Vicente Sanz Viñuelas Llombai, 1987

Història de l’Estanc d’Alfarp

El dia 20 de març del 2017 s’inaugurà el nou estanc del poble (al carrer Catadau núm. 25), substituint a l’anterior que estava ubicat al carrer sant Josep i que jo coneixia de “tota la vida”. Per eixe motiu, al complir-se els cinc anys d’esta data i per l’amistat que m’uneix a eixa família estanquera, vull contar un poc la història “d’aquest” estanc, que des de fa molts anys està vinculat a una família alfarbina. Cert és que amb el pas del temps s’han produït conflictes entre distintes parts o germans, com en ocasions passa en moltes herències, però això ja és altra història… i el que jo vull destacar son les distintes ubicacions i estanquers que en el pas del temps s’han donat en el poble.

La referència del primer estanquer del Marquesat la tenim en 1715 en la persona de Salvador Miquel “de Joan”, en Llombai, per tant, tots aquells que vullgueren tabac haurien d’anar fins a sa casa per a poder comprar els puros i cigarrets. Uns cent anys després, en 1814, en Catadau va obrir un estanc Josep Bono Sancho. Però Alfarp encara hauria d’esperar-se uns pocs anys, fins que finalment obriren un establiment propi de tabacs al poble… i curiosament, este primer estanc estaria en el carrer Sant Josep.

     Encara que no puc precisar l’any de l’apertura, si que sabem que en els anys 40 del segle XIX ja existia, i la noticia d’aquest estanquer la sabem gracies al testament de la meua avantpassada Maria Carbó, qui en aquell temps ja era viuda i vivia en eixe carrer (en les actuals cases núm. 24 i 26, que formaven una única vivenda). Quan el dia 9 de novembre de 1843, estant en el llit greument malalta, va dictar el seu últim testament, entre altres disposicions nomenava com al seu marmessor (albacea) a Miquel Lloret, estanquer d’Alfarp, que vivia enfront de sa casa, per a que es fera càrrec del seu soterrar, alguns pagaments, així com que s’ocupara de fer-li arribar uns diners i la tela de la seua màrfega a la seua crià Maria Ruiz “la Xufera” (pels molt servicis que li havia fet i encara li estava fent), i que vetlara pels seus nets i únics hereus: Francisco Gabriel Sáez Alfonso (avantpassat meu també), i Rosa Ramona Sáez Ferrer.

Este Miquel Lloret era natural de Llombai, casat en Maria Domínguez Añó, i tingueren dos fills: Miquel i Vicenta. I una particularitat era que realment l’estanquera era la seua dona, mentre que ell va treballar com a secretari de l’Ajuntament d’Alfarp. Dic particularitat, perquè al llarg del temps, les que regentaren el negoci serien les dones, mentre els homes s’ocupaven de la terra o altres faenes.

Durant els següents anys seria la família Lloret la que s’encarregarien del negoci, però la mort de Miquel Lloret Dominguez, en setembre de 1879, així com la prematura defunció del fill d’aquest, anomenat Miquel Estanislao Lloret, en desembre de 1876, farien que finalment fora la seua dona, viuda molt jove i en una xiqueta… (les qual acabarien anant-se’n d’Alfarp), o be sa tia Vicenta Lloret Dominguez, la que en un moment donat va decidir vendre l’estanc per necessitat… ja que si no es complementava en altre jornal, o en terres, era un negoci que podia no ser suficient per a tirar endavant i viure bé. I així, entre finals del segle XIX, principis del segle XX (no queda clar en la documentació, per falta de dades), van vendre l’estanc.

En este punt cal nomenar a José Joares Diranzo que es va casar el 15 de novembre de 1883 en Manuela Ferrer, instal·lant-se al carrer Major d’Alfarp (en una casa que hui forma part de la casa d’Edmundo Añó, a la banda del costat del forn). I seria este matrimoni, per interés principalment de Manuela, qui aprofitant la situació i davant la necessitat de la família estanquera, van comprar l’estanc, instal·lant-lo en el carrer Major, en sa casa, i vinculant-lo a partir d’eixe moment a la seua família. I l’estanquera seria ella: Manuela Ferrer Ortega, mentre que l’home seria llaurador, encara que l’ajudaria anant a pel tabac a Alzira, que és on estava la tabacalera.

El matrimoni de José i Manuela va tindre quatre filles: Elvira, Josefina, Maria i Gracia, i quan Manuela va morir el 10 de febrer de 1931, la que finalment es va quedar en l’estanc va ser la seua filla Josefina Joares Ferrer, coneguda com Josefina la de l’Estanc”, mentre que les germanes es quedaren en la casa… El repartiment estava fet, mes la relació entre elles es va gelar.

