L’església de Sant Caterina Màrtir fou una de la primeres esglèsies que es van establir a València, arran de la conquesta de la ciutat per part del rei Jaume I en el segle XIII.
En conquerir la ciutat als musulmans, el rei va estructurar el seu espai urbà distribuint-lo en parròquies. Per a fer-ho efectiu, va concedir la propietat de totes les mesquites que hi havia a València a l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Abalat, qui li havia acompanyat en la conquesta de la ciutat. Pere d’Albalat va realitzar-ne la distribució en dotze parròquies, concedint a cadascuna d’elles una demarcació o territori on seria efectiva la seua jurisdicció. Són les anomenades parròquies de reconquesta o jaumines. Santa Caterina va ser una d’elles.
La parròquia va rebre el seu nom per exprés desig del rei, en honor a la infanta Caterina del Casal d’Aragó.
La primera fàbrica gòtica de l’església data aproximadament de l’any 1300, quan van començar a construir-se les parròquies de nova planta sobre algunes de les antigues mesquites, que fins llavors havien fet aquest paper després de ser purificades i consagrades en temps de la conquesta per ser convertides en temples cristians.
El seu cos principal es va construir al llarg de segle XIV, sent acabada l’any 1371. A l’església es van edificar diversos arcosolis a les parets. Els arcosolis eren nínxols de forma ogival (característica del gòtic), que servien per albergar els cossos de personatges notables de la ciutat.
L’any 1740 s’encetà a l’església una profunda reforma barroca, a gust de l’època. Les obres les va dirigir l’acadèmic valencià Felipe Rubio Mulet, i van consistir en afegir un revestiment interior, substituir la seua coberta, encegar la seua gran rosassa gòtica i els óculos situats al seu immafront i construir les portades del carrer Tapineria i de la plaça de Lope de Vega. També es va desmuntar el seu vell campanar, què serà substituït en un diferent emplaçament per l’actual torre de Santa Caterina.
Durant aquestes obres es van encegar també els antics arcosolis gòtics que he esmentat ades. Per a fer-ho es va emprar el material d’obra provinent de les runes resultants de la rehabilitació, però també es va utilitzar curiosament una estàtua gòtica del segle XIV o XV que correspondria a Sant Eloi, la qual formava part de l’antiga portada gòtica que donava a l’actual plaça de Lope de Vega. Probablement, durant l’esmentada reforma que es va fer a l’església i que va afectar a la seua portada gòtica, què va ser substituïda per l’actual barroca, l’estàtua caigué i va trencar-se. En haver-se trencat, es prengué la decisió de col.locar-la com a part del tancament d’un dels tres arcosolis que es poden veure a l’exterior de l’església, a la plaça de Lope de Vega, on a hores d’ara podem observar l’esmentada estàtua del sant esquarterada en cap, cos i extremitats.
Val a dir que Sant Eloi tenia antigament una capella dins l’església, que va desaparèixer durant la reforma barroca. Sant Eloi fou bisbe de la ciutat francesa de Noyon. Va ser orfebre i encunyador de monedes, per la qual cosa, entre d’altres, és el patró dels argenters, orfebres, joiers i numismàtics, la festivitat dels quals se celebra l’1 de desembre.
Cal dir que l’any 2003, quan es va fer una rehabilitació integral de l’església, es va substituir el cap del sant per una rèplica. El cap original es va col·locar en una vitrina dins del temple, exposat al públic. Però l’any 2005 va ser sostret i mai més no s’ha tornat a saber d’ell.
A la capçalera de l’apunt podeu veure la fotografia del seu cap “decapitat”, o millor dit, de la seua rèplica. A continuació podeu veure també algunes fotografies de l’arcosoli en què es troba l’estàtua, i on localitzar els seus restos trencats:
