Hui justament, 29 de març del 2021, es compleixen 80 anys de la mort del meu rebesavi o “tatarauelo” Joaquin Viñuelas, “el Bolero”, i per eixe motiu he decidit compartir la seua història i la seua vinculació a la música i a la Banda de Llombai, ja que és desconeguda per una gran majoria… i en certa forma va tindre una relativa importància per a ella i el poble.
Joaquin Viñuelas Viñuelas va nàixer a les 20h del dia 2 de juny de l’any 1860 a Llombai, al carrer de l’Abadia (actual carrer Blasco Ibáñez). Era fill de Pepe i Josefa i era el més xiquet dels germans: Pepe, Pepa, els bessons Marcelino i Francisqueta, Sunción i Carmen.
Li ficaren eixe nom en honor de “s’auelo” matern, més ell no va conèixer a cap dels seus “uelos”. Va ser batejat a l’església de la Santa Creu a l’endemà mateix, dia 3 de juny. I com era de la família dels “Boleros”, ell seria conegut al poble com Joaquin “el Bolero”.
Degut a que sa mare no tenia llet per a criar-lo, el va alletar (“amamantar”) una dona de Llombai anomenada Escolàstica Climent Flordelís (qui havia tingut un xiquet de nom Eulogio, però que desgraciadament havia faltat als 8 dies), convertint-se d’eixa forma en la seua dida o mare de llet i establint un vincle amb ell.
En este punt caldria assenyalar que Joaquin va viure en un context social molt peculiar, ja que sent encara un xiquet “viuria” el destronament de la reina Isabel II, amb el triomf de la Revolució Gloriosa de 1868, així com el conegut com a Sexenni Democràtic, en el que, entre altres fets, es coronà a Amadeu de Savoia com a nou rei parlamentari, es proclamà la I República Espanyola, s’inicià la III Guerra Carlina i acabà amb la Restauració Borbònica.
I en eixe període convuls i d’inestabilitat política, altra realitat que va estar molt present ací al Marquesat va ser el bandolerisme, destacant entre tots els roders: Pauet, Boles i el tio Juan (també conegut com el tio Joan “de la Marina”).
Ara bé, dels tres, faré una xicoteta menció al primer, ja que dels altres tindré ocasió de parlar en altres ocasions i així també recordaré una frase feta que principalment les nostres “ueles” ens deien de xiquets, quan fèiem alguna malifeta.
Ricard Royo Bisbal (natural de Xiva), era fill del veterinari de Llombai Pau Royo, i per eixe motiu ací al poble se’l coneixia com Pauet. Però en compte de seguir pel “bon camí”, des de jovenet va començar a fer maldats i va decidir optar per la via delictiva, relacionant-se en robatoris, segrestos, assassinats, amenaces, assalts, etc.
Segons contaven els més majors, Pauet al principi s’amagava per les muntanyes, concretament per la Colaita, i baixava de nit al poble en una capa gran i negra… i mira si era mal que en Llombai tragueren la dita –“Ser més mal que Pauet!!” – diguent-la posteriorment també per Catadau i Alfarp. No obstant això, en el temps s’ajuntaria amb “el Roig” (que era com se’l coneixia a estes terres, encara que també era conegut com “el Blauet” de Riba-Roja), actuant més pel terme d’Alfarp, on serien capturats i ajusticiats, en 1879, pel barranc de l’Almaguer (encara que això és altra història).
Tornant a “l’auelo” Joaquin, com la seua família era de llauradors, ell es va dedicar a la terra com la majoria de la gent d’aquell temps, ajudant a son pare i als seus germans. I quan tenia 12 anys i va començar la III Guerra Carlina, de nou les coses es van alterar en la família, ja que son pare “l’auelo Bolero” era un carlí o “carliste” convençut i es va unir a la causa, a l’igual que altres homes del Marquesat i se’n van anar de volunatris cap a la zona de Xest, Xiva, Turís, Bunyol i Dos Aigües, que era on estaven aquarterades i concentrades part de les tropes carlines. En 1875 va agafar una infecció pulmonar (possiblement per estar al ras) i va vindre al poble molt greu i malalt. Per eixe motiu va dictar testament, es va confessar, va combregar i va ser pernoliat i quan tots esperaven ja el moment final, va començar a recuperar-se i encara viuria uns anys més, encara que afectat del pulmó (en juliol de 1879 als 53 anys d’edat).