Josefina s’havia casat el 13 de febrer de 1915 en Vicent Barberà Barberà, de la família dels “Bollos”, i es ficaren a viure en una casa que feren en el carrer Gómez Ferrer, cantó en el carrer València (actual casa del tio Caldero). Allí tindrien quatre fills: José, Filiberto, Josefina i Visantico. I quan ella va “agafar” l’estanc, el va instal·lar en sa casa, en l’habitació a ma esquerra nomes entrar. De nou ella seria l’estanquera, mentre l’home es dedicava a la terra.

A la mort de Josefina, el 7 de juliol de 1954, de nou s’havia de partir l’herència… i després de paraules i fets, finalment l’estanc se’l va quedar Visantico Barberà Joares, mentre la casa i part de les terres varen ser per als seus germans… i com anteriorment havia passat, després del repartiment també les relacions van quedar alterades.

 Ell s’havia casat en Anita Boix Sanz i vivia junt a la seua dona i els seus sogres en el carrer Sant Josep núm.27, i allí va “traslladar” l’estanc, tornant curiosament a la seua ubicació “original”. El matrimoni sols va tindre una filla, anomenada Ana. I allí, durant els següents anys, va estar l’estanc i una botigueta tipo “d’ultramarins” en la que es venia un poc de tot; Des d’arròs, fruita i verdura, fins espardenyes… i també tingueren sempre passamaneria, pontilles, fils, botons, etc. 

Visantico, qui sí que era estanquer, a banda també treballava la terra i en el seu camp del puntal plantava tabaco, secant-lo després en la cambra i portant-lo a Albal, on el venia i, després, en  caixes de fusta i en el carro i l’haca parda, portava el tabac des de l’administració d’Alzira a l’estanc per a vendre’l. Ara bé, Visantico va morir molt jove, repentinament, als 49 anys, el 4 de febrer de 1972.

A partir d’eixa data, la seua filla Ana Barberà Boix, es va convertir en l’estanquera d’Alfarp, i ajudà per sa mare i el seu home: Remigio Pelechano Sanz, de Llombai, va mantindre el negoci allí en sa casa en el propi carrer sant Josep, on jo ja l’he conegut. Ara bé, poc a poc va anar llevant la botiga, quedant-se bàsicament la part de sabateria, encara que també una part d’articles de papereria… i continuà venent loteria per Nadal. El matrimoni tindria tres fills: Vicent, Juan Carlos i Ana Pelechano Barberà.

Comentar que anys després tancaren l’administració d’Alzira i durant un temps durien el tabaco de Riba- Roja, i posteriorment des de Tabacalera, en València… i ja anys després serien els propis representants els encarregats de portar-lo al propi estanc, tal i com es fa actualment (encara que en un primer moment havien de telefonar i, hui en dia, a través d’internet, es fan les comandes).

Detall de les cordes per a penjar el tabaco en la cambra i antigues caixes de fusta on el portaven

L’estanc seria “testimoni” de les antigues falles d’Alfarp, de quan feien els bous per eixos carrers i també del pas de les processons. Anecdòticament, així com hui en dia hi ha “mil” varietats, distints sabors, tamanys, etc. En aquell temps estava el “tabaco de pipa” o “picaura” en el paper Bambú, així com la varietat Caldo. Els puros faria, els caliquenyos, i després els cigarrets: celtes (curt i llarg, al principi sense boquilla ni filtro); Ducados, Winston, Chester, Malboro i Camel.

Però com la vida passa, en l’any del 2017, Ana va complir l’edat de la jubilació i, davant aquest fet, la família va prendre una decisió significativa… que va ser la de seguir amb l’estanc. Però aprofitant que tenien un solar en el carrer Catadau núm. 25, més a les afores, però en bons accessos per arribar en cotxe i en una zona amplia, van obrar i construir l’actual estanc. El dia 20 de març van fer la seua inauguració, mantenint el servici per al poble d’Alfarp, però dotant-lo de millores i nous elements com caximbes, xuxeries, el servei “bancari” Nickel, begudes, loteria, etc. I com Ana “l’estanquera” ja està jubilà (encara que en perfecte estat), van decidir contractar a alguna persona per a estar allí al front, guanyant-se el jornal i des de ja fa anys eixa xica és Selena Adam, qui ja es considerada com una més de la família.

I esta és la història de l’estanc d’Alfarp, un negoci vinculat a una família alfarbina… que ja va per la quarta generació, però que te futur per a continuar i que és segur que es mantindrà per molts més anys en aquesta família, sent algo poc freqüent i inusual en estos temps de canvis, preses i durades efímeres. Però en ocasions, el sentiment, el costum i la determinació fa que tot açò siga possible, seguint l’exemple i la tasca dels majors.

Felicitats, salut i a celebrar esta data significativa!!!                                                               

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Read More

Recent