Hi ha fets, accions o persones que condicionen a altres i que, sense esperar-ho, canvien la història. I això mateix va passar en Llombai amb la introducció de la taronja dolça a inicis del segle XX.
Podríem començar esta història en la figura de don Francisco Beneyto Tormo, natural de Carcaixent i que era “oficial del cuerpo de telégrafos” en Alberic, però que va faltar ací en Llombai l’1 de setembre de 1906 als 38 anys. Este xic s’havia casat en la llombaïna Bernardina Bisbal Sanz, vivia en el carrer la Font número 1, i tenia dos fills: Pepica i Paco (qui seria telegrafista en València i moriria jove, de malaltia, en 1937 als 33 anys).
Davant aquest fet, la família de Carcaixent (els Beneyto) es va preocupar pels nebots i, a banda de mantindré el contacte, s’encarregaren de que anaren a Carcaixent i també “es criaren” allí. I per eixe motiu, Pepica va tractar més amb el seu cosí Germán Ferrús Beneyto (fill d’Emilio i de Paca), ja que era en sa casa on ella i el germà “anaven a parar”.
Pel que fa a Germán, este es dedicaria als “abonos”, a la “usura” (deixar diners), a la llavor del cuc de seda i, principalment, a la cria de cavalls (curiosament en Carcaixent a la família se’ls coneix com “els Potreros”, perquè es dedicaven a este negoci). Per tot açò, i al tindre eixe vincle familiar en Llombai, Germán començà a vindre al Marquesat a fer negocis, quedant-se en ca sa tia, allí en el carrer la Font, núm. 1. I aquesta proximitat i relació va propiciar que ell i la seua cosina Pepica començaren a parlar… i en el temps, a festejar. Això seria al voltant de 1919.
Per altre costat, altre membre de la família, Nicanor Beneyto Belda (fill d’Alejandro i de Virginia), qui era cosí de Germán i de Pepica (i també era natural de Carcaixent), pels capritxos del destí va caure malalt de tuberculosis. Açò va propiciar que buscaren als millors metges i, entre altres consells, li van recomanar anar a un lloc on l’aire fora millor que allí en Carcaixent. I com en el Marquesat els aires eren més purs, sans i bons, estàvem rodejats de muntanya i ací vivia sa tia i els seus cosins… Nicanor se’n vingué a Llombai, on es curaria de la seua malaltia dels pulmons (davant aquest fet, altres carcaixentins també vindrien en busca d’eixe clima més sec, per curar els seus mals).
A més a més, mentre va estar ací “convalescent”, Nicanor va conèixer a una xica anomenada Maria Jesús Marín Bisbal (qui casualment era cosina-germana de Pepica). Total, que es ficaren a festejar i, igual que el seu amic i cosí Germán, començà a interessar-se per estes terres… de forma diferent.
Ells encara eren molt joves i en aquell temps el festeig era molt diferent a hui en dia i s’allargava anys. Germán i Nicanor eren emprenedors, i com este últim s’havia d’entretindre en alguna cosa també en eixos mesos, i degut a que els seus germans tenien magatzem de taronges en Carcaixent (al costat de l’estació), va decidir portar plantons des del “bressol de la taronja” a Llombai i, en un hort en “el Rejolar” que havia comprat (baix d’on posteriorment es faria el seu xalet, a les “afores” del poble, on l’aire era més pur), va començar a plantar les primeres taronges. I al parlar-ho en el seu cosí i en les seues respectives novies, junts van acordar plantar més tarongers en els camps d’elles, ja que era un negoci rentable, les terres eren bones i ací en el Marquesat no hi havien taronges, pel que era una aposta segura. I dit i fit, d’esta forma s’implantà este cultiu tan bo i singular, en la varietat Navel-Oro (una de les varietat líders de taronja a principi del segle XX, la qual era redona, bonica i en molt de suc).
Germán va portar a Llombai al Moreno “Catiti” (de L’Alcúdia), qui era el que s’encarregava dels seus camps de taronges en Carcaixent, perquè els ajudara en el cultiu (ja que el “secret” de l’èxit era l’esporga i això ací no sabien fer-ho com tocava en estos cultius). I entre altres, on es van plantar estos primers tarongers van ser en un camp de la Sénia (anant al riu), en un d’Ondara, en tres camps d’Alèdua, en un camp en la Peixquera, en un camp en el Camí València i en dos camps de Cabanyes (a banda de l’hort de Beneyto, en el Rejolar). En Carcaixent també plantarien taronja en els camps que eren del pare de Pepica, així com en un hort de Germán, conegut com l’Hort dels “Potreros” (on van plantar la varietat Clementina Fina).
(Ací en este punt convindria contar un poc la història d’esta fruita tan valenciana, la qual venia d’Àsia, i se conta que en el segle X va ser introduïda en la Península per part dels musulmans del califat de Córdoba, però en eixe temps era un fruit amarg i l’arbre era bàsicament ornamental, plantat en patis i jardins (com encara es pot observar en Sevilla), o en algun marge a vora camí (per exemple, en Alzira se sap que ja hi havien tarongers a finals del segle XV… però les taronges eren amargues). No seria fins segles posteriors quan es transformaria en la fruita que coneguem. Conten que en Carcaixent, en 1781, es van ajuntar el retor Vicent Monzó, l’escrivà Carlos Maseres i l’apotecari Jacinto Bodí, i plantaren el primer camp de tarongers “dolços” en la partida de “les Basses del Rei”, en un terreny erm, on van haver de perforar pous, fer sènies i construir basses de reg. Ara bé, també es parla del prior del monestir de la Murta d’Alzira, el pare Joan Batiste Morera, qui curiosament era carcaixentí, com un dels primers en iniciar-se en este negoci de la taronja “dolça”… pel mateix temps).
Al començar a produir taronja en Llombai, encara que fora en xicoteta quantitat, pareix ser que en un primer moment la “treballarien” i encaixarien en la portella de la casa de Pepica, en el carrer la Font, i ja d’ahí l’enviarien en carro a Carcaixent per a la seua comercialització. I per este motiu, com hi havia una lliga de futbol dels “exportadors” de taronja i als dos cosins, Germán i Nicanor, els agradava este esport, van voler crear un equip de futbol en Llombai, ja que el poble, al tindre taronja, tenia dret a participar (encara que ací també teníem altres productes com la ceba i la pansa, que s’exportaven i es treballaven en “l’almacent” del tio Fernandet).
Este primer equip de futbol, que es va estrenar el dia de Sant Antoni de l’any 1922, estava format pels llombaïns:
– Visantet “de Justo” (com a porter), Amadeo “Xaxa”, Antonio “el Coixo” (al que li deien “Tono”), Arturo Saval, Bernardino “l’Ascaporro” (al que anomenaren Nino “el Porró” ), Pepico “el Sabater”, Manolo Gea (al que anomenarien “Nelo”), Tristan, Pedro Polo (el fill de don Gonzalo el metge); Miguel “la Gata”, Pepe “el Gegant” i el mateix Nicanor Beneyto (jugadors tots ells entre els 15 i els 21 anys).
(Anecdòticament, el retrat d’eixe 1r equip de futbol, recuperat al seu llibre per don Arturo Climent, el tenia Tristan penjat en gran al seu bar, al carrer del Forn del mig).
El camp de futbol de Llombai estaria en els “4 camins”, en el camp de Gerardo Sarrió (també conegut com Gerardo “Pepica”, que casualment ara és un camp de tarongers).
Allí conten que entrenaven descalços o en espardenyes de sola d’espart, amb el que aconseguien una gran fortalesa, puix el camp estava ple de pedretes i en clots… motiu pel qual després, en camps de futbol més bons, volaven i eren molt difícils de guanyar, ja que era un equip molt potent. A més a més, eixe camp estava situat al costat de la carretera, el que facilitava les coses quan venien els altres equips, i disposava de lloc de sobra per als aficionats que anaven a vore els partits. En la majoria d’ocasions solien jugar en dies de festa o en dies assenyalats, amb equipatge i tot. I segons els més vells “allò si que era jugar al futbol”.
Els pobles-equips contra els que s’enfrontarien en eixa lliga de futbol “d’exportadors” de taronja eren:
– Puçol, Sagunt, Alzira, Carcaixent, València, Algemesí, Dénia, Gandia, Oliva, Nules i Borriana (conten que si amb esta última població es va establir una gran relació i, per eixe motiu, alguns topònims d’allí porten el nom de Llombai, com per exemple el seu institut).
(Aprofitant estes línies, i com a xicotet homenatge, diré que Vicente Peiró Gil, més conegut com Visantet “de Justo” (qui era tio de “m’auela” Pepica), conten que va ser un porter de molta categoria, entusiasta i que va destacar molt en el seu paper i porteria. A banda, li agrada este esport i era dels que unia i feia equip. A diferència d’altres joves del seu temps, ell seria xofer d’autobusos i no es dedicaria a la terra. Malauradament, va caure malalt en guerra, mentre es trobava per Aranjuez, i moriria l’any 1938 als 32 anys).
Nicanor Beneyto i Maria Marin van contraure matrimoni el 25 de setembre de l’any 1924 en l’església de la Santa Creu de Llombai, eixint la comitiva des de la plaça Major. I encara que tenien casa allí en la mateixa plaça, ells viurien en el seu “xalet” en el “Rejolar”; i van tindre dos fills: Alejandro i Joaquin.