Però un fet en eixe temps va fer que Joaquin començarà a plantejar-se les coses des d’un altra perspectiva, ja que en eixe mateix any de 1875, davant la derrota que estaven sofrint els carlins, en la seua retirada anaven saquejant i confiscant el que “pillaven”… i això van fer també ací al Marquesat, sense tindre en compte si eren partidaris i aliats, o contraris. Situació que obligà a alguns homes de Llombai a passar tota la nit en els seus animals, en el barranc de la Fadrina, per evitar que els soldats se’ls emportaren.
“L’auelo” Joaquín era alt, tenia bona planta i era templat. I com a particularitat, se sap que feia el pino i sabia caminar en les mans, demostrant una gran habilitat.
En 1880, Joaquin va ser cridat a files i va anar destinat “a servir” a Figueres (Girona), al castell de Sant Ferran, on estaria entre dos i tres anys (curiosament d’eixa època és la fotografia familiar més antiga que conserve, en la que podem observar a Joaquin de militar, als 21 anys).
Aquest fet va ser decisiu en la seua formació, ja que segons constava en la seua fitxa, en eixe temps encara no sabia llegir ni escriure. Però quan va tornar al poble venia format i “lletrat”, amb noves idees i pensament. I es que hem de tindre present que en eixa època Figueres era un fort focus cultural i intel·lectual, molt pròxima a França, amb un fort corrent de tendència liberal i republicana (fet que a ell el va marcar, i més, després de la decepció dels successos amb els carlins).
(Anecdòticament, el meu primer destí de treball com a professor va ser Figueres en el 2016, i vaig poder visitar els carrers i alguns llocs que ell mateix coneixeria, així com el castell de Sant Ferran. I vaig imaginar inclús com es sentiria ell en un primer moment, allí, tot sol, en un lloc tan llunyà, i més sense haver eixit mai abans de Llombai).
De nou en Llombai, es va instal·lar en companyia de sa mare i els seus germans (els que encara continuaven fadrins) en sa casa, i va començar, o reinicià, el seu festeig en una llombaïna de la família dels “Nelos” (una de les més destacades del poble en eixe temps), anomenada Liberia Adelina Ortiz Monzón, a qui molt probablement ja coneixia d’abans. Ara bé, es va trobar en l’oposició de la família d’ella (no sé si de son pare, “l’auelo” Ortís, o més bé de la seua madrastra Magdalena), perquè mentre que Adelina era dels “lluents”, Joaquin era dels “esgarrats” (com en eixe temps s’anomenaven popularment als conservadors i als liberals, respectivament). A banda, la família d’ella era més rica que la d’ell.
No obstant això, amb l’ajuda i complicitat de les germanes d’ella (Pepa, Mercedes i Manuela), pogueren vore’s i festejar, puix son pare vivia en la seua madrastra i la seua germana Amparo en la casa d’enfront, mentre que elles estaven en sa casa, allí en la placeta de “Nelo”. Però en més d’una ocasió van haver d’amagar a Joaquin dins d’un armari per a que la madrastra no el vera quan entrava en la casa i evitar que després “renyira” o li pegarà a Adelina, o fera que son pare la castigarà.
Un fet alterà les coses… i volgueren casar-se. La “família” d’ella no va consentir i continuava oposant-se com havia fet sempre, motiu pel qual decidiren casar-se per la fórmula “treta per oficialà” (una pràctica per a poder casar-se sense el consentiment patern). Per tant, Joaquin es va presentar en casa d’ella, el 7 de juny de 1884, en el jutge o el rector (un oficial), i voluntàriament se la va emportar a l’església, on es casaren. Posteriorment es traslladaren a viure a la casa d’ell, ja que “l’auela Bolera” si que aprovava la relació (encara que ella no es va poder emportar el seu dot i per tant, es casà en “el llençols emprats”). Uns mesos després, el 24 de desembre d’eixe mateix any, naixeria el seu primer fill al que anomenaren Pepe (en honor dels dos “uelos” del xiquet), i açò va propiciar la reconciliació en el seu sogre, “l’auelo” Pep “Ortís”.
