Ara que tornem a sentir la música fallera al poble, que ja s’olora la pólvora i que els bunyols estan a punt de fer-se, convindria tirar la vista enrere i recordar les antigues falles que hi hagueren, ja que enguany fa 33 anys que s’acabaren les falles del carrer Sant Josep.
Eren els difícils anys de la Postguerra, mitjans dels anys 40, quan els veïns del carrer sant Josep (o més ben dit, les veïnes) es van comboiar per a celebrar la festa de les falles en Alfarp. I com solen ser les coses quan hi ha bona harmonia i un grup de gent en ganes de treballar i fer faena, del nostre “pensat i fet” va sorgir l’antiga falla, sent l’única en el Marquesat en eixe temps.
La falla del carrer sant Josep era una falla de carrer, en la que tots els seus veïns, de forma més o menys activa, col·laboraven i participaven de tot el que s’havia de fer. I encara que falla de carrer, convidaven a tot el poble.
Allí al mig del carrer (on fa tipo una replaceta), en la botigueta del tio Nemesio estava “el casal” faller, i allí davant mateix era on plantaven la falla (que primer la feren ells en caixons, estors, cartons i trastos pintats; després els la feia “el Xalo” i posteriorment ja l’encomanaven a algun dels artistes fallers de València perquè los la fera i la montara). I allí també feien “guirnaldes” de paperets per a penjar-les en el carrer.
En principi, les falleres Majors eren triades d’entre les distintes cases del carrer o dels carrers del voltant, i la resta de xiques formaven la Cort d’Honor, canviant cada any. Conten que si la primera fallera Major va ser Anita Boix Sanz, en 1945, junt a Paquita “la Canyeta” i Elodia Ortiz “la Xapona”.
Formaven la “comissió” del carrer i eren falleres la tia Rulla (que era molt cosidora), la tia Mercedes “l’Hereua”, les germanes Remedios, Pepica i Visantica “les Peloses”, Carmen “la Corba”, Esmaltina, la tia Natalia, Victoria “la Salera”, Concha “la de David”, Basilisa, Pilar “la Madrilenya”, Visantica (qui era d’Algemesí i es va casar en Visantico “el de la tia Asensia”), Sunción “la Bolla”, Maria “la de Puro”, Lola “la del Primo”, Milieta “la Guerrilla”, Pepica “la Vaquera”, Cecilia Monleón, Josefina “la Poderosa”, Amelia, Adoración, Gloria, Angelita “l’Amalia”… i supose que més dones i joves.
Quan venia el mes de març i Sant Josep, feien una setmana de festa, en dinars i sopars, balls (en els que convidaven als músics a sopar i a un parell de botelles de vi i mistela); rifes i numerets, i hi havia un dia on es disfressaven i feien una espècie de “cabalgata”. El dia de sant Josep, vestides de falleres, anaven a missa, tiraven una traca, feien bunyols i xocolate, i per la nit ja cremaven la falla, creant un ambient molt bonic i de germanor.
Calcule que la majoria del veïnat eixos dies formaria part de tota eixa festa. Ara bé, també se segur que almenys hi havia una excepció, i no per falta de ganes, sinó pels impediments físics. Es tractava de la meua “tatarauela” Catalina Climent (qui estigué els últims 25 anys de la seua vida cega i els últims 15 privà), i esta sols sentiria l’ambient i la festa, ja que vivia davant l’antic estanc.
Queden ja pocs que poden contar bé el que es feia, ja que els anys passen, però encara es recorda que a finals dels anys quaranta van vestir a Helios i a Visantica “la del Forn” de fallerets i allí en la replaceta feren una funcioneta entre els dos, que va causar admiració (també m’han dit que formaren parella de fallerets Visantica “la Pelosa” i Miguel “el Roget”).
Cada anys feien una falla en una temàtica, i en una ocasió ficaren una falla que representava el campanar i que feia una crítica (perquè “la veleta” estava molts anys aixi), en un verset que deia:
“Campanar d’Alfarp, tens tipo de senyoreta;
que bonico estaries… si t’adreçaren la veleta”.
(Anecdòticament, temps després, va ser Daniel Jabaloyas, de Llombai, qui finalment “adreçaria” per fi la “veleta”, ficant un gran bastiment per a pujar fins allí dalt).
L’últim any que feren falla en Alfarp (diuen si va ser l’any 1956 o 1957) van representar al tio Salvoret Juanes “el Secretari”, dalt d’una bicicleta (ja que ell va ser el promotor del pantano de Forata i anava fins allí en la bici).
(I curiosament i pel que son les coses, en 1956 començaren a fer Falles en Llombai, però unes falles “tipo de barri”, en el Ravalet, sent precedents a l’actual Falla de Llombai, que començà en 1959).
Després, com sol passar en moltes coses, bé perquè anaven casant-se unes o tenint xiquets, bé perquè altres morien o portaven dol; bé perquè se n’anaven del poble o del carrer sant Josep (eixos anys també van ser anys durs), o bé perquè es va anar gelant… unit a que les falles ja començaven a valdre més diners i ja començaven a fer falta permisos i més papers… es van deixar de fer falles en Alfarp i es deixaren de vestir de falleres, encara que tots els anys, les veïnes del carrer, pagaven i anaven a la missa de Sant Josep.
Passaren molts anys, i conten que a inici dels anys huitanta, cap a 1983 o 1984, un dia Paco “el de Lolín” va fer una falleta en unes caixes i caixons, pintant-la, per als fills. Quan la tenia a punt va cridar a les seues veïnes Pepica “la d’Esther” i Mari “la d’Enedina” i els la va ensenyar dient-los: – Si no anem a València…els xiquets no han de tindre falles? Pues això s’ha acabat!!
