Han passat els anys i algunes costums han desaparegut i són molts els que ja no les recorden, tal i com he pogut comprovar a partir de distintes converses que he tingut recentment. Precisament per això, i triant com sempre les terres del Marquesat com a escenari, vull contar el que eren les dides o mares de llet, i remarcar la seua importància en el passat. D’aquesta forma quedarà constància per a la joventut d’aquesta pràctica tan simple i alhora tan essencial i no es perdrà el seu record.
En certa ocasió vaig sentir una frase que dia m’auela Pepica, i que venia a dir: -“el parir rejuvenix i el donar a mamar envellix” (que possiblement vindria de la frase castellana: “el parir embellece y el criar envejece”). I recorde que em va fer gracia i quan li vaig preguntar exactament pel seu significat, ella em va explicar que una cosa era sinònim de joventut i l’altra, pel contrari, era que la criatura et “xuplava” per a poder viure i créixer, i per tant, això envellia.
Dit i sabut, ja no vaig donar més importància. Per altre costat, jo vaig conèixer a la tia Consuelo “la de Barcelona”, que era com una tia més de la família, de casa. I ací va ser quan m’explicaren que erem “família de llet”. Davant aquesta declaració tan extranya per a mi en eixos moments, m’auelo Vicente em va explicar que la tia Consuelo era com una germana de són pare, ja que havia sigut la tia Pura “la Pilotes”, mare de Consuelo, qui l’havia criat de xicotet, “amamantant-lo”. I com després mantingueren la relació, ahí estava l’explicació.
A banda de tot açò, al ficar-me a investigar als meus avantpassats, vaig anar descobrint més casos i d’eixa manera vaig saber estes curiositats:
– A la meua “tatarauela” Liberia Adelina Ortiz Monzón “la Nela”, que va nàixer en desembre de 1859, la van criar en Catadau en casa de Teresa Llorens Bisbal i Miguel Casanova Tello “el platero” (qui era orfebre i treballava la plata vella); este era un matrimoni novençà que havia tingut un xiquet, el qual se’ls va morir, i que la criaren a ella… ja que sa mare es va quedar embarassada molt prompte i li se tallà la llet, puix en 1860 li naixqué un germanet.
– Al meu “tatarauelo” Joaquín Viñuelas Viñuelas “el Bolero”, que va nàixer en juny de 1860, el va criar una dona llombaina anomenada Escolàstica Climent Flordelis (qui eixe mateix any havia tingut un xiquet, de nom Eulogio, però que desgraciadament havia faltat als 8 dies de vida), ja que era el fill menor dels “Boleros” i es veu que sa mare no podia.
– Curiosament al fill dels anteriors, Enrique Viñuelas Ortiz “el Bolero”, qui va nàixer en desembre de 1898 i era l’últim fill del matrimoni, pel que siga, be perquè sa mare no tenia prou llet o perque no podía, el va criar en el Raval de Sant Roc Purificación Llorens Pons, més coneguda al poble com la tia Pura “la pilotes”, ja que havia tingut una xiqueta anomenada Maria Desamparados (però que desgraciadament moriria en març de l’any seguent, albaeta); i tota la vida mantingueren la relació i quan després ell, ja més major, anava a treballar a la fàbrica de la farina, quan passava tots els dies per davant de sa casa entrava a vòrela i sempre li dia: –Mare, com està?
– Per altre costat, la meua “tatarauela” Maria Pepa Serrano Forés “la Foresa”, va criar a una xiqueta anomenada Carmen Molina Miquel (més coneguda com Carmen “la de Plà”), qui era filla d’uns forasters que vingueren al poble a principi del segle XX, puix el pare de la xiqueta o era mestre o estava en l’Ajuntament. La família es ficà a viure dalt de la “Caixa d’Ahorros”, que estava en la plaça Major, i quan el pare va morir, mare i filla es quedaren ací i mantingueren la relació en la família, sent considerada com una germana més de la meua “bisauela” Vicentica, qui inclús va fer padrina a Carmen de la seua filla Tica.
