València ha estat històricament una ciutat emmurallada al llarg de tota la seua història. Abans de continuar amb la lectura d’aquest article, vos recomane la lectura d’un parell d’entrades que vaig publicar fa un temps en aquesta web sobre les tres muralles que històricament han envoltat la ciutat. Ací teniu els enllaços a aquests articles:
Els primers a construir una muralla que defensava la ciutat van ser precisament els seus fundadors, els romans. Ho van fer entre els segles II i I a.C. L’historiador romà Cayo Salustio fa esment d’aquesta muralla a les seues cròniques, en relatar que el cònsol Pompeu Magno va derrotar a les tropes de Sertori en una batalla que tingué lloc al costat de les muralles de Valentia l’any 75 a.C., en el curs de les guerres sertorianes.
Un altre historiador romà, Tito Livio, també es refereix a Valentia com un “oppydum”, és a dir, una ciutat fortificada.
En el segle XI València va tornar a ser emmurallada de nou, durant la dominació musulmana de la ciutat. Va ser concretament durant el mandat d’Abd-al-Aziz, rei de la primera Taifa de Balansiya. La muralla que va construir va ser descrita pel cronista musulmà Al-Udri com “la més perfecta i bella d’Al-Andalus”. Aquella muralla ampliava el perímetre de l’antiga ciutat romana, atès que la ciutat havia crescut considerablement des d’aquella època.
Tres segles després d’haver-se construït la muralla islàmica, ja en època cristiana, durant el regnat del rei Pere IV d’Aragó es va construir el tercer i darrer dels cèrcols defensius que ha tingut la ciutat al llarg de la seua històrica. El perímetre de la nova muralla augmentava considerablement la superfície de l’antiga ciutat islàmica, abastant diversos ravals que, per manca d’espai dins del vell recinte emmurallat, havien crescut fora de l’antiga muralla.
Cinc segles després de ser construïda, aquella muralla asfixiava la ciutat. Almenys així ho declaraven les cròniques de l’època. L’amuntegament de la població intramurs i una creixent sensibilitat per la higiene, avalaven la necessitat d’acabar amb aquell anell que ofegava València. “Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell, o millor encara, en una presó”, publicava la redacció d’un diari local.
Ja en 1856, precisament coincidint amb el 500è. aniversari de l’inici de la seua construcció, les autoritats valencianes havien enviat un escrit a les Corts espanyoles sol·licitant la demolició de les muralles, ja que València no estava considerada plaça forta. A més, l’enderroc es feia necessari, en paraules del govern municipal, en nom del “eixample, ventilació i les millors condicions higièniques de la ciutat“.
Molt prompte es va encetar un plet entre l’Ajuntament i la Capitania General al voltant de la titularitat de l’usdefruit d’aquells terrenys que s’anaven a alliberar després de la desaparició de la muralla. La municipalitat valenciana guanyà finalment aquell litigi, i només el portal de Quart -llavors presó militar- romangué sota la titularitat de l’estat.
L’any 1862 el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat de la ciutat amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d’una bella llevadora, s’ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs i els cristians, data en la seua forma i extensió actuals del regnat d’en Pere IV d’Aragó l’any 1356».
El dissabte 18 de febrer de 1865, el Governador civil de València, Ciril Amorós, va rebre a la fi l’esperat telegrama reial, què autoritzava aquell projecte tantes voltes postergat. Batlle i regidors, ràpidament informats per la primera autoritat, van saludar amb alegria la bona nova que arribava de Madrid amb un “Viva la Reina!”, en referència a Isabel II.
Les autoritats es van comprometre, en el millor dels casos, a col·locar plaques de record en els indrets més significatius condemnats a la desaparició, cosa que finalment no va succeïr.
El dilluns 20 de febrer, a les 16.30 hores, en un acte organitzat amb tota la solemnitat sobre un cadafal alçat a la part exterior de la muralla, tot just al costat de la porta del Real, i davant d’una multitud entusiasmada, el mateix Ciril Amorós assestava el colp inaugural de l’enderroc després d’un breu i emocionat discurs en què ressaltava la “santedat de l’empresa”, que va acabar amb un nou “Viva la Reina!”.
“La piqueta de l’obrer del segle XIX, no la destral demolidora de les revolucions, sinó l’instrument fecund del treball i de la indústria, ha caigut sobre els merlets que simbolitzaven altres èpoques de força i de ferro”, indicava un cronista emocionat a les pàgines del periòdic “La Opinión”.
La muralla i les seues portes van ser demolides en la seua totalitat, excepte dos dels “portals majors”, el de Serrans i el de Quart, que havien tingut funció de presó durant diversos segles. La seua desaparició hauria representat un greu problema per a les autoritats de la ciutat, ja que en aquells moments la ciutat no disposava de cap infraestructura capaç d’acollir tota la població penitenciària que s’allotjava a tots dos portals, per la qual cosa es va decidir conservar-los.
De la muralla només es van haver de conservar aproximadament uns 50 metres, els únics que romanen a hores d’ara de l’antiga muralla tardomedieval, què es troben adossats al portal de Quart al seu costat nord, en paralel al carrer Guillem de Castro.
A continuació podeu veure sengles fotografies d’aquest llenç de muralla (fotografies pròpies):
La raó de la seua conservació està lligada precisament a la funció de penitenciaria que tenia el portal, ja que la muralla servia de mur de tancament del pati de presos.
Els presos accedirien al pati a través d’una porta que es troba a la base de la torre nord, què donava directament al pati, tal com es pot veure a la fotografia següent:
El pati de presidiaris es va mantindre fins a alguns anys després de finalitzada la Guerra civil, quan el mur addicional que s’hi havia construït per tancar-ho va ser demolit, deixant només dret el llenç de muralla amb els seus merlets, que actualment formen part d’un jardí en el qual s’hi va instal·lar l’any 1966 una estàtua en bronze, realitzada per l’escultor Emilio Calandin, que representa a Vicent Doménech “el Palleter”.
