Si passegem per la zona de la Porta de la Mar i el carrer Cronista Carreres, possiblement no siguem conscients que en aquest lloc va succeir fa poc més de dos segles una de les pitjors tragèdies que ha patit la ciutat en tota la seua història recent: l’assassinat a sang freda d’uns quatre-cents civils, l’única condició comuna dels quals era la de ser ciutadans francesos establerts a València.
El context històric en què s’enquadra aquest succés és el de la Guerra del Francès, també coneguda com de la Independència.
València s’alça contra Napoleó.
El 23 de maig de 1808, arran de conèixer-se a València a través de la Gaceta de Madrid les abdicacions a Baiona del rei Ferran VII i del seu pare Carles IV a favor de Napoleó Bonaparte, es va produir a la ciutat un alçament contra Napoleó, liderat entre altres pel pare Rico, qui va exigir a les autoritats municipals la declaració de la guerra a Napoleó, les quals acceptaren la proposta.
Durant les jornades següents un grup dirigent liderat pels germans Vicente i Manuel Bertrán de Lis va canalitzar l’alçament. Això va suposar la presa de la Ciutadella de la ciutat i la formació d’una Junta que havia de governar la ciutat davant de l’absència del rei. El 25 de maig es va crear la Junta Suprema de Govern del Regne de València.
L’hipotètica por a un atac de l’exèrcit francès que comptés amb el col·laboracionisme dels residents francesos a la ciutat, la majoria d’ells mercaders, artesans i industrials que tenien interessos comercials a València, i també el desig de protegir-los davant la forta onada de francofòbia que s’havia desfermat a la ciutat arran d’aqeusts succesos, va recomar el seu reclutament i tancament immediat a la Ciutadella de la ciutat, sota protecció militar.
El canonge que organitzà la matança de francesos a la ciutat.
Però la nit del 5 al 6 de juny, Baltasar Calvo, un canonge antiliberal d’idees molt radicals que havia estat propagant l’odi contra els residents francesos per la ciutat en considerar-los quintacolumnistes de l’exèrcit francès, va liderar una torba antifrancesa que va irrompre a la presó de la ciutat i va alliberar per la força a nombrosos presos que allà es trobaven, als quals va exigir a canvi de la seua llibertat que s’uniren a ell per a prendre la Ciutadella on es trobaven els ciutadans francesos.
El cònsol anglès a València va ser informat de les avieses intencions del canonge, per la qual cosa després d’obtindre l’autorització de la Junta Suprema, va anar ràpidament a la Ciutadella per tal de traslladar els ciutadans francesos allà refugiats a 6 convents. Però en arribar el propis francesos es van negar a abandonar la Ciutadella en pensar que allà es trobarien més segurs i protegits. Malauradament es van equivocar…
Els francesos què van ser assassinats a la Ciutadella.
Quan la nombrosa torba conduïda per Baltasar Calvo arribà a la Ciutadella, van poder prendre-hi el control ràpidament, ja que es trobava escassament defensada. Una volta van entrar-hi, van anar directament a buscar els francesos allà refugiats, als qui van portar a una habitació i van obligar a confesar-se davant d’un grup de monjos que el canonge havia dut obligat per la força fins allà.
Acabades les confessions, els francesos van ser trets de l’habitació a la força i entregats a la torba que havia pres la Ciutadella, la qual va assassinar a colps i punyalades a uns 170 francesos allà presents. Durant aquella nit i el matí següent la matança va continuar amb més francesos que s’havien amagat a la Ciutadella, malgrat que la Junta Suprema havia intentat prendre hi el control sense éxit. La Junta havia enviat durant la nit diversos frares per intentar cercar el penediment de Bastasar Calvo i dels seus homes, amb la finalitat d’aturar la matança. No ho van aconseguir i la matança va continuar, assassinant a entre 100 i 150 francesos més a banda dels inicialment executats.
Al remat, d’un total d’uns 400 francesos que s’havien refugiat a la Ciutadella, entre 70 i 140 d’ells, segons diferents fonts, van sobreviure a la matança d’aquella nit i matí en haver estat protegits per alguns religiosos allà presents. Però el seu calvari encara no havia acabat. Baltasar Calvo va ordenar traure-los a la força de la Ciutadella per conduir-los en primer lloc a la presó del portal de Quart, per després portar-los a l’antiga plaça de bous que llavors es trobava a prop del raval de Russafa. Una vegada tots havien entrat a la plaça, va ordenar executar-los a tots.
Al remat, en aquelles hores de la nit del 5 i del matí del 6 de juny, uns 400 francesos van ser brutalment assassinats a València pel canonge i els seus homes.
El destí final del canonge Baltasar Calvo.
Baltasar Calvo va ser capturat per les autoritats el dia següent, el 7 de juny. El 3 de juliol la Junta Suprema va dictar sentència de mort contra ell per homicidi i altra traïció. El cnaonge va ser executat amb garrot vil a la presó de València el dia següent de la seua sentència, decidint-se que el seu cadàver havia de quedar exposat al públic a la plaça de Sant Domenech, davant de la Ciutadella on havia comès la massacre. Seixanta-vuit homes més de la torba que l’havien acompanyat van ser també sentenciats a mort i ajusticiats.
La Ciutadella on es van produir aquests tràgics esdeveniments es trobava precisament on actualment hi ha la plaça de la Mar i el carrer Cronista Carreres. Podeu veure una fotografia en la capçalera d’aquest article, i en els següents gravats i fotografies:
La ciutadella va subsistir fins a l’any 1958, en què el llavors Capità General de València, Joaquín Rius Capapé, en va ordenar la seua completa demolició. Fa un temps vaig publicar en aquesta web un article on parlava de com era i on estava aquesta Ciutadella de València, així com dels detalls de la seua desaparició. Recomane la seua lectura per poder complementar el coneixement dels tràgics fets descrits en aquest article.
Ací teniu l’enllaç a aquest article:
Tot just 3 setmanes després d’aquells esdeveniments, les tropes napoleòniques comandades pel mariscal Moncey arribaven a València amb el propòsit de prendre la ciutat i acabar amb la revolta antifrancesa. Podeu llegir l’article que publiquí sobre aquest episodi al següent enllaç:
Fonts/referències:
-«València. La ciudad» (Josep Vicent Boira Maiques)
