Este any que estem passant és un any molt estrany i que segur que recordarem, ja que cap de nosaltres havíem viscut mai una pandèmia mundial d’estes característiques, ni un confinament ni el viure en un estat d’alarma de la nit al matí i vore’ns privats del contacte en la gent. A més a més, el fet de suspendre les distintes festes patronals i celebracions també ha sigut una cosa mai vista per a una majoria, amb el que aquest estiu també serà molt peculiar.
No obstant això, al llarg del temps molts dels nostres avantpassats han passat per situacions semblants o inclús per moments més difícils i complicats (i a més a més sense les comoditats que tenim hui en dia, ni la tecnologies, etc), i ho superaren i tiraren avant, i això és el que hem de fer nosaltres i pensar que açò serà una experiència i després ho contarem com una anècdota més. I per eixe motiu contaré com a exemple la vida del rebesavi o “tatarauelo” patern de “m’auela” Pepica Juanes Sàez, qui s’anomenava ISIDRO JUANES ROMERO (1804-1885), però a qui li direm “l’auelo” Sidret, el qual va viure una època prou convulsa i moguda.
Sidret va nàixer en Alfarp en 1804, el mateix any que van fer i col·locar les campanes del campanar, pel que podríem dir que ja “va nàixer a toc de campana”. Una d’elles, que encara es conserva a dia de hui i és de les més antigues del Marquesat, li la van dedicar a Sant Domènec (en un pes de 436 kg), però popularment l’anomenaven “la grossa” i, segons la tradició, quan tocava des de Carlet s’escoltava.
Sidret era fill de Jaume i Catalina i de germans tenia a: Jaume, Josefa, Pepe, Vicent i Maria.
Quan ell era un xiquet monino va començar la Guerra de la Independència (1808-1813), també coneguda com la Guerra del Francès; i encara que d’eixe conflicte no ha quedat constància escrita en Alfarp i el Marquesat, si que van encunyar una frase que encara hui els més majors recorden, i que era: –Que vinga lo que Deu vullga, sols no vinguen els francesos!! (i quan es giraren els tenien en el corral).
Esta frase exemplificaria el record que deixaren quan vingueren els francesos, ja que sembla que van arramblar en tot per davant, ja foren collites, diners, animals, armes, o coses de valor; saquejant i destrossant el que els vingué en gana. Per eixe motiu en el poble sols es quedaren les dones, els xiquets i els vells, mentre que els homes s’amagaren en les muntanya per a fugir i “atacar” als francesos (en un principi, dirigits i armats pels frares dominics del convent de la Santa Creu de Llombai). I este episodi seria un dels que marcarien la infància de Sidret, en els seus primers anys de vida, en el qual les pròpies campanes donarien avís de l’arribada de les tropes enemigues.
Va créixer i com la majoria dels joves aniria al camp i ajudaria a son pare en les terres ja que, en aquell temps i de forma general, o es dedicaven a la terra o eren traginers i “arrieros” per a guanyar-se el pa. Es va ficar a festejar en una alfarbina anomenada Aurora Domínguez Salvador, en qui es va casar a inicis de 1824 quan tenia 20 anys. La parella es ficà a viure en el carrer del Pou (l’actual c/ Honorato Gil) i allí van tindre 10 fills: Maria, Vicenteta, Josefa, Isidro (que seria “bisauelo” de “m’auela”), Pepe, Vicent, Jaume, Aurora Agustina i els bessons Miquel i Mariana. I tant en la seua boda com en els naixements dels seus fills, les campanes estarien present.
Ara bé, a diferència d’altres homes, ell va voler millorar el seu futur i no dependre de la terra, i encara que també tindria alguns campets, es va ficar de forner (instal·lant en sa casa un forn per a coure pa, amb el que creava un altre distint al del forn senyorial del poble, situat en el c/ Major), amb el que tenia una professió que li permetia una posició més segura que la terra i menys incerta.
