Totes les coses tenen el seu principi i final, i fa ara un any, mon pare va tancar una etapa de la seua vida, així com un somni, per a començar-ne altra. Encara que s’ha de dir que ho va fer “obligat” per les circumstàncies, ja que sinó, tal vegada encara continuaria… No obstant això, hui mira la vida amb altres ulls.
I es que quan una persona te un somni i te la sort de treballar, viure i disfrutar d’això, no ho considera càrrega, ni treball, ni fatalitat, sinó tot el contrari. I una de les grans passions de mon pare ha sigut la mecànica… i durant mig segle s’ha dedicat a ella en cos i ànima.
Vicente Sanz Juanes va nàixer a les 12h del matí del 12 de novembre de 1954, al carrer Sant Jaume d’Alfarp. És fill de Manolo “el Barber” i Pepica “la Catalina”, i germà de Manolo i Pepi.
Anecdòticament, a ell li ficaren el nom de Vicente per son tio Vicent, ja que si algo els passava als seus pares, este seria el que es faria càrrec del xiquet i se l’emportaria a Carlet, a sa casa.
Junt a la família vivia, a la banda de baix de sa casa (la que donava al c/ València), “s’auela” Salvadora “la Patxera”, la mare de son pare i, com Vicente era molt llépol, li agarrava del caixonet de la mesita a “s’auela” el codonyat o el xocolate i se’l menjava. Quan son pare s’enterava, enseguida eixia darrere d’ell cinturó en mà, però Vicente arreava a córrer i no el podien agarrar, ja que sempre ha sigut molt ràpid.
Va anar a l’escola, i dels mestres que més s’enrecorda és de don Salvador i don Juan. Els amics de tota la vida (encara que després en vindrien més), eren Miguel Antonio “el Peix”, Josenet, Evaristo, Alejandro i Pepe Martínez. I junt a ells anava a agarrar nius, a “amoixonar” (que era agarrar pardalets quan feia molt d’aire), a nadar a la bassa de Taudoro, a agarrar peixos i granotes al riu, a jugar a pilota en el carrer, etc.
Son pare era barber (tenia la barberia a la banda de dalt de la casa, la que donava al c/ Sant Jaume) i, a vegades, perquè l’ajudara i ensabonara als homes, ficava un caixó, ja que Vicente era xicotet i no arribava bé. A un d’eixos homes que ensabonava, el tio “Flama”, sempre li agradava punxar-lo i gastar-li bromes i, igual li pegava un pessic, que li llevava la brotxa en un mos. Però mon pare, que el geni sempre l’ha tingut curt, quan s’enfadava li ficava la brotxa plena de sabó dins la boca i arreava a córrer pel carrer per a que ni l’home ni son pare l’agarraren.
I a diferència del seu germà Manolo, a Vicente no li ha agradat mai el camp i, encara que en alguna ocasió anava en son tio Vicent (“Vico”), va anar molt poquet de temps.
Als 12 o 13 anys, quan acabà l’escola, ell i els amics es ficaren a treballar en la Serreria, ja que era la costum i una forma de guanyar diners. Allí estaven el tio Pedro, el tio Poldo, el tio Cotorra, Jaume “la Corba”, Abelardo Monleón, etc. I a banda de tallar-los, també havien de descarregar i transportar els pins dels camions dins… fet pel qual, de broma, ell o alguns dels amics dien que no havien crescut, ja que el pes dels pins els havia “frenat”.
Curiosament en este temps va ser quan li van traure el seu malnom o “apodo”, i este li’l van traure dos serradors que vingueren d’Utiel a treballar en la Serreria, anomenats Abelardo i Pepe, ja que com era tan ràpid per a treballar i menejar-se, deien que pareixia una “Xispa” i “xispa”, “xispa”, “xispa”… finalment així seria conegut.
Allí estarien entre dos i tres anys, fins que cada ú va començar a triar el seu futur i el seu camí laboral. En el cas de mon pare, com sempre li havien agradat els cotxes, ho va tindre prou clar i va triar la mecànica (curiosament ni ell ni el seu germà continuaren com a barbers).
També es ficà a jugar al futbol junt als seus amics Jose Luís “Suares”, Miguel Ferrer “el Pato”, Miguel “Sopetes” i Manolo “el Cartero”, entre altres (d’entrenador en eixe temps estava Fidel “el Caje”), i ocupava la posició de davanter esquerra.