Pel que respecta a sa mare, “l’auela” Bolera, va decidir partir sa casa en dos i d’eixa manera deixar-los una part als novençans (el que hui seria la casa de la tia Glorieta), mentre que ella es quedaria en l’altra mitat de casa en el seu fill Marcelino (el que hui és la casa de Celia). A més a més, al partir l’herència, els va donar uns campets en les Fontanelles, l’Atalaia, el Sogrony, el Rajolar, i un trosset en la Sòla.
Curiosament, quan estaven fent la reforma de sa casa, va manar que el fumeral el feren un pam més alt de l’habitual, ja que no volia pegar-se cap de colp quan s’alçara de la vora el foc i, clar, com era molt alt, això era un problema… perquè el fum se n’eixia tot, principalment els dies que feia molt de vent, i després tocà ficar un tros de tela de més d’un pam rodant al fumeral per evitar este problema. I altra mostra del seu caràcter va ser que tenia un quadre a l’entrar de casa, a mà dreta, de “les edats de l’home”, un fet singular en eixe temps.
Allí els novençans tindrien als seus fills Pepe (1884), Joaquin (1886), un xiquet que nasqué i faltà en 1888, Gloria (1890), Josefa (*1892 – 1894+), Vicent (1894), Gerardo (*1896-1897+), i Enrique, el meu “bisauelo” (en 1898). A banda, ell també apadrinaria a alguns dels seus nebots.
“L’auelo” Joaquin seria músic i estaria molt vinculat a ella en determinats moments. No puc precisar amb exactitud quan entraria a formar part d’ella, però en el moment en que es van establir els estatuts de 1889, amb la “refundació” de la banda, ell ja feia anys que era músic i tenia experiència (I és que a banda de saber que la nostra banda va ser fundada en 1818, sent la més antiga d’Espanya, poc sabem de la mateixa fins a finals del segle XIX, concretament 1875, quan apareix una nota en la que assenyalava que “l’acadèmia” de la música, així com el teatre, estaven situats en un edifici perteneixent al convent i que estaria situat darrere de les antigues escoles, en el que hui és part de l’avinguda del marqués de Llombai, pel qual pagaven cert arrendament anual).
Precisament, en un document privat que elaboraren els músics d’aquell temps (el qual jo conserve) apareix la nota següent en la portada: “BASES Y CONDICIONES BAJO LAS CUALES SE HA CONSTITUIDO DE NUEVO LA CORPORACIÓN DE MÚSICA DE ESTA VILLA, POR TRES AÑOS CONSECUTIVOS”.
A l’obrir-lo trobem un document notarial que diu així: “En la villa de Llombay a los 12 días del mes de febrero de 1889, reunidos a presencia de los testigos infraescritos los comparecientes del actual cuerpo de música a saber:
– Simón Sanchis, José Lliso Sena (y en su representación, su padre Dionisio Lliso Rojas), JOAQUIN VIÑUELAS y VIÑUELAS, Ricardo Forés Bisbal, Vicente Noverques Forés, Vicente Sanz Acuña, Vicente Sabater Bisbal, Luís Martínez Bisbal, Tomàs Bisbal Sanz, Delfin Sanz Sabater, Vicente Climent Sabater (y en su representación su padre Francisco Climent Bisbal), Fernando Cerezo Sena (y en su representación su padre Fernando Cerezo Albert), Enrique García Garcia (y en su representación su padre Domingo García Lliso), Vicente Lloret Noverques (y en su representación su padre José Lloret), Pascual Peris (y en su representación su padre Matías Peris Ortiz), Vicente Bisbal Pons (y en su representación su padre Vicente Bisbal), Vicente Martorell (y en su representación su tio Vicente Ferrando Ortiz), Salvador Espert Sena (y en su representación su padre Joaquín Espert), Francisco Esteve Virutia (y en su representación su padre Francisco Esteve), Vicente Climent Climent (y en su representación su padre Vicente Climent), Francisco Puig Peris (y en su representación su cuñado José Solà Sena), Vicente Noverques (y en su representación su padre Vicente Noverques), Vicente Domingo Peris Sabater (y en su representación su padre Vicente Peris). Després, en altre tipus de lletra (afegits posteriorment) apareixen – Rafael Gil Conchell (y en representación Fernando Cerezo), i Salvador Bisbal Sanz.
