La muralla tardomedieval de València es va construir entre els anys 1356 i 1370. No obstant això, la decisió de construir un nou recinte emmurallat que superara el construït en el segle XI en temps de la primera taifa valenciana, l’havia pres ja el rei Pere IV el Cerimoniós dues dècades abans, concretament l’any 1337, motivat per la por que hi havia en aquella època a una invasió de la Península per part del sultà del Marroc.
La construcció de la muralla cristiana de València.
Passat aquell perill, la posada en marxa de les obres es va anar endarrerint fins que un nou conflicte, aquesta vegada amb el regne de Castella, va accelerar els vells plans de construcció de la muralla. Les obres es van anar fent d’una manera ràpida però una mica precipitada i precària, per la urgència que tenia la ciutat de defensar-se davant els previsibles atacs que patiria per part de les hosts del rei castellà, Pere I.
Acabada la guerra amb Castella el 1367, després d’haver patit València dos setges castellans en els anys 1362 i 1364, en què la precària muralla que s’estava construint va complir bé la seua funció defensiva, el Consell de la ciutat va decidir que era hora de robustir-la i fer-la més bella, començant pels seus portals, què tenien una estructura molt bàsica.
L’embelliment dels portals de la muralla.
El portal que més urgia renovar era el que més trànsit de persones i mercaderies tenia de la ciutat: el portal de Serrans. S’anomenava així perquè als seus voltants s’havien establert repobladors cristians que havien arribat a València procedents de la Serrania del Regne. Aquest portal mirava cap al nord, i per tant era el que rebia els camins procedents dels altres dos grans estats de la Corona d’Aragó, Aragó i Catalunya.
Durant l’Edat mitjana, les muralles representaven el límit, però sobretot eren la identitat mateixa de l’espai urbà que delimitaven. Formant part d’aquestes muralles hi havien els portals d’accés. Si el mur defensiu era el límit i la identitat, els portals eren el seu emblema, l’element simbòlic del poder de la ciutat que es pretenia projectar als veïns, però sobretot als forasters i visitants de la ciutat.
La decisió de construir el portal de Serrans.
La puixança de l’arquitectura civil gòtica als estats de la Corona d’Aragó durant els segles XIV i XV, i molt especialment a València, va fer que es construiren una sèrie de portals monumentals que podem considerar entre les principals obres arquitectòniques escomeses durant aquell temps. El portal de Serrans va ser el primer dels construits a València. Els Jurats de la ciutat tenien al cap que aquest portal hauria de ser grandiós i especialment bell, per tal de projectar una imatge de València d’una urbs gran i poderosa. I per això, havien de buscar l’arquitecte adequat per construir-la.
Pere Balaguer, el elegit per construir el portal de Serrans.
La decisió final va recaure en el “mestre de pedra picada” Pere Balaguer, que ja havia realitzat alguns treballs anteriorment a la ciutat. En aquell moment València comptava amb un “mestre de les obres dels murs nous” anomenat Arnau Agrafull. I també amb un “mestre de l’obra de murs i volts”, que es deia Domingo Beneyto. Per tant Pere Balaguer, que com diríem ara inicialment “no era a les quinieles” dels arquitectes favorits, va ser el que finalment va ser elegit pel Consell. I va ser-ho perquè, de ben segur, sabien del seu extraordinari talent.
S’inicíen les obres del portal.
A principis de 1392, el Consell va enviar l’arquitecte a fer un viatge per Catalunya per mirar models de portals urbans similars al que se li havia encarregat construir. En un article que vaig escriure fa un temps, podeu esbrinar quins van ser aquests portals urbans on Pere Balaguer es va inspirar per dissenyar el portal de Serrans.
Ací teniu l’enllaç a aquest article, de lectura recomanada abans de continuar amb la del present:
Una vegada va tornar del seu viatge, Pere Balaguer es va implicar plenament en la realització de les obres. Des de les nombroses visites que va fer a les diferents pedreres que anaven a proveïr de pedra el monument, fins al disseny dels perfils de la pedreria, de les escultures, de la bastida, la elecció de la maquinària necessària per pujar els carreus de pedra fins a la seua ubicació definitiva, etc… Tot havia de passar per ell.
Perquè pogués estar molt atent a tot allò que es feia a peu d’obra, el Consell li va pagar el lloguer d’una casa molt propera a la construcció.
El portal queda acabat.
A principis de l’any 1398 les obres del portal van quedar acabades. En tan sols sis anys, fet que constitueix un autèntic rècord per a un monument d’aquesta magnitud. A l’any següent el Consell va atorgar a Pere Balaguer una gratificació extraordinària de 4.400 sous, la qual cosa dona una idea de com havia quedat de ben satisfet el Consell per la feina feta pel mestre pedrapiquer.
El concepte de bellesa tomista en el disseny d’el portal de Serrans.
Tot el treball de Pere Balaguer amb el portal de Serrans es va inspirar en un sentit medieval de l’ordre i en un desig de transcendir que troba el seu referent en el concepte de bellesa tomista, és a dir, el promulgat pel frare i gran teòleg italià Tomás d’Aquino.