Per eixe temps, els alfarbins anaven en moto a Llombai a vore a les xicones i, com depenent de l’edat, a moltes no les deixaven entrar a la discoteca “Garden Music” (propietat del tio José “Canastro” i Pepico “el Molinero”), com estes s’ajuntaven en la barana de les escoles, ja que estava a les afores del poble, allí anaven ells a vore-les i xarrar en elles. He de dir que mon pare tenia una “rieju” roja. I, precisament, en estes visites va ser quan va conèixer a una xica anomenada Pepita Viñuelas (en eixe temps podríem dir que ella tenia 11 anys i ell 15). Però no seria fins dos anys després quan realment començaren a eixir de noviets (i pel que son les coses, els seus amic “Suares” i Miguel “el Pato”, també es ficaren a festejar en dos llombaines amigues de Pepita, que eren Amparo Gil i Consuelo “la de Regateta”); era l’època de la discoteca “Garden Músic”.
I altra anècdota d’eixe temps es que Vicente va ser el primer que va començar a fumar i “provocà” que tots els amics fumaren, encara que més tard, com a la novia no li agradava que fumara, va soltar el cigarro i ja mai més el tornà a agarrar.
Després de la Serreria es ficà a treballar en Genaro Santos, un home d’Alzira que tenia el seu taller en la “Fonteta” (en Llombai, en el que hui és el taller d’Ausina). Això era entre l’any 1969 i 1970. Allí seria on mon pare realment es va ensenyar i va començar a agradar-li de veritat eixe món de tornillos, cotxes i claus angleses.
Posteriorment, Santos va traslladar el taller a Catadau, al magatzem de Ponent en l’avinguda Santa Bàrbara (al costat mateix d’on en eixe temps estava el cine) i allí va anar també mon pare a treballar. I també entraren a provar i treballar alli Ximo “Conill” i Boro “el Mecànic”.
Casualitats de la vida, el tio Pepe Viñuelas “el Bolero” anava allí a arreglar la furgona i, una vesprà que estaven parlant que Vicente se n’anava a vore a la novieta, al preguntar-li qui era i ell ficar-se a explicar-li-ho, el tio Pepe va exclamar: –Collons!! Si eixa es la meua neboda!!
A més a més, prova del que es treballava en eixe temps era, que quan les xicones acabaven de vore la pel·lícula en el cine ell encara estava treballant, i es que no li dolia fer hores i hores… ja que una de les qualitats més destacables d’ell ha sigut que sempre ha sigut, i és, molt treballador i sempre ha dit que “quan hi ha faena és quan s’ha de fer”.
Al cap d’estar tres o quatre anys treballant en Genaro, este va decidir tornar-se’n a Alzira i mon pare es ficà a treballar en un taller que tenia Antonio Bodí en el Roll de Llombai. Este home li havia arrendat el local al tio Pepico “Marta”, ja que ell era de València. Ací estaria treballant casi un any. També allí treballaren Boro “el Mecànic” i Ángel “Caula”. I segons em conten, en eixe moment ja deien que Vicente destacava i era bo en el seu ofici, ja que li apassionava i es notava.
Posteriorment, mon pare es va ficar en Talleres Marquesat (de Pardo i Mínguez), que estava a l’entrà de Llombai (en el que hui es la casa i la finca de Paco Elòdia, davant del parc de “l’hipopòtam”) i era d’un home d’Alginet i de Pepe “Machí”, d’Alfarp, que havien format una societat. Allí de nou treballaria junt al seu amic Boro “el Mecànic”, i estaria fins que anà a fer el servici militar.
Encara no havia complit els 21 anys quan el cridaren a la Mili, i va ser destinat a Colmenar Viejo (Madrid), on va estar assignat a la “Unidad de Servicios Autos” des que va arribar. Del poble estava en el mateix quarter Vicente Antonio, i allí va fer molta amistat en Pepe Llorca (d’Antella, però amb llaços familiars en Alfarp) i Vicente Aliaga (d’Alginet). El seu amic Martínez va anar al quarter també, però al poc de temps el van destinar a altre lloc. A banda, també faria amistat en un xic de Mérida, i en altre de Barbastro (Osca), anomenat Manuel Linés, que era electricista i sempre anava junt a d’ell, que era mecànic (una anècdota es que un dia els cridaren per anar a buscar el cotxe d’un coronel per arreglar-lo, i s’enganyaren de camí i no trobaren el cotxe fins que no el dugueren al taller).
Altra anècdota fent referència a la velocitat que sempre ha caracteritzat a mon pare va ser que, com Colmenar era un centre de reclutes i era molt gran, repartien als soldats per a la guàrdia en un camió. En una ocasió en que ell anava conduint, portava a un alferes al seu costat i, en una revolta, mira si l’agarrà en velocitat, que es va obrir la porta i aquell es quedà penjant i… casi el va perdre. Després, enfadat, aquell volia tancar-lo, encara que no “arribà la sang al riu”. Curiosament, al finalitzar la mili, el capità general del regiment li va atorgar un diploma d’honor “para premiar su buen comportamiento y espíritu durante su permanencia en el ejército”. I inclús es va traure el carnet per a portar camions i vehicles pesats.
