Ara que podem passejar per fi pel terme i ens trobem a la fase 1 del confinament, una d’estes vesprades vaig recordar la llegenda de la Raconà quan li la vaig referir a la meua germana. I al pensar en l’escrit d’aquest mes, he considerat que resultaria curiós contar-la per a aquelles persones que la desconeixen… per tal que puguen apreciar millor certs racons del nostre poble, així com els orígens de la toponímia d’algunes partides del terme.
El 17 de desembre de l’any 2016 vaig tindre l’oportunitat de contar-la i parlar sobre ella en unes Jornades sobre Jaume I que van tindre lloc a la Casa de la Cultura d’Alzira, convidat per l’arxiver municipal de la capital de la Ribera, el sr. Aurelià Lairon. Posant en valor la tradició oral (ja que ha sigut i és una font importantíssima per tal de conservar i arreplegar la nostra història i el nostre passat), diré que gràcies a ella moltes historietes i llegendes han pogut arribar fins a nosaltres, com per exemple la següent, que ens remunta a temps de Jaume I.
El nostre rei “Conqueridor” va viure entre els anys 1208 i 1276, sent un personatge significatiu i transcendental per a la nostra història… ja que sense ell tot haguera sigut diferent; però no em correspon a mi parlar d’ell, ni de la seua figura, la seua obra i el seu regnat. Jo tractaré un xicotet cas anecdòtic que, segons contaven els més vells, va tindre lloc durant el seu regnat ací, a Llombai, i que ha perdurat al llarg d’estos segles gràcies a la transmissió oral.
Encara que són molt pocs els documents d’eixe temps, referits a la nostra zona, que han aplegat a nosaltres… sabem que amb la conquesta cristiana i la creació del Regne de València el 1238, el rei Jaume va donar, tal i com apareix al LLIBRE dels REPARTIMENTS, les alqueries de Llombai i Catadau al cavaller Guillem Gaulàbia, el 28 de juliol; la d’Alfarp a Pere de Montagut, el dia 7 de juliol i la d’Alèdua la va donar l’any anterior al cavaller Blasco Maça, el 27 de setembre de 1237.
En eixa època tots els habitants d’estes terres serien musulmans (fins el segle XIV no tenim constància de que hi haja població cristiana en Llombai, puix fins el 1329 no es va transformar la mesquita en l’església dels Sants Joans), i els únics cristians serien els soldats i criats dels diferents senyors, així com els membres de les seues pròpies famílies.
En un primer moment sembla que la convivència va ser prou pacífica i no van haver enfrontaments, però durant eixe regant es van viure moments convulsos i de grans tensions entre les dos comunitats… i en un moment donat va esclatar l’enfrontament.
Atenent a la llegenda que fins a mi arribà: “En temps de Jaume I va haver una guerra i els “moros” es van revoltar, alçant-se en armes contra els cristians. La situació per a estos és va descontrolar, ja que la majoria era musulmana, i tot feia pensar que acabarien malament; però quan els diferents senyors es van poder unir, reorganitzar, reforçar… i per fi contraatacar, és quan comença la vertadera lluita. Finalment els cristians van arraconar als sarraïns contra una sèquia i uns marges alts, els quals els tancaven l’eixida, i allí els van passar a ganivet i acabaren amb la revolta. Per això, en record de que els arraconaren allí, a eixa zona se l’anomenà la Raconà”.
(A més a més, també em contaren que, ja en el segle XX, en el procés de transformar un camp, o ajuntar-ne dos, al remenar la terra… van aparèixer ossos allí enterrats, tots revolicats).
Ara bé, encara que alguns historiadors podrien no fer cas o dir que estes historietes són “cuentos”, jo pense que moltes de les llegendes tenen un fons real, a partir del qual ja s’adornen i en el temps poden inclús exagerar-se o variar-se. No obstant això, algunes les podem contextualitzar i en el cas que ens ocupa, si ens basem en les dades històriques i documentals, sabem que Jaume I és va enfrontar a una sèrie de revoltes musulmanes protagonitzades per Al-Azraq, un cabdill musulmà, senyor d’importants castells al sud del Regne de València, el qual és va revoltar en 1244, entre 1247 i 1258… i per últim en 1276, on va trobar la mort a les portes d’Alcoi.