En la seua obra “Summa Theologiae”, el teòleg deia que “El bell i el bé són la mateixa cosa perquè es fonamenten en lo mateix, la forma (…) El bell, per la seua banda, va referit a l’entesa, ja que s’anomena bell a allò que agrada a la vista. De ahí que el bell consisteix en una adequada proporció, perquè el sentit es delecta en les coses ben proporcionades com a semblants a si, ja que el sentit, com a facultat cognoscitiva, és una certa entesa. I com que el coneixement es fa per assimilació i la semblança va referida a la forma, el bell pertany pròpiament a la raó de causa formal”.
Per tant, per a Tomàs d’Aquino la bellesa es basava en la perfecció de la forma d’un objecte, la qual produïa plaer intel·lectual en ser percebuda a través dels sentits, principalment la vista i l’oïda.
Segons Tomás d’Aquino, aquesta perfecció es manifestava en tres qualitats: claredat (claritas), integritat (integum) i proporció (proportio). Sobre la proporció, assenyalava que les parts de l’objecte han d’estar ben disposades i harmonioses entre si i amb tot. Dins les esferes de la bellesa, Tomàs d’Aquino al·ludia a la bellesa artificial, que és la que es crea a través de l’art i els oficis, com l’arquitectura, la pintura o l’escultura, que hauria de ser ben proporcionada.
Parlant de proporcions, l’arquitecte, humanista i poeta genovès Leon Battista Alberti, el gran teòric artístic del Renaixement italià, contemporani de Pere Balaguer, descrivia la bellesa com una harmonia que es podia representar matemàticament gràcies a la ciència de les proporcions.
Aquest concepte de proporcionalitat representada a través de principis racionals va estar a la gènesi del disseny que va elaborar Pere Balaguer del portal de Serrans.
La simbologia matemàtica i el disseny geomètric del portal de Serrans.
Per fer evident en la seua construcció el concepte de proporcionalitat, l’arquitecte es va basar en el mètode constructiu “Ad Quadratum”, que relaciona la geometria amb l’arquitectura en un sistema de proporcions, en què la figura del quadrat actua com a unitat rectora i repetida en la composició de l’estructura arquitectònica. Leonardo da Vinci també utilitzaria aquest concepte de “Ad Quadratum”, juntament amb el de “Ad Circulum” com a cànon per dibuixar el seu famós “Home de Vitrubi”.
Si mirem i ens fixem bé en la façana frontal del portal de Serrans, ens adonarem que està dissenyada segons una acurada combinació de quadrats. La simbologia matemàtica la trobarem també en altres elements i detalls de la façana, entre ells el de la sorprenent presència d’unes creus gregues disposades a diferents altures a les façanes del seu cos poligonal, fet sorprenent i que passa molt desapercebut del qual parlaré en un proper article.
Però també la trobarem en el total de mènsules que formen part de la seua barbacana, és a dir, en els elements que sostenen la part superior de l’edifici. En concret són vint-i-sis, quatre d’elles de forma de piràmide invertida (les situades als extrems exteriors i flanquejant el cos central) i vint-i-dos més de forma esglaonada al llarg de les torrasses i el cos central.
Aquest número 26 ens remet al valor numèric de les lletres que formen el nom de Déu en hebreu, format per les lletres Yod, Heh, Waw i Heh: YHWH. La gemàtria és un mètode d’interpretació de textos hebreus que assigna un valor numèric a cada lletra de l’alfabet hebreu per trobar connexions entre paraules i frases que tinguen el mateix valor numèric. La suma de les lletres YHMW és 26, xifra que, com he explicat ades, és coincident amb el nombre de mènsules que podem veure a la façana principal del portal.
Les mènsules en forma de piràmide, que com he comentat abans en són quatre, presenten cadascuna d’elles tres personatges. El nombre de personatges existent entre les quatre mènsules seria, per tant, de dotze. Una xifra que ens suggereix moltes coses: el nombre de mesos de l’any, els 12 signes del Zodíac que divideixen el cel, els 12 apòstols que van propagar la fe cristiana, les 12 portes de la muralla de Jerusalem descrites al llibre bíblic de Nehemies, les 12 tribus d’Israel… En la Biblia, el número dotze simbolitza l’autoritat divina, el govern perfecte i la totalitat del poble de Déu.
Tenint coneixement de tot açò, cal dir que, sense cap dubte, el mestre pedrapiquer Pere Balaguer va utilitzar les relacions matemàtiques i geomètriques per omplir de simbolisme medieval cristià l’extraordinària obra arquitectònica del portal de Serrans, monument que ha esdevingut un dels símbols de poder més emblemàtics del Cap i casal al llarg de la seua història.
Fonts/referències:
-Llibre “Torres de Serranos y de Quart. La ciudad amurallada de Valencia” (Ajuntament de València).
-“El portal de los Serranos en los siglos XIV y XV” (Amadeo Serra Desfilis).
-“Torres de Serranos. Arquitectura de su tiempo” (Valencia Actúa, periódico cultural valenciano).
-“Torres de Serranos y Pere Balaguer” (Valencia Actúa, periódico cultural valenciano).
-“Pere Balaguer y la arquitectura valenciana entre los siglos XIV y XV” (Amadeo Serra Desfilis, Matilde Miquel Juan)(Llibre “Historia de la Ciudad IV. Memoria urbana”)