Tots aquest acordaren i signaren el document que faria que “el cuerpo de música de esta villa quedase constituido bajo las bases y condiciones siguientes”, estatuts pels quals es regirien durant els següents tres anys, i que contenia 31 punts.
Entre els referits punts, alguns a destacar serien: la Societat seria regida per Vicente Sanz Acuña y Vicente Noverques Forés (i si hi haguera discòrdia entre ells, seria l’alclade, Vicente Sanz Durà qui decidiria) (art.2), i el depositari seria Bernardino Bisbal Tallada (art.17).El soci que estant de servici faltara de paraula o acció a un altre, sense motiu, seria multat amb 5 pts. i, depenent de la gravetat, expulsat si així era acordat per la majoria (art.4). Seria condició indispensable que la música quedara uniformada, pagant-se els uniformes del fons de la societat (art.5). “Las horas de academia serán las que señalen los encargados, y tendrán los socios la obligación de acudir puntualmente, bajo las penas siguientes: medio real el que falte al acto de la lista, y un real al romper el toque de academia; y el que falte a toda la academia incurrirá en la multa de dos reales” (art.7). S’assenyalava que les multes es pagarien en l´últim assaig del mes (art.8). Els músics que volgueren ser admesos haurien de pagar 25 pts, totes d’una o en tres terminis (art.10). En els diners es pagarien els instruments, així com al mestre i altres despeses (art.11 i 12). Cadascú rebria l’instrument que el mestre o director designés (art.13). “El maestro será nombrado de dentro de la sociedad durante los dos primeros años de este contrato, y si acaso hubiere de fuera de la misma, que fuese apto quien se comprometiese a servir de maestro con más economía que el de la sociedad, será elegido” (art.16). També s’acordava que si algú moria o se n’anava del poble, el seu lloc el podria ocupar el seu fill o germà, però no podrien reclamar res (art.18). “Que los que tuvieren veinte años de servicio en la música, adquirieran el derecho de poderse salir de ella sin pagar la multa que luego se dirá, en cualquier época, pero lo han de manifestar medio año de anticipación al de su salida” (art. 19). Se multaria amb 1 pts. si algun músic faltara als actes, estant avisats i assabentats (art.21). Tots els individus de la societat estarien obligats a obeir el que manaren els encarregats, així en la forma de vestir, com en acudir a les juntes, etc. i cas de no complir o no acceptar els acords de la majoria, serien expulsats (art.23). Si algun jove era requerit “al servici de les armes”, també tindria justificada la eixida i no pagaria la multa de 25 pts. (art.25). Si es dissolia la corporació es repartiria tot el que contenia, a parts iguals, entre els socis (art.26). Si algú trencarà l’harmonia de la Societat seria expulsat de la música (art.29).
Per finalitzar es marcava que: “No obstante, el que quiera salirse de los no comprendidos en los casos antedichos, dentro de los tres años a que se ha obligado, abonará lo que le corresponda de las deudas contraídas durante su permanencia, y no satisfechas, dejando papeles, instrumento y demás en el fondo, y además 25 pts de multa. Bajo cuyas bases se formaliza este contrato de continuación, aprovando contenido todos los mayores de edad, y por los menores sus padres o legítimos representantes, firmando los que saben, y por los que no saben lo harán los testigos a sus ruegos”. I actuaren com a testimonis d’aquesta escriptura: Federico Sanchis, Vicent Gil “Nevera”, Francisco Bartual, Carlos Ferrando i Francisco i Severino Espert.
Ara bé, el 10 d’abril de 1889, entraren a formar part de lamúsica: Miguel Ortiz Ferrando (y en su representación Vicente Ortiz Ferrando), Francisco y Luis Climent Ferrando (y en su representación su padre, Luis Climent Solà), José y Vicente Ferrando Ortiz (y en su representación José Ferrando Miquel), Bautista Ausina Ferrando (y en su representación Francisco Bartual Climent), Salvador Castelló Martínez (y en su representación Salvador Castelló Miquel), Vicente Domingo Rosell Lloret (y en su representación Custodio Rosell Lloret); qui es comprometien a acceptar i complir els estatuts establerts per la banda.