I a elles dos, que enseguida estaven a punt per a tot, els va fer tanta gràcia que li van dir que perquè no la feien més gran. I dit i fet, començaren a cridar i parlar en la resta de veïns del carrer NOU i eixe any fan fer falla. Acodiren familiars, amics, veïns… i feren dinars, sopars, carreres de sacs, bunyols, i inclús com Paco tenia un bouet al final del carrer en el pati de “Pepino” (en el que hui és la casa de les “Trillises”), el van traure i van fer “bouet” per als xiquets. Ara bé, ningú es va vestir de faller o fallera ja. En canvi, si que es disfressaven i feien xocolate… i plantaven la falla en els “quatre cantons” (entre el carrer Nou i el carrer Salvador Juanes).
Anecdòticament, Miguel “el Juliano” i Cándido “Campana”, el dia de la cremà, van pujar al balcó de ca Mari i allí feren el quadro ben fet, plorant i fent bona actuació, mentre es cremava la falleta (costum que durant els tres o quatre anys que durà la falla van repetir).
I durant tres o quatre anys van fer falla i molta festa, convidant a tots a participar (a l’igual que anteriorment havia fet la de Sant Josep), però entre que començaren a demanar permisos per a tot, els músics i molts jovenets (que eren músics) se n’anaven fora i que tot es gela… deixaren de fer-la, quedant sols el record.
Davant aquest fet, als veïns del carrer SANT JOSEP els tornaren les ganes de rememorar i recuperar les falles del carrer i de nou començaren a plantar una falla en el carrer, participant ara part de les dones “de antes”, com la tia Rulla, la tia Mercedes “l’Hereua”, la tia Carmen “la Corba”, la tia Natalia, la tia Anita, Concha “la de David”, Carmen “la Penitenta”, Sunción “la Bolla”… i altres dones “d’ara”, com serien Esther, Ana “la de l’Estanc”, Conchin “la d’Avelino”… i altres veïns i veïnes del carrer.
En esta nova aventura fallera, ja no es vestirien de falleres com antigament van fer. Com en casa de Micalet i Rosa “la Corala” no vivien, allí van situar el nou “casal faller” i allí feien les “juergues”. La setmana fallera feien esmorzars o dinars, també feien sopars, treien el “picú” per a ballar, feien paelles, bunyols i xocolate, es disfressaven i feien “cabalgata” per la “volta a la processó”… sobretot Ester i la tia Sunción “la Bolla” (que sempre estaven “al pie del cañón” i eren l’ànima de la festa, sent les primeres per a disfressar-se i moure-ho tot). També en esta ocasió hi havia una artista fallera, que era Ana “la de l’Estanc”, qui s’encarregava de dibuixar i planificar la falla a raó dels temes d’eixe any (encara es poden vore els dibuixos en una llibreteta que conserva), per a després ja fer-la i pintar-la entre les veïnes. I en l’any 1987 van començar a fer falla gran (la qual plantaven en el lloc habitual), i una falla xicoteta per als xiquets (que plantaven en la intercessió del carrer Sant Josep i el carrer del Forn, davant del Portellet).
El dia de Sant Josep anaven a missa, dinàvem i Remigio era el “pirotècnic” i l’encarregat de tirar la traca. També, com des dels anys seixanta havien ficat un Sant Josep en una capelleta en el carrer (en l’antiga casa dels Miquel Antonis, on hui encara es pot vore), li portaven un ramell de flors. I tot el poble acudia a vore les falles i menjar bunyols i xocolate, ja que tampoc hi havia altra cosa en Alfarp (encara que en Llombai en eixe temps ja estava la Falla), i per la nit cremaven les falles.
(Inclús en una ocasió, en 1988, com el bon humor mai faltava, es van concedir elles mateixa el primer premi de la seua categoria per a la Falla, i com a “reconeixement” Ana “la de l’Estanc” ficà una banderola en el monument).
L’any 1989 va ser l’últim any que feren falla al carrer Sant Josep i, en esta ocasió va ser sols una falla xicoteta. Gent que moria, permisos, papeleo, els xiquets que eren músics que se n’anaven del poble… i que tampoc hi havia un “relevo” generacional… va fer que acabara.
Molts anys després, concretament en el 2020, de nou tornà a nàixer una il·lusió en un grup de gent d’Alfarp, més la pandèmia de la Covid-19 ho va frenar tot de moment. Hui, any 2022, per fi s’ha pogut començar la nova falla “la Falguera”. Una falla que és de tot el poble i per a tot el poble, que ha nascut en força i baix la direcció d’una presidenta de cent categories: Lorena Ortega, qui ha fet possible que en el poble tornem a cantar “falleta meua”.
Endavant i Enhorabona als seus màxims representants, a Khadime Castelló i a Tabara Beye com a Fallerets Majors Infantils, qui per primera vegada ocupen este càrrec al poble d’Alfarp.
I felicitats també, especialment, per a Alba López, la Fallera Major. Un gran càrrec du una gran responsabilitat, i emulant a aquelles antigues falleres Majors, de nou la dona alfarbina vestida de valenciana passejarà pels seus carrers.
Ara és el temps de la falla “la Falguera”!!! Enhorabona al poble d’Alfarp… i que este siga el primer de molts anys de falla!!!! Visca la festa fallera!!!
