L’església de Sant Joan de l’Hospital va ser la primera de nova planta construïda a València després de la conquesta de la ciutat per les tropes cristianes de Jaume I l’any 1238. La resta d’esglésies de la ciutat, les anomenades “esglésies jaumines o de reconquesta”, van ser fundades sobre algunes de les mesquites que tenia la ciutat islàmica. No va ser aquest el cas de Sant Joan de l’Hospital, ja que va ser una construcció feta ex-novo sobre uns terrenys que el rei havia donat mesos abans de la conquesta a Fra Pere d’Egea, representant de la castellania d’Amposta de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem (actual Ordre de Malta).
EL PALAUET DE HAÇACH HALIBANDEL.
Aquests terrenys havien pertangut a un ric i influent personatge musulmà, Haçach Halibandel, sobre els quals es trobava el seu palauet, situat molt a prop d’una de les set portes de la muralla que envoltava la ciutat islàmica, la de Bab al-Xaria. El rei havia volgut així agrair als cavallers de l’ordre hospitalària, al comandament dels quals figurava el mestre de l’Ordre Hugo de Folcalquier, el seu ajut a la conquesta de la ciutat i, anteriorment, a la d’altres ciutats del regne islàmic de Balansiya.
L’inici de la construcció de l’església de Sant Joan de l’Hospital es considera anterior fins i tot a la de la pròpia Catedral de València, per la qual cosa la podem considerar com el primer temple religiós cristià de nova planta construït a la ciutat.
Si voleu conèixer diferents curiositats d’aquesta antiga església, vos recomane la lectura d’alguns articles publicats en aquesta pàgina web sobre la mateixa, on podreu llegir fins i tot la seua sorprenent connexió amb l’antic Circ romà de la ciutat.
Ací teniu els enllaços a aquests articles:
L’església de Sant Joan de l’Hospital té un estil arquitectònic molt auster, propi del gòtic cistercenc. Presenta una estructura de nau única de planta rectangular, sense transsepte, amb volta de canó apuntat i arcs torals que descansen sobre mènsules.
Als seus laterals apareixen vuit capelles, que van ser construïdes entre els seus contraforts. Una d’elles, la de Sant Miquel Arcàngel, ubicada al costat de l’Evangeli, és possiblement la més emblemàtica de totes, juntament amb la capella barroca de Santa Barbara. La capella de Sant Miquel presenta una coberta amb volta de canó apuntat, sent la seua datació de meitat del segle XIII.
ELS MURALS PICTÒRICS MEDIEVALS.
La raó de la rellevància d’aquesta capella rau en unes extraordinàries pintures murals que van ser descobertes durant les campanyes de rehabilitació i restauració arquitectònica que es van realitzar a l’interior de l’església durant les darreres dècades del segle XX, després d’eliminar la calç i les escaioles que la recobrien.
La datació d’aquestes pintures se situa al voltant de l’any 1270, encara que la seua existència va ser bastant efimera, ja que l’any 1348 van ser tapades en emblanquinar-se completament l’interior del temple. Posteriorment, durant els segles XVII i XVIII, van quedar totalment ocultades sota estructures i escaioles d’estil neoclàssic i barroc, imperants en aquella època.
La rehabilitació que va permetre el seu redescobriment va eliminar tots aquests afegits neoclassics i barrocs, així com la capa de calç aplicada en el segle XIV, la qual, paradoxalment, va ajudar a la seua conservació, protegint-les de factors externs com ara el foc, la humitat o el fum.
Les pintures, d’estil gòtic lineal característic de la transició del romànic al primer gòtic, presenten una interessantíssima iconografia, l’objectiu fonamental de la qual era pedagògic i teològic. En ella s’entrellaçaven passatges de l’Antic i del Nou Testaments, així com de l’Apocalipsi.
UNA REPRESENTACIÓ ASTRONÒMICA ALS MURALS PICTÒRICS.
Entre les escenes de la iconografia, just davall de la representació d’una jove dona enjoiada vestida de lli que representa a l’Església, podem trobar una curiosa representació del cel estrellat real, concretament la de les constel·lacions de la Corona Boreal i la de la Serp (Serpens), dues constel·lacions visibles des de l’hemisferi nord amb unes interessants connotacions en la mitologia greca: la de la Corona Boreal, què representa la corona d’or i joies que va pertànyer a la princesa Ariadna de Creta, filla de Minos (rei de Creta) i de la deessa Pasifae. La corona que va rebre Ariadna com a regal de noces va ser ascendida al cel, i allà va formar la constel·lació de la Corona Boreal.
