Segurament la majoria de gent que llig aquestes línies ha escoltat alguna de les cançons de Concha Piquer, se les coneix de memòria o al menys li sonen. I es que a banda de ser la reina de la “copla” i la més gran, durant molts anys va ser tot un referent en el mon de la cançó i va marcar a diverses generacions. Jo mateix, al criar-me prop de “m’auela” Pepica Viñuelas, com a d’ella li agradava molt i es ficava les cançons de la Piquer mentre guisava, feia calça o punt-de-ganxo, anava escoltant i interioritzant la seua magnífica veu i totes les cançons que cantava… fent que en el temps a mi també m’agrade i l’escolte de tant en tant, identificant automàticament la seua veu.
El dissabte passat, 12 de desembre de 2020, es van complir els trenta anys de la mort i desaparició de donya Concha Piquer, i va ser recordada a les notícies, així com en algun documental sobre la seua vida. I davant aquest fet significatiu em ve a la memòria una anècdota que em contava “m’auela” quan ella era jove i va anar, junt a la tia Aurelia, a vore cantar a Concha Piquer al teatre Principal de València.
Però primer aprofitaré un moment per a parlar de la tia Aurelia i d’altra pràctica comú en temps passats entre la gent més humil, que era el “ficar-se en amo”.
Aurelia Ortiz Navarro va nàixer als carrers Baixos de Llombai el 15 de gener de 1892. Era filla de José i Vicenta Maria, germana de Pepa i Herminia, i cosina germana de la meua rebesàvia (o “tatarauela”) Pepa Gil Ortiz, encara que es llevaven 20 anys de diferència.
Degut a que en sa casa hi havia necessitat, sent ella encara una xiqueta, puix tindria 5 o 6 anyets, va entrar a “treballar” en casa de la seua cosina Pepa per a tindre compte del seu fill Justo, barat a viure i menjar allí en el Raval. A partir d’eixe moment començaria una relació familiar que duraria tota la vida, puix quan va nàixer la meua “bisauela” Rosario (la mare de “m’auela”), ella ja estava allí i tenia 7 anyets.
Alguns anys després se’n va anar a “servir” i “ficar-se en amo” en València, per a guanyar diners, i entrà en el forn de la senyora Carmen (en el carrer de la Creu Nova, 12, al costat del Patriarca, i que a dia de hui està tapiat i en estat ruïnós). Allí passaria tota la vida treballant, en el forn i en la casa, ja que no es va casar. No obstant això, també venia molt al poble i la relació en la família dels “Justos” no la va perdre mai (fet pel qual la feren padrina de ma tia Carmen). A més a més, quan algú de la família, com “la seua neboda” Rosario o les filles anaven a València, sempre anaven a parar allí al forn, estenent-se també l’amistat en la senyora Carmen (qui va apadrinar a mon tio Armando).
Quan “m’auela” Pepica va anar a ensenyar-se de peluquera a València per l’any 1944, durant tot el temps que estigué allí es va quedar a “viure” en casa de la senyora Carmen (ja que a ella, com a les seues germanes, la tia Aurelia les consideraria sempre nebodes). Com eren els anys de Post-Guerra, com “m’auela” era molt guapa, estava en la flor de la vida i havia d’anar al costat de la plaça de l’Ajuntament al saló de bellesa i perruqueria de Mari Trini, o bé la tia Aurelia, o la senyora Carmen… o les dos, anaven a buscar-la per acompanyar-la, per tal que no tornara a soles i ningun xicon “li s’arrimara”.
Per eixe temps, no puc precisar si seria finals de 1944, 1945 o principis de 1946 (però va ser en eixe interval), Concha Piquer va vindre a València a cantar al teatre Principal i com la tia Aurelia era molt “de la Piquer” i a “m’auela” també li agradava, van anar les dos a vore-la, podent accedir a dos cadires de primera fila en “el galliner”.
Durant l’actuació la tia Aurelia no parava de dir-li: –Muy bien!! Guapa!! Bonica!! Sabuda!!! – sense cansar-se d’aplaudir.
Conten que va fer un espectacle de cent categories. Ara bé, tota la gent comentava que no cantaria “La Maredeueta” perquè, al tindre trossos en valencià, com en eixos anys estava prohibit parlar-lo pel règim Franquista no podria, ni s’atreviria. Bé, tots a excepció de la tia Aurelia, qui li dia a Pepica: -“Mmm!! Ahí es quedarà la Piquer sense cantar la Maredeueta!! A voràs si la canta o no!! No te n’aniràs sense sentir-la, xiqueta, que ella la cantarà!!”.