Si considerem aquesta llegenda com a certa, tindríem tres possibilitats per a situar la revolta, i prenent com a referència el LLIBRE dels FETS (a partir del capítol 370), Jaume I ens parla sobre la Guerra contra Al-Azrac i els sarraïns revoltats. Però si a més a més tenim present la Tesi Doctoral de l’amic Miguel Gómez Sahuquillo, podríem acotar un poc més el cercle, ja que aquest ens parla que en 1276 els sarraïns de Tous es van sublevar contra els cristians, secundant la rebel·lió ajudats pels musulmans granadins. Dita revolta, a pesar de la mort d’Al-Azrac, va ser junt a la de la Marina els punts més conflictius a les zones meridionals conquerides; motiu pel qual la repressió seria molt més dura… i després de la mort del rei Jaume, el seu fill, el rei Pere “el Gran”, tractaria de sufocar la rebel·lió oferint acords de seguretat a totes aquelles aljames que decidiren tornar a l’obediència. I encara que com he dit, no puc precisar una data (ja que en el relat que ens arriba no hi ha cap referència), voldria destacar que el terme de Tous limita en el terme de Catadau, per la qual cosa… qui sap si no seria en aquest moment, concretament en 1276, quan eixa revolta es va contagiar i propagar per estes terres passant la llegenda de la Raconà?
Si coneixen la zona, perfectament es podran imaginar el suposat escenari de la llegenda, ja que la sèquia forma un semicercle que envolta unes terres, conformant una espècia de racó… i és en eixe punt concret on els musulmans serien arraconats i vençuts pels cristians. Però per aquells que no controlen la zona, ací fique una imatge antiga del cadastre… on la partida de la Raconà està rodejada per un cercle, i on s’aprecia la sèquia perfectament.
De la mateixa forma, si observem aquesta imatge actual de la partida de la Raconà (agafada del Google maps i on he marcat la sèquia en roig), podem comprovar com el perfil de la zona pràcticament no ha canviat, a diferència del tipo de cultius que ara alberga. I es que al quedar-se entre la carretera i el poble, podríem dir que esta zona s’ha quedat “congelada en el temps”.
Curiosament, si miren el nom destacat en verd a l’esquerra de la fletxa (en l’antiga imatge del cadastre), aquest ens senyala altra partida anomenada el CERCAT, la qual rep el seu nom per la batalla campal que va tindre lloc allí, el 21 d’abril de 1404, entre els Centelles i els Solers-Vilaraguts, i en la qual van cercar als senyors de Llombai… quedant plasmat un succés històric en la toponímia. I per comparació, si un fet donà nom a una partida… un altre ens recorda, en un altre lloc del nostre terme, altre capítol de la nostra història local.
Per últim, amb aquesta fotografia de la sèquia es pot comprendre molt millor eixe “mur” que va frenar, i els va impedir fugir, als revoltats de la “llegenda”… i si son un poc imaginatius no els costarà recrear eixe moment, en eixe mateix lloc, que conserva la sèquia i els marges, i mostra el desnivell del terreny.
Amb aquest relat els parle de la relació entre llegenda i toponímia, que moltes vegades no ens parem a pensar. I en definitiva ací conte la llegenda de la RACONÀ, uns suposats fets que passaren al segle XIII, quan els pobles encara no s’havien unit baix el mateix senyor… i la qual podran considerar com a bona o no, però que com he indicat, ens dona una raó del nom d’aquesta partida, al temps que anecdòticament ens situa en l’època de Jaume I. Així mateix és una mostra de la tradició oral que s’ha transmès de generació en generació, atresorada pels nostres majors i que ha aplegat fins als nostres dies i un servidor.