– D’igual manera, la meua “bisauela” Salvadora Barberà Climent “la Patxera”, en Alfarp, quan en 1915 va tindre a la seua filla Angelita va ser dida d’un xiquet anomenat Salvoret, de la familia dels “Borrascos”, també d’Alfarp, al qual se’l va criar. No obstant això, algun temps després este xiquet moriria i per això, quan va tindre al seu fill Salvador (el tio “Torres”), li va ficar el seu nom en honor d’aquell.
– La meua “bisauela” Rosario Peiró Gil “la Nevera”, contava “m’auela” Pepica que havia donat a mamar “ a mig poble”, puix tenia molta llet i molt bona. Ara bé, els que es podrien considerar més com a “fills de llet” serien Emilia Jabaloyas, qui era del temps de ma tia Rosario (1922), el seu nebot Justo Peiró, qui va nàixer el mateix any que “m’auela” Pepica (1926), i Visantico Durà “Pataca”, qui va ser germà de llet de mon tio Armando (1932), i qui es va salvar gràcies a d’ella, ja que no mamaba i estava molt debil quan ella l’agafà i es ficà a donar-li pit.
– Pel que fa a la meua “tatarauela” Isabel Orts Barberà “la Manya”, la situació va ser molt ditinta. En juliol de 1904 va tindre a la seua última filla en Alfarp, a la que anomenaren Teresa, però al mig any ella va caure malalta d’un fort constipat i van tindre que buscar una dida per a criar a la xiqueta, ja que ella no podia. D’eixa forma buscaren, i Rosa Climent “la Quinzeta” (qui seria “l’auela” dels Penelles), en Llombai, es va convertir en la mare de llet de la xiqueta. Una relació que s’intensificaria, puix en abril de 1905 Isabel va morir als 33 anys d’edat, motiu pel qual la xiqueta es quedaría en Llombai els seguents anys, mentre la criaven.
Tots estos exemples ens ilustren lo comú i freqüent que era esta pràctica en la societat en eixos temps, i encara que ens puga pareixer mentira, en primera no exisitien els biberons i, en segona, quan van començar a existir es considerava com una vergonya el fet de donar biberó, ja que era com si la mare “estiguera defectuosa” i no puguera complir en la “seua misió”. Un fet que fins els anys 50 era així en el Marquesat.
A més a més, ser dida o buscar-ne una era una costum arrelada i tal i com es pot apreciar, després permetia establir uns lligams familiars forts, que de forma general solien durar al llarg dels anys, propiciant el formar part de la propia familia i el estar present en els distints aconteixements de la mateixa, es a dir, naixements, matrimonis i defuncions, com si d’un altre “tio” o “tia”, “fill”, “filla” o “mare” es tractara. I es que també hem de tindre present que en ocasions, ja no era que la mare no tinguera llet, sinó que també hi havien molts xiquets que es quedaven orfes molt menuts. Encara que es ben cert que la pràctica de criar a un xiquet en ocasions també es revestia d’un component social, i per eixe motiu, en les grans capitals, aixó estava mal vist i era com una tasca inadecuada per a les classes socials “superiors”. Per dit motiu, moltes xiques que havien sigut mares (i que normalment havien perdut als fills o els havien donat en adopció per a poder treballar), entraven a les cases riques com a dides (o nodrizas com eren anomenades en castellà), puix la seua condició, per part de les senyores, els proporcionava un treball que en moltes ocasions les tenia en major consideració que a les simples criades ja que eren les que criaven als seus fills (sent una pràctica antiquíssima, que ja era freqüent a l’antiga Roma).
I ara, després d’aquestes explicacions es podria pensar ¿i que te que vore el Doctor Bosch Marín en esta història? Bo, puix el motiu ara el contaré, ja que este insigne presonatge, natural de Carlet i que arribaria a ser catedratic en Pediatria, fundador d’UNICEF-Espanya i membre de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina (entre altres distincions i càrrecs), va tindre relació en la meua familia en un fet significatiu.