I és en este moment quan “l’auelo” Joaquin cobra major importància, ja que va ser ell l’elegit per tots per a ser el “mestre” i director de la banda en eixos primers anys, perquè com la Societat no tenia recursos i ell era un músic destacat, i posseïa dots i capacitat, tots van creure que era la millor opció. Per aquest motiu, almenys durant 10 o 12 anys va ser el mestre i director, ja que el conveni va anar prorrogant-se el conveni (encara que desconec si va ser més anys, tal volta fins l’any 1908). Siga el que siga, d’aquesta etapa va guardar i conservar la seua batuta, que era de fusta, en un caixó de la còmoda, així com una partitura.
Ara bé, quan en 1909 es va redactar una altre reglament de la banda, ell ja no apareixia com a membre de la junta (i tot açò també apareix recollit al treball de Salvador Astruells Moreno: “Identitat d’un poble: 200 anys d’història de la banda de música de Llombai”).
“L’auelo” Joaquin donava lliçó de música en sa casa (i supose que també en el “local” de la Societat), tant a xiquets com a homes (molts dels quals acabaren sent músics destacats i reconeguts, com per exemple José Cardona Lahoz). Un dia, estava en la lliçó quan va entrar un home i li va dir: – Tio Joaquin, vol fer el favor? Es que vull parlar en voste. – “l’auelo” li va dir:- Be, vols parlar ací o… – Al que l’atre li contestà –No, eixim fora. – Quan ixqueren a la porta, aquell li va dir en veu forta: –Voste pot deixar-me la saria demà? Es que tinc que anar al camp a entrar unes coses… – I tots els xicons que hi havien dins es ficaren a riure de la conversació, que aquell home no volia que sentiren i que, pels seus crits, havien escoltat tots els del carrer (posteriorment, el seu fill Vicent també donaria lliçó, allí en casa, tant de música com de lletra, ja que es va traure la carrera de mestre).
A més a més, durant molts anys també va dirigir el cor de l’església en les festivitats i celebracions més destacades, en el qual cantava el seu fill Vicent (qui cantava “d’infantillo”). Precisament, una anècdota d’eixe temps és que l’única bofetà que li va pegar en tota la vida al seu Vicent va ser perquè un dia, en missa major, quan el va “entonar” perquè cantara, este no ho va fer perquè li havia canviat la veu… i no podia, i en eixe moment, “l’auelo” Joaquin, pensant-se que ho estava fent adrede li pegà la bofetà.
(Posteriorment, el seu fill Vicent també seria músic de la banda i tocaria el bombardino, així com el seu net Pepe “el Bolero”, que tocaria també el bombardino; i el seu net Vicente Viñuelas “el Bolero” (“m’auelo”), estaria relacionat en la Banda, però no com a músic, sinó com a Secretari de la banda des de 1946 fins a 1966, quan es celebraven ja les reunions i juntes en “el Musical”, en la plaça de la Creu).
Encara que llaurador durant tota la seua vida, sempre es va preocupar pel saber i va inculcar eixa afició als seus fills, ja que tenia molt de coneixement i segons m’han contat, era un dels homens més inteligents d’aquell moment. A d’ell no li va fer falta mai alçar la ma, ja que en una mirà tenia prou per a calmar als fills.
En març de 1891 sa mare, Josefa Viñuelas, va faltar en sa casa als 66 anys d’edat, i ell va ser el que ho notificà a l’ajuntament (he d’assenyalar que en l’altra casa viuria el seu germà Marcelino, en la seua dona Rosario i els seus fills). Uns anys després, en setembre de 1897 va morir sa mare de llet, Escolàstica, amb qui també mantenia un vincle familiar. I en gener de 1905 va faltar el seu sogre, “l’auelo” Ortís, com a conseqüencia d’una fartà.
Pel que fa a les seues amistats, ell era amic de Vicent Peris “el Regino” (que en el temps es convertiria en el seu consogre), així com del seu cosí Pepe “Tallà”, el seu cunyat Macià (l’home de la seua Francisqueta), Don Paco Morote (director de l’institut Lluis Vives, de València), entre altres.