Un temps després d’aquesta boda, en uns dels continus viatges que feia Germán portant potros o cavalls per a vendre’ls a l’hostal de “Sopes” en Catadau, es presentà en ca sa tia, a les 8 del matí, per a demanar-li matrimoni a la seua cosina, petició que va ser acceptada per esta amb entusiasme. Ara bé, en ocasions la vida et dona sorpreses, i al poc de temps de la declaració sa tia Bernardina va morir, deixant orfes a Pepica i a Paco. Això va ser el 18 de febrer de 1925. Tenia 44 anys. Davant aquest fet, la família de Carcaixent es feu càrrec dels nebots i Pepica va anar a viure allí, al carrer del General Prim núm.29, ja que el seu germà estava estudiant (ell es trauria la plaça de telegrafista, com son pare, en Madrid, i treballaria uns anys allí, i ja després en València, fins que va caure malalt i tornà a Llombai). Van haver de respectar l’any de dol, com manava el costum, i finalment Germán Ferrús i Pepica Beneyto es casaren, el 4 de juny de 1926, en la capella de la Mare de Déu d’Aigües Vives (de Carcaixent), a les 8h del matí… “per ser òrfena”. La parella viuria entre Carcaixent i Llombai, i fruit d’aquesta unió naixerien dos fills: Emilio i Paco.
Pel que fa a l’equip de futbol, poca memòria ha quedat d’ell, però conten que la seua època dorada seria principalment entre els anys 1925 – 1931, encara que posteriorment, durant la República també va continuar jugant (ampliant-se l’equip amb nous jugadors). Ara bé, les obligacions i treballs dels jugadors ja canviava les coses. Quan “vingué” la Guerra Civil el joc es va paralitzar per complet, no tornant a reprendre’s fins a la Postguerra… moment en que el camp de futbol s’ubicà al final de l’Algamer, i els jugadors es van renovar pràcticament en la seua totalitat. Però això ja és un altra història.
Curiosament en este any 2022, en el qual es compleix el centenari d’eixe primer equip de futbol, també convé ressenyar un fet significatiu que es va donar el dia 28 de maig, quan l’equip U.E.Mancomunitat va ascendir de 2ª a 1ª Regional, al camp “Pascual Bernat” de Catadau. Aquest equip està format per joves de Llombai, Catadau i Alfarp, principalment, encara que també hi ha alguns de Carlet i Alginet, els quals son:
– Vicent Adam, Jaime Climent, Sandro Climent, David Miquel, Vicent Gómez, Josep Gómez, Jaume Adam, Miguel Alfonso, Miquel Barberà, Vicent Bono, Jorge López, Arnau Climent, Oscar Barberà, Sergi Barberà, Luis Bono, David Cervera, David Bueno, Javi Sebastian, Carlos Climent, Alex Mora i Alejandro Ruano.
Amb els entrenadors: Vicent Cardona i Luis Vendrell; i el fisio: Álvaro Bisbal.
Segons em contaren, gran part de l’equip va aconseguir en la temporà 2020-2021 l’ascens de l’U.E.Mancomunitat a preferent, en categoria juvenil, el que els col·locava en una lliga en la que mai havien estat, i tot això ho assoliren a pesar de les restriccions de la Covid-19. I amb eixe impuls i motivació, la temporada 2021-2022 ha sigut una temporà sorprenent, en la que l’equip ha aconseguit entusiasmar i il·lusionar a l’afició local, així com el respecte i consideració de la resta d’equips de la lliga. A més a més, l’entrenador Cardona començava la seua carrera amb un ascens, el que li aporta prestigi i reputació. I es que, entre altres oponents, l’equip de la Mancomunitat es va haver d’enfrontar a rivals forts com l’Alzira B, que va aconseguir el 2n lloc en la classificació.
El triomf de l’equip fou festejat en traques, música… i en l’equip passejant en un camió pels tres pobles, mentre es sentien els clàxons, la música i l’alegria general. A més a més i com a premi merescut, a banda dels brindis corresponents i un bon sopar, l’equip també va fer un viatge a Eivissa, on de nou celebraren la seua victòria.
Enhorabona valents!! Una bona gesta, que damunt arriba en un any significatiu per aquest deport ací en el Marquesat, i que ja queda escrita en la nostra història.
A més a més, fa un parell de mesos que s’està gestant la formació d’un equip de futbol femení, el que també és un fet significatiu que caldria ressenyar.
I esta és la història de la taronja, el futbol i els cosins Ferrús i Beneyto… curiosament vinculats els uns amb els altres, que van començar una tradició en estes terres. Un relat que ens fa vore que qualsevol circumstancia pot ser un factor desencadenant d’altres fets i històries, i que pretén guardar la memòria d’un altre capítol del passat del nostre poble.
