Si entrem a la Catedral de València per la seua porta barroca, la situada als peus de la seua nau principal, i observem amb atenció les motllures que apareixen a l’interior del seu cancell o contraporta de fusta, observarem, potser amb sorpresa o desconcert, la presència a la seua part inferior de quatre grans esvàstiques o creus gammades, dos d’elles en posició inclinada a 45º en els dos quartels inferiors, i altre dos més en posició horitzontal en els dos quartels superiors.
Molt probablement la primera cosa que ens vindrà al cap en veure-les és la relació entre aquesta simbologia i l’Alemanya nazi. Cal dir de entrada, però, que la presència d’aquests símbols en aquest indret no té cap relació amb la ideologia nazi.
Malgrat el fet de què en l’actualitat l’esvàstica és un símbol que representa la ideologia Nacional-socialista sorgida a la Alemanya dels anys 1920-1930, cal assenyalar que aquesta simbologia ha aparegut repetidament en la iconografia, l’art i el disseny al llarg de bona part de la història de la humanitat, representant conceptes molt variats i diversos, com ara explicaré a continuació.
Si bé la representació del símbol de l’esvàstica se remunta a cultures neolítiques de fa 12.000 anys, la majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar que el seu origen més documentat data aproximadament del segle V a. C., quan comença a aparèixer encunyat en algunes monedes a l’Índia.
Els visnuistas, branca de l’hinduisme que té com a déu suprem a Vishnú, assenyalen que el símbol de la creu gammada està eternament dibuixat en una de les quatre mans d’aquest déu. La primera menció escrita d’aquest símbol apareix a les escriptures sagrades de l’hinduisme més primitiu, conegudes com Vedas. El seu ús va ser adoptat posteriorment per altres religions de l’Índia, com ara el budisme i el yainisme.
De fet el terme “esvàstica” prové del sànscrit “svastika“, que significa “bona fortuna o benestar”.
L’art indi i les cultures grega i romana van explotar-lo àmpliament de manera decorativa, tant en l’art i l’arquitectura com en la decoració de mosaics i frisos.
Així per exemple, podem veure una creu gammada al museu romà de la ciutat francesa de Lió (l’antiga colònia romana de Lugdunom), al centre d’un impressionant mosaic.
L’esvàstica va ser adoptada com a símbol decoratiu no només per tota la cultura oriental, en països com la Xina, el Japó o Corea, sinó també en l’occidental medieval, en el romànic i en el gòtic. Per exemple, podem observar-la en els mosaics exitents al sòl de la Catedral gòtica d’Amiens, situada al nord de França.
I també, com hem vist, podem trobar-la a la Catedral de València, no només a la contraporta de la seua entrada barroca, com he esmetat ades, sinó també a les marques de canteria realitzades pels constructors del campanar del Micalet.
I també com a decoració de portalades d’antigues cases nobles de València, com una que podem trobar al carrer Cadirers, al bell mig del Cap i casal.
Però, perquè la van adoptar els nazis com a símbol de la seua ideologia?
Els nazis creien que els primers aris de l’Índia van ser el prototip dels invasors de raça ària. Per això van decidir adoptar un símbol tan propi de la cultura índia com a símbol de la supremacia ària sobre la resta de les races del món.
El disseny de l’actual esvàstica nazi (en color negre, dins d’un cercle blanc sobre fons vermell) va ser obra del propi Adolf Hitler, després de rebre els suggeriments d’alguns coreligionaris, tal com ell ho relata en el seu llibre ‘La meua lluita’.
Els nazis sempre van intentar vincular-se de totes les maneres possibles amb l’esvàstica. Cal dir que l’any 1938, una expedició de científics alemanys enviada pel seu al Tibet per buscar l’origen de la “raça ària”, va descobrir una estàtua que tenia una esvàstica gravada al ventre. L’expedició se la va dur a Alemanya com a evidència de la relació de la raça ària amb aquest símbol.