Precisament l’amistat en don Paco Morote venía perquè la seua germana Francisqueta desde ben joveneta havia entrat a servir a casa dels Morote. Com ell (D.Paco) tenia la mateixa edad que Joaquin i li agradava caçar, havien fet bona amistat, ja que D. Paco Morote venia a Llombai a disfrutar de la seua afició (desde València o Benifaió), i es quedava en casa de Joaquin. I per don Paco Mororte va conèixer a l’escriptor i polític Vicente Blasco Ibañez i el seu col·laborador Rodrigo Soriano, qui a finals de 1901 o principi de 1902 vingueren a Llombai, quedant-se també uns dies en la casa de Joaquin. I altre personatge destacat que passà per sa casa, va ser Luis Morote, periodista, escriptor i polític del Regeneracionisme
S’ha de dir que no era un home de bar, però de quan en quan sí que li agradava fer-se una cassalleta. També li agradava el vi i, quan estaben dinant i menejaben la botella o voltaben un got, solia dir: –Val més que caiga el campanar de Murcia que el got de vi!! – Ah, i era prou fumador, i com portava jupetí, en la botxaqueta duia el tabaco picat i els mistos.
A “l’auelo” Joaquin li agradaven molt els bous, a l’igual que als seus germans, i sempre que en feien anava a vore’ls. Els seus pares havien tingut molta amistad en alguns pastors de ganaos, i ell va continuar en eixa costum. Hi ha diverses anècdotes d’ell en els bous, i inclús e una ocasió ell i els germans en pararen un que s’havia esmarrat de Catadau. Però com a fet més curiós assenyalaré, que quan feien bous pel carrer, com passaven per davant de sa casa (ja que eixe carrer no trea cap, pues la fabrica de Xexa el tancava), “l’auelo” Joaquin estava dalt la taula i tenia les portes de casa obertes de par en par i totes les llums enceses. Quan el bou s’arrimava a la porta, apagava les llums… i en ocasions no entrava i en altres si.
Els disabtes “l’auelo” Joaquín solia dir: –Dema es diumenge, el que vaja a misa festa i el que no, a traure terra a la muntanya!! – (açó es veu que ho dia perque li ho dia l’auela Adelina, qui era dona de misa i comunió diaria, i el punxava). I aprofitant que parle de traure terra, ell, que també era treballador i costant, es va traure dos fanecades i mitja en el fondo del barranc de les Fontanelles a cabás i lligó, plantant-les de garrofers.
Per l’any 1904 o 1905, va comprar una màquina de cosir i li va dir a la seua filla: – Gloria, com ta mare esta algo delicà, la cosida i l’arreglo de la roba dels homens ara te toca a tu. Ací tens la maquina per a que no tingues que fer-ho a ma!!
I com en 1905 el seu fill major, Pepe, havia d’anar a servir i cabía la possibilitat que els enviaren al Marròc, ell junt al seu consogre Pepe “el Baló” i altre home, van decidir pagar un home de cota o dos, per a lliurar als seus fills en cas que eixiren sortejats.
“L’auelo” Joaquín també va arribar a ser Jutge de Pau de Llombai, encara que durant poc de temps, puix va ser el jutge suplent de Tomàs Durà Peris, entre l’1 de juny i l’1 de setembre de 1910, i també entre el 10 de novembre de 1911 i l’1 de gener de 1912. A banda, el trobem com a testimoni en nombrosos documents de l’Ajuntament.
En eixe temps, en una ocasió hi habien dos homens renyits i va anar un d’ells i li va dir el motiu del pleit i el que el seu advocat li havia aconsellat. L’altre tambe va anar i li va contar la seua versió i el que li havia sugerit el seu advocat. Posteriorment, “l’auelo” Joaquin els va cridar als dos, els va encarar i els va dir: –Tu m’has dit aço, i tu m’has dit alló. Ara sabeu lo que volen els advocats. Si voleu s’enteneu, i si no, renyiu; pero ja sabeu qui seran els que guanyaran, els vostres advocats!! Vosatros peleareu i estareu malament i s’eu enduràn tot els advocats, mentres que si s’enteneu seu quedareu i guanyareu vosaltres!! – I com ell era una persona en coneiximent i que donava confiança, molta gent anava a demanar-li consell.
