En els dos apunts anteriors havia parlat del que va ser el primer Centre comercial de concepció moderna que es va obrir a València: El Siglo Valenciano.
A aquest magatzem, obert l’any 1879, li van seguir uns altres, com ara els de “Isla de Cuba” (que anteriorment ja existia com a una xicoteta botiga), uns magatzems de teixits i sastreria feta a mida que van tindre una gran popularitat entre els ciutadans de València durant la primera meitat del segle XX.
Ací podeu veure una fotografia d’aquests magatzems:
L’obertura de “Isla de Cuba” es va deure als germans Juan i Emilio Campoy, que van ocupar la planta baixa i l’entresòl d’un magnífic edifici d’estil eclèctic construït per un dels millors arquitectes valencians de l’època: Lucas García Cardona. Aquell edifici es trobava situat en un punt clau de la ciutat: el xamfrà del carrer de Sant Vicent amb la plaça de la Reina, que en realitat és l’inici també del carrer de la Pau.
L’any 1895 quasi res era com ho és actualment en l’urbanisme de la zona. El carrer de la Pau estava naixent, i encara s’hi entreveien algunes velles cases que s’havien expropiar i enderrocar. La plaça de la Reina era un xicotet triangle que a hores d’ara amb prou feines reconeixeríem, ja que tenia una superfície que tot just era la cinquena part de l’actual. En quant al carrer de Sant Vicent, encara tenia alguna interrupció en el seu alineament.
El caràcter sorneguer dels valencians de l’època va batejar ràpidament al naixent carrer de la Pau com “el carrer més llarg del món“. Perquè?
Perquè començava en el Parterre i s’acabava “a l’Illa de Cuba”… uns quants milers de quilòmetres de llarg! Un acudit que anava de boca en boca en la València de finals del segle XIX i principis del XX.
Hi adjunte a continuació un parell de fotografies de l’edifici i del carrer “més llarg del món” d’aquella època: 
