Ara que bufa el vent gelat de l’hivern, que es parla del fred i de la neu i que ha “baixat” Sant Antoni en la “barba blanca” com tots els anys, em ve a la memòria una història coneguda per molts, però alhora també desconeguda pels més joves… i considere que convé contar-la de nou perquè sempre va be recordar les històries curioses de temps passats.
En aquesta ocasió parlaré de “la relació” de sant Antoni en els bandolers… i en particular en un roder conegut com el tio Joan “el de la Marina” (encara que ací al poble, tal i com em contava “m’auelo” Vicente, l’anomenaven el tio Juan), ja que l’única ermita associada o vinculada al bandolerisme, de moment i que se sàpiga, és l’ermita de Llombai. I a propòsit d’açò, també puc parlar de la relació entre un dels meus avantpassats i el tio Joan, anècdota que jo vaig conèixer fa uns anys i que encara recorda mon tio Enrique Viñuelas “el Bolero”.
Hem de remuntar-nos a finals del segle XIX, durant d’un dels períodes més convulsos d’eixa centúria, concretament durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), on es va donar un govern provisional, la monarquia d’Amadeu de Savoia, la I República… fins a la Restauració monàrquica d’Alfons XII. Un temps convuls d’inestabilitat política, de falta d’una autoritat forta i de crisis social i econòmica, a banda de guerres (com la guerra de Cuba o la III guerra Carlina), on en el nostre territori es formaren diferents quadrilles de bandolers, com ben be ha estudiat i coneix el periodista Manel Arcos.
En Llombai principalment es coneix el cas de tres roders (que son els que més renom han tingut, o almenys les seues històries més s’han contat), i eren: Boles, Pauet i el tio Joan.
En la present història destacarem a l’últim d’estos tres. El tio Joan, també conegut com el tio Joan de la Marina, en realitat s’anomenava Vicent Estruch Mascarell i era natural d’Ador (la Safor). Segons conten, ell “traspassà la línia” i es “col·locà al marge de la llei” quan va pillar “infraganti” a la seua dona en companyia de l’alcalde d’Ador, en el llit, i en un arrebat de còlera els va matar als dos, fugint a les muntanyes i canviant de nom per a despistar a les autoritats. A partir d’eixe moment començaria la seua “carrera” com a roder. Ell va actuar en diferents territoris i aplegà a ser cap de quadrilla d’una de les principals bandes de roders, convertint-se en un dels fugitius més buscats, i encara que en ocasions va ser capturat i empresonat, també va saber escapar-se i fugir. En 1869 aplegà al Marquesat de Llombai, on estaria durant 3 anys fent de les seues i inclús aplegà a segrestar a gent, demanant després un rescat per ells (un d’eixos va ser el fill del tio Vicente Maria “el Perdut”, alcalde de Real i un dels més rics del poble).
Pel que respecte a Llombai i pel que més es recordat, ens hem de remuntar a un succés que passà per allà per 1870. Segons contaven, el tio Joan era un bandoler prou honrat i tenia molt bona punteria; pel que sembla, “protegia” al Povil de Catadau (el més ric de la contornà), dels abusos d’altres roders i, d’eixa forma, el Povil atenia molt generosament les seues peticions. Un dia hi hagué un home que anà a casa del Povil a demanar-li diners en nom del tio Joan i, quan este es va enterar, d’una trabucà el matà, ensenyant-li a no dir mentires ni a utilitzar el seu nom. Com la justícia anà a per ell, va fugir a la muntanya i es resguardà en l’ermita de Sant Antoni, amagat per l’ermità Valentí, (el qual, segons conten, a vegades li feia alguns recaos al roder). Quan la Guardia Civil aplegà allí i va interrogar a l’ermità, Valentí va dir que no havia vist ni sentit a ningú pels voltants, i que ell no els podia ajudar. Els Guàrdies, al comprovar que l’ermita estava tancà i que tot estava tranquil van continuar “la búsqueda”, però esta no tingué èxit. I quan el perill va passar, el tio Joan es va “despedir” de Sant Antoni i de Valentí i se n’anà al seu cau en els seus homes.
