Si hi ha una construcció a València que ha servit per fer reconeixible la ciutat al llarg dels darrers sis segles, aquesta ha estat, sense dubte, la torre campanar del Micalet.
Perquè el Micalet va esdevenir, des de la finalització de la seua construcció, un element que transcendia a la d’un simple campanar, a la d’una torre la funció de la qual era tot just albergar el toc de campanes de la Catedral. Una autèntica “torre de l’homenatge” de la ciutat, com la va definir el poeta Teodor Llorente.
La seua forma magestuosa i la extraordinària alçada han servit perquè s’hajen fet servir diversos usos al llarg de la seua història, des d’albergador d’un gran rellotge públic fins a telègraf òptic, passant per torre de guaita i d’avís davant l’arribada de pirates barbarescos, o com a element primordial de la defensa antiaèria de la ciutat durant la Guerra civil espanyola.
D’algunes d’aquestes funcions vaig parlar en uns articles que vaig publicar fa un temps en aquesta web, els enllaços dels quals podeu trobar a continuació:
Les obres del Micalet es va encetar l’any 1381, sota la direcció del mestre d’obres tortosí Andreu Julià, qui ja havia treballat a la construcció de l’Aula Capitular de la Catedral. La seua construcció va obeir a la voluntat del Cabildo catedralici i del propi Consell de la ciutat, que consideraven que l’antic campanar existent ja no estava a l’altura del que representava i necessitava València en aquella època. Volien una torre grandiosa, alta i espectacular, que estigués a l’alçada de la importància que per aquella època ja tenia la ciutat.
Històricament, els tocs de campanes del Micalet han marcat el ritme de les activitats de la ciutat al llarg dels últims sis segles. El toc d’alba marcava l’hora d’obertura de les muralles, i el toc vespertí el seu tancament. Els seus tocs també marcaven l’hora d’inici del treball dels gremis de la ciutat, el dels relleus a les guarnicions militars. Es feien tocs de rampell davant l’existència d’algun perill que amenaçara la ciutat, el toc de difunts, tocs per a les celebracions especials, etc… Aquests tocs eren, salvant les distàncies, com una mena de “twitter” medieval, mitjançant els quals la població de la ciutat i de la seua horta colindant era informada puntualment dels diferents esdeveniments que anaven succeint a la ciutat. Així doncs, el Micalet esdevingué una referència visual i auditiva imprescindible, un element cohesionador de la societat urbana i de l’horta que envoltava la ciutat.
I precisament les seues campanes han estat les que han donat el nom al campanar.
L’any 1413 hi havia a l’antiga Casa de la Ciutat un rellotge públic, que anteriorment havia estat a l’antic campanar de la Catedral, el qual havia estat el més antic instal·lat d’aquest tipus a la Península Ibèrica. En un article publicat fa un temps en aquesta web parlava d’aquesta curiositat. Ací podeu trobar l’enllaç a aquesta entrada:
Atès que la campana d’aquest rellotge, que donava les hores, es trobava a poca alçada de terra, el seu so amb prou feines era audible en la major part de la ciutat. Els Jurats van pensar llavors que la millor ubicació que es podia donar al rellotge i a la campana de les hores era la del nou campanar que en aquell moment estava en construcció, atesa la seua extraordinària alçada que anava a tindre, cosa que facilitaria la seua audició per tot arreu de la ciutat i els seus ravals.
El permís per a confirmar aquesta nova ubicació els va ser concedit pel Bisbe i el cabildo, propietaris de la torre. L’acord del trasllat a la nova ubicació va implicar els tres estaments de les Corts, l’eclesiàstic, el nobiliari i el Reial. Tots tres varen contribuïr a la despesa de la construcció del nou rellotge i d’una nova campana, que hauria de ser molt més gran que l’existent fins aleshores.
La nova campana per a les hores que es va construir pesava uns 300 quintals (uns 16.000 quilograms). Va ser beneïda el 29 de setembre de 1418, el dia de l’Arcangel Sant Miquel, figura molt venerada per tot el poble, protector de la ciutat contra el dimoni, les tempestes i diferents mals. Per aqueix motiu, a la campana se la va batejar amb el nom de l’arcangel, Miquel, dit en diminutiu Miquelet o Micalet.
En aquell moment va ser col·locada de manera provisional al nou campanar, les obres del qual estaven llavors a punt d’acabar el quart cos de la torre, precisament la sala de les campanes. Els padrins de la campana van ser el fill primogènit del Duc de Gandia i la reina Margarida de Prades, víuda del rei Martin I d’Aragó, Martin l’Humà.
Com que la campana es va finalitzar abans que el rellotge, mentre aquest es construïa els Jurats van contractar dos homes per a què tocaren a mà, dia i nit, totes les hores del dia, cosa que ja s’havia estat fent amb la campana que havia estat situada a la Casa de la Ciutat des de l’any 1403.
El nom que se li va donar a la campana, Miquel-Micalet, va ser el nom amb què posteriorment es va acordar batejar el nou campanar, encara que durant algun temps se’l va conèixer amb el nom de “campanar nou”, en contraposició al de “campanar vell” que aleshores encara existia, fins que va ser enderrocat l’any 1438.
Una volta finalitzada la torre, la campana Micalet va ser instal·lada a la seua terrassa, sobre una estructura de fusta provisional. D’aquesta manera es garantia la seua perfecta audició per tota la ciutat i l’horta que la envoltava. La intal.lació a la seua ubicació definitiva es va produïr l’any 1736, quan es va acabar de construir l’actual espadanya pètria.
L’actual campana Micalet no és l’original de 1418, sinó que data de l’any 1539. Fa 2,35 metres de diàmetre i pesa 7.514 kg., sent la més gran de les que es conserven de l’antiga Corona d’Aragó, i la quarta en grandària de tot Espanya.
La seua utilització se circumscriu exclusivament al toc de les 24 hores del dia, tal com ha sigut històricament. En algun esdeveniment històric molt excepcional s’ha utilitzat fora d’aquesta funció. El seu so és molt característic i inconfusible. A hores d’ara el seu badall està immobilitzat, realitzant una maça el toc de la campana, què està accionada per un dispositiu automàtic, colpejant-la per la part exterior.
Dalt d’aquesta campana s’hi troba una altra molt més xicoteta, datada l’any 1736, tot just quan es va inaugurar l’actual espadanya. És la “campana dels quarts”, també anomenada de “Sant Vicent Ferrer”.
