Diuen que la vida és una comèdia, encara que amb algunes parts de drama, on la representació continua… passe el que passe, fins que cau el teló i s’apaguen les llums. I això ja ho van crear els antics grecs, regalant-nos aquest art tan meravellós i que tant agrada a la gent.
Pel que fa al nostre poble, enguany és un any molt significatiu ja que celebrem 60 anys de teatre ininterromput (a excepció d’algun moment puntual com el temps de la pandèmia de la Covid-19). Però abans de contar este fet i la trajectòria des d’aquell any de 1963 fins este de 2023, convé fer memòria i remuntar-nos als orígens del mateix.
Corrien els anys 20 del segle XX, durant la Dictadura de Primo de Rivera, quan un grup de joves vinculades a l’església va formar una espècie de “companyia” de Teatre per a un fi concret: aconseguir diners per a fer-li un mant a la volguda i venerada Mare de Déu dels Desemparats. I dit i fet, es ficaren mans a l’obra. Gràcies a un poema que va escriure el catauí Ricardo Brull en juliol de 1929 (el qual va ser recitat per Maria Añó Mínguez “la Miguela”), i que es titula “Poesia dedicada a la Virgen de los Desamparados ofreciéndole el Manto por su cofradia”, coneixem que estes primeres artistes eren:
- Felicidad “la del Guerrero”.
- Gràcia “la del Pou”.
- Les germanes Presentación i Salvoreta “la Patxera”.
- Consuelo “la Presuma”.
- Elvira “la Cervera”.
- Paquita “la Moresa”.
- Doloretes “la Gavino”.
- Asencia Ortiz.
- Ineseta “la Maca”.
- Filomena “la de Catxapí”.
Les dirigia Emilia Barberà “la Botinfla”, i les va animar i recolzar el vicari don Miguel Rodríguez, qui també les ajudà facilitant-los els assajos en la Abadia. Com apuntador estava el mestre d’escola don Juan Roselló.
D’eixe temps, la tia Presentación contava que a ella casi sempre li tocava fer d’home, ja que les obres tenien uns papers masculins que si volien eixir, algú els havia de fer. I un exemple va ser una funció que s’anomenava “Carmelo el tonto”, en la que Presentación eixia de Carmelo i Gràcia de Guardia Civil. Les representacions les feien en “el Casino” i aconseguiren els diners per a fer el manto per a la Mare de Déu. Un manto que Felicidad “la del Guerrero” va ajudar a brodar, i que va ser oferit i estrenat en juliol de l’any 1929.
Després, durant algun temps, algunes d’elles continuaren fent teatre, però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola les coses s’acabaren (anecdòticament el manto de la Mare de Déu dels Desemparats es va salvar perquè Felicidat “la del Guerrero” el va agafar, se l’emportà a sa casa i el va amagar dins d’una alacena, en un forat que va tabicar… sabent açò únicament ella, la seua neboda Luisa Llorens i l’alcalde Eduardo “Penella”, qui li va dir que no patira que ell la “respaldava”. I és que Felicidad, en vista de la tensió del moment i sabent el que en altres llocs estava passant en eixos primers dies de la guerra, en companyia de la seua neboda Luisa anà a l’església i guardà el manto, la peluca, així com els “pendientes” i la sortija de la Mare de Déu, que havien sigut un regal de sa mare, Maria Gil “la Catxapina” a la Mare de Déu el mateix dia que es va casar. I per a anar de pressa, Felicidad li llevà el “pendiente” dret i Luisa l’esquerre, salvant-se aixina estes joies, que tornarien a la Mare de Déu anys després, en 1958, quan es va tornar a fer la imatge. De l’església anaren a ca el tio Eduardo “Penella”, qui en un primer moment i eixe dia guardà les coses, ja que al ser ell l’alcalde sabien que no anirien a buscar-ho a sa casa, i posteriorment ja ho van dur a ca la tia Felicidat per a tabicar-ho i amagar-ho fins que passara tot i així ho van salvar).