Els anys passaren i amb la mort de Ferran VII es va desencadenar altre episodi en la vida de Sidret, com va ser l’esclafit de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), que ací seria més coneguda com la “Guerra de Cabrera”. I pel que sembla, el Marquesat majoritàriament tindria una posició més favorable a la causa lliberal. Poc ha quedat escrit d’este conflicte però, pel que es coneix, se sap que l’any 1835 va passar pel Marquesat la partida de guerrillers carlins de Quíles, així com el frare de l’Esperança, amb el consegüent saqueig del que vullgueren (i l’ocultació dels pocs bens de valor per si decàs poder salvar-los, així com l’eixida amb les cavalleries cap a les muntanyes per evitar que pogueren emportar-se-les, tal i com havien fet per exemple en Real), i és més que probable que els habitants d’estes terres també foren avisats per les campanes. I com a fet anecdòtic, el notari Joaquin Ximeno va fugir en dos burretes, carregades dels seus llibres i protocols, junt a família i criats per evitar la destrucció o confiscació dels documents, dirigint-se cap a Alzira per a buscar refugi i passant-li diverses desventures abans d’arribar al seu destí.
A més a més, en este temps viurien l’exclaustració del convent de Llombai (1835), amb els que els distints frares dominics van haver d’anar-se’n a la casa dels seus familiars (com va ser el cas de fra Josep Miquel, que es va instal·lar en Alfarp), així com l’abolició definitiva del Règim Senyorial (1837), amb el que es ficava fi al propòsit que s’havia aprovat a les Corts de Cadis, i els alfarbins deixaven de ser vassalls dels marquesos de Llombai i ducs d’Osuna i Gandia.
Cal puntualitzar que en aquell temps no hi havia aigua potable a les cases i, per tant, en aquelles cases que no tenien pou o aljub havien d’anar a per aigua al pou del poble, el qual estava situat en el carrer de Sidret, al final del cantó (on hui viu Lola “la Molinera”, just on està la porta de l’escaleta del seu germà). Este pou s’abastia de la sèquia Mare, que al mateix temps s’abastia de l’assut de Llombai. Després, d’este pou també s’abastiria una font que van instal·lar a la plaça de Baix, per a donar més servei al poble i que les dones d’eixa part tingueren aigua. I a raó d’açò, en eixa època viurien una pandèmia de gran mortaldat, que va ser l’epidèmia del Còlera de 1834 (una epidèmia que a l’igual que ara, no sabien en eixe temps que la provocava ni d’on venia exactament, i per a la qual no tenien cap vacuna). Posterior a esta hi haurien altres epidèmies i rebrots del còlera en 1854-55 i en 1865, i de totes elles eixiria Sidret i els seus fills, sent altres capítols en la seua vida.
No puc marcar quan va ocórrer, però les campanes tornarien a tocar toc de difunts per acompanyar el soterrar de la seua dona Agustina, puix en 1848, quan ell contava 44 anys, ja s’havia quedat viudo. I encara que tenia molts fills, mai més es va casar i va mantindre als seus fills fins que estos anaren casant-se.
Sidret va viure el segle XIX, que va ser un segle inestable tant a nivell polític, social, com per distints fenòmens naturals… com sequeres i riuades. De tots ells seria testimoni ell, com per exemple va ser la “Riuà de Sant Carles” (el dia 4 de novembre de 1864), considerada la riuada més gran i forta del segle XIX en la Ribera del Xúquer i que va inundar gran part de la comarca. Al seu pas pel Marquesat i Alfarp el riu anava de gom a gom, i poc abans d’aplegar a Carlet ja va ser quant es va desbordar. Per aquesta forta avinguda la desembocadura del Xúquer acabaria desplaçant-se 1,5km fins arribar a la configuració actual. I altra riuada a destacar seria la que se va produir el dia 17 de setembre de 1875. En aquesta avinguda, i segons les cròniques de Bunyol, el barranc de Ripoll se’n va eixir de mare i al seu pas va destruir l’ermita i s’emportà la imatge de Sant Lluis Bertran riu avall fins a Alfarp, on la van arreplegar. Després, i al saber que era el patró de Bunyol, uns traginers la carregaren i la portaren allí de nou… I estos versets que han arribat fins a hui en dia donen constància d’eixe fet:
«Ni que digas a pares, ni que digas a nones,
rio abajo se fue San Luis, dándose coscorrones
y a las huertas de Alfarp allí fue a parar.
Después que lo trajeron, unos pobres arrieros,
Que tras mucho madrugar los mandaron sin “almorsar”».
Sidret també seria testimoni i hauria de conviure amb una sèrie de roders o bandolers que van rondar i viure en les terres del Marquesat en eixos anys. Ara bé, principalment caldria destacar el cas de tres bandolers de més renom ací, com van ser: Boles, Pauet i el tio Juan (també conegut com el tio Joan “de la Marina”).