La constel·lació de la Serp està lligada de manera inseparable a una altra constel·lació, la d’Ofiuco (el portador de la serp), que representa a Asclepi, el déu grec de la medicina. La constel·lació dibuixa clarament la posició del cap i de la cua de la serp.
La representació d’aquestes dues constel·lacions del firmament en aquest mural pictòric no és gens casual. La Corona Boreal, que com he esmentat ades, simbolitzava la corona de la princesa Ariadna en la mitologia grega, va passar a representar la corona de la Verge Maria a partir de l’Edat mitjana, dins la coneguda com “astronomia cristiana”, que cercava l’adaptació i fusió de l’astronomia i de la filosofia greca clàssiques amb la teologia del cristianisme.
La tradició catòlica hi interpretava la corona de dotze estreles descrita en el Llibre de l’Apocalipsi (Apocalipsi 12:1) de manera mariana, com un símbol de la Mare de Déu coronada com a Reina de la Creació, d’Israel i de l’Església. De fet, l’escut de l’església de Sant Joan de l’Hospital representa la Verge Maria coronada per 3 estreles, les tres estrelles que formen la part superior de la constel·lació de la Corona Boreal, representada en el mural pictóric de la capella de Sant Miquel.
La representació de la constel·lació de la Serp, veïna de la de la Corona Boreal al firmament nocturn, tampoc és casual. La representació pictorica se centra principalment en la part del cap de la serp, de la qual la tradició catòlica llatina deia que «una dona t’esclafarà el cap quan tu la ferisques en el calcanyar» (“ipsa conteret caput tuum, et tu insidiaberis calcani eius”). La tradició cristiana interpreta que eixa dona és la Verge María.
UNA ENIGMÀTICA ESTRELA ALS MURALS PICTÒRICS.
La representació d’aquestes dues constel·lacions al mural pictòric és bastant aproximat a la seua posició real en el firmament estrelat que podem contemplar durant les nits. Tot i això, observant-la amb atenció, sembla haver-hi un “error” en la representació de la constel·lació de la Corona Boreal. La forma real que té aquesta constel·lació al firmament s’assembla molt a la d’una “C” mirant cap amunt, és a dir, amb la part oberta mirant cap a dalt. No obstant això, la representació del mural pictòric ens la mostra més semblant a la d’una “O”, en què el tram obert de la “C” s’ha tancat amb una estrela que no apareix al firmament real. Tot sembla indicar que podria tractar-se d’un error de l’artista que va pintar el mural.
No obstant això, un curiós fenomen astronòmic sembla esmenar el suposat “error” del pintor. Aquest fenomen astronòmic es coneix com a “nova recurrent”, i en aquest cas concret té un nom: l’estrela T Coronae Borealis (T CrB).
Astronòmicament parlant, una nova recurrent és una explosió estel·lar que es repeteix després d’intervals de diverses dècades. L’estrella afectada augmenta de lluentor d’una manera sobtada per, després d’uns pocs dies, decaure de nou al seu estat original. Aquest tipus d’estrela forma part sempre d’un sistema binari, és a dir, d’un sistema de dues estrelles “germanes” unides per la gravetat que giren al voltant d’un centre comú. Una d’elles, coneguda com a “enana blanca”, atrau per la seua extraordinària gravetat el gas hidrogen de la seua companya, normalment una «geganta roja».
Quan l’enana blanca ha acumulat una certa quantitat de l’hidrogen robat a la seua companya, la pressió i la calor que aquesta acumulació de gas produeix a la seua superficie provoca una reacció termonuclear massiva que “encén” sobtadament l’estrela, provocant un dràstic augment de la seua brillantor, que pot superar fins i tot les 1.000 vegades de l’original.
UNA ESTRELA QUE APAREIX I DESAPAREIX PERIÒDICAMENT.
En el cas de l’estrela que estem parlant, passa de tindre una magnitud visual de 10 (inapreciable a simple vista, només visible amb telescopi o prismàtics molt potents) a tindre una magnitud de 2, clarament visible a simple vista al cel, amb una brillantor semblant a la de la resta de estreles de la Corona Boreal, o a la de l’estrela Polar, per exemple. Aquest fenomen, provocat per les forces gravitatòries que es desenvolupen entre les dues estrelles, es repeteix de manera periòdica, en aquest cas aproximadament cada 80 anys.
