L’actual barri de Patraix va ser, junt a Russafa, Benimaclet i Campanar, un dels quatre quarters en què es va dividir l’horta periurbana de la ciutat de València durant l’època del rei Carlos III.
En arribar l’època moderna, quan l’Antic Regim va tocar a la seua fi durant la primera meitat del segle XIX, Patraix esdevingué municipi independent. Fins a aquells moments, el llogaret de Patraix i l’horta que l’envoltava havia estat un senyoriu nobiliari, des de l’època de Jaume I.
En el temps en què Patraix era municipi independent, i com a conseqüència de l’arribada de la Revolució Industrial a les nostres terres en la dècada dels 1820, van començar a instal·lar-s’hi diverses fàbriques que varen transformar a poc a poc part de la seua superfície agrícola en industrial, aprofitant l’aigua de les sèquies com a font d’energia. Entre elles va estar la fàbrica de filatures de seda que va construïr el Cònsol de Gènova i Catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de València, Giovanni Battista Battifora, a poca distància del poble de Patraix sobre la sèquia de Favara, una de les vuit séquies principals de l’horta de València.
En la dècada de 1830 l’industrial francès Santiago Dupuy de Lôme, pertanyent a una família nobiliària que s’havia instal·lat a Madrid l’any 1789 fugint de França després de la Revolució francesa, es va establir a València en contraure matrimoni amb Isidra Paulín de la Peña, natural de Cullera, amb qui va iniciar una saga de diplomàtics, polítics i empresaris valencians.
A Madrid la família Dupuy es dedicava a l’exportació de filats de seda, per la qual cosa, continuant la tradició familiar, i a resultes d’un plet, l’any 1831 Santiago Dupuy va adquirir la fàbrica de seda de Battista Battifora. L’industrial francés va modernitzar-la portant l’any 1836 la primera caldera de vapor d’alta pressió aplicada a la sederia de tot d’Espanya. Aquella màquina de vapor, de la casa francesa Tarcot, comptava amb setze cavalls de potència, necessaris per a produir la força necessària per moure tots els seus telers i debanadores.
L’octubre del 1837, Dupuy va informar d’aquesta novetat tecnològica a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País a través d’una carta, en què els convidava a vindre a la fàbrica i veure els avenços realitzats. Hi deia: “Una gran mejora he introducido en la fábrica llamada de Batifora. Ya estamos hilando desde junio en 80 perolas calentadas por el vapor de una máquina (bomba de fuego), que al mismo tiempo da movimiento a las correspondientes ruedas o tornos de torcer, y que tienen fuerza para llenar el servicio de 400 perolas”.
Els membres de la Societat van acceptar la invitació i van visitar la Battifora, certificant els avenços aconseguits a través d’un extens memoràndum, que deia: “La comisión que hemos tenido el honor de ser nombrada para visitar la fábrica llamada de Batifora, a invitación del dueño de la misma don Santiago Dupuy de Lome, ha verificado su encargo y pasa a manifestar a V.I. el resultado de sus observaciones, y de los datos que ha tomado al pie de aquellos…”. L’infome, dedicat a “la máquina de vapor establecida últimamente para dar movimiento a todos los trabajos de la fábrica”, assenyalava que “Esta máquina lo es de alta presión, construida en París el pasado año 1836 por Farcot y según sistema de Maudslay con algunas ligeras variaciones”.
Aquella tecnologia era l’última cosa que s’estava construint a París i Londres. A l’hora de valorar els mèrits de la instal·lació, la comissió va escriure al president de la Societat el següent: “El señor Dupuy dice en su escrito que su máquina es la primera de alta presión establecida en nuestro país; y la comisión, en efecto, no tiene noticia de ninguna otra, exceptuando las de algunos de los barcos de vapor que de poco tiempo a esta parte surcan los mares de nuestra Península”.
Era una caldera que “no tiene más que un cilindro. Este cilindro es vertical. No tiene balancín arreglándose el curso del émbolo en la dirección dicha por dos poleas que se mueven en bastidores colocados simétricamente respecto del cilindro. Tiene un moderador que arregla la entrada del vapor en el cilindro. El diámetro de este es de 14 pulgadas: la longitud del curso del émbolo de 37 y el número de golpes por minuto 70. Estos datos han permitido a la comisión calcular la presión del vapor en la caldera aproximadamente en 22 libras castellanas por pulgada cuadrada: la velocidad del émbolo en 370 pies por minuto… De todo esto resulta, respecto del dueño, que los gastos que la máquina le economiza, y la ganancia que le proporciona, le compensa bien pronto las cantidades invertidas en su plantificación y conservación; y respecto de la fabricación, que una seda trabajada con tanta igualdad de calor y movimiento conserva toda la limpieza y brillo que en vano se procuraría obtener por otro procedimiento, y que unida esta circunstancia al natural nervio de la seda de nuestro país la harán, continuando el sistema de mojado que ha establecido el Sr. Dupuy, la primera seda de Europa. Las madejas que este Sr. ha puesto a disposición de la comisión para presentar a V.E. y los baúles que en su fábrica conserva atestados con cerca de dos mil libras de seda de la misma calidad, digno premio de sus desvelos, son las mejores garantías de los asertos de esta comisión”.