Ara bé, com en els pobles tot acaba sabent-se, al final la notícia de que l’ermità li havia donat refugi aplegà fins els oïts dels jutge de Carlet, i este va fer anar a declarar davant la seua presencia a Valentí. Ja en el jutjat, este li va demanar explicacions a Valentí sobre eixe fet i eixa “amistat” en el bandoler, i “tant el va apretar” que l’ermità finalment contestà: –Senyor jutge ¿per què no fem una cosa? Usia serà ermità i jo jutge; Usia se’n va a l’ermita i jo “m’asentaré” en eixa cadira. Aixina se faria justícia!! – i d’eixa forma es va defensar, ja que les circumstàncies manen i davant una situació com eixa cada persona actua segons pot i sap, sempre pensant en el millor per a ell (i conten que esta frase “marcà época” i va ser coneguda en tota la comarca).
En eixa ocasió el tio Joan va escapar de la justícia, i un temps després va succeir una anècdota curiosa. Un jove anomenat Marcelino Viñuelas Viñuelas (qui casualment és un dels meus rebesavis o “tatarauelos”), estava llaurant en un camp arrimat a muntanya (pròxim a la Colaita). De repent, al girar-se, es va vore al tio Joan i a alguns dels seus homes que s’havien presentat allí mateix, i este li va dir: – Xiquet, vull que vages al poble i ens portes unes coses!! – davant aquesta insòlita petició, Marcelino es quedà parat, i el tio Joan li va dir, mentre li donava unes monedes: – Ale, ves i compra’ns menjar i el que jo te mane!!! – i quan el jove li contestà que no podia anar, ja que havia de llaurar eixe camp abans que s’acabara el dia, i en cas de no fer-ho li demanarien explicacions, el tio Joan li digué que no es preocupara, i acte seguit va manar a un dels seus homes que agarrara el forcat i es ficara a llaurar en lloc del jove. D’aquesta forma Marcelino pogué anar al poble, fer l’encàrrec del famós bandoler sense que ningú sospitara ni s’assabentara del que realment feia, i tornar al camp que ja estava llaurat.
A partir d’eixe dia, en ocasions i com ho havia fet bé, quan els feia falta, depenent d’on estiguera treballant Marcelino, igual es presentava el tio Joan a demanar-li algun encàrrec… establint-se una certa “relació” i complicitat entre estos dos personatges (i que després Marcelino almenys va referir al seu germà Joaquín).
Posteriorment i a mode de resum, el tio Joan va fugir al Marroc on estaria varios anys, i d’allí, quan tornà, va ser quan el van empresonar. Per novembre de 1878, mentre el duien en una corda de presos de Carlet a València, a “l’intentar fugir” (segons diu la declaració oficial), la guàrdia civil el matà apel·lant a la “llei de fugues” (i d’eixa forma es llevà un problema de damunt).
De tots estos successos Marcelino i els seus germans serien testimonis, i sembla que (i això en part explicaria el perquè es casà “major” en eixa època), ell mateix es va “mesclar” d’alguna manera en eixe món del bandolerisme. Un món que podria atraure a un jove (que en eixe temps comptaria amb uns 16 o 17 anys), per col·laborar i “traure” un poc de benefici, donant-li certa “independència” i també una major llibertat del que suposava la rutina i el treball al camp.
En definitiva, ací tenim una mostra de com les circumstancies manen, i com davant d’elles s’actua d’una manera o un altra. I a més a més, de com un personatge de llegenda com el bandoler tio Joan ha quedat vinculat a un dels nostres monuments més emblemàtics, i en certa forma, també va comptar amb “la protecció” del pare Sant Antoni.