Acabada la Guerra Civil, encara que la Postguerra va ser un període dur i on es va patir molt, la gent també volia distraure’s i divertir-se. A més a més, com en eixe temps al Raval vivien moltes famílies i estaven molt units, van començar a celebrar les festes en honor del Cor de Jesús en el mes de juny. En eixes festes, molt recordades encara per alguna gent major, entre altres coses es feien balls i teatre, i un dels artistes era Vicentet “de Cotorra” (qui guardava un obra titulada “El Caradura”). I entre les que estaven molt involucrades en eixes festes i el teatre, destacava la tia Felicidat “la del Guerrero”.
En l’any 1963, després d’alguns anys de pausa a nivell teatral, es va refundar el cor de l’església de Sant Jaume i, curiosament, la que dirigia el cor era la tia Felicidat. I perquè recordaven eixes festes i eixos teatres, perquè la tia Felicidat els va animar i perquè era un altre temps on no hi havia tant d’entreteniment com hui en dia, eixos joves que ara nomenaré, van composar un nou grup de teatre. Ells eren:
- Luis “l’Aguasil”.
- Pepe “la Guala”.
- Fidel.
- Vicent “el Bombo”.
- José Luis “el Pinotet”.
- Salvador Martí.
- Càndido “Campana”.
- Emilia “la Rondana”.
- Lola “la d’Elisa”.
- Ceci “la del Forn”.
- Visantica “la de Leonor”.
Tots ells actuaven o ajudaven en les dos obres que van representar eixe any (com va ser el cas de Pepe “la Guala”, qui va eixir en una i va apuntar en l’altra), i estes van ser:
“ENCARA VIU” i “LA CLAVELLINERA DEL BARRIO”.
Estes obres, algunes de les quals eren de la tia Felicidat d’anys arrere, les assajaven en la Abadia i les representaren en “hivern” en l’Hostal (l’actual consultori mèdic, la farmàcia i la casa d’Aurora), i pareix que la tia “Hostalera” cobrava 1 peseta d’entrà. I a banda del teatre, també les complementaven en algunes poesies.
Durant els anys seixanta les obres es van anar fent, dirigides per la tia Felicidat, fins que ella va faltar en 1969, moment en que la “direcció” la va agafar el vicari don Salvador Sarrión. Posteriorment, quan ell se n’anà d’Alfarp ja van ser els propis artistes els que, com tenien més experiència, s’encarregaven entre ells d’eixa direcció… tenint eixe paper, de forma oficiosa, Luis “l’Aguasil” i Pepe “la Guala”, principalment.
En els anys setanta ja començaren a fer les obres de teatre en el més de juliol, vinculant-les a les festes de Sant Jaume, i fent les representacions en la plaça Nova, en l’entaulat que muntaven davant del forn. Anecdòticament, entre dos dels artistes va aparèixer la “xispa” de l’amor i començaren a festejar, acabant casats, com va ser el cas de Pepe i Lola (i com després també passaria en el cas de Fidel i Maribél; o de Paco i Esther, per exemple). Ah, i eixes primeres obres les comprava Pepe en València, en un “puesto” de llibres vells anomenat “la Madrileña”, que estava per darrere de la Llotja (hui en dia ja és molt més fàcil aconseguir obres per internet, d’altres grups i inclús d’algun autor. Jo mateix he estrenat en Alfarp 5 obres de teatre, entre el 2005 i el 2016).
Com a curiositat, en estos anys les principals obres han sigut sainets, destacant algunes com “Colombaire de profit”, “Nelo Bacora” o “Deixa’m la dona, Pepet”, les quals sempre han sigut molt disfrutades i acceptades de bon grat per tot el públic. I encara que també s’han fet obres en vers com “La Rosella”, estes eren més complicades de fer i per tant s’han prodigat menys en el repertori.
Ja a mitjans/finals dels anys 80 les representacions començaren a fer-se en el pati de les escoles i, encara que en algun moment ha variat el lloc, com per exemple quan feren el gimnàs… que es traslladaren les representacions al “Circuit”, hui en dia continuen fent-se les representacions en el pati de les escoles, omplint una nit de festes, després de sopar, i seguida per les actuacions de les albaes, que des de ja fa molts anys els canten a les festeres i Sant-Roquers.