Aquest memorandum tan positiu va fer que la Reial Societat Econòmica d’Amics del País li nomenara Soci de mèrit, tal com es feia amb tot aquell personatge que aportava algun avenç a les arts, la indústria i el comerç de València. I a més, li van donar la Medalla d’or de primera classe.
Aquella fàbrica necessitava un cabal d’aigua important que una caldera alimentada per llenya i carbó s’encarregava d’escalfar. El vapor generat per aquest escalfament era el que feia moure les màquines. Aquesta aigua li era proporcionada per una de les principals sèquies que regaven l’horta de València, la sèquia de Favara. A l’entrada d’aigua de la sèquia a la fàbrica, hi havia una reixa que evitava que pogueren passar herbes, troncs i altres deixalles a l’interior. Els agricultors la netejaven periòdicament per evitar que s’obstruira i inundara les hortes properes.
A la fàbrica estaven empleats uns 300 treballadors, la majoria d’ells procedents dels pobles propers de Picanya i Paiporta, però també de Sogorb.
Els esforços de Santiago Dupuy no només es van concentrar en els telers, sinó que, amb l’ajuda del Comte de Ripalda, va intentar millorar el conreu de moreres i cucs, així com el fil i els tints a les filatures. Tot i la gran competència que representaven les filatures procedents de Lió a França i del Piemont a Italia, i dels acords comercials existents entre la Gran Bretanya i l’Índia des de 1826, els canvis tecnològics realitzats per Dupuy a la instal·lació sedera van suposar poder col·locar la seua producció al mercat londinenc amb grans beneficis, reactivant així el sector de la sederia valenciana.
Dupuy també va reconstruir i ampliar l’edifici fabril que havia comprat a Giovanni Battifora, reconstrucció que es va caracteritzar pel disseny d’una disposició seqüencial de les finestres de la façana, tant les de la planta baixa com les del primer pis, amb l’objectiu de poder aprofitar al màxim la llum natural al llarg de les llagues jornades de treball i millorar-ne la seua ventilació. Aquesta disposició li va donar a l’edifici una important aparença de diafanitat i horizontalitat. Dupuy probablement s’inspirà en els models arquitectònics que imperaven a la Gran Bretanya en les fàbriques de seda d’aquella època, com ara la fàbrica de filatura Philip and Lee situada al barri de Salford, a Manchester, convertint-se en l’estereotip de les indústries tèxtils, amb característiques com la sobrietat, l’austeritat i l’absència d’ornamentació a la façana.
Dupuy va incorporar també a l’edifici una torre miramar, com era costum llavors fer en moltes edificacions de València, des de la qual en dies clars es podia albirar el port de la ciutat i la mar, en estar la visió en aqueixa direcció lliure d’obstacles a través de quilòmetres d’horta.
L’epidèmia de la pebrina que afectà als cucs de seda a partir de 1854 va donar el colp definitiu a una indústria que llavors anava ja en decadència, provocant la pràctica desaparició de la Batiffora i la fi del conreu de la morera. L’últim director de la fàbrica fou Francisco Clausich Cardo, a principis del segle XX, qui era natural de Sogorb. Després va passar per diferents propietaris i usos, com ara fàbrica de mobles o de maquinària de ferro per a forns, entre d’altres.
Finalment l’edifici de la Battifora va quedar abandonat i va anar degradant-se al llarg dels anys, fins que l’any 1999 l’Ajuntament de València va adquirir-ne la propietat per instal·lar-hi un poliesportiu i una biblioteca. La reconstrucció de l’antiga fàbrica de seda va ser respectuosa amb els seus elements arquitectònics originals, com ara les portes de pedra, el manteniment de la torre miramar, les bigues de mobila i les columnes de fosa de les naus.
Passats quasi dos segles des de la construcció de la Battifora, el barri de Patraix, aleshores municipi independent, pot gaudir actualment com a lloc d’esbarjo i cultura d’un magnífic edifici industrial, que ha estat una indiscutible referència industrial i arquitectònica en el barri des de la seua construcció.