Com en moltes altres cases del marquesat, “l’auelo” Joaquin i “l’auela” Adelina van criar en l’andana, durant molt de temps, cucs de seda, ja que encara que era pesat, era un negoci prou rentable. I per a la cria dels cucs utilitzaven el segon pis de casa (la segona andana). També va comprar un carro per a treballar i defendre’s la pança i el raïm… i a més a més, tenia tenía una bodegueta, i quan venía l’época de la verema guardava una part del raïm i, a modo de particular, se fea vi (xafant-lo i apretant-lo en prenses) que després guradava en tonells o botes de vi, per al comsum d’ell i dels seus (anecdòticament, en la “Santmiquelà” de 1919, una ploguda i una riuà molt forta que va haver, tota la bodega li se va inundar). Curiosament, ell també va passar i va viure la pandemia de la “Grip Espanyola” (1918-1920).
Com ell tenia bon caracter i sempre va tindre molt bona relació en tots els seus germans i nebots, sa casa era un punt de trovada, tant de la familia de part d’ell com la de “l’auela” Adelina, i allí solien acodir tots. No obstant això, al ser el xicotet, va vore la mort de tots els seus germans, la majoria ocorreguda en temps de la “Dictadura de Primo de Rivera”.
Per altre costat, els seus fills anàren casant-se i quan aplegà el torn de la seua Gloria, com “l’auela” Adelina no acabava de vore amb bons ulls al seu futur gendre, ja que no el considerava “prou” per a la seua filla, “l’auelo”Joaquin va haver d’intervindre i recordar-li el que a ells els havia passat en el seu dia… i finalment el va aceptar i es casaren. I una vegada ja tots els fills casats, van decidir partir les terres i deixar les coses clares. Així, després d’arreplegar les collites de l’any 1925, partiren l’hisenda i sols es quedaren la casa i un camp de 4 o 5 fanecades en “el Rajolar”, que tenia 13 o 14 garrofers grans (ja que aixina tenia per a entretindres treballant-los i plegant garrofes). A part, allí tenia una Era per a trillar el blat i la palla, i per escaldar la pansa. Ara bé, encara que ja no tenia els camps, ell seguia, pasejant-se, anant a vore’ls tots. I en octubre de l’any 1926, ell i “l’auela” Adelina van a València al retratiste per a fotografiar-se els dos. Posteriorment, van regalar una còpia a cada fill (en ell es pot apreciar que “l’auelo” era grandot, ja que sentat era quasi igual dalt que “l’auela”).
Pel que respecta als seus fills, m’agradarai assenyalar que Pepe va ser llaurador; Joaquin intentá dedicar-se al comerç però no li va anar bé; montá un casinet i tampoc li funcionà, i finalment se n’anà a viure a València, encara que anava a treballar a una fàbrica de Foios. Vicent es va traure la carrera de mestre, i va ser destinat a Vilamarxant, on viuria fins el final dels seus dies, i Enrique, encara que es va dedicar primer al comerç, acabà d’administratiu i contable en la fàbrica de la farina de Llombai.
Els nets començaren arribar i encara que 5 van morir albaets, finalment tindrien un total d’11 nets: Pepe (1919) i Samuel (1921)-(del seu Pepe); Gloria (1917), Joaquinet (1923) i Mercedes (1928)-(del seu Joaquin); Glorieta (1931)-(de la seua Gloria); Araceli (1929) i Mario (1931)-(del seu Vicent); Vicente (1926)-(“m’auelo”), Enrique (1930) i Vicentica (1938)-(del seu Enrique). Así caldría mencionar que mentre que “l’auela” Adelina era més seria, a “l’auelo” Joaquin li agradava molt jugar en els nets i els consentia molt. També, si algun net estava mal, anava a vore’l i jugaven al “carbò” (un joc de cartes), i feia trampes per a que li guanyaren.
Com a fet anècdotic, a finals dels anys 20 serien testimonis del famós brindis de “l’auelo” Calbo: – Brinde i bec satisfet, per casar a una filla en un net!! – ja que eren cunyats i assitiren a la boda, puix Adelina era germana d’Amparo, i tia de la novia.