T Coronae Borealis es troba a una distància d’uns 3.000 anys llum de la Terra, molt lluny perquè les seues sobtades explosions de brillantor afecten el nostre planeta. La seua darrera explosió es va registrar l’any 1946, per la qual cosa s’espera que es torne a repetir a finals del 2026, és a dir, de manera immediata a data de hui.
A l’Edat mitjana tenim una crònica de la seua inesperada aparició en la tardor de 1217, en el que seria el seu primer registre històric. Es tracta d’un manuscrit que ens va ser llegat per l’abat Burchard, un monjo que es trobava a càrrec de l’Abadia d’Ursberg, situada a la regió alemanya de Baviera. El monjo va descriure en la seua crònica l’aparició d’una estrela que abans tenia una brillantor molt feble i que, durant uns quants dies, va mostrar una gran brillantor per després tornar a desaparèixer. La va situar explícitament a la “Corona d’Ariadna”, és a dir, a l’actual constelació de la Corona Boreal. La seua descripció és particularment interessant perquè diu que era «una estrela que abans era menuda i feble va brillar llavors amb gran llum, i després va tornar a la seua xicoteta brillantor, de la que semblava ascendir un raig molt lluminós«.
El fenomen d’una nova recurrent només dura tot just uns quants dies, el temps que necessita per “cremar” tot el gas robat a la seua companya, per tornar de nou a la seua brillantor anterior una volta ha cremat tot aqueix gas.
ÉS L’ESTRELA DEL MURAL PICTÒRIC LA NOVA RECURRENT DE LA CONSTELACIÓ DE LA CORONA BOREAL?
Podem afirmar que l’estrela normalment invisible en el cel, que l’artista ha volgut representar al mural de Sant Joan de l’Hospital, és la nova recurrent de què estem parlant?
Al meu entendre, és prou arriscat afirmar-ho, però crec que tampoc no podríem descartar-ho.
Tenim dos fets que pareixen contradir aquesta suposició:
– El primer seria que la posició dibuixada al mural per a l’estrella nova no es correspon amb la seua posició real al firmament. L’artista la va representar “tancant” la “C” de la constel·lació, transformant-la en una “O”. Però l’estrella nova es troba realment molt a prop visualment d’una de les estreles que componen la “C” de la Corona boreal, però fora de la mateixa, en un costat.
– El segon seria que la data atribuïda al mural pictoric de Sant Joan de l’Hospital, al voltant de 1270, coincidiria amb un període de temps en què la nova recurrent no seria visible en el firmament. Recordem que l’abat d’Ursberg va reportar en la seua crònica que l’estrela va ser visible l’any 1217, per la qual cosa la seua propera aparició en aquell segle s’hauria produït aproximadament en el 1297, tenint en conte el seu cicle d’aparició habitual de 80 anys.
Tot i això, la presència d’aquesta estrela “inexistent” al mural pictòric de l’església continua plantejant-nos un enigma. La seua pròpia representació en el mural ja ho és.
Podríem suposar que el record del fenomen ocorregut l’any 1217 es va transmetre oralment durant dècades, i que l’artista va creure oportú incorporar-lo al seu programa pictòric. És molt probable que la informació de què disposava era simplement la de l’aparició d’una brillant estrela a la constelació de la Corona Boreal, sense cap més concreció respecte a la seua posició exacta. L’artista va voler, idealment, situar-la tot just tancant la “C” de la corona oberta, per tal de dibuixar una corona tancada en forma de “O”. El que sembla evident és que l’artista volgué representar una corona al cel, la corona de la Mare de Déu.
Quina cosa va ser la que el pintor va representar realment al seu mural del cel estrellat a la capella de Sant Miguel Arcàngel de l’església de Sant Joan de l’Hospital?
No ho sabem, ni probablement ho sabrem mai. Però ací queda aquesta possible relació astronòmica que hem explicat. Una curiositat i un enigma més dels molts que podem trobar en aquest magnific i històric temple religiós de València, el primer a ser construït després de la conquesta cristiana de la ciutat per les tropes de Jaume I.
FONTS/REFERÈNCIES:
-«Valencia a pedacitos: Iglesia de San Juan del Hospital» (30/03/2017).
-«J. Diez Arnal: Iglesia de San Juan del Hospital».
-«Valencia Bonita: Unas pinturas murales únicas en Valencia, las Pinturas Murales de la capilla de San Miguel Arcángel» (03/12/2020).
-«Iglesia-Museo de San Juan del Hospital: El escudo de San Juan del Hospital» (18.09.2017).