Quan acabà de cantar el repertori, va eixir Concha Piquer a l’escenari i dirigint-se a tot el públic, així com a les autoritats que estaven presenciant l’espectacle (crec que estava inclús Serrano Suñer eixe dia en un dels “palcos”), va dir, demostrant el seu caràcter i valentia, que sabia que estava prohibida i que la denunciarien si cantava “la Maredeuta”, però que vindre a València i no cantar-la era com no haver vingut. I d’eixa forma, d’avant d’una forta ovació, Concha Piquer va cantar “la Maredeuta” (sent conseqüentment multada per les autoritats amb una forta denuncia). La tia Aurelia, com estaven a primera fila “en el galliner”, quasi es “va tirar” de dalt baix dient-li: –Valenta, artista, bonica, cantaora, ben parida, guapa!!! – i quan acabà de cantar-la i per fi pararen els aplaudiments, girant-se cara Pepica li va dir: – Veges si l’ha cantat o no!! Ella, si la multen, paga la multa i s’ha acabat!! Però ella l’havia de cantar!!! – i després, sempre que sentia “la Maredeuta”, “m’auela” recordava a la tia Aurelia i eixa anècdota en el Principal.
I es que Concha Piquer va marcar a diverses generacions, estant present en la majoria de cases en eixos temps de radio, alegrant i acompanyant a la majoria de dones i joves en la seua faena.
Precisament, i ací parle d’altra costum hui pràcticament desapareguda, des de temps antics i durant eixos anys de Post-Guerra i anys cinquanta, les dones havien de fer-se, cosir-se i bordar el seu dot per a casar-se. I es que com diu una vella frase: – “a l’olor del dot, acodix el ninot”.
Després de dinar, o en alguns casos després de sopar, les xiques “s’asentaven” a cosir i, segons “el que podien”, es feien més o menys dot; es a dir, o bé es feien un llençol o bé se’n feien 6. També havien de fer-se les tovalles, “torcamansos”, camisons, roba interior, pentinadors per al monyo, bosses del pa, capçanes (per a dur la post al forn), camises, camisetes, sostens de punt-de-ganxo, etc.
Si de les “ueles” tenien llençols de llenç (els més antics) els brodaven, i sinó en compraven de “la vídua de Torra” (que era com s’anomenava la tela). I es que en estes peces, a l’igual que en les tovalles, a banda de bordar-les marcaven les inicials en fil. A banda, també havien de fer les “pontilles de bolillos” o de punt-de-ganxo, o fer calça, etc.
A l’hora de realitzar estes tasques, que depèn de cases (o estació de l’any) les feien en “el quarto” de cosir, en el balcó, la pallissa, al carrer a la porta de casa, etc; s’ajuntaven joves i majors i era un fet que si hi havia radio (encara no hi havia televisions), esta estava encesa acompanyat les converses, i la gran protagonista, a banda de les novel·les radiades, era Concha Piquer i les seues cançons.
Concha Piquer tenia una veu característica que, quan canta, identifiques immediatament, i que en tres minuts era capaç de cantar-te una història, un drama, un amor… A més a més, gran part de les seus cançons parlen sobre dones en caràcter, valentes, independents i en determinació (un bon exemple és “Tatuaje”); i es que convé recordar que la “copla” va nàixer en la República, i no en la Postguerra com alguns pretenien dir.
Va ser una dona molt valenta!!! Figureu-se que quan sols tenia 10 anys es presentà, en el traje de la comunió, en un teatre de València on va dir que sabia cantar. Com varen vore que era bona, al poc de temps ja se’n va anar, molt joveneta, a Estats Units. I en este punt cal dir que, en un moment donat, com les germanes caigueren males, sa mare va haver de tornar-se’n i es quedà ella “a soles” allí, mes no s’acovardà i, amb molt de treball i determinació prompte va aconseguir fama, reconeixement i diners. He de dir que ella és la protagonista de la primera pel·lícula sonora de la història. Era una dona “echá p’alante”, oberta a totes les novetats del moment i que va saber aprofitar, absorbir i aplicar les noves corrents artístiques a les seues actuacions, sent la precursora d’un nou estil que canviaria la història de la música ací en Espanya (més expressiu), i es que no se limitava a cantar, sinó que a més a més actuava en escena. La Piquer era molt perfeccionista, competent, artista… molt professional i extremadament exigent (ara bé, en ella mateixa la primera), i cuidava tots els detalls a l’extrem (per exemple, el vestuari que mostrava en les seues representacions era exquisit).
