garcia “la Xala” i el seu novio Manolo Torró). Ara bé, crec que casi ningú la coneix amb eixe nom, ja que sempre ha sigut Florea, i jo mateix vaig tardar en saber que en tenia un altre nom, com he referit anteriorment.
– HELIOS es fill de Gerardo Sesé i de Consuelo Bisbal “la Roja”. Va nàixer en Montserrat l’11 d’agost de 1938, encara que quan tenia 11 mesos van vindre a Llombai i es ficaren a viure en una caseta a la banda de dalt de l’ermita de Sant Antoni (ja que “s’auelo” tenia vaques a la banda de baix). Degut a que son pare era molt d’esquerres va voler ficar-li el nom de Darwin, però com sa mare d’ell (“l’auela” Dominia) li va dir que eixe nom era molt complicat i ella no sabria dir-li’l, finalment el van anomenar Helios. Acabada la Guerra Civil i en vistes de que el xiquet poguera anar a l’escola sense problemes, el van batejar com a GERARDO Sesé Bisbal el dia 29 de maig de 1940, i crec que sense que son pare s’enterara (actuaren com a padrins José Del Valle i Tarsila Donat). Hui en dia la majoria de gent el coneix com Sesé, o Gerardo, encara que alguns pocs encara es referixen a d’ell com Helios.
– I els germans ESMALTINA i HELIOS son fills de Francisco Juanes “el Mosso” i de Filomena Ortiz “la Parda” i vivien en el carrer Sant Josep d’Alfarp. Mentre que ell era molt republicà, la seua dona era molt d’església i quan va nàixer la seua filla el dia 23 d’octubre de 1936, com ell tenia un amic de Montserrat que tenia una filla que li dien Esmaltina i a d’ell li agradava eixe nom, va voler ficar-li’l a la seua filla. No obstant això, quan acabà la guerra i ja van vore que per anar a l’escola era necessari el bateig, el 8 de gener de 1940 decidiren batejar-la, però ell volia conservar el nom elegit. En eixe temps estava allí de retor don José Lliso i el que van fer es que li ficaren Maria davant i, a continuació i entre parèntesis (tal i com es pot llegir en l’acta de bateig), Esmaltina Juanes Ortiz (actuant com a padrins Vicent Montagut i Aurora Ortiz), i tot va quedar arreglat. I quan a l’any següent va nàixer el 14 de febrer de 1941 el seu fill, com son pare volia ficar-li Helios i continuava de rector del poble don José Lliso, li van ficar Francisco Helios Juanes Ortiz (encara que, de nou, el Helios apareixia entre parèntesis i en el lateral), i en aquesta ocasió feren de padrins Luis Juanes i Emilia Ortiz. D’eixa manera van poder conservar els noms que havien triat per als seus fills fent eixa “trampeta” i, per això, son coneguts per tot el mon com Helios i com Esmaltina.
I esta és la història d’estes persones, podent considerar tot açò com altra de les conseqüències que es va produir amb la Dictadura franquista, ja que durant molts anys el Nacionalcatolicisme va marcar i regir la societat, sent una de les senyes d’identitat del franquisme i “va privar” dels seus noms originals a la majoria dels ací descrits.
(Anecdòticament, el 19 de juliol de 1936 va ser anotat l’últim bateig d’eixe any en Llombai, ja que l’endemà l’església de la Santa Creu va ser assaltada i saquejada, tancant-se posteriorment per al culte i utilitzant-se com a graner i pallissa fins el final de la Guerra Civil (així com el claustre es va convertir en corral de bous i vaques). Acabada la guerra, de nou es començà a batejar en Llombai el 14 d’abril de 1939. Pel que fa a Catadau i Alfarp, després de ser assaltades les esglésies i destruïdes la gran majoria de talles de sants, i de la crema dels arxius parroquials, en Catadau tabicaren la porta, mentre en Alfarp la tancaren en clau i així van estar durant tota la guerra).
Amb el fi de la Guerra Civil, les bodes civils o els divorcis celebrats durant la República no van ser reconeguts i van ser anul·lats i alguns xiquets batejats en eixos primers anys costem com a fills “naturals” i no “legítims”, ja que mentre els pares no passaren per l’altar, no se’ls reconeixien com a matrimoni (i una d’estes parelles va ser la de “l’aula” Aida i el tio Sino, qui es casaren pel civil en 1933 i després eixa boda no era vàlida si no es casaven per l’església).
En definitiva, ací queden recollides estes anècdotes històriques d’uns temps intensos i convulsos, de canvis i de transformacions, que van marcar una època i una generació i que a mi sempre m’han resultat curioses. Ara ja formen part de la memòria escrita dels nostres pobles i així poden ser recordades de nou i podran perdurar inclús quan ja no quede ningú dels nostres “protagonistes”.