Ell sempre va estar vinculat a la banda de música i li agradava anar a tots els concerts. Però no sempre el veien, ja que en ocasions l’escoltava des del terrat. I es quan venia el bon oratge, la banda tocava tots els diumenges en la plaça Major, però ell, en compte d’anar en el seu cosí i els amics allí al concert, se’n pujava al terrat perquè deia que d’allí s’escoltava millor la música i no sentia als xiquets parlant ni escamant…
Quan vingué la II República, “l’auelo” Joaquin va simpatizar amb ella, i quan van decidir canviar el nom d’alguns carrers del poble, ell va proposar per al seu (que era el carrer de l’Abadia), el nom de Luis Morote Greus (per la seua rellevancia), i eixe nóm que li ficaren al carrer. En eixe temps, el seu fill Enrique seria tinent d’alcalde i secretari general de “Izquierda Republicana” ací en Llombai. I tant un com l’altre serien persones molt tolerans i respectuoses en temes de política, religió, etc.
A principi de l’any 1936 es van fer eleccions generals i com la seua neta Glorieta volia anar a votar en ell (pensant-se que anaven a pegar un “bot gran”), “l’auelo” se la va emportar. Anaren a votar a les antigues escoles, que en eixe temps estaven en la plaça de l’esglesia en un edifici que tancava la plaça, on hui està la font. Deixes eleccions va eixir guanyador D. Manuel Azaña i el Front Popular. Però en juliol d’eixe any es va produir el Colp d’Estat i va començar la Guerra Civil Espanyola; una terrible guerra que enfrontaria a germans, que duraria tres anys, i que deixaria una terrible postguerra.
Justament en eixos anys va faltar la seua dona, “l’auela” Adelina, el dia 26 de febrer de 1937 als 78 anys d’edat. I ella que era molt de missa, va faltar sense que pogueren fer-li missa-funeral, ja que l’església estava tancada des d’inicis de la guerra.
Al quedar-se viudo, “l’auelo” va cridar a la seua filla Gloria per a que anara en l’home i la xiqueta a viure en companyia d’ell a sa casa, ja que en eixos anys de guerra el van operar de catarates i va haver d’estar gitat i inmobil, durant un temps.
El seu Enrique també va ser l’últim jutge de pau de la República, i quan acabà la guerra, Joaquin encara seria testimoni de l’inici de la Dictadura Franquista i els primers anys de postguerra (vivint al llarg de la seua vida tots els canvis polítics i socials referits).
Ja més major, “l’auelo” solia portar una “axaeta” en compte d’un gaiato, de forma que a l’anar al camp tenia un punt d’apoio i a més podia llevar les males herbes. I com li agradaven molt els bous, encara que era vell i ja no podia fer el mateix d’abans, ell anava a la plaça i es ficava baix d’unes escaletes de fusta, al costat de l’ajuntament i davant de “ca la Tavia”.
En vora 80 anys encara no sabia el que era un “mal gust de boca” ni una medecina. Ara bé, aplegà un dia que caigué malalt i al poc de temps va morir. Era el dia 29 de març de 1941 i Joaquin Viñuelas Viñuelas tenia 80 anys.
El dia del seu enterro, els seus nets Pepe, Samuel, Joaquinet i Vicente van ser els que el van traure a muscles de casa i el portaren el primer tram. I com ell havia sigut un music destacat i havia dirigit a la música, eixe dia tota la banda de Llombai va anar a despedir-lo, i el van acompanyar tocant fins al cementeri, on va ser soterrat junt a la seua dona, “l’auela” Adelina.
En definitiva, ací conte la història d’este avantpassat meu que va ser un personatge significatiu per al poble, i en particular per a la banda de música de Llombai, encara que per les circumstàncies i les vicissituds la seua història i vinculació s’havien perdut en la boira del temps i sols era recordat en la família, a diferencia d’altres músics . Des de hui, en el 80 aniversari de la seua mort, queda la seua vida escrita per a que siga recordat i complete un nou capítol de la nostra banda i el nostre poble.
In Memòriam!!