Casi totes les setmanes venia en el seu cotxe, un “morris” blau, des de Colmenar a Alfarp, junt a Pepe “el d’Antella” i Vicent “el d’Alginet”. I Segurament seria el primer any de mili quan “s’auelo” Isidro li va dir que volia conèixer a la seua novieta, i ell va dur a Pepita al bar “Xivaguet”, on “l’auelo” els va convidar a cafè, sent el primer que la va conèixer oficialment.
Durant el temps de mili Vicente es va deixar bigot. Conta que sempre anava a menjar en els amics al menjador i que va aburrir el foie-gras de tant que en va menjar (i una volta que portaren llonganisses, per a poder menjar-se-les i que els mandos no s’enteraren, se les van torrar en un soplete). També en eixe període s’escrivien cartes els nóvios i Pepita, a banda de la carta, li enviava capítols de les novel·les “Estefania” dins del sobre perquè els llegira.
Passà l’any i mig de mili i ja va tornar al poble, però encara que “Pardo i Mínguez” li van proposar fer-lo soci del taller, ell va decidir ficar-se pel seu compte de mecànic i provar a vore, i això va fer. Al comentar-ho, el tio Miquel Ferrer, sogre del seu germà i qui era una bellíssima persona, li va oferir ficar-se en el local que tenia baix de sa casa (situat en el que hui és casa de la meua cosina Ana Sanz), i allí es va instal·lar durant els següents anys. I com els dos germans sempre s’han semblat molt físicament, en més d’una ocasió hi ha hagut gent que ha confós a un en l’altre, estranyant-se de vore’l bé de pintor o bé de mecànic.
Altra particularitat és que tots els dijous anava a València a la plaça de bous al Catch (“lucha libre”), junt a Miguel “el Pato”, Vicente Tomàs, i altres.
I com mana la tradició, quan va ser hora, va fer la festa de Sant Roc i va participar de forma activa tirant coets i en les cordaes, ja que no tenia por d’agarrar-los en la ma i, com era molt ràpid, els tirava, els agarrava i jugava amb ells (i quan feien la nit de Glòria també venia a Llombai a tirar coets).
Sobre portar molt de temps junts, Vicente i Pepita no eren nóvios formals i, encara que les famílies ho sabien, encara no havien sigut presentats. Segons conten, mon pare va passar moltes hores en el cantonet de la plaça de l’església de Llombai esperant a ma mare i, segons el dia, ella eixia al balcó i li dia que no podia eixir… o que si que podia eixir. Finalment, en maig de 1978 es ficaren “oficialment” a festejar i es casarien un any després, concretament el 17 de juny de 1979 (un mes després de que Pepita haguera complit els 21 anys i fora “major d’edat”, ja que en eixe temps la majoria d’edat encara no era als 18 anys). A partir d’eixe moment se’n va anar a viure a Llombai (encara que ell sempre diu que és d’Alfarp quan li ho pregunten), on van tindre als seus fills: Rosario (1980) i Vicente (1987), formant una família.
Ja eren casats quan van decidir fer-se un taller propi i canviar d’etapa. A les afores d’Alfarp, en la partida del camí del Molí, tenien un camp de tarongers que havia sigut de “s’auelo” Isidro i que al partir-se, mig era ara de sa mare i l’altre mig de son tio Vicent. En un principi anaven a fer-lo allí, però al casar-se la seua germana Pepi, van partir el camp en dos, de forma que ella es va obrar cap on ja hi havia alguna casa, mentre que deixaren l’altra banda per a mon pare, on encara eren tot camps. Per eixe motiu, en febrer de 1981 li van comprar mig camp més a son tio Vicent (l’altre mig ja l’havia venut) i així, ajuntant els dos trossos de terra, en octubre d’eixe anys van començar a obrar-se el taller. I en ell començaria a treballar en l’any 1982 (estant durant 19 anys en solitari, rodejats de camps, fins que començaren a construir cases i finques i es va poblar tota eixa part del poble). És un taller gran, diàfan, i que mon pare sempre ha tractat de tindre’l net i ordenat. Este, en un principi tenia 4 fosos, ja que a diferència de hui en dia que estan els elevadors i demés màquines, en eixe temps la mecànica era més manual, i els fosos eren per a poder ficar-se baix dels vehicles.
(El carrer del taller va ser c/ Progreso fins que, en 1994, li van canviar el nom al dedicar-li’l a Miguel Añó Belza “el Templat”, qui havia construït el pont d’Alfarp en 1931).
A principis dels anys 80 hi havia molta faena, i més si volies treballar i no et donava pena. En eixos anys, mon pare arribà a treballar fins i tot els diumenges i, en moltes ocasions, fins les 2 i les 3 del matí (fet pel qual, ma mare se n’anava en la meua germana, que era xicoteta, a ca ma tia Pepi a estar-se allí, mentre ell acabava de treballar). Durant un temps, encara que va ser poc, el seu cosí Jose va treballar junt a d’ell, així com el seu amic Martí (qui l’ajudava i anava a dur peces al repost).