Allà pels anys 60-70, l’escenari s’armava en vigues de fusta i fil de ferro, i els focos els muntava Pepe “la Guala”, qui era llumener, mentre la majoria dels mobles i elements per a decorar les obres eren de casa de Luis “l’Aguasil”. A principi del 2000 i fins fa uns 10 anys… encara havíem de muntar el decorat en palos de ferro, fil “d’aram”, brides, etc; fins que ja manarem a fer els “ferros” que hui tenim, compraren unes cortines nostres per no haver de demanar cada vegada les de la Casa de la Cultura, i també moqueta, millorant des d’eixe moment les coses. Ara bé, els “trastos” i la decoració era de ca Luis, i aixina va ser fins que ell va faltar. Hui en dia, la majoria de coses provenen de casa de la tia Pepica “la Botiguera”, qui sempre ens deixa buidar-li la casa sense problemes per a poder decorar l’escenari. Però ara el so, les llums i els micros si que ja ens els porten i munten companyies professionals.
Al llarg d’estos anys molts han sigut els que han passat pel teatre, ja que hi ha molta afició, sent els actors/actrius principalment d’Alfarp, encara que també ha eixit gent de Catadau i de Llombai. I sempre hem sigut un grup prou unit i com una família, en la que disfrutem, ens riem i on ens agrada “fer el quadre”. D’entre tots els artistes cal destacar a Luis “l’Aguasil”, qui des del principi i fins el moment de la seua mort sempre va formar part del teatre, sent l’ànima i el cor de la companyia i el que va fer de nexe d’unió entre els més majors i els més joves. Per exemple, en la primera obra que jo vaig eixir en Alfarp ell va fer de pare meu, i ja des d’eixe dia ell dia que era mon pare del teatre (a l’igual que ma “mare” del teatre és Lola “la Molinera”).
Alguns com Fidel o Lola “la d’Elisa” es van retirar fa anys i ja no han tornat a eixir. Vicent “el Bombo” encara va actuar fins l’any 2014, moment en que curiosament jo vaig coincidir en Luis, Vicent i Pepe (els majors de sempre) en l’obra: “Jutjat de Pau”. I en el cas de Pepe “la Guala” este, encara que durant uns 16 o 17 anys va estar apartat del teatre per circumstancies, tornà a incorporar-se pel 2011 i encara es manté actiu en este any de l’aniversari. I gent que també fa anys que es va unir i que cal destacar, per tots els anys que porten en actiu en el teatre, son Pili, Salva, Carmensín, “les Volaes”, Chelo, Mª Gracia… així com també estigueren vinculades al teatre, i en certa forma encara ho estan, Filo i Eva.
Fa uns anys, en el 2012, refundàrem de forma legal el grup de teatre anomenant-lo “el Sainet”, i hui en dia les coses han canviat un poc. Des de fa un any disposem d’Auditori Municipal per a poder fer obres en hivern, quan la climatologia és més complicada que en l’estiu, però l’essència del teatre continua estant en una nit de festes, després de sopar. Els assajos els fem en el saló de plens (antic saló de Montes), o també en la Casa de la Cultura. I tots els anys, en passar l’estiu, el grup sol anar-se’n un cap de setmana de viatge, com a forma d’unió i germanor. A banda, també estan eixos soparets, cervesetes… o alguna paella, que en definitiva fan unió i fan grup. I cal mencionar que en alguna ocasió també hem actuat fora del poble, com per exemple en Benimodo, Carlet, Real… i en Llombai. Ah, i des del 2003, fa ara vint anys, la meua germana Rosario és la càmera oficial del teatre, qui grava tots els sainets.
I esta és la història del teatre ací en el poble, perquè conste la seua història i no es perda, ja que mentre hi haja gent que vinga a vore’ns i aplaudir-nos, l’espectacle continuarà!!!
Bon estiu, Bones Festes, i ens vegem la Nit del teatre!!!!