La tia Gloria Viñuelas Ortiz (germana del meu “bisauelo” Enrique i padrina de “m’auelo” Vicente), es va casar en 1914 en José Serrano García (més conegut al poble com Pepe “el Baló”). El matrimoni es va instal·lar en el Raval de Sant Roc i allí van tindre quatre xiquets: José (1915), Jose Mª (1917), Samuel (1919), i Joaquin (1922). Ara bé, cap dels quatre xiquets va arribar “al mig any” de vida, i llevat del cas de Samuel (qui seria l’última víctima de la Grip Espanyola en Llombai, en 1920), els altres moriren sense saber ben bé el perquè. I el més estrany de tot es que els xiquets naixien forts, grans i robustos.
Passaren els anys, i com la tia Gloria no es quedava embarassada, el matrimoni inclús va considerar la possibilitat d’adoptar un xiquet, i van parlar en Benifaió per anar a arreplegar-lo de “la inclusa” (que és com anomenaven als orfenats), per mediació de sa tia Francisqueta Viñuelas, qui vivia i treballava en Benifaió per a la família Morote. Al cap d’un temps, per juliol de 1930, la tia va donar avís que havia nascut un xiquet i podien anar a per ell. Dit i fet, el tio Pepe va enganxar i aparellar l’animal al carro i quan tiraren a eixir de casa per anar-se’n, es mogué una tronà horrorosa i Pepe li digué a la dona: – Saps que, Gloria? matxo a l’estable. A lo millor esta tronà vol dir que eixe xiquet no es per a “mosatros”. – I es quedaren en casa i segons contaven, nou mesos després, el 24 de juny de 1931, els va nàixer una xiqueta a la que li ficaren de nom Glorieta.
Al contrari que els seus germans, la xiqueta va nàixer xicoteta i menudeta. Però en aquesta ocasió la situació va ser totalment distinta, ja que el jove doctor amb premi extraordinari en 1926, Don Juan Bosch Marín, qui estava especialitzant-se en xiquets (i acabaria en la Universitat Complutense de Madrid com a Catedràtic de pediatria), al tindre coneixement de la història de la tia Gloria i el que li havia passat anteriorment, va agafar el cas com a algo personal i, gracies a d’ell, Glorieta es va salvar. I es que, entre altres mesures, va manar que li donaren a la xiqueta una cosa novedosa com eren les papilles… i aixina va tirar avant (i com la tia Gloria estava escarmentà dels xiquets i no volia que li tornara a passar, quan Glorieta era més menuda estaven seguit en València, per a que la miraren i la controlaren).
Per això, després, la tia Gloria sempre li dia a sa filla: –Si alguna vegà veus al Doctor Bosch Marín, sàpies que ell és el que et va salvar la vida!! – i ho contava amb orgull i gratitud, a l’igual que faria després també Glorieta (qui m’ho va contar en distintes ocasions quan anava a vore-la i a que em contara coses).
Siga com siga, la majoria de les families, si comencen a recordar, segur que constaten que tenen “mares de llet” en la seua genealogia, d’una manera o altra. Pel que fa a la meua, aixina ha sigut i ho podem contar amb orgull, puix coneixem els casos i, a dia de hui, encara mantenim contacte en alguns dels nostres “tios de llet”, com és Maria Teresa “la de Barcelona” (filla de la tia Consuelo, considerà sempre com una germana del meu “bisauelo” Enrique).
I per a mi, que soc una persona familiar i molt dels meus, açò és una alegria… puix pense que gràcies a la necesitat en aquell temps d’una dida o mare de llet, vam ampliar la familia, podent tindre a unes persones en les nostres vides que d’altra forma igual no hagueren estat.
En açò acabe este xicotet record d’eixes dones i d’aquestes antigues pràctiques que la modernitat, el pas del temps i les innovacions han fet desapareixer, sent hui en dia una pràctica totalment normal i corrent l’ús dels biberons i de les papilles i que permeten una major llibertat a les mares, perquè puguen compartir la criança en els homes, d’igual a igual.
No obstant, cal recordar per a comprende, i no oblidar eixos capítols simples i vitals del nostre passat.