En l’any 1987 va decidir entrar a formar part de l’equip de Citroën, i durant molts anys va ser el representant de la marca ací en el Marquesat. A més a més, gràcies a eixa etapa va fer grans amistats en Vicent i Pepe “de Carlet”, Amparo “de Benetusser”, Maria José “d’Alcasser”, Morilla “de Silla”,etc.
Des d’eixe moment i fins a hui, moltes son les anècdotes i successos que han passat en el taller (per exemple, allí celebraren el convit del meu bateig). Alguns records més alegres… i altres menys. I una persona molt vinculada també al taller i que sempre estava allí, des de que es va jubilar, va ser el tio Pere (qui era home de la tia Teresa, tia de mon pare). Ell li feia companyia, l’acompanyava si era precís, es quedava a tindre compte del taller si mon pare havia d’eixir o si ma mare estava assoles allí i, fins el final, no deixà d’anar cap de dia.
Quan tenia 39 anys ma mare li va regalar una bicicleta per a que s’entretinguera, ja que li agafaven moltes rampes en les cames i deien que fer bici era bo. Anaren a L’Alcúdia a comprar-la ella i son tio Vicent “el Sucarrat”, i ell li deia: -“Pepita, quins diners més malgastats. Si no va ni a gastar-la”. – Però començà a rodar i rodar, a apassionar-se pel món de la bicicleta… i va ser tot el contrari. Des d’eixe dia i fins a hui haurà fet més de “120.000 km” en bicicleta de carretera, de muntanya i de ciclocròs, sent un gran aficionat.
Durant molts anys, en l’estiu, estàvem en la platja estiuejant i ell venia d’allí al poble (42km) de bon matí, es ficava a treballar i quan acabava, agarrava la bicicleta i se’n tornava a la platja. I això era quasi tots els dies.
Com a qualitats de mon pare, a banda de ser molt bona persona i en bon cor, encara que te el geni molt curt i en ocasions s’enfada ràpid, he d’assenyalar que ha sigut un molt bon mecànic, al qual li ha agradat sempre fer les faenes ben fetes i no repetir-les, molt treballador, al que no li han importat horaris ni festius si havia de fer faena; mai li ha fet por res, i ha sigut una persona afortunada a qui li ha agradat sempre el seu treball. Ah! I tots els dies anava a esmorzar al “Barvi” (encara que en ocasions també al “Baret”), junt a altres amics i homes, compartint la tertúlia de 10 a 11h del matí.
Mon pare es una persona que sempre ha sigut molt dels seus pares i dels seus germans, així com de sa tia Amparo, i encara que no ho diu ni ho manifesta, es preocupa i cuida sempre dels seus. També ha estat molt vinculat als seus sogres, cunyats… (i sempre alaba el braç de gitano de flanin que fea sa mare).
En l’estiu del 2019, el dia de la Sang, es va quedar enganxat de l’esquena i va estar tres dies sense poder menejar-se. A partir d’eixe moment començà a tindre problemes en l’esquena i molt de dolor i, encara que va seguir treballant, arribà un moment que va haver-se d’agafar la baixa per primera vegà en la vida. En novembre va complir els 65 anys i al poc d’això va poder tornar a ficar-se a treballar, però com tenia crisis de dolor, finalment, a finals de febrer del 2020 es va jubilar. Encara estava barallant la possibilitat de demanar la jubilació activa i provar a treballar de nou, quan ens van confinar i tancar per la pandèmia de la Covid-19. Entre això i el mal d’esquena, tot es va parar.
Finalment, en octubre del 2020 es va decidir a arrendar el taller i traspassar-lo al meu cosí Armando i al seu soci Jose, de forma que el negoci continua actiu i no s’ha hagut de tancar, ja que ni la meua germana ni jo anàvem a continuar en eixa professió. Ara, en compte de Tallers Vicente Sanz s’anomena Glo-Val Automoció, encara que per a mi, sempre serà “el taller”.
En definitiva, en estes línies sols volia rendir un merescut homenatge a mon pare, Vicente Sanz Juanes, Xispa “el Mecànic”, qui durant 50 anys ha exercit la professió que ell va voler des del principi i en la que ha disfrutat enormement, a banda de donar un servici al poble. És cert que en principi no assimilà molt bé el fet de no anar al taller i el no haver de treballar, però la salut també li ho impedia… encara que ara, any 2021, afortunadament ha aconseguit recuperar-se de l’esquena i ja no te dolor, però li ha costat molt. Per sort, ara li queda la seua altra gran passió, la bicicleta, que de moment és el seu principal entreteniment.
I esta és la història d’un bon mecànic alfarbí, orgullós del seu poble, la seua gent i el seu treball!!