Així mateix cal remarcar que era una dona molt “lista” i amb les idees i conviccions també molt clares… i el seu fort caràcter li va ocasionar el haver d’afrontar diverses multes, com per exemple, fer-li un desplante al mateix Franco. I es que en una ocasió, després d’haver actuat en el Pardo, quan ja estava en l’estació i se n’anava, van anar uns oficials que li digueren que el Caudillo volia que tornara a cantar-li “Ojos Verdes”. Altres artistes davant eixa petició hagueren anat sense més, però ella va dir: – ¿El Generalisimo ha merendado ya? – i quan aquells li digueren que si, ella contestà: –Pues díganle que Concha Piquer va a merendar ahora!! Y si quiere, que vaya al teatro y me volverá a escuchar. – Al moment multa i passaport llevat.
També tingué problemes perquè no volien que cantara: “apoyá en el quicio de la mancebía” (per tema de moral) i pretenien que cantara: “apoyá en el quicio de mi casa hundía”; o perquè li prohibiren cantar la Maredeueta , com ja hem dit, ja que el valencià no estava permès. A tot açò ella es va negar i sempre va cantar les peces tal quan s’havien escrit originalment… a diferència d’altres cantants que si que acataren la censura, motiu pel qual va ser denunciada i multada en nombroses ocasions, mes ella sempre va fer el que va considerar.
Així mateix va treballar en els més grans compositors de l’epoca, com son Quintero, León i Quiroga i, anteriorment, amb el mestre Penella
Altra prova del seu caràcter va ser que s’enamorà d’un home casat, el torero Antonio Márquez, amb qui acabaria casant-se i amb qui va tindre una filla… fet aquest que mai va amagar i que exposà en la seua cançó “Romance de la otra”, on venia a contar la seua pròpia història, senyalant que no tenia drets legals (mes en tot moment va deixar clar que ella no era ninguna mantinguda, sinó una dona independent que sabia guanyar-se molt be la vida).
I tampoc va acceptar mai cap condecoració ni medalla, puix ella dia que la seua medalla era l’aplaudiment i el reconeixement del públic.
Varen ser mítics els seus espectacles, portant als millors artistes del moment amb ella, i actuant en els millors escenaris del món. I eren famoses i molt celebrades les seues gires. De fet, va viatjar tant que es va acunyar una frase per aquella persona que es movia molt d’un lloc a un altre, i que diu així: “Viatges més que els baüls de la Piquer”.
Mira si era perfeccionista que, en 1958 i mentre actuava en el teatre Victoria de Isla Cristina (Huelva), es va notar un xicotet fallo en la veu (fet que ningú més va notar), i ella va decidir, estant en el més alt escalafó de la cançó, retirar-se de la música i ser recordada sempre al 100% (fet que causà gran revol i commoció).
Quan va morir, en 1990, la Gran Via es va col·lapsar i gent de totes les edats i condicions li va rendir homenatge, acompanyant-la fins el cementeri de San Isidro, en Madrid, on descansa junt al seu home i la seua neta Coral. Va ser amortallada amb el vestit i la mantellina que portava en una de les seues actuacions més recordades: “La parrala”. Eixe dia es va vore que estava més viva que mai per al seu públic, i hui en dia és recordada, anyorada i respetada per la gran majoria dels presents, com és el meu cas. I inclús hi ha una cançó de Rafael Conde “el Titi” anomenada “añorando a la Piquer” (que també canta la nostra Lola “la Molinera” en el seu disc), on s’expressen eixos sentiments.
En definitiva, estes línies pretenen ser un homenatge a esta grandiosa i singular dona, la reina de la “tonadilla” i la “copla” (com assenyalen els experts), que ara fa 30 anys va morir. Més les seues cançons sempre ens quedaran, així com el museu dedicat a la seua persona que es troba en València, en la casa on ella va nàixer al carrer Ruaya. I en estos dies de Nadal, ja que deguem d’estar a casa per precaució davant la pandèmia del Covid-19, vos anime a escoltar-les, recordar-les o descobrir-les (segons siga el cas), admirant la força i potencia de la veu de donya Concha Piquer.
BON NADAL, bones festes i a confiar en que el 2021 siga un MILLOR ANY!!!