No obstant això, Pauet i “el Roig” (qui realment era el “Blauet” de Riba-Roja, però ací se’l coneixia de l’altra manera), acabarien amagant-se en Alfarp, en la partida de “les Penyes Negres”, en la cova de la “tia Caxana”.
També “assistiria” al derrocament d’Isabel II, la proclamació d’Amadeu de Savoia com a rei d’Espanya, la proclamació de la I República Espanyola, i de nou a la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII.
I si açò no fora prou, un nou conflicte també va irrompre en estes terres en eixe temps, del que ha quedat més memòria, i va ser la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), de la qual Sidret també seria testimoni directe. En 1874 tornaren a aparèixer altres partides carlines com la de José Santos i Murgui, capitost militar de Llíria, que en Llombai i Catadau cobraren contribucions i requisaren alguns bens i pertinències d’algunes cases. Ara bé, pel que me contaren, quan les tropes carlines van arribar a Alfarp van instal·lar el seu “quarter” en la Casa Gran (casa que estava en la plaça de l’església, on hui està el carrer Sant Isidre). Allí deixaven els animals (“que eren grans i forts”) i anaven a menjar i beure al C/ Major a casa d’Escolàstica Roig (a qui li deixaven els diners del gasto que havien fet en un caixonet de la taula, ja que ella no els volia cobrar). I pel que conten, en general, ací els carlins no van fer massa mal al poble… ja que no van agarrar animals (possiblement perquè no n’hi havien), ni les collites, ni res (almenys en els primers temps abans de la retirada).
Desgraciadament, en eixos anys patiria la mort dels seu fill Vicent (1874), així com la dels seus germans: Josefa (1877), Maria (1878) i Vicent (1880).
De forner treballaria fins que va poder, i en abril de l’any 1883 va decidir vendre la casa i el “forn per a coure pa” als seus fills Jaume i Pepe per 1700 pts (comprant-la per 650 pts cada un), però ell es va reservar el dret d’habitació i l’usdefruit en la mateixa. I també se sap que tenia mitja paridera o corral en la partida “del Pou de l’Obrer” (que tenia 6 metres de frontera per 30 de profunditat), en la qual criaria animals o bé l’arrendaria als pastors i ramaders.
Curiosament, “l’auelo” Sidret seria el fundador de la “Saga dels Isidros”, ja que durant cinc generacions consecutives el nom i el cognom es mantindria en la família (ell, el seu fill, el seu net Sidro “el Roig”, el seu besnet Isidro “el Roig” i el seu rebesnet Sidro “la Catalina”), fins al 2018, moment en el qual s’ha interromput. I tal vegada tots ells, o almenys els primers, tindrien els cabells “pelirrojos”, fet que propiciaria el seu malnom dels “rojos”.
Finalment, i després d’una vida intensa i llarga per a l’època, una nova epidèmia del Còlera es va fer present en 1885 i en aquesta ocasió l’auelo Sidret va caure malalt i va morir el dia 2 de juny de 1885, als 81 anys d’edat, morint sense testar. Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat en Alfarp degut a estar l’aigua, no se si del pou i de les sèquies, en mal estat i contaminada (sent molts els que faltaren, sobretot deshidratats, ja que en un primer moment el metge prohibia beure aigua, de forma que els que feren cas moriren majoritàriament… mentre que altres que d’amagat van beure aigua que no era del pou ni estava contaminada, es salvaren). El resultat del còlera va ser el col·lapse del cementeri, puix en dos mesos moriren 125 persones, afectant a totes les famílies del poble (amb el que posteriorment s’hauria de construir el cementeri actual, més allunyat, ja que l’altre havia quedat desbordat davant la barbaritat de morts). I altra de les víctimes el dia 3 de juliol va ser la seua filla Aurora Agustina, però ell això ja no ho voria (i pel que són les coses, eixe any el doctor Jaume Ferran i Clua va crear la vacuna contra el còlera, encara que algunes veus van parlar en contra d’ella en eixe moment). Cal fer ressó de que durant eixos mesos les campanes no deixaren de sonar cap de dia, anunciant els difunts i clamant al cel amb el seu so, acompanyant també a Sidret fins l’últim sospir.
